LES TROYENS – LA PRISE DE TROIE Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV Stephanie d OUSTRAC (Cassandre) – Veronique GENS (Hecube) – Brandon JOVANOVICH (Enee) – Stephane DEGOUT (Chorebe) – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS A CARTHAGE Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS A CARTHAGE – Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV l Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

LES TROYENS LA PRISE DE TROIE – Mise en scene et scenographie : Dmitri TCHERNIAKOV l Opera Bastille – Photo : Vincent PONTET

L’any 1990 Les Troyens va inaugurar La Bastille, aleshores amb les insignes Grace Bumbry i Shirley Verrett interpretant a Cassandre i Didon, mentre que Enée era George Gray, tots sota la direcció de Myung-Whun Chung i una producció de Pier Luigi Pizzi. Més tard seria la producció que Wernicke va fer per Salzburg la que visitaria l’opera parisebca.  Quasi trenta anys més tard de la inaufuració de La Bastille, la monumental partitura torna al mateix escenari sota la direcció de Philippe Jordan i una nova producció de Dmitri Tcherniakov que sembla que no va “agradar gaire” a Elina Garanca, la Didon prevista inicialment que va abandonar el compromís per raons personals (com al Liceu, vaja!) després del primer assaig, sent substituïda per Ekaterina Semenchuk. El repartiment inicial també es va veure greument alterat amb la cancel·lació de Bryan Hymel, aquest si per greus problemes vocals, sent el tenor també nord-americà Brandon Jovanovich l’encarregat de interpretar el rol de Enée.

Qualsevol mínima oportunitat que tingui de veure aquesta òpera em motiva a desplaçar-me on calgui per assistir-hi, ja que a Barcelona sembla, ara per ara, una empresa utòpica mentre el Liceu continuï sent una casa d’exaltació de la mediocritat comercial i mentre tinguem un cor i una orquestra amb serioses limitacions per oferir l’obra amb uns resultats òptims, per tant la visita a La Bastille va esdevenir un objectiu feliçment assolit.

Philippe Jordan, estimadíssim pel públic parisenc, dirigeix amb nitidesa i pulcritud, extraient de l’orquestra un so magnífic en una partitura tan difícil com agraïda i brillant. La luxosa orquestració resplendeix i amb ella uns solistes instrumentals de primera, ara bé en a mi em va faltar una dosi més de passió i una mica més de transcendència tràgica, és a dir, més implicació visceral, més teatralitat, el que no vol dir que no m’agradés el resultat, però Jordan no arriba a les cotes de Davis, Nelson, Prêtre o Kubelik, que són els meus directors predilectes per aquesta òpera. Potser la poca complicitat que motiva Tcherniakov sobre l’escenari en sigui en part culpable, però estem davant d’un dels cims musicals del romanticisme i això no s’acaba de transmetre en una direcció ordenadíssima, on tot està en el seu lloc, però on tot és seny però hi manca rauxa.

Si l’Orquestra de La Bastille és bona, el Cor és extraordinari. L’endimoniada partitura no ofereix aparents dificultats a una formació disciplinada, dúctil, compacte, expressiva i d’una qualitat sonora enlluernadora, ja sigui en els planíssims més delicats i sempre audibles, ja sigui en els fortes aclaparadors i mai distorsionats o feridors. L’homogeneïtat de les cordes i l’equilibri en l’emissió és extraordinari i en la representació d’ahir divendres cal fer una menció especial per a les cordes femenines que tenen una espectacular aportació en el tràgic final del segon acte, amb una força dramàtica i expressiva veritablement colpidora. La formació que dirigeix José Luis Basso, com ell mateix,  es van endur una de les més grans ovacions en una nit propensa a elles, tot i l’escàndol final, però això com ja es preveia, va ser degut a la producció escènica, un clàssic en les premiers de quasi tots els teatres d’òpera quan surt a saludar l’equip responsable de les disbauxes. En aquesta ocasió l’escàndol va ser extraordinari i tan grandiós com la pròpia òpera. En parlaré al final

Vocalment l’òpera és també molt rica, exigent i també agraïda, si bé la importància i el gran compromís recau en tres rols: Cassandre, Didon i Enée.

En aquesta ocasió el repartiment no incloïa dos mites com l’any 1990 i sense la Didon de Garanca el repartiment perdia el toc de glamur, que si bé no és necessari per obtenir l’èxit, restava l’atractiu que el públic sempre busca a l’òpera. Estic segur que la mezzosoprano letona m’hagués agradat molt, però sense ella no va trontollar res.

El rol de Cassandre necessita una soprano dramàtica o una mezzosoprano, que ja sabeu que es diferencien poc i en l’òpera francesa encara menys. Seria un clàssic rol Falcon que a banda d’una gran cantant, necessita d’una gran intèrpret dramàtica amb molta personalitat i atractiu.. La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac és una excel·lent cantant  però li manca la veu per ser una autèntica Cassandre. A la dimensió dramàtica de l’intèrpret, que la té, li manca el suport vocal per omplir l’àmplia i intensa exigència  vocal. D’Oustrac queda pàl·lida en els moments que la veu es situa en la zona central i greu, i per fer-se audible, força la columna sonora i aleshores perd l’homogeneïtat de color i la bellesa natural d’una veu realment bonica. Va obtenir un èxit grandiós perquè certament ho va donar tot i això és molt lloable, però em va deixar insatisfet en molts moments on vaig trobar a faltar no només més veu si no més personalitat escènica.

Ekaterina Semenchuk no té el glamur escènic de Garanca, ni tampoc l’exquisidesa vocal i la finesa musical, però en canvi s’implica més que ella i resulta més càlida i emotiva. No cal comparar, ho sé, però el frustrant canvi es pot dir que va estar ben resolt perquè la mezzo russa fa una Didon intensa i sensible. A vegades es va quedar curta de projecció en la immensa sala de La Bastille (també d’Oustrac) i no a causa de Jordan, que va intentar amb èxit, respectar a tothom, però va saber dosificar millor la veu que d’Oustrac, arribant a la colpidora escena final amb intensitat i grandesa dramàtica. Tcherniakov i les seves genialitats ho van posar molt difícil, però la Didon de Semenchuk té categoria musical, sensibilitat interpretativa i intensitat emocional.

No sóc gaire fan de Brandon Jovanovich, ho reconec, però també he de reconèixer que el tenor nord-americà va superar les expectatives que havia dipositat en el seu Enée. Va tenir un parell d’ensurts vocals en els atacs als aguts més compromesos i alguna que altra desafinada o calada ben notable, però en el seu conjunt va estar òptim, per qualitat vocal, projecció i entrega. També ho va donar tot i aquest és un rol de tessitura compromesa i exigència heroica contrastada,. En el quart acte va tenir moments especialment brillants en el gran duo, on jo pensava que s’estavellaria, però reconec que anava equivocat i just és reconèixer la vàlua de la seva interpretació. A “Inutils regrets” en canvi, potser va arribar esgotat, però li va mancar una mica més de control en l’emissió i sensibilitat, és clar que l’exigència escènica posava les coses difícils, no va estar del tot reeixit, però en el seu conjunt va ser un més que acceptable  Enée.

En el llarg seguici de rols més petits i va haver una gran qualitat global, començant per l’extraordinari Chorébe del baríton Stéphane Degout,  un veritable baríton i un  intèrpret intens i musical. Magnífiques també les mezzosopranos, Michèle Losier (Ascagne) i sobretot Aude Extrémo, una Anna de sons acontraltats, com ha de ser i de projecció notable. Fantàstic el gegantí Christian Van Horn en el breu però intens rol de Narbal, amb bons i sonors greus a un “De quels revers”. Notable i molt celebrat el Iopas de del tenor Cyrille Dubois que va cantar amb sensibilitat i una bona projecció l’extraordinària “O blonde Cérès”, mentre que el Hylas del tenor noruec Bror Magnus Tødenes en l’altre extraordinària perla “Vallon sonore”, va tenir la pega de cantar-la d’esquena al públic per culpa d’una ocurrència del responsable escènic, quelcopm que segurament el va forçar i desmotivar.

En els rols més anecdòtics va ser un luxe comptar amb Veronique Gens per cantar Hécube i el vocalment gastat Paata Burchuladze per interpretar al rei Priam.

Christian Helmer (Panthée), Thomas Dear (le fantóme d’Hector), Jea-Luc Ballestra (un capitain grec) i Bernard Arrieta (Mercure) van completar un cast notable, ajudant a dotar d’un notable nivell musical i vocal, una obra tan exigent i complexa, farcida d’oportunitats bellíssimes i també de paranys.

Malauradament i com ja esperava, la proposta de Tcherniakov va motivar una de les protestes més clamoroses i unànimes que recordo en un teatre d’òpera. El director rus, sempre interessant en el repertori eslau, inicia de manera “poc” trencadora en els dos primers actes a Troia, on l’imponent escenografia que ell mateix dissenya, ens situa a un Beirut prou reconeixible, ja que pràcticament calca les imatges de la destrucció de la ciutat libanesa degudes a Raymond Depardon y Gerard Degeorge. Divideix inicialment l’escenari en dos, deixant tot el moviment en la part esquerra, on el nombrós cor s’ha d’amuntegar per poder cantar el complicadíssim inici, motivant alguna descoordinació entre escena i fossat en els primers minuts, mentre que a la dreta deixa una sala folrada de fustes nobles on es situarà la família de Priam.

Dmitri Tcherniakov sap crear amb quatre pinzellades i unes escenografies molt realistes i imponents, l’entorn on recrea tota la seva dramatúrgia, en això és un especialista que domina a la perfecció el llenguatge teatral, el problema rau en la deconstrucció abrupta que ens proposa en la segona part, la que hauria de passar a Cartago.

En un breu preludi mut i abans d’iniciar la frenètica música que Berlioz va escriure per iniciar el cor de troians del primer acte, Tcherniakov ens presenta a la família reial, què òbviament ens situa en un context contemporani al voltant d’una familia reial de trets dictatorials i amb insinuacions d’incest de Priam a una Cassandre encara menor. És una bona idea per mostrant les relacions entre ells i on Cassandre esdevé la veu discordant de la família, la traumatitzada per un pare maltractador. Tota la resta de l’acció sense un cavall que personifiqui l’enemic exterior que no existeix, esdevé un conflicte familiar que arrossega a la destrucció del poble i que traumatitza als supervivents i al traïdor Enée que esdevé el vehícle de destrucció. Tot s’explñique o intueix a través amb unes imatges en vídeo on es poden llegir reflexions contraposades dels diferents personatges, una solució massa fàcil i teatralment feble que contrasta amb l’impacte d’imatges  potents, com veure un troià literalment en flames travessant l’immens escenari totalment obert quan les edificacions es desplacen mostrant una Troia devastada. Aquesta primera part funciona en línies generals però no ens prepara pel que resta..

A la segona part, la que ocupa els tres darrers actes de l’òpera l’acció s’hauria de situar a Cartago, però la genialitat escènica de torn ens situa en una institució mental on tots els sobrevivents de la primera part han anat a parar i on Didon no sabem si és la directora o una malalta més, anomenada per la resta de pacients, la reina d’una festa que els cuidadors organitzen per entretenir als pacients, al costat de taules gimnàstiques o teràpies de grup per intentar superar els traumes d’una guerra. I és clar, aquí, en aquesta paranoia hi cap tot encara que aquest tot tergiversi l’historia, el llibret i fins i tot la intenció musical del propi Berlioz. Narbal i Ana son cuidadors que juguen a ping pong mentre els pacients estan fent alguna altre activitat fora d’escena. Iopas és un altre monitor que canta l’evocadora ària sense que sàpigues exactament com encaixar-la en aquell ambient tan distanciat del que volia Berlioz, mentre que Hylas és un altre malalt que estirat en una gandula  canta  “Vallon sonore” absolutament descontextualitzat de la trama. Tcherniakov segurament hagués volgut prescindir d’aquest inici però hagués estat un escàndol, tot i així talla la intervenció dels dos sentinelles, Panthée i el cor per donar pas tot seguit a l’ària d’Enée. No és l’únic tall en la partitura, lamentablement els directors d’escena s’imposen als musicals i el pitjor de tot és que aquests ho accepten.

Un momenmt tan important com la famosa “Chasse Royale” esdevé escènicament irrosi. Com es pot estar tan lluny del creador de l’obra? Quina manca d’inspiració teatral i fidelitat a l’esperit original. Quina autèntica mediocritat i tirania escènica sense sentit.

El grandiós “Nuit d’ivrese” el gran i bellíssim duo entre Didon i Enée no pot estar pitjor escenificat, és més, va en contra de tot el que s’escolta i res té el sentit original. Cal intentar introduir amb calçador el que s’escolta i el que veus, i aleshores resulta bastant enutjós fer un esforç estèril per no arribar a res. Òbviament Dido és suïcida perquè Enée i els seus seguidors marxen, però a on marxen els malalts d’un psiquiàtric? A un altre pavelló? Demanen un trasllat? Tot és tan forçat i tan sense sentit que encara que no tenia cap intenció de protestar, en veure sortir a l’equip escènic em vaig unir amb determinació i ràbia, al tsunami de protestes que va sortir de la sala cap a l’escenari. No es poden maltractar així Les Troyens

Algú després de l’hecatombe es va posar dret aplaudint per intentar mostrar la conformitat al despropòsit, inútil, allò no hi ha qui ho salvi.