IN FERNEM LAND

TEATRO ALLA SCALA AL CINEMA: ATTILA (ABDRAZAKOV-HERNÁNDEZ-SARTORI_PETEAN;LIVERMORE-CHAILLY)


Ildar Abdrazakov e Saioa Hernandez (credit BresciaAmisano – Teatro alla Scala)

Un any més hem pogut assistir a la prima de la Scala gràcies a la retransmissió als cinemes, a banda de les transmissions radiofònica de la Rai i televisiva dels canals privats habituals que ens permetran en breu tornar a gaudir d’una de les millors inauguracions de la nit de Sant’Ambrogio dels darrers anys.

Una vegada més es demostra que no hi ha òpera menor si el director musical és de categoria i creu i estima l’òpera què dirigeix i Riccardo Chailly ha signat una direcció magnífica, contundent i jo diria que fins i tot solemne d’una partitura que pot ser un cúmul inconnexa d’àries i cabaletes  engrescadores o pot esdevenir un brillant treball, com ha acabat sent, mostrant tots els encerts d’una partitura primerenca que ja deixa molt més que entreveure, el geni del gran Verdi, anticipant moments orquestrals que traspassen la bellesa decorativa per descriure amb mestrívola inspiració una albada (que malauradament l’escena va obviar) o un colpidor preludi del primer acte que dóna entrada a la segona i inspiradíssima ària d’Odabella. Hi ha molt del gran Verdi en aquesta òpera escrita després del fracàs Alzira i abans de l’imponent Macbeth, estrenada el 17 de març de 1846 durant les festes de Carnaval, al Teatro  La Fenice de Venècia.

El mestre Riccardo Chailly l’ha dirigit amb una immensa solemnitat, atorgant amb un ritme més aviat pausat però sense que mai decaigués i ens submergís en el tedi, un discurs dramàtic continuat amb el que els més aviat tímids aplaudiments després de les àries arribaven a molestar, perquè no ajudaven a escalfar un ambient més aviat gèlid que no es corresponia per a res, a la intensitat i calidesa d’una direcció amb tot el tremps i la força verdiana que va ajudar molt als cantants, que van mostrar el màxim del que segurament són capaços de donar i afavorint molt la impressió que en altres ocasions amb directors menys brillants no són capaços de donar. Es notava que Chailly a banda de centrar els seus esforços amb l’orquestra i el cor, havia treballat de valent amb els cantants i que si aquests no donaven més de si és perquè d’allà on no hi ha, no en por rajar, però no hi ha dubte que el mestre milanès els va treure el bo i millor.

Gran direcció que estic segur que es gaudeix molt més a la sala que no pas al cinema, on la presa de so em va semblar dolenta i els màxims perjudicats van ser l’orquestra i també el cor, tot i que aquest està a anys llum del que havia estat en la gloriosa època del mestre Abbado i Romano Gandolfi.

En canvi, segur que la presa de so va afavorir a les veus, sobretot a Ildar Abdrazakov, que les grans sales perjudiquen el seu cabal sonor. El baix-baríton rus no té una projecció agraïda, la veu és bonica, el registre a vegades queda curt per la banda greu, sobretot per aquests rols verdians per a baixos sense fissures, però és àgil, té una bona base tècnica que li permet fer amb molt més que solvència el cant ornamentat rossinià i belcantista, del que aquest rol n’és hereu, i té l’elegant i noble fraseig verdià. No arriba a l’excel·lència del immens Attila de Ramey (volum també limitat) o aquell imponent però més monolític de Christoff, però no crec que hi hagi actualment cap altre cantant que el pugui defensar amb tanta honorabilitat com ell. Al Liceu em va agradar però beneficiat pels micròfons encara m’ha agradat més. Bravo

Per a mi resulta un misteri com la soprano espanyola Saioa Hernández hagi estat l’escollida per cantar aquest rol en una inauguració de la Scala, tenint a Itàlia a Anna Pirozzi, una soprano del país i sobretot amb una veu i una tècnica més idònia encara que tampoc és aquella dramàtica d’agilitat que demana el rol. La soprano madrilenya ha defensat bé la part, a estones molt bé tenint en compte la dificultat de la partitura i el compromís sempre emmetzinat d’una “prima” a la Scala. Va iniciar amb problemes de coloratura en el temible “Santo di Patria” fent una mica el que va voler o poder i deixant sense polir aquells salts d’octava i aquelles escales que defineixen bé la vocalitat de dramàtica coloratura que ella no té. La veu sembla més d’una lírica ample que ni tan sols sembla spinto, però que tot i emmascarant-la una mica i canviant el color acaba per arribar a les zones més greus amb suficiència però sense rotunditat. En “Liberamente or piangi…Oh! nel fuggente nuvolo” més adequada al lirisme de la seva veu, va estar molt bé tot i obviar algun planíssim i a mida que la representació va avançar es va sentir més segura. No em sembla que tingui el nivell d’una inauguració milanesa i el que li pot venir ara, si no és prou intel·ligent pot ser una allau de contractes fent rols de dramàtica, que no és de cap manera, que poden acabar amb un tres i no res amb una carrera que amb intel·ligència pot ser notable.

Fantàstic Georg Petean. Sense cap mena de dubte la vegada que m’ha agradat més. Mai l’havia escoltat tan homogeni vocalment, i tan implicat dramàticament, amb un fraseig i una intenció magnífics. Estic segur que Chailly hi té molt a veure i celebro que el baríton romanès hagi fet cas perquè ha millorat en molt les prestacions que li havia escoltat i vist fins ara. Podria haver evitat el sobreagut al final de la cabaletta “È gettata la mia sorte” però no hi ha dubte que el seu Ezio és de categoria verdiana i això actualment en una veu de baríton, em sembla sensacional. Bravo

El Foresto de Fabio Sartori ha estat celebrat i jo no comparteixo tant aquestes mostres d’entusiasme al final de la representació. El tenor italià és monolític en l’expressió, el seu recitatiu és pla i a vegades brusc, i confon el ploriqueig amb l’expressió dramàtica. No hi ha varietat expressiva en el seu fraseig. La veu és sòlida i el registre ampli, però en la seva segona ària “Infida! Il dì che brami è questo!” a banda d’una certa fatiga que potser ho impedia, no hagués estat gens malament una mica més d’intenció, de mitges veus i d’una varietat que no acabés fatigant tant a la seva emissió com a qui l’escoltàvem. A més a més, el físic no l’acompanya gens i la seva expressivitat gestual és pràcticament inexistent, quelcom que no l’ajuda.

El tenor Francesco Pittari (Uldino) i el baix Gianlucca Buratto (Leone) han contribuït a l’èxit global d’una representació sense gaires defallences i escletxes vocals/musicals, però que tot i el bon nivell semblava millorable, al menys en els rols d’Odabella i Ezio.

La producció de Davide Livermore m’ha agradat quasi sempre. Trobo un encert alliberar als cantants que no els acompanya el físic, dels uniformes romans o dels huns. Sartori i Petean no són Robert Taylor o Stephen Boyd, vestir-los amb faldilleta romana hagués pogut tenir un efecte pervers. Situant l’acció propera a la segona guerra mundial i fent del temible i cruel cabdill dels huns un oficial d’un règim feixista fàcilment identificable en el nazisme, sobretot en l’escena que Livermore situa en una mena de festa/orgia d’estar per casa, que recorda de manera molt light la viscontiana “caduta degli dei” o aquell portero di notte de la Cavani.

El segell Livermore es repeteix una vegada més amb els vídeos de cels ennuvolats, runes fumejant en mig de grans planells escenogràfics, que en aquesta ocasió són edificis en runes, salons ombrívols, magníficament il·luminats per Antonio Castro.

Hi ha un treball estètic evident i un inici impactant, potser excessivament violent, que atrapa, si bé després no manté la continuïtat i en algun dels molts moments de feblesa d’un llibret anacrònic que mira més als conflictes de la Itàlia de segle XIX que no pas de l’imperi romà, tot trontolla.

Resoldre l’aparició del Papa Leone era el gran handicap i Livermore ha optat per la solució fàcil d’una visió onírica de caire pictòric, que si bé estèticament pot ser tan vàlida com discutible, a nivell dramàtic és un bunyol, però és clar, tampoc cal demanar un rigor extrem a un llibret impossible i el que es tracta sobretot és fer-lo digerible als ulls actuals, quelcom que situant l’acció en l’època original té el risc de convertir-ho en carnavalesc i d’impossible digestió davant les limitacions d’alguns cantants a posar-se amb encert la calça curta.

Giusseppe Verdi
ATTILA
Deamma lirico en un pròleg i tres actes, llibret de Temistocle Solera

Attila: Ildar Abdrazakov
Odabella: Saioa Hernández
Ezio: Georg Petean
Foresto: Fabio Sartori
Uldino: Francesco Pittari
Leone: Gianluca Buratto

Coro di voci bianche dell’Accademia Teatro alla Scala
Coro ed Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Riccardo Chailly

Direcció d’escena: Davide Livermore
Escenografia: Cio Forma
Disseny de vestuari: Gianluca Falaschi
Disseny de llums: Antonio Castro
Disseny de vídeo: D-wok
Teatro alla Scala 7 de desembre de 2018

9 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de diciembre 2018 | Beckmesser

  2. Alex

    Gracias Joaquim y yo he disfrutado de ese Verdi vibrante mediante la escucha por la RAI3
    Cuando un teatro posee una orquesta y coros que han mamado Verdi desde hace un montón de años y sobre todo, cuando al frente de ellos està con la batuta un señor maestro concertador, el éxito musical se multiplica

    Gracias Chailly por esta magnífica noche de Sant. Ambroggio! Con un director así que sabe combinar los tempi adecuadamente y sabe conducir a los acompañantes, todo funciona, incluso con la novedad ofrecida de la versión crítica de este Attila y con la aria rescatada para el tenor en el último acto.
    Intenso y excelente línea de canto por parte de Ildar en su gran escena del primer acto ( prólogo + 3 actos ), incluso con mayor variedad de fraseo que habitualmente ( para mi gusto y dentro de la escasez de bajos hoy en en día, Ildar siendo un Bajo cantàbile sin la rotundidad de un Giaiotti o de un Ramey, es lo mejor de la actualidad ), con un Petean a ratos brillante sobre todo en su gran escena que abre el acto Segundo , una Saioa sin un timbre excesivamente brillante pero con un canto intenso y siempre valiente ( ojo que a veces le falta dosificarse un poco, si quiere alargar su carrera ) y hasta un Sartori cumplidor aunque a veces algo demasiado esforzado y con una emisión un poco cubierta

    Concluyendo, una gran noche verdiana, con un principal triunfador que es Riccardo Chailly y la orquesta de alla Scala ( que sana envidia, de lo que aquí carecemos )

    M'agrada

  3. Guillermo Soto

    Gracias Joaquín por la reseña de esta amada ópera. Al parecer el mejor de la noche fue Chailly, que hace un tiempo había declarado que no dirigiría nunca más una ópera- cosa de divos, por cierto. Como dato te cuento que Anna Pirozzi está en Buenos Aires cantando una Norma que ya se considera histórica. Anoche vi el streaming desde el Colón

    M'agrada

  4. Fer

    Trobar una soprano dramàtica coloratura es un gran problema avui en dia, he sentit Saioa Hernandez amb altres rols que m’han agradat més com il Pirata o Norma, sembla ser que properament cantarà Nabucco i Macbeth, i ja tenim una altra veu feta malbé, un registre en que aquesta veu pateix amb certes tibantors vocals, esclar no es Dimitrova, hauria de dir no a aquests rols però qui es la soprano que no vol inaugurar alla Scala dirigint el mestre Chailly, la direcció orquestral cuidada i magnífica tot el contrari del que vàrem sentir el Liceu, el baix era el mateix no es Giaiotti ni Ramey però crec que es el baix del moment,

    M'agrada

  5. Alex

    Incomprensible!! Los della Grisi se cargan a Chailly principalmente, por “ letàrgico “
    ( ya se lo cargaron cuando dirigió el Chenier hace uno o dos años ). No logro entenderlo

    M'agrada

  6. Xavier C.

    Aquestes ressenyes em meravellen: ritme pausat, tremps i força verdiana, cabal sonor, registre curt per la banda greu, salts d´octava sense polir, recitatiu pla… La propera vegada que coincidim enlloc i em preguntis què m´ha semblat, recorda´m de tenir la boca tancada! 😆

    M'agrada

  7. JordiP

    Es un magnific apunt per a una bona funcio. No la he vist, pero veient-ne el que es diu aqui, buscarem la manera d’escoltar-la. Jo em meravello de com en una sola audicio ets capaç de fer un comentari tan afinat. Suposo que seran les hores de vol.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: