IN FERNEM LAND

ROH 2018/2019: DIE WALKÜRE (STEMME-LUNDGREN-SKELTON-MAGEE-CONNOLLY-AUGER;WARNER-PAPPANO)


La inauguració de la temporada cinematogràfica de la ROH 2018/2019 no podia començar de manera més solemne: Die Walküre sota la direcció de Pappano i un cast de nivell, tot i la llosa de la producció de Keith Warner, que des de la seva estrena l’any 2005 ofereix molt més material de rebuig que no pas primeres matèries i que en qualsevol cas ja semblen caducades abans de dir res.

Pappano dirigeix de manera extraordinàriament passional i intensa, donant  molt relleu a les grans escenes i als sempre complicats recitatius wagnerians que poden ser feixucs en aquestes grans confrontacions que suposen els grans duos que conformen aquesta segona jornada del Ring, i el mestre anglo-italià dóna una vida i una intensitat orquestral a tota la narració veritablement estimulant. Altra cosa és que l’extraordinària orquestra de la ROH no tingués un dia gaire lluït i que alguns dels seus solistes no estiguessin del tot encertats, perquè això acaba sent anecdòtic i el que realment importa és la qualitat global de la direcció, la impetuosa resposta orquestral i un equip de cantants de gran nivell.

Extraordinari el Wotan de John Lundgren, per potencia, registre, personalitat i implicació. Acaba just de recursos perquè és pràcticament un clàssic, sobretot si el director musical empeny als cantants a una interpretació tan viscuda gràcies  a una direcció tot foc.

Sensacional Nina Stemme i la seva intensíssima Brünnhilde, que en la seva sortida justeja una mica per culpa del caprici de Warner de ferla baixar per una escala metàl·lica mentre va llençant Hojotoho.

Dramàticament implicadíssima, vocalment vorejant mil i un accidents que l’experiència evita, la Sieglinde de Emily Magee.

Sòlid i excessivament corpulent el Siegmund de Stuart Skelton. El tenor australià,, habitual a la ENO encara no havia cantant mai a la ROH. Jo trobo la veu poc agradable tot i el cos i el color, però la solidesa hi és tota.

Senyorívola, autoritària i imponent la Fricka de Sarah Connolly, en la fins ara millor prestació wagneriana que he escoltat.

Aclaparador el  Hunding d’Ain Anger, amb veu d’autèntic baix, sinistre i malèfic. Magnífic.

El grup de les valquíries en general bé, però mai haureu escoltat una Ortlinde, més definitiva en la seva espectacular aparició a la cavalcada, perquè es tracta de la gran Lise Davidsen que podent ser la gran Sieglinde (millor que no corri a fer Brünnhilde, malgrat que ja podria) s’ha conformat amb aquesta aparició i la Freia de Das Rheingold.

La producció no diu res malgrat que vol dir coses. De la mateixa manera que a 2001 Kubrick encara fa anar de corcoll a tots aquells que veuen per primera vegada l’obelisc, Warner ens vol fer ballar la padrina amb un ventilador estil Casablanca que no sé exactament com interpretar. Hem vist des de que Chereau va trasbalsar el wagnerisme amb la seva genial Tetralogia, mil i una Fricka senyorívoles, vestides amb polissó, però hi ha quelcom més en la intenció de Warner? Jo no he estat capaç de trobar-ho més enllà d’aquest signe d’opulent decadència burgesa amb la que els directors es pensen transgredir o innovar, després de quasi 40 anys de imitacions poc afortunades. No és la primera vegada que veig aquesta producció i no m’ha atrapat mai i si aquesta vegada, i només parlo a nivell visual/teatral, la parella de wellsungs són com masses que costa moure’ls i fan patir quan els fan anar per terra com si fossin joves i àgils, és per dir-li a Warner, dedicat a una altra cosa perquè perjudiques als cantants. Ah! i que el petó i magrejada del pare a la filla abans de adormir-la i envoltar-la de foc, esdivingui incestuós tampoc és res nou ni que escandalitzi a ningú. Són petits tocs que el Sr Warner es permet per fer creure que ha fet alguna cosa en una obra que hem de reconèixer que deu estar pràcticament tot dit i fet.

Tot això que és secundari malgrat que l’òpera és teatre, nio neguiteja gens als londinencs que en acabar la representació exploten de satisfacció i fan que aquesta Walküre podés semblar un retorn al Bayreuth de la segona meitat dels 50, i tampoc és això. Estem davant d’una molt bona Walküre, però res més.

Richard Wagner

DIE WALKÜRE

Siegmund: Stuart Skelton
Sieglinde: Emily Magee
Wotan: John Lundgren
Brünnhilde: Nina Stemme
Fricka: Sarah Connolly
Hunding: Ain Anger
Gerhilde: Alwyn Mellor
Ortlinde: Lise Davidsen
Waltraute: Kai Rüütel
Schwertleite: Claudia Huckle
Helmwige: Maida Hundeling
Siegrune: Catherine Carby
Grimgerde: Monika-Evelin Liiv
Rossweisse: Emma Carrington

Orchestra of the Royal Opera House
Direcció musical: Antonio Pappano

Director escènic: Keith Warner
Set designer: Stefanos Lazaridis
Costume designer: Marie-Jeanne Lecca
Lighting designer: Wolfgang Göbbel
Original movement director: Claire Glaskin
Video designers: Mic Pool and Dick Straker
Associate set designer: Matthew Deely

Royal Opera House Covent Garden, Londres 28 d’octubre de 2018

8 comments

  1. Rai

    La vaig veure al cine i em va passar l’estona volant! Hagués estat més rodona si la Sieglinde hagués estat la Lise Davidsen… quin carmelet cada frase que cantava…! La producció, tot i algunes coses gratuïtes, com lo de l’escala, no puc dir que m’agradés, però tampoc em va molestar, tret de la magrejada, on no vaig poder evitar descullonar-me una mica.
    Gràcies per parlar-ne!

    Liked by 1 person

  2. Susana

    Gracies Joaquim per l’artícle i pel material adicional. M’ho miraré amb delit ja que walküre es una de les meves preferències. Respecte a les produccions, jo fa temps que penso i manifesto que tenim els teatres d’ópera dominats per la impostura.
    Una abraçada

    M'agrada

  3. Rosa

    Els cantants em van agradar molt, especialment John Lundgren i Nina Stemme. Pappano genial. La posada en escena la vaig trobar horrorosa. Excessivament fosca i sense sentit. Amb la parella Sigmund i Sieglinde vestits amb pells i el ventilador no vaig acabar d’aclarir el perquè hi era. No hagués cregut mai que “Die Walküre” se’m faria pesada quan és un òpera que m’agrada molt i amb tan bon repartiment, la desastrosa posada en escena en va tenir la culpa.

    M'agrada

  4. Fernando S.T.

    Fui al cine y disfruté.
    Yo prefiero a Petrenko o Thielemann de los directores wagneruanos actuales, a Pappano, cómo prefiero a Kaufmann frente a Skelton, pero es una representación de alto nivel con Lundgren y Stemme sensacionales, regalando emociones.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: