IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2018: DIE WALKÜRE (Foster-Kampe-Prudenskaya-Gould-Lundgren-Kehrer;Domingo)


Quins mèrits ha  fet Plácido Domingo com a director d’orquestra per obtenir el privilegi  de fer-ho en una representació al festival de Bayreuth, quan directors d’enorme vàlua ja malauradament traspassats o ja inactius no ho varen poder fer mai o altres en actiu no han rebut mai una invitació a fer-ho?. La resposta per a mi és cap. Haver estat un dels tenors més grans de la història operística coneguda, no crec que sigui suficient. Com a tenor va obtenir èxits magnífics i merescuts al turó verd (Parsifal i Siegmund) però com a director musical, Domingo no ha passat mai de la discreta discreció per a ser generós amb una figura tan carismàtica, però que no hauria de tenir els privilegis que té una vegada acabada la seva vida vocal. Potser la poderosa Deutsche Grammophon què té tant ha d’agrair-li al cantant madrileny, va intercedir davant de Thielemann (artista també de la DG) per obtenir aquest honor a afegir als reconeixements i guardons rebuts al llarg d’aquesta carrera irrepetible de rècords, que sembla ser que és el que importa al “tenoriton”, figurar en el llibre Guinness, no importa pas en quin apartat, però el cas és que allò que es presagiava com una patinada important de part de la direcció del festival a la recerca d’un públic més mediàtic i menys rigorós als estrictes cànons del wagnerisme, no tan sols s’han confirmat com a quelcom poc comprensible, sinó com una esgarrada important de la direcció d’un festival que no hauria de buscar en el glamur dels noms  mediàtics l’objectiu desitjable per esgotar les localitats, ja que quan el festival va estar realment transcendent va ser  quan va buscar en el rigor i l’excel·lenciia dels intèrprets i direccions, la raó de ser de cada producció.

L’orquestra esdevé massa sovint, però sobretot en un penós priomer acte, una masa amorfa, sense vida, sense tensió, a estones, quan el geni del director ha de fer possible, dramàticament creïbles i digeribles els grans monòlegs de transició, a Domingo li decau tota la bastida perquè només sembla tenir cura de que els moments coneguts li sonin bonics, i estic segur que sonen bonics perquè a banda que la música és bellíssima l’orquestra toca aquests grans moments amb els ulls clucs, perquè la direcció com a tal esdevé una de les més soporíferes i imprecises que hagi escoltat mai a Bayreuth. L’orquestra és majúscula i el so espaterrant, però no cal ser un expert, ni gaire tiquismiquis per percebre com repercuteix en l’orquestra la manca d’autoritat, fermesa i seguretat de la direcció. .

No sé com els cantants van poder seguir un discurs letàrgic i mancat de tensió, sense perdre el rumb en mig de tanta manca de criteri i  personalitat. S’intueixen entrades dubtoses, manca de coordinació entre l’escenari i el fossat, un dels conflictes per a tot director que dirigeixi al Festspielhaus com tan bé explica Thielemann en el seu magnífic llibre sobre Wagner, degut a la particular,  meravellosa i mítica acústica de la sala dissenyada per Wagner. Domingo acaba la funció endut per la meravellosa música amb la que Wagner sempre acaba els actes, però tot el que passa en els grans i amples recitatius, és absolutament prescindible, perquè el abans tenor i ara director o baríton, sembla només capaç o potser és l’orquestra que toca sola, de treure un cert relleu sonor en els moments estel·lars. En general tot pesa massa i una direcció feixuga i sense rumb definit, és letal en l’obra wagneriana, on el suport orquestral ha de fonamentar l’estructura. També cal dir que en el segon i tercer acte no es torna a produir el desgavell esmorteït de la direcció que es produeix en el primer, tot i que Domingo mai aconsegueix aixecar el vol un pam de terra. Les protestes prou evidents d’una part del públic varen ser contraatacades per els bravejadors bayreuthians que de tot en fan un èxit, de tot.

De l’equip vocal, que alguns d’ells dirigits per Janowsky l’any anterior van fer albirar esperances de recuperació wagneriana, destacaria a la sempre intensa Anja Kampe, amb una veu imponent i una interpretació intensíssima, com també el Wotan de John Lundgren i la Fricka de Prudenskaya. L’any anterior Foster no va estar tan distant com acostuma i més afinada, tot i que aquest aspecte sempre és problemàtic. La veu és la idònia però és inexpressiva i amb un director que no té res a aportar i a dir per millorar aquesta manca de connexió natural, encara més. Tot allò que l’any passat va ser millora en aquesta ocasió ha estat poc transcendent

Lundgren és un Wotan magnífic, malaguanyat perquè un director de raça pot fer que el seu comiat a Brünnhilde esdevingui memorable i el seu famós monòleg del segon acte sigui passador. Amb Domingo no.

Pel que fa a la Fricka de Marina Prudenskaya potser no estem davant d’una personalitat abassegadora, però vocalment es mostra esplèndida i amb una sonoritat molt càlida.

Stephen Gould és un Siegmund gastat, quan hauria de ser una veu impetuosa, jovenívola i d’insolent sensualitat, però el tenor nord-americà ja fa temps que mostra una decadència que al costat de la seva tècnica particular, pe no dir defectuosa, fa que el seu cant sigui vulgar i barroer en l’atac al registre agut. Haver cantat Tristan tres dies abans també deu tenir quelcom a veure i tenir Domingo al capdavant de l’orquestra i perdoneu que insisteixi tant, tampoc. El públic després del primer acte el celebra com si hagués escoltat a Vickers, Windgassen, James King o el mateix Domingo (memorable en el festival del 2000, que sota la direcció de l’enyorat Sinopoli i al costat de la grandiosa Sieglinde de Meier, van fer saltar guspires d’emoció)  i creieu-me, no és el cas. Tot i així me l’estimo més com a Siegmund que com a Tristan, triga un acte menys a morir.

Tobias Kehrer és un magnífic i jove baix que em va agradar molt com el Titurel del Parsifal d’enguany, però com a tenebrós cornut de Hundig, no m’ha impressionat tant, tot i que està clar que estem davant d’una figura emergent.

Las valquíries en una cavalcada sorollosa i alhora domesticada i poc èpica, mostren en alguns casos veus desagradables de ressonàncies gallinàcies, però en mig d’un garbuix o un magma sonor gens imponent i bastant oblidable, poc m’importa, arribats a aquestes alçades de la representació ja només em queden ganes del comiat.

Curiosament els cantants reben un allau d’aplaudiments que talment semblen destinats a aquells èpics i reclinatoriables de les collites del 56, 57 i 58 del segle passat

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Siegmund Stephen Gould
Hunding Tobias Kehrer
Wotan John Lundgren
Sieglinde Anja Kampe
Brünnhilde Catherine Foster
Fricka Marina Prudenskaya
Gerhilde Caroline Wenborne
Ortlinde Christiane Kohl
Waltraute Simone Schröder
Schwertleite Marina Prudenskaya
Helmwige Regine Hangler
Siegrune Mareike Morr
Grimgerde Mika Kaneko
Rossweisse Alexandra Petersamer

Orchester der Bayreuther Festspiele
Director musical: Plácido Domingo

Bayreuther Festspiele 31 de juliol de 2018

 

39 comments

  1. Fer

    Plácido Domingo es poderós i mediatic i esclar això el festival és el que busca, es una contradicció pel fet que tenen venudes les entrades amb anys d´antelació però donar gat per llebre al temple wagnerià hauria de fer reflexionar als organitzadors ja que això fa perdre la credibilitat del festival enguany més prestigiós que existia, ja fa temps que Domingo dirigeix però atrevir-se a fer-ho aquí i d´aquesta manera dirigint com qui remena un sac de patates es una altra cosa

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de agosto 2018 | Beckmesser

  3. Toni

    En el Palau de Les Arts de València le escuché dirigir la versión más insulsa de Tosca que he oído en mi vida. Lo admiro como cantante pero como director… también recuerdo una Manon Lescaut en el mismo teatro vacía de emoción, de vida ¡y de muerte!

    M'agrada

    • FÈLIX

      Aqui tenim la clau del despreci a Domingo. La política es barreja amb tot a casa nostra. Ens ha donat molt al Liceu, ja no ho recordem. La falta de respecte és la norma. I no sóc del PP quedi clar…

      Liked by 1 person

      • colbran

        Y las protestas en Bayreuth tienen que ver con la política de aquí? Nunca ha demostrado ser un buen director. El hecho de ser para mí el mejor tenor de cuantos tenemos referencia en vivo o en grabación no es óbice para que le perdone su desfachatez de cantar de “seudo barítono”, haciendo de padres que en realidad parecen abuelos, desfiatándose constantemente y ligando raramente las frases, independientemente de que no tiene ni un grave barítonal y ya no le queda ni un agudo de tenor. Si quiere dirigir que lo haga en su tierra o en Mexico, pero en Bayreuth cómo se atreve? No comprendo como los componentes de la orquesta han permitido ser dirigidos por él. Una vez que dirigía la Wiener Philarmoniker en un concierto al aire libre dijo: “Yo doy la entrada a la orquesta y marco el final, el resto lo hace la orquesta por sí sola…” En aquella ocasión creo que pecó de modesto. Pero dirigir en Bayreuth es algo muy delicado. Lo raro es que Thielemann y la biznieta de Wagner lo hayan consentido o incluso solicitado.

        Esa frase tan repetida de que este cantante o el otro nos ha dado mucho me pone de los nervios. También yo he pagado mucho para ver todos esos cantantes durante 64 años, lo lógico es que me correspondan, bien, cantando y actuando cuanto mejor mejor. Y Plácido Domingo me ha dado muchas satisfacciones y me las seguirá dando a través de sus registros auditivos y videográdicos, pero desde que se “metió” en los berenjenales de la cuerda de “barítono” (sic) para mí es ya un “has been” como cantante y no voy a verlo. Pensaba que con los años mejoraría su calidad de director de orquesta pero veo que no, mejor es que se retire y no tenga el público que echarle. Y a mí me da lo mismo que sea del PP como de la CUP, la política no la mezclo con el arte. Otra cosa sería que hiciera alguna declaración desafortunada, entonces sería él quien mezclaría política y cultura.

        Liked by 1 person

  4. Jaume de Peralada

    Colbrans, tienes razón, el domingo pasado Domingo hizo el ridículo en el Thaïs de Peralada. Me fui a la media parte, no podia ho aguantar mas la verguenza ajena.

    M'agrada

  5. Francesc

    Hi va haber booooos, efectivament, pero pocs. El public hi va anar per veure una estrella no per la qualitat. Tot i aixo Marek Janowski va tenir tambe fa dos anys algunes buades. Pero en aquell cas pot ser d un public mes entès.

    M'agrada

  6. elioronco

    Lamentable. Jo no l’he pogut veure mai en bona forma, i els seus enregistraments discogràfics, tot i que hi puc apreciar moltes virtuts, no formen part dels meus predilectes, així que em costa d’entendre l’entusiasme que desperta encara ara. En qualsevol cas, i per gloriós que sigui el seu passat, em sembla indecent la seva megalomania. Espero que la història jutgi molt severament la seva etapa de decadència, ja que una persona així mai hauria de ser un exemple a seguir per a futurs artistes.

    M'agrada

    • FÈLIX

      “Lamentable” “Indecent” “una persona així…” Domingo ha estimat sempre el Liceu. Ara també l’envien a dirigir “a la seva terra o a Mèxic”. Jo pensava, innocent, que aquesta també era la seva terra. És un gran músic, ha estat un dels més grans tenors de la història i va estudiar direcció d’orquestra al Conservatori de Mèxic. Coneix la partitura de La Walkyria millor que
      tots nosaltres. No els hi agrada, perfecte, però la falta de respecte és fora de lloc.

      M'agrada

      • colbran

        Si se ha leído bien mi comentario no hay por qué sulfurarse. Es mi tenor, creo que ha quedado bien claro, pero ni mi barítono (?) ni mi director de orquesta. Cuando dirigió a sus padres en una “Doña Francisquita” en el Liceu, su dirección careció totalmente de gracia y de brío, pero estaba entre conciudadanos, su padre nació en Barcelona y nadie le reprochó nada. Cuando ha dirigido en otros lugares del Estado Español también ha sido aceptado con benevolencia y en México igual. Es un gran músico pero no un gran director. Por esta razón dije que si quiere dirigir que lo haga en su tierra y en México porque siempre será si no admirado sí aceptado, pero hacerlo en Bayreuth es un riesgo que no debiera haber tenido que afrontar; ya en otros lugares: Met, Viena,…ha sido aceptada con escepticismo su tarea de director de orquesta. José Cura también ha digido orquestas, incluso en grabaciones y nadie ha apreciado las virtudes que no tiene.

        Mezclar comentarios no me parece lo más correcto. La opinión de Elio, que yo respeto, no coincide con la mía, pero en eso estriba la libertad de expresión de la que tanto hablamos y a la que se debe respetar.

        Saludos.

        Fede

        M'agrada

      • elioronco

        Totalment d’acord en què la falta de respecte és fora de lloc. Però és que qui falta al respecte al públic és Domingo. Que ha estudiat direcció d’orquestra a Mèxic? Bé per ell. Però saber marcar el compàs no implica ser un director. Els directors que arriben a Bayreuth han passat dècades estudiant amb cura centenars d’obres i pulint la seva tècnica i, sobretot, la seva concepció de la música, durant incomptables funcions. Ara resulta que Domingo, durant el temps lliure que li deixa la seva apretada agenda de cantant, ha sigut capaç de posar-se al dia i merèixer tal honor? Si vol dirigir Wagner que ho faci, segur que hi ha directors pitjors que ell, però que sigui prou honest per no fer-ho davant d’un públic que potser ha fet anys de cua per viure una experiència wagneriana definitiva (almenys fins a ara a nivell orquestral ho era).

        Domingo és indecent perquè no pensa en el públic (bé, en els seus incondicionals sí) ni en els seus companys. I això últim és el pitjor. Centenars de professionals, en alguns casos dels millors del món en la seva especialitat, han treballat en aquesta Walkiria, i no es mereixen que el seu rendiment quedi limitat per l’ambició desmesurada de Domingo, fins i tot si el públic ja en té prou en haver presenciat una funció històrica. Per desgràcia amb els anys la gent només recordarà els rècords i no el resultat artístic, i Domingo ja està content amb això.

        M'agrada

  7. És curiosa la unanimitat a posar a l’alçada del betum a Plácido. Ni un partidari. Ho dic perquè tant en la crítica espanyola com europea hi ha retractors i qui el valoren positivament. El que passa és que a més d’un li toca allò el fet que PLÁCIDO ÉS EL PRIMER ESPANYOL A DIRIGIR A BAYREUTH i també el primer cantant a fer-ho. He pogut parlar personalment amb Waltraud Meier, que de Wagner en sap a muntó, oi? Doncs bé, va dir-me que és el seu cantant favorit – wagnerià, també. Un altre madrileny de dretes i espanyolista, Angel Mayo, va llançar-li una anatema en contra i tots els discos de repetició de repetició repetien les paraules de Mayo, “nuevo desembarco comercial”, “Su francés es execrable”, “su alemán…” i una porra el seu Parsifal i Siegmund amb la Meier al Liceu van ser de “reclinatori”. En francès ens han deixat un “Sansó i Dalila” preciós – la Meier i Domingo. En fi, que com a tenor no hi ha per on atacar-lo. Possiblement el millor del XX.

    Com a director, solament l’he seguit aquesta vegada i per Ràdio Rumania, que RNE no va retransmetre ni aquesta obra ni l’Holandés. Res, a mi si que em va agradar i això que porte vora 40 anys de wakys. En els “adéus de Wotan” va emocionar-me. Jo anava a gaudir i així va ser. Naturalment, hi ha directors millor, però també de pitjors fins i tot a Bayreuth.

    Vaig a pegar unes paraules d’un senyor que és músic, o siga, que toca un instrument en una orquestra. Veurem que té una de calç i una de sorra. Sabeu que va tirar-se 5 mesos assajant? Sabeu que va pagar una orquestra de la seua butxaca perquè les seues obligacions professionals ni li donaven per anar a Bayreuth a assajar més? En definitiva, va elogiar l’orquestra i volia fer-ho el millor possible. Des que el vaig veure en el DVD d’Abbado interpretar Lohengrin, és un dels meus tenors favorits, el millor, segons Waltraud Meier.

    Salut

    “La esperada Valquiria de Plácido Domingo, de la que tanto ha hablado la prensa. Como ya dijimos el año pasado, esta jornada del Anillo de Castorf es la que dramáticamente funciona mejor, sobre todo por los impactantes decorados de Alecsandar Denic. De estética industrial, la escena se desarrolla íntegramente de noche y en el Azebaiyán de los años sesenta. Las estructuras son de madera, destacando la casa-granero de Hunding, con dos pisos, y el imponente pozo petrolífero en la roca de las valquirias, con diferentes alturas.

    Para esta reposición extraordinaria, Plácido Domingo ha contado con un elenco reforzado, si se me permite la expresión, empleando bien cantantes habituales del Festival, bien cantantes que han cantado en este Anillo en años anteriores, en el mismo papel o en otro diferente. La práctica utilizada en este caso, excepcional en la Historia del Festival, me recuerda al Festival de Ópera de Munich, donde para unas funciones escogidas se pulen los repartos de producciones rodadas en la temporada ordinaria. Así ha ocurrido, teniendo en cuenta que este Anillo ha tenido dos periodos diferentes: los tres primeros años, bajo la dirección de Kirill Petrenko, y los dos últimos, bajo la dirección de Marek Janowski. Así, tras cantar Johan Botha el papel de Siegmund con Petrenko, un cáncer que terminó acabando con su vida obligó a Janowski a buscar otro cantante, optando por el lírico Christopher Ventris. Con Domingo se ha contado con el sólido Stephen Gould, voz privilegiada en el panorama wagneriano actual y de amplia trayectoria en el Festival -alternando estas tres funciones con Tristán-. En el caso de Sieglinde, Janowski no pudo contar con Anja Kampe, tras mantener ésta diferencias con Thielemann en 2015. Ahora parece que tales diferencias se han atenuado y Kampe regresa al Festival para cantar Sieglinde, al igual que hizo los tres primeros años. Janowski sustituyó al discreto Wotan de Wolfgang Koch por el poderoso sueco John Lundgren, que se ha mantenido este año. Marina Prudenskaya, la elección de Janowski para Waltraute, es ascendida a Fricka. La única elección nueva es la del debutante Tobias Kehrer como Hunding, tarea nada fácil después de haber cantado el papel Franz-Josef Selig y Kwangchul Youn con Petrenko y Georg Zeppenfeld con Janowski.

    Frank Manhold retransmitía desde la Radio de Baviera esta jornada final del primer ciclo, y extraordinaria por lo que supone representar seis y no cinco obras en un año sin Anillo y utilizando una de las jornadas de éste. Curiosamente, Radio Clásica no ha retransmitido una Valquiria que ha tenido en la prensa algo de acontecimiento nacional, por ser Domingo el primer español en dirigir en Bayreuth y también el primer cantante que ocupa el podio.

    La roca de las valquirias en la producción de Frank Castorf.

    Dirigir en Bayreuth es una tarea difícil. Lo reconoció el propio Plácido Domingo, no sólo por el retardo del foso con relación a los cantantes, sino también por las sonoridades más suaves en el profundo abismo místico que es el foso del Festpielhaus y la dificultad de dirigir la cabalgata de las valquirias en un escenario tan alto, escapadas de la vista del director. Domingo declaró esperar con respeto, emoción y amor este debut como directo en la Verde Colina, para lo cual ha estado preparándose intensamente, especialmente en los últimos cinco meses cuando aprovechaba las representaciones de Macbeth en Berlín con Barenboim para desplazarse a Bayreuth. Incluso alquiló una orquesta para los ensayos y dirigió la obra en versión de concierto con la Orquesta del Mariinsky el pasado 7 de julio. De la producción de Castorf indicó que ya es norma que los directores modernos se van un poco de la historia, y que las instalaciones y los vídeos nos rompen la concentración. De la orquesta ha dicho que toca casi sin ver, pero tienes que dirigirlos, motivarlos, y asomarse al foso de Bayreuth es mucha responsabilidad. Y apuntó: He dirigido a las mejores orquestas del mundo, pero nada es comparable a empuñar la batuta aquí. Cada función en Bayreuth es un acontecimiento histórico.

    La prensa española -pero también la alemana- ha aumentado la expectación en los últimos días y, tras la función, ríos de tinta corren entre partidarios y detractores, entre quienes se deshacen en elogios al tenor madrileño. En alguna emisora alemana se alababa su dirección solemne, sensual y apasionada, donde los cantantes respiran envueltos en libertad y lirismo… El diario El Mundo también se entregaba sin reservas a las críticas elogiosas, diciendo que el público de Bayreuth se rindió a sus pies. Por regla general las críticas han sido tibias, destacando la muy completa de El Periódico y la publicada en ABC. Al salir a saludar, recibió algunos abucheos, aunque desaparecieron tras su segunda salida, acompañado de todo el elenco.

    Sieglinde (Kampe) y Hunding (Kehrer)
    No pasará esta Valquiria a los anales de la Historia por su dirección, bastante discreta. Para el primer acto se emplean tempi lentos y el discurso se torna lánguido varias veces, con caídas de tensión, falta de fluidez del discurso y rigidez en los enlaces entre las grandes frases. Curiosamente, el primer acto supera en casi un minuto al de Kna en Bayreuth en 1958 -la Valquiria más lenta de la famosa tríada 1956-58-. Con un tempo tan lento, Kampe no parece sentirse cómodo en su narración de la espada a Sigmundo en la tercera escena del primer acto. Acompañando a Gould se producen dos desajustes -al comienzo del primer Wälse! y en el momento en que se dispone a sacar la espada-. Las cosas mejoran en el segundo acto, donde la sonoridad tiene más cuerpo y sobre todo en el tercero, con unos adioses de Wotan bastante interesantes, acompañando con atención a Lundgren, que frasea con redondez, aunque Domingo realiza una serie de ritardandos y acelerandos curiosos. No obstante, en toda la dirección se aprecian momentos de blandura, falta de rotundidad.”

    En castellà es diria, NI TANTO NI TAN CALVO.

    M'agrada

    • elioronco

      Doncs jo he llegit varies cròniques de diaris de diferents paisos i fins ara no n’he trobat cap de positiva, només d’elogioses, que no és ben bé el mateix. Moltes es dediquen a destacar les dificultats de dirigir en el fossat de Bayreuth, comenten les temperatures inhumanes que han de soportar, la duració de l’òpera, fan repàs dels rècords i mèrits de Domingo… però quan es tracta de valorar el resultat musical hi passen de puntetes. Cap cronista s’atreveix a amagar els defectes de la seva direcció, per molt que vulguin minimitzar-los.

      M'agrada

    • elioronco

      Dius: “Sabeu que va tirar-se 5 mesos assajant? Sabeu que va pagar una orquestra de la seua butxaca perquè les seues obligacions professionals ni li donaven per anar a Bayreuth a assajar més?”

      No dubto que això sigui cert, però creus que és suficient? Un home de negocis anomenat Gilbert Kaplan es va encapritxar de la segona de Mahler i es va dedicar a dirigir-la per tot el món, sempre sense cobrar. També va pagar, sempre de la seva butxaca, orquestres de prestigi, lloguers de les principals sales de concert de Nova York, i fins i tot classes particulars amb Georg Solti. Aquesta va ser la conclusió d’un dels músics de la New York Philharmonic que va tocar per ell:

      “Much has been written about Mr. Kaplan’s passion for Mahler’s great symphony as if this emotion is unique to him. This assertion is an insult to all professional musicians who have dedicated their entire lives and have sacrificed much toward the preservation of all the great works of history’s finest composers. His continued appearances are also an affront to all “real” conductors who have toiled relentlessly for the recognition they duly deserve.”

      És evident que Domingo, per la seva carrera musical, mereix un respecte i una credibilitat com a director infinitament més grans que aquest Kaplan, però l’essència és la mateixa. Tots dos, emparant-se en el seu esforç i entusiasme, han utilitzat la seva influència per passar per davant de professionals que han dedicat tota la seva carrera a la direcció orquestral.

      Ni tan sols l’experiència de dirigir esporàdicament aguna producció de Tosca o La Traviata haurien de ser suficients per arribar al fossar de cap teatre de primera categoria. Estic convençut que no són pocs els professionals que aquests dies, dins del fossar i dalt l’escenari, s’han sentit utilitzats, com si tot el seu talent, que hauria d’estar al servei de la partitura i del públic, només servís per realitzar els reptes personals de Domingo i engrandir la seva llegenda.

      Ah, i sobre això de les obligacions professionals: tinc entès que hi ha cantants que han renunciat a actuar a Bayreuth per l’esgotador calendari d’assajos i per la impossibilitat de combinar-ho amb altres compromisos. És bo saber que aquest calendari te’l pots passar pel forro si et dius Plácido Domingo. Total, per què passar calor adaptan-te a la traidora acústica de Bayreuth i treballant amb els músics d’allà, si pots llogar una orquestra i fer-ho pel teu compte? Això sí que és professionalitat!

      M'agrada

      • FÈLIX

        Què dirigeix esporàdicament? Fa molts anys que és director artístic a les òperes de Los Angeles i Washington (aquesta ja la va deixar) i cada temporada ha dirigit títols. El mateix al Metropolitan. Cal informar-se bé, home! I les orquestres són de molta categoria. També li recomano que busqui a youtube com dirigeix la Sinfònica de Xicago fa uns quinze anys amb Daniel Barenboim al piano (un altre aprenent).

        M'agrada

      • elioronco

        Totalment d’acord: cal informar-se bé.

        Aquests son els compromisos de Domingo com a director (les ultimes dues temporades i la propera):
        Temporada 18-19
        Muscat: La Traviata – 3 funcions
        MET: Aida – 3 funcions
        Temporada 17-18
        Bayreuth: Die Walküre
        MET: Romeo et Juliette – 6 funcions
        ROH: Tosca – 5 funcions
        Praga: Don Giovanni- 2 funcions
        LA: Les Pêcheurs – 4 funcions
        Temporada 16-17
        Los Angeles: Hoffmann
        Viena: Tosca – 2 funcions
        Viena: Romeu i Julieta – 4 funcions
        Mariinski: Trovatore – 1 funció
        MET: Don Giovanni

        No vaig més enrera perquè es fa difícil trobar el nombre total de funcions. En qualsevol cas el patró és semblant. Compromisos en teatres discrets (Praga, Muscat), funcions puntuals en teatres de repertori (Viena, Mariinski), i aparicions estelars a la MET i la ROH repartint-se les funcions amb altres directors. Llevat d’alguna excepció, el seu repertori són les típiques òperes italianes que, per desgràcia, els bons directors ràrament es prenen la molèstia de dirigir, i en molts teatres de prestigi acaben sovint en mans de destralers (alguns dels quals, per desgràcia, ja coneixem al Liceu: si l’orquestra toca sola se’n deuen sortir, però quan els toca treballar queden en evidència). Estic segur que Domingo es defensa dignament en aquest repertori, i fins i tot ho deu fer millor que alguns directors més experimentats però menys musicals.

        Ara bé, el més important no és que el seu repertori sigui molt limitat, sinó la desproporció entre els compromisos com a cantant i com a director, que són, respectivament, els següents:
        T. 18-19: 14/2
        T. 17-18: 11/5
        T. 16-17: 13/5

        Així, en la temporada actual, que és en la que ha dedicat més temps a la direcció, els compromisos com a cantant doblen els de director. És en aquest sentit que afirmo (i ho reafirmo) que dirigeix esporàdicament. Un director no és una màquina de marcar el compàs i donar entrades, i tampoc es pot refiar de la seva intuició musical per donar vida a la partitura. Una cosa és arribar al final de la funció, i l’altra donar-li sentit, i per això calen moltes hores de vol al fossar i moltíssimes hores d’anàlisi i reflexió amb les partitures. Per molt capaç que sigui Domingo de fer-ho, amb la seva agenda és impossible. Si vol mantenir dues carreres paral·leles, o baixa el ritme d’alguna de les dues, o bé assumeix les seves limitacions (insisteixo, no és una qüestió de talent, sinó de temps) i redueix la seva ambició.

        Però tornem al cas que ens ocupa: dirigir Die Walküre a Bayreuth. Per encarar aquest “repte” de forma honesta, ni tan sols n’hi ha prou estudiant a fons aquesta obra, caldria estudiar les altres tres parts de la Tetralogia, ja que el discurs musical a cada una d’elles està lligat amb el que ja ha passat i amb el que passarà. Fins i tot si es representen aillades, un bon director les ha de dirigir pensant en el conjunt. I això, vol dir que, quan afronta per primer cop aquestes obres, les hauria d’estudiar i dirigir en ordre seqüèncial, per tal de construir el seu propi discurs musical. Aquest seria el camí honest, com a mínim amb l’obra de wagner i amb el públic de Bayreuth. Però és clar, el camí llarg (el de Petrenko, el de Thielemann, el de Bychkov… en fi, el dels altres 79 directors que han trepitjat Bayreuth) no deu ser prou emocionant per Domingo.

        M'agrada

      • La notícia que tinc de bona mà és que Plàcido anava de Berlín a Bayteuth per assajar i que quan no podia fer-ho per les seues obligacions contractava una orquestra i la pagava de la seua butxaca. Sentia la necessitat de fer-ho bé i sentia “amor” i “admiració” per l’orquestra de Bayreuth, afegint que encara que havia dirigit les millors orquestres del món la del Turó Verd era molt especial per a ell. El resultat no va ser “memorable”, però sí almenys “discret”. Jo la tinc enregistrada i pense conservar-la.

        Salut

        M'agrada

  8. Pere

    Estic amb Colbran. És un dels meus tenors preferits i el tinc en el podi acompanyant Kraus, Bergonzi, Wunderlich, Carreras, Corelli, Blake i Flórez entre d’altres. Però no és baríton. Sap cantar? I és clar!!! Però no és baríton.
    Quan va cantar I Due Foscari al Liceu, a la mitja part vaig dir a qui m’acompanyava: vaig a comprar el programa perque avui em despedeixo d’ell. No vull seguir aquest nou camí i vull conservar d’ell els records inoblidables del seu Mario Cavaradossi, Canio o Parsifal entre d’altres. Però m’equivocava. Quan vaig veure que es programava un concert dedicat a la Zarzuela i que l’acompanyaria l’Ana María Martínez, vaig fer marxa enrera en el meu “jurament” i vaig assistir-hi. I el cert és que el Sr. Domingo em va tornar a emocionar. Vaig gaudir d’una esplèndida tarda de Liceu amb peces que feia molts anys que no escoltava en directe. Qui m’acompanyava, que era la mateixa persona del dia Del Due Foscari, i que no l’havia escoltat mai en plenitud, en acabar el concert estava entusiasmat i em va dir que feia molt de temps que no gaudia tant. Estic content d’haver-me quedat amb aquest record, però ara sí que penso que no tornaré a veure’l, a no ser que faci un concert d’acomiadament. Si això es produeix i trobo entrades, allí estaré, per agraïrli la seva aportació al món de la òpera.
    Com a director, poc a afegir al que s’ha dit. Normalet. No és la seva feina. En Plácido és tenor. Un dels més grans, però tenor.

    M'agrada

  9. Jo no penso en absolut que Domingo, com a director, acrediti els mínims mèrits per presidir el fosat de Bayreuth. Essent ell el meu tenor predilecte, considero igualment que com a director sempre ha fet un paper mediocre i, per tant, em sembla una enorme i lamentable frivolitat que hagi agafat la batuta a Bayreuth. Ara bé, companys, vull puntualitzar una cosa, atesos alguns comentaris ben encesos de crítica ad hominem: senyors i senyores, la màxima i definitiva responsabilitat d’aquesta frivolitat lamentable no recau en el sr. Domingo, sinó en els dirigents del festival, que són qui tenen la poca vergonya de contractar-lo. Per tant, malgrat sigui ben lícit i necessari criticar la trajectòria (comercial) del tenor madrileny durant els darrers anys, si us plau, quan els nostres ullals salivin en busca de sang, abalancem-nos sobre la presa o preses correctes, que en aquest cas, em penso, responen al nom de Katharina i Eva Wagner, així com de Christian Thielemann, qui certament haurà donat el seu beneplàcit.

    Visca Bastianini!

    M'agrada

  10. Jo abans feia bastant cas de les crítiques; ara, no. A mi solament m’interessa la impressió que em deixa una actuació. És clar que Domingo no el millor director possible d’una Walküre – no podem comparar-lo amb Barenboim o Thielemann – però tampoc no és un senyor que en la vida haja fet ús de la batuta, de fet és director d’orquestra i dirigeix. A mi em feu passar una vetlada agradable i arribà a emocionar-me. M’importa un rave el que puga pensar un altre. En el meu gaudi mane jo. I a qui li pique Domingo per haver estat EL PRIMER ESPANYOL A DIRIGIR A BAYREUTH que es rasque. No comprenc per què – és un dir – ni un sol contertulià en diu res. Ni això volen reconèixer. I qui no troba comentaris elogiosos o positius en la premsa estrangera serà que no sap buscar. Jo no vaig a tornar a fer-ho. La gesta de Victoria de los Ángeles ha estat superada pel madrileny.

    I per si algú es confon amb mi, deixe aquest “Visca la República catalana independent”

    M'agrada

    • Fernando S.T.

      ¿Cómo se puede mear tan fuera de tiesto?
      ¿De qué está hablando Usted?
      ¿Qué pinta la república catalana en todo esto?
      Usted no debe saber que los músicos de la orquesta del festival se han impuesto un elocuente silencio y alguno lo ha roto diciendo que Domingo ha sido un gran temor.
      El desastre en los ensayos parece que era preocupante y lo más evidente, escuché el primer acto con atención y si es mínimamente conocedor de las reglas que rigen la dirección musical, se dará cuenta del desequilibrio y la falta de coordinación, de las caídas constantes de tempo y la pérdida de control de los cantantes y la orquesta.
      También debería tener en cuenta, cómo dice acertadamente Joaquim, el nulo tratamiento dramático de los pasajes recitados, que en Die Walküre son muchos. Domingo no sabe tratarlos, se pierde y decae constantemente la narración. Lamentable el dúo de Brünnhilde y Siegmund o el monólogo de Wotan.
      Domingo no tiene nivel para estar dirigiendo en Bayreuth. El currículum cómo director lo ha obtenido gracias a los réditos ganados a pulso cómo tenor pero también a un lobby creado a su entorno y del que todos se han beneficiado muchísimo, eso sí, pero nivel para competir con Thielemann, Barenboim, Maezel, Keilberth, Cluytens, Knappertbusch O ni tan siquiera otros mucho más mediocres que estos,pero infinitamente más expertos que él, por ejemplo Schneider.

      M'agrada

      • No cal que s’emprenye tant, cavaller, que es roí per la salut i li poden vindre unes cagaleres de tant de parlar de pixar amb una educació que sense dubte en vostè és exquisida. El que jo dic és que poc m’importa el que diga en tal o en tal altre. La direcció de Domingo ha estat valorada segons qui. No tots en tenen la mateixa opinió. Per exemple el crític de EL MUNDO ha considerat que estava bé mentre que EL PERIODICO, tot el contrari. No són matemàtiques i cal no llevar consideracions no musicals. També hi ha qui, com ara l’insigne wagnerià Angel Mayo no trobava més que “desembarcos comerciales” quan el tenor es posà a cantar mentre que la genial wagneriana Waltraud Meier va dir que era el millor tenor amb qui havia treballat. Conserve la grabació i m’agrada. Ja he dit que no és ni molt més tan bona com la de Thielemann o Barenboim – que considerava de primera el tàndem Domingo-Meier i va dirigir-los en diverses ocasions com ara en Fidelio. Tampoc vosté ha tingut a bé reconèixer que DOMINGO ÉS EL PRIMER ESPANYOL A DIRIGIR A BAYREUTH, dada que ja ha passat a la història, amb la qual cosa és vostè tan injust com tots els altres.

        I si he fet referència a la República Catalana independent és per evitar que algú pense que volore Domingo pel fet de ser madrileny i que sóc un espanyolista recalcitrant. En fi, que estic en el meu dret de dir que a mi sí que m’agradà aquest senyor malgrat que estiga lluny de ser el meu director favorit.

        Passe-ho bé.

        PD. No sé quant de “conocedor” seré s’aquests temes. No sóc músic sinó professor de filologia i un simple aficionat a qui agrada Wagner especialment sense pretendre pontificar sinó compartir una opinió personal i res més.

        M'agrada

  11. Se m’oblidava. Una persona ha dit no sé què de “mear fuera de tiesto” per la meua al·lusió a la República catalana. En canvi ha tancat la boca que algun altre va recordar que Plácido volia ser “alcalde del PP de Madrid”, cosa que jo desconeixia i que comprovaré. Això, no té res a veure amb la seua direcció de Walküre. Segur que quan Thielemann i Katy el van cridar era per això, per pepero.

    M'agrada

  12. Em fas riure. Abans de res, no et consent que m’insultes. Em seria molt fàcil dir-te qualsevol qualificatiu. Ho deixarem en “palmero”, o siga señor que repeteix el que un altre que considera superior a ell ha dit. Després, llig bé, el primer a dir “orinar” va ser un altre i jo li contestí. No he comès cap delicte més que dir que em va agradar la direcció de Domingo, que ja tinc en flac via una ràdio alemanya. “Enveja”, no sé de què, del fet que Domingo siga el primer espanyol a dirigir a Bayreuth? Això us pica , oi? Ha superat Victoria de los Angeles, primera espanyola a cantar a Bayreuh. Va fer Elsa i es conserven dues gravacions que jo sàpiga. En una d’elles no estava molt bé de salut i es nota (és la que té millor so, segons Angel Mayo). Després un senyor que volia fer creure que sabia molt volia “demostrar” que l’acte primer era una porqueria. En la gravació que jo tinc els aplaudiments són sorollosos, amb “bravos” inclosos. Feu la prova. En l’acte III se sent algun “Boo!” escàs seguit d’aplaudiments a dojo. Clar, la gent que va a Bayreuth no en té ni idea. En una votació sobre la cosa en un lloc sobre Wagner, el resultat fins on vaig vore va ser 57 % a favor de Plácido y 43% en contra. Com deia, de tot hi ha. “Plácido hace historia en Bayreuth”, crec si no em falla la memòria que això va escriure el crític , o siga, un senyor que treballa i viu d’això, en EL MUNDO. Jo li pregaria al profe espontani que em volia donar lliçó que escrivís al periòdic i deixara en evidència a un senyor que segur que n i li arriba a la sola de la sabata. Que comenci amb allò de “mear fuera de tiesto” com és el seu costum.

    I res més. A mi se med’n fot l’opinió d’altri perquè en tinc la meua i torne a escriure el que us pica us fa ràbia i enveja perquè mai no podreu superar-ho. Plácido és el primer espanyol a dirigir a Bayreuth i va ser Thielemann (aquest és bo, oi que sí?) qui va cridar-lo al Teatre de la Colina Verda. A rabiar i a mi em deixeu tranquil.

    I no tinc res més a dir ni a contestar.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: