Michael Spyres i Jessica Pratt. Teatro Carlo Felice, Gènova 18 de gener de 2019

Ahir divendres 18 de gener Va tenir lloc al Teatro Carlo Felice de Gènova una gala operística que va tenir com a protagonistes a la soprano australiana Jessica Pratt i el tenor nord-americà Michael Spyres, envoltats pel cor i l’orquestra del teatre dirigits per  Andriy Yurkevych.

La gala es va retransmetre en streaming pel propi teatre i va oferir moments esplèndids de refinament belcantista, no debades els dos cantants són excel·lents exponents de com cal fer front al repertori romàntic de la primera meitat del XIX.

També cal dir que en la soprano, molt més celebrada que el tenor, per un públic discutible, té una tendència a excedir-se en sobreaguts més sobreaguts encara que els no escrits en la partitura original i imposats per la tradició, i que aquests no sempre estan ben col·locats, ben recolzats o ben emesos i fins i tot a vegades en segons quines variacions, mal encaixats. El cas més evident per a mi és l’ària de la nina Olympia de Les contes d’Hoffmann, que va triar com a presentació en lloc de l’escena de La Sonnambula que estava previst i que ella va cantar a la segona part allà on havia d’anar originalment la d’Offenbanch. Les variacions ni van ser boniques, ni ben escollides, ni espectaculars malgrat que algunes notes pretenien deixar bocabadat al públic, cosa que en a mi no va aconseguir, ara bé allà on la Pratt domina és el repertori purament belcantista, i tant en l’excels duo de la Lucia, com a I Puritani o La Sonnambula, està meravellosa i la tendència a fer portamentos esllanguits, a la manera de June Anderson va quedar més dissimulada i per tant el cant va perdre aquella mena de fluixesa emocional que resta dramatisme.

Pel que fa a Spyres, que coneixem prou bé, admirem i sabem de les seves grans capacitats i també de la tendència a emetre els sobreaguts amb una emissió diferent a la resta, quelcom que li fa perdre brillantor i decep a part del públic, el que ens ofereix és una autèntica lliçó de fraseig i musicalitat, d’elegància i demostració tècnica i gosadia. És clar que la gosadia el porta a algun ensurt immerescut, quan després de cantar l’ària i cabaletta de Il Trovatore un eixelebrat del públic el protesta de la manera més grollera i inacceptable. Podem estar d’acord que Spyres no té la veu ideal per cantar Manrico, tot i que no fa res malament i en l’ària mostra unes elegants maneres en el fraseig que els Manrico més aguerrits sempre ignoren i per tant la protesta alhora de ser improcedent és tremendament injusta. Que pretenia qui la va fer no ho sabrem mai, però el que va aconseguir a banda d’enrarir un concert que era i va ser una festa vocal de primer nivell, es que la resta de públic reaccionés a favor de Spyres, que o potser no mereixia ni una cosa ni l’altra.

Protestar en qualsevol cas a algú que abans de cantar bé la Pira havia cantat com pocs poden fer-ho, l’ària de Zelmira o els duets de Sonnambula i I Puritani, és la demostració fefaent que l’individu ha de posar-se en mans d’un especialista en dolències mentals  agudes.

L’èxit final va ser gran i va motivar quatre propines, destacant una versió embogida del famós “Glitter and be gay” del Candide de Bernstein en el que Pratt es va saltar totes les normes establertes i es va oblidar que davant seu tenia uns micròfons per fer arribar el concerts a tots els que no es trobaven a la sala, fet que motiva que l’emissió en algun moment s’hagi d’intuir, però que no és un obstacle per gaudir de la interpretació que la soprano fa, absolutament divertida, emotiva i espectacular.

Spyres potser afectat per la protesta només canta una cançó de Bracco en solitari, llàstima, tot i que durant el concert ja va deixar constància del seu art i posar en evidència davant del món a un ignorant sense escrúpols.

Jo crec que si podeu recuperar el streaming de la gala tots els que no la vàreu veure, ho gaudireu molt.              

Ambroise Thomas
Ouverture da Raymond

Gioachino Rossini
“Mentre qual fiera… Ah! Dopo tanti palpiti!” da Zelmira

Jacques Offenbach
“Les oiseaux dans la charmille” (Aria di Olympia) da Les Contes d’Hoffmann

Giuseppe Verdi
“Brezza del suol… Dal più remoto esilio… Sì lo sento, Iddio mi chiama” da I due Foscari

Vincenzo Bellini
“Qui la selva” da La sonnambula (coro)
“Elvino! E me tu lasci… Son geloso del zefiro errante” da La sonnambula

Gaetano Donizetti
“Chi può vederla a ciglio asciutto” da Anna Bolena

Vincenzo Bellini
“Vieni fra questa braccia” da I puritani

Gaetano Donizetti
“Che interminabile andirivieni” da Don Pasquale

Vincenzo Bellini
“Ah, non credea mirarti… Ah, non giunge” da La sonnambula

Giuseppe Verdi
“Ah! Si ben mio… Di quella pira” da Il trovatore
“È strano!… Ah, fors’è lui… Sempre libera” da La traviata

Gaetano Donizetti
“L’ore trascorrono” da Roberto Devereux
“Sulla tomba… Verranno a te sull’aure” da Lucia di Lammermoor

Orchestra e Coro del Teatro Carlo Felice
Maestro del Coro: Francesco Aliberti
Direttore: Andriy Yurkevych

Jessica Pratt Soprano
Michael Spyres Tenore

Propines:
“Parigi o cara” La Traviata de G.Verdi
“Souvenirs d’un concert” C.Adolfo Bracco
“Glitter and be gay” Candide L.Bernstein
“Addio, addio” Rigoletto G.Verdi

Divendres 18 de gener de 2019