IN FERNEM LAND

TEATRO COLÓN: NORMA (PIROZZI-STROPPA-SANDOVAL-RADÓ;PONTIGGIA-PALUMBO)


Anna Pirozzi (Norma) i Annalisa Stroppa (Adalgisa) al Teatro Colón de Buernos AIres

Sempre és un al·licient portar a IFL cròniques de representacions de grans teatres poc habituals en el blog. El mateix dia que a Milà obrien la temporada amb l’Attila comentat abans d’ahir, el mític Teatro Colón de Buenos Aires oferia la bellíssima Norma amb Anna Pirozzi de protagonista, és a dir la soprano que jo reclamava per inaugurar la temporada de la Scala.

Aquesta curiosa el·lipse em porta a fer una reflexió prèvia. No sé si Pirozzi s’hagués estimat més ser el dia 7 a Milà que a Buenos Aires, i no sé si Saioa Hernández va cantar l’Odabella perquè prèviament Pirozzi la va rebutjar, però el cas és que com he llegit a les xarxes socials, el fet que la soprano madrilenya hagi obtingut el privilegi de inaugurar a Milà, sent la primera soprano espanyola en aconseguir-ho, és més un demèrit del teatre que no pas un mèrit de la soprano, ja que abans que ella no ho hagués fet mai Caballé, Victoria de los Ángeles, Lorengar, Barrientos, Nieto, Otein, Morales, Tarrés, Gulín o tantes altres, diu poc del teatre milanès. Tant de bo Hernàndez o la uruguaiana Siri amb aquella Butterfly lluny del que l’Scala representa, esdevinguin grandioses sopranos, però sota el meu punt de vista estan sobrevalorades, si és que la prima de la Scala continua representant el que havia estat sempre.

Dit això estic convençut que Pirozzi hagués fet una Odabella sensacional, és clar que això hagués suposat que a Buenos Aires no hi hagués hagut una nit clamorosa , que no m’atreviria de dir històrica perquè el teatre té una història de vetllades memorables amb els més grans cantants i directors, però no hi ha dubte que la va tenir lloc el dia 7 de desembre i en un teatre que fa temps que està passant per una crisi no aliena a la del propi país, que fa que encara que només sigui per la part femenina del cast, la representació de Norma hagi estat extraordinària.

Al capdavant de l’Orquestra del Colón hi ha Renato Palumbo, director rigorós que amb gest sever i presència autoritària (a l’estil Thielemann) obté a banda d’una resposta orquestral òptima, un discurs dramàtic molt interessant que fa que el feble acompanyament orquestral bellinià prengui una volada en els moments més intensos, alhora que en aquells més íntims i modestos l’orquestra no esdevingui mai una rutina necessària.

Bé també el Cor del Teatro Colón, que el dia de la transmissió jubilava a una de les seves components que va rebre un petit i emotiu homenatge al final amb el públic regalant-li una ovació de gala.

La Norma de Pirozzi és important tot i que jo diria que en aquesta representació en concret, no és definitiva, ja que queden alguns aspectes tècnics i potser expressius per acabar de resoldre. El rol és llarg i les dificultats i paranys són prou coneguts. La soprano italiana sembla tenir algun problema amb el legato, ja que algunes de les grans i llargues frases de la famosa “Casta diva” les talla de manera més aviat arbitrària i per altra banda alguns dels aguts no escrits i per tant innecessaris, queden una mica oberts. Superats aquests detalls i un cert cansament a l’inici de la confrontació amb Pollione a “in mia man alfin tu sei”, la seva Norma és important per autoritat vocal, sentit dramàtic i belcantista del fraseig, amb una cant ornamentat i una coloratura suficient, un cotrol de les mitges veus i els pianíssims molt notori, en una veu de caire més dramàtic que líric, que èr altra banda s’aproxima més a la Norma de Caballé, a la que recorda escènicament, que no pas a Cerquetti. Està perfecta en els grans duos amb Adalgisa i en el tercet que acaba al primer acte “Ah! di qual sei tu vittima” s’imposa de manera egrègia atacant les difícils coloratures amb determinació i autoritat.

Al seu costat brilla com també ho va fer en el Liceu, l’extraordinària Adalgisa de la mezzosoprano Annalisa Stroppa, potser la millor possible, amb permís de la dolça DiDonato. Extraordinària interpretació que no queda aclaparada per Norma i que imposa una vocalitat i una expressivitat bellíssima en tots els números que intervé, compenetrant-se vocalment molt en bé amb Pirozzi, tot i que el color de les dues veus sigui més similar del que acostuma, no debades els dos rols són per a cantants que podrien intercanviar-se els rols i la primera Adalgisa, la Grisi, va acabar fent també Norma.

La resta del cast, a banda d’una boníssima Clotilde de la casa, la mezzosoprano Guadalupe Barrientos, és d’un nivell molt inferior.

El Pollione del tenor mexicà Héctor Sandoval és d’una vulgaritat sense el més mínim rigor belcantista, exasperant. És d’aquells cantants que la línia importa poc i que creu que el rol és per un Turiddu. Que el cantés Del Monaco, Corelli o un magnífic Vickers, per exemple, ha fet més mal que bé a un rol estrenat per Domenico Donzelli, un beritenore que s’apropa ja al tenor de forza romàntic i que certament sembla segons diuen les cròniques del seu temps que no es va caracteritzar per la seva delicadesa, però d’això a cantar sense cap mena de línia belcantista ni cap seducció amb una emissió oberta i descontrolada, hi ha un abisme insalvable.

El Oroveso del baix bonaerense Fernando Radó, es caracteritza per una veu més de baríton que no pas del baix autoritari que hauria de ser. A la veu li manca rotunditat i aquella noblesa que sempre han de tenir aquestes figures paternes que Verdi acabaria per arrodonir i atorgar un caràcter cabdal. És un cantant encara jove (1986) per a la seva corda que hem vist vàries vegades al Liceu i que de ben segur evolucionarà positivament a mida que la veu agaficolor i rotunditat.

Finalment l’inquiet i sobreactuat Flavio de Santiago Burgi tanca un cast masculí a distància de les senyores que honoren l’excelsa partitura.

La producció de  Mario Pontiggia és més pròpia dels anys 70 o 80 del segle passat que no pas d’ara. No ho dic perquè sigui de caire conservador i respecti la suposada època original del llibret, ja que ni vestuari ni escenografia s’apropen a cap veritat històrica, ni dels druides ni de l’imperi romà, més aviat em refreixo a la concepció teatral tan plana i deixada aparentment a la inspiració dels cantats, limitant-se a unes sortides i entrades d’escena, amb el cor inclòs, d’una obvietat que jo ja creia superades. Vol ser com aquelles produccions de Ponnelle però sense Algú dirà que s’estima més això que no pas que Norma passi a la lluna, a una fàbrica de conserves o a la secció de roba femenina d’uns grans magatzems, i potser li hauré de donar la raó, però fins i tot intentant situar-me en un context de respecte a l’original, del Teatro Colón n’espero alguna cosa més.

L’èxit al final és entusiasmant i potser això és el que compte.

Vincenzo Bellini
NORMA
Tragedia lírica en dos actes (1831)
Libretto de Felice Romani basad en “Norma, ou L’infanticide” d’Alexandre Soumet

Norma: Anna Pirozzi
Pollione: Héctor Sandoval
Adalgisa: Annalisa Stroppa
Oroveso: Fernando Radó
Clotilde: Guadalupe Barrientos
Flavio: Santiago Burgi

Coro estable del Teatro Colón
Orquesta estable del Teatro Colón
Director musical: Renato Palumbo

Direcció d’escena: Mario Pontiggia
Disseny de vestuari: Aníbal Lápiz
Escenografia: Enrique Dartiguepeyrou i Claudia Bottazzini
Disseny de llums: Rubén Conde

Teatro Colón, Buenos Aires 7 de desembre de 2018

7 comments

  1. Giorgio Audisio

    Ho visto lo streaming del Colon. Pirozzi forse timorosa ( e poco convincente) in Casta diva. Montserrat era un altra cosa ! Ma proseguendo, ha preso coraggio ed è migliorata. Forse non è la miglior Norma di oggi, ma è comunque molto apprezzabile. Stroppa timbro, tecnica e carattere giusti. Tenore da dimenticare. Per il resto: ottimo il tuo commento. Come sempre!

    M'agrada

  2. colbran

    Me gusta mucho Anna Pirozzi y no me gustó nada Annalisa Stoppa en “Il barbiere di Siviglia” de hace 4 años en el Liceu, pero en esta ocasión es Stoppa quien más me ha gustado de todo el elenco. Por fin veo una cantante que comprende el personaje de Adalgisa y lo interpreta y canta como se debe cantar, no es la clásica mezzo matrona sino dulce, juveníl, ingenua, con una voz que,aún siendo de la misma cuerda que la de Norma -ya que Giuditta Pasta era una mezzo-soprano lírica y Giulia Grisi una dramática de agilidad que es prácticamente lo mismo- se encarga de las notas agudas, mientras que Norma debe encargarse de las graves en los dúos, por lo que los agudos añadidos por Pirozzi son puros gritos, como subraya Joaquim. No obstante no es nada despreciable el resultado que consigue Pirozzi, pero aún imitando a Montserrat Caballé en todo -peinado, túnica, gestos con el brazo derecho y dedo índice extendidos, movimiento escénico, algún pianísimo bien emitido- aún no le llega a la Norma de Caballé ni a la suela de sus sandalias. Tiene mucho material en su voz, pero para este dificilísimo rol debe mejorarlo. “In mia man” como Zinka Milanov nadie.

    Analisa Stoppa yo creo que no tiene rival actualmente en el rol de Adalgisa, quizás Joyce DiDonato esté a su altura -pronto lo comprobaré- pero físicamente Stoppa ofrece una juventud frágil y encantadora que DiDonato ya no puede ofrecer cuando las cámaras de TV “atacan” los primeos planos; vocalmente no dudo que DiDonato estará adecuada para Adalgisa porque actualmente su voz de mezzo se ha “sopranizado” bastante y como intérprete escénica es magnífica.

    Me ha entusiasmado Renato Palumbo, incluso la “inefable” marcha no suena tan vulgar y sabe adecuar las dinámicas a la acción y a los cantantes. La obertura es una de las veces en que la he oído mejor ejecutada, incluso en grabaciones.

    En concreto me ha gustado esta “Norma”, con alguna reserva

    El Colón es un teatro entrañable que lamento no haber podido visitar y todos los cantantes se “oyen”, incluso Beverly Sills y Teresa Berganza tuvieron enormes éxitos, aún siendo sus voces de volumen moderado, sin necesidad de las amplificaciones del Met y otros teatros líricos, gracias a la milagrosa acústica del estimado coliseo lírico argentino.

    M'agrada

  3. Fer

    Tienes razón tambien considero que la mejor de la noche ha sido Stroppa con un canto maravilloso me recordaba a Cossoto, la mejor Adalgisa en mucho tiempo, a Pirozzi le falta pulir mucho el rol si recordaba a Caballé en algunos momentos pero nada mas, en el a bello mi ritorna me parecía mas a Angeles Gulín, en cuanto al tenor me parece mas un cantante de música ligera debería presentarse al festival de Eurovisión con sus maneras a lo Raphael, Bellini es otra cosa belleza y no mal gusto. Dirección escénica totalmente ausente y decorados de la época Pamias en el Liceu

    M'agrada

    • SANTI

      Cossotto amb permís de Simionato, Horne i Stignani, més belcantistes i dúctils.
      En a mí m’ha agradat molt Stroppa, més que DiDonato i no tant com pensava Pirozzi, que tot i ser una soprano que admiro m’ha decebut a l’inici, sort que després millora i acaba de manera convincent.
      La resta època Pàmies, efectivament.
      Gràcies Joaquim per fer-nos viatjar tant

      M'agrada

  4. Guillermo Soto

    He visto el streaming desde Buenos Aires. Todas las feminas me han gustado, lo que es inexistente es la dirección escénica. El Guerra, Guerra fue lo más anticlimático que he visto en ópera

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: