Per què si no pots fer la Lucia segons marca la tradició, no pas la partitura, t’encaparres en fer-la i acabes desgraciant una representació que d’haver optat per la versió autògrafa que no t’obligava a fer els sobreaguts que ja no tens? Podies per contra, lluir-te en altres aspectes que encara mantens intactes perquè d’haver-ho fet segurament no haguessis tingut tant èxit com en Flórez, però no t’haguessin protestat després d’una bogeria inclassificable. 

Aquesta és la pregunta/reflexió que li faria a Olga Peretyatko si la tingués al davant, però segurament ella no em donarà mai la resposta i menys quan al final no arriba la sang al riu i acaba rabent una incomprensible ovació unànime, perquè potser no l’havien de protestar, però tampoc bravejar com si hagués fet una versió memorable.

Peretyatko va començar com a una lírica lleugera a remolc de l’èxit fulgurant de Netrebko i semblava que la volien llençar com a una rèplica. La veu no té res a veure i ella s’ha mantingut com el que és, ampliant repertori a rols de lírica pura, mentre que l’altra s’ha situat en un camp fals de soprano absoluta que no és, però que triomfa fent-ho creure a un públic que l’adora faci el que faci (ara anuncia Isolde amb el Tristan del seu marit).

La Lucia de Peretyatko és decebedora perquè no pot oferir el que ella vol fer i només si ella hagués sacrificat els sobreaguts que no té i s’hagués mantingut filològica, mai ningú l’hagués pogut escridassar per no fer uns sobreaguts no escrits. Hi ha hagut exemples de sopranos valentes que s’han atrevit amb el rol sense fer cap dels finals amb sobreagut, ni òbviament les variacions que la Melba va imposar en l’escena de la bogeria acompanyada per la flauta. Però la soprano russa acaba fent un híbrid absurd i sobretot insatisfactori, perquè fins el sextet famós està molt convincent, tant en l’escena de la font ·”Regnava nel silenzio…Quando rapito in estasi”, com en els tres duos consecutius, amb Edgardo, Enrico i Raimondo. Esguerra estrepitosament el final de “Chi mi frena in tal momento” i insisteix amb resultats quasi idèntics a “T’allontana sciagurato” si bé la nota aguda es més perllongada però lamentablement calada i mal emesa. No li calia arriscar d’aquesta manera. El desgavell conceptual arriba amb “Oh, giusto cielo!…Il dolce suono…Spargi d’amaro pianto” on sembla que s’hagi tornat boja de veritat, escollint una versió que no pot satisfer a ningú, fent les variacions a “capella” sense flauta i d’aquesta manera no pot entrar en competició amb el solista i aleshores inventa allò que l’afavoreix però que òbviament no satisfà i sobretot perquè opta per intentar fer uns sobreaguts finals que repeteixen amb la mateixa tossuda insistència allò tan sabut que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, i per tant, les notes calades, mig amagades o intuïdes no poden enganyar a ningú, i aquest fet provoca que alguns espectadors la protestin mentre altres per contrarestar, li regalen uns bravos que no mereix. És una llàstima perquè l’estil elegant del fraseig belcantista hi és i també el cant ornamentat, que en cap cas obliga a emetre sobreaguts, però erra i no crec que rectifiqui en la resta de representacions..

Juan Diego Flórez per TV està magnífic, tret que a “Tu che a Dio spiegasti l’ali” ja no pot amb la seva ànima i va just de fiato. El rol el sobrepassa i ell fa bé en no forçar la veu per demostrar el que no és. Ell no cau amb l’error de la seva companya i nio s’arrisca a fer el que no pot fer. Té els sobreaguts i els distribueix amb coneixement i gust, però la veu és limitada. Ell ho sap i no la força. Si queda diluït en el sextet no passa res, ha lluirà en els moments menys farcits d’orquestra, cor i solistes. El seu cant es gaudeix per la categoria belcantista sobretot, per aquell fraseig elegantíssim i per una veu encara bonica i ferma. Alguns atacs a la Kraus no desequilibren la línia homogènia d’una emissió controlada i dosificada amb intel·ligència. Escoltar-lo cantar és un luxe, tot i que el rol sigui excessiu pels seus “limitats” recursos.

George Petean és un bon Enrico, no excel·lent perquè no es prou depurat en l’estil. Donizetti no és Verdi i requereix d’una lleugeresa i un cert ornament vocal que ell no posseeix, com tampoc és gaire variat en l’expressió dramàtica, però se’n surt bastant airós i sobretot amb una veu baritonal sense discussió.

El baix Jongmin Park és un Raimondo sense projecció a les notes més greus, quelcom tan punible com la manca d’aguts per a la soprano, però la vara de mesurar no és igual per  a tothom i s’endú un reconeixement, per a mi excessiu, del públic vienès.

Notable el tenor sud-africà Lukhanyo Moyake com a Arturo. Aviat farà rols de molt més compromís. La veu és sòlida i esplèndida.

També molt bé l’Alisa de Virginie Verrez i el Normanno del tenor xilè Leonardo Navarro.

Evelino Pidò dirigeix amb caràcter i encert l’orquestra i el cor (millor que les darreres vegades que l’hem escoltat aquesta temporada), tot i que sembla que no ha tingut suficient autoritat com per imposar a Peretyatko un criteri interpretatiu més convenient.

La fosca i gèlida (entre neu) producció de Laurent Pelly, no s’inscriurà de ben segur, com una de les millors produccions que hagi signat el parisenc. Te apunts interessants però acaba sent monòtona degut principalment a una manca de cromatisme, on s’imposa el negre i el gris, i només una immaculada Lucia a l’escena del casament, juntament amb la quasi omnipresent neu, aporta una pinzellada de no color a un escenari que només té una concessió a un rosa pujat, en el duo d’amor del primer acte. Lucia es mostra desequilibrada des de la seva aparició, per tant el casament forçat no és la causa si no la gota que fa vessar el desequilibri, mentre que la resta de rols no semblen especialment dirigits i són el que sempre hem vist que eren, per la qual cosa el treball de >Pelly sembla limitar-se al moviment escènic del cor, a banda d’un disseny del vestuari que tampoc mereixeria la distinció al millor vestuari de la temporada.

Com París, sempre ens quedarà en Flórez, que no sent l’Edgardo dels meus somnis, si que és un cantant estratosfèric, ell si

Gaetano Donizetti
LUCIA DI LAMMERMOOR

Enrico (Lord Henry Ashton) George Petean
Lucia,seine Schwester Olga Peretyatko
Edgardo (Sir Edgar Ravenswood) Juan Diego Flórez
Raimondo,Erzieher Lucias Jongmin Park
Arturo Lukhanyo Moyake
Alisa Virginie Verrez
Normanno Leonardo Navarro

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical: Evelino Pidò

Direcció d’escena: Laurent Pelly
Escenografia: Chantal Thomas
Disseny de vestuari: Laurent Pelly
Disseny de llums: Duane Schuler

Staatsoper de Viena, 15 de febrer de 2019