Interessant Floria Tosca la que avui protagonitza l’apunt a IFL. La soprano lituana Ausrinė Stundytė ha estat la sorpresa d’aquesta producció signada per les direccions: musical del correcte sense més, Patrick Fournillier i escènica del sempre sorprenent Christof Loy. La resta del cast és discreta, començant per Andrea Carè que tantes bones impressions em va causar quan va cantar aquest mateix rol al Liceu (2014), però que sembla que hagi fet com els crancs, anar enrere o el nefast Scarpia de Tuomas Pursio, que si no fos per una excel·lent interpretació escènica, seria un autèntic despropòsit. Bon sagristà de Heikki Aalto i bé els altres petits rols.

En canvi Ausrinė Stundytė posseeix la veu i el talent dramàtic per fer una Tosca autènticament convincent en les vessant vocal ( com les Toscas d’abans) i escènica, imprescindible en una òpera on l’acció teatral és essencial. És clar que vista a la televisió no puc valorar exactament la veu, sobretot la projecció, però estem davant d’una veu ben consolidada (té 42 anys), molt sana, de lírica spinto i amb un fraseig intens i uns aguts acerats i  precisos. El seu “Visi d’arte” és molt intens, ajudada per un treball extraordinari de Loy que en tot el segon acte i en aquesta escena en especial ho fa brillant, lluny de l’habitual sentada en el canapé mentre Scarpia mira per la finestra com si tot allò no anés amb ell, en canvi aquí la seva participació és cabdal. Stundytė també sap dotar al seu cant de moments de lirisme i dolçor en el duo del primer acte o a “O dolci mani” del final. En el intens segon acte està incommensurable per temparament vocal i dramàtic.

Mentre que Fourniller no passa de la correcció en una Tosca ben llegida, el director alemany Christof Loy sorprèn amb una producció que es podria titllar d’absolutament clàssica si no fos que té algunes incongruències temporals que no he entès però que no acaben de molestar, i sobretot perquè hi ha un treball teatral molt intel·ligent i és capaç de buscar uns matisos als personatges, tan subtils com inquietants, sobretot amb el personatge de Scarpia del que en fa una lectura molt més elaborada que el malèfic (que també ho és, és clar) habitual. Hi ha en la idea de Loy un punt de feblesa quan Tosca li demana el salconduit per fugir amb Cavaradossi, després que ella cedeix fent-li un petó d’afecte trasbalsador. Scarpia sembla que no tan sols desitgi a Tosca. Hi ha altres detalls que anireu descobrint, així com uns personatges que envolten Cavaradossi, ja sigui un aprenent en el primer acte i el carceller en el tercer, del tot inquietants en la relació amb Cavaradossi, i també és brillant la visió d’una Tosca en miniatura cantant la cançó del pastoret a l’inici del tercer, com una mena d’al·lucinació en un gir intel·ligent a una intervenció sempre dificil de justificar.

L’escenografia i vestuari de Christian Schmidt són esplèndids, així com el disseny de llums de Christian Schmidt, amb una lluminositat nòrdica molt poc romana però bellíssima. No hi ha res trencador en aquesta Tosca, més enllà d’una contemporaneïtat en el primer acte que es trenca amb l’entrada de Scarpia i aleshores no entenc gaire la intenció de Loy, però la continuïtat dramàtica no es veu trasbalsada i tot funciona segons el guió previst si no fos que el cervellet de Loy treballa intensament i ens entreobre algunes portes amb enginy i encert.

No estem davant de la gravació de De Sabata i si no fos per la producció, l’abandonaríeu ben aviat, però us garanteixo una estona de bon teatre amb una de les òperes teatrals per excel·lència.

Giacomo Puccini
Tosca

Ausrinė Stundytė (Floria Tosca)
Andrea Carè (Mario Cavaradossi)
Tuomas Pursio (Scarpia)
Heikki Aalto (Sacristan)
Tapani Plathan (Cesare Angelotti)
Matias Haakana (Spoletta)
Nicholas Söderlund (Sciarrone)
Henri Uusitalo (Carceller)
Kris-Andrea Haav (nena)

Cor i Orquestra de l’Òpera de Helsinki
Director musical: Patrick Fournillier

Director escènic: Christof Loy
Escenografia: Christian Schmidt
Disseny de vestuari: Christian Schmidt
Disseny de llums: Olaf Winter

Opera de Helsinki 6 d’octubre de 2018