IN FERNEM LAND

LIFE VICTORIA 2021: EL DICHTERLIEBE DE HEINE SEGONS SCHUMANN I GUINOVART


Interessant i arriscada proposta la que ens proposava el tercer concert del LIFE VICTORIA 2021 amb la confrontació del Diechterliebe del poeta romàntic Heinrich Heine, segons la reconeguda i mestrívola ortodòxia del més pur romanticisme de Robert Schumann i la que 181 anys més tard, ens proposa Albert Guinovart, el compositor neoromàntic per excel·lència, que defugint tots els convencionalismes s’atreveix a plantar cara als 16 poemes de Heine emprant el seu llenguatge tan difícil  de classificar com gratificant d’escoltar.

Previ a aquesta apassionant confrontació Albert Guinovart va oferir un recital en solitar i amb dues obres: els 24 preludis que va escriure els primers dies de confinament pel Covid (en publicava un cada dia a Youtube) i la Sonata per a piano Núm. 2 Op. 22 de Robert Schumann.

Les 24 perles conformen una filigrana que ens porta a petits mons que a vegades serveix per homenatjar a altres compositors (Montsalvatge, Rakhmàninov, Schubert, Chopin o Wagner) i d’altres que amb el pretext d’apropar-nos a formes i ritmes clàssics com un Galop, una marxa, una siciliana o una tarantel·la, li serveix per fer fer una brillant demostració tècnica i virtuosística, altres petits joiells només s’anuncien en la tonalitat escrita. Peces intimistes en la major part, seductores, descaradament melòdiques i per tant revolucionàries i a contracorrent del modus imperant des de fa tants anys, però que a Guinovart sense cap mena de complexa li serveix per fer-nos arribar amb plaent gosadia la seva obra. Molts, potser masses no ho poden entendre o acceptar, i el menystenen i encasellen, per a mi, sempre fervent seguidor de la seva obra (també sense cap mena de complexa, la música és la demostració tossuda i obstinada d’un romàntic empedreït que no vol renunciar al talent amb que déu el va dotar i per sort i a contracorrent escriu la música que li agrada, que ves per on també m’agrada en a mi i crec que sortosament a molts d’altres.

No m’importa que a vegades em recordi a aquest o a l’altra, perquè al final acabes dient Guinovart en totes elles.

1. Si major
2. Fa menor
3. Si bemoll Major ‘Lullaby’
4. Mi menor
5. La major ‘Homenatge a X. Montsalvatge’
6. Mi bemoll menor ‘Alla Rachmaninov’
7. La bemoll major “Marxa”
8. Re menor
9. Sol major
10. Do sostingut menor
11. Fa sostingut major
12. Do menor ‘Siciliana’
13. Si menor ‘Tarantella’
14. Fa major
15. Si bemoll menor
16. Mi major
17. La menor ‘Alla Schubert’
18. Mi bemoll major ‘Gallop’
19. Sol sostingut menor
20. Re major ‘Polonesa’
21. Sol menor
22. Re bemoll major ‘Chopiniana’
23. Fa sostingut menor
24. Do major ‘A Sigfrid’

Després d’aquest reguitzell de perletes guinovarianes, el pianista i compositor va interpretar la imponent sonata número 2 de Schumann, amb l’habitual força virtuosística, la intensitat i la subtilesa que el caracteritzen.

Certament hi va haver alguna precipitació i dubtes en els moviments més ràpids que l’excés de reverberació que té la imponent sala Domènech i Muntaner del Recinte Modernista de Sant Pau, no va ajudar a apaivagar, ans al contrari ho magnificaven, però la versió de Guinovart va ser intensa, sensible, si bé el compromís dels dos concerts seguits potser van mostrar un cert nerviosisme. Una bona interpretació en qualsevol cas

En el segon concert es quan es va produir aquest segon encontre entre Schumann i el mateix Guinovart ara units per el Dichterliene (Amor de poeta) de Heinrich Heine.

Es va iniciar amb la reconeguda i admirada obra de Schumann.

Roger Padullés és un magnífic tenor que malauradament l’escoltem poc cantant lied, mentre que sobre l’escenari del Liceu només el veiem interpretant rols petits que canta meravellosament, però que no permeten apreciar el seu veritable talent. El seu cant és  deliciós, senzill, lliure d’artificis i amb una dicció clara i una adequació estilística admirable. No hi ha tibantors en l’emissió i només algun greu queda menys projectat que la resta, però posseeix una homogeneïtat sonora en tot el registre envejable. Va començar amb la veu una mica gutural i abusant dels sons nasals, però no va trigar a trobar l’emissió ideal. El seu Dichterliebe és espontani, fàcil i sincer, atrapa i convenç amb l’adequada transició de la jovialitat a la desolació.

L’acompanyament de Guinovart va ser un prodigi de compenetració i entesa. Sense voler tornar a insistir amb el concert inaugural, però ahir es va escoltar el que correspon i com correspon. Una versió exquisida

El gran repte era com tornar a escoltar tot seguit els mateixos poemes amb una altra música sense caure en la temptació d’estar comparant tota l’estona. previ a això també vaig haver de superar la pregunta de per què Guinovart ha anat a buscar a Heine tenint poetes més propers i contemporanis per dir-nos o fer-nos sentir aquesta evolució sentimental eterna i universal. la resposta no la tinc però després d’escoltar el seu  Dichterliebe tampoc em cal.

Ja en el “Im wunderschönen Monat Mai” que inicia el cicle he canviat el xip, res de comparar, entràvem a un altre món sonor i els estímuls per on es vol fer anar Guinovart són ben diferents. Jo diria que més dramàtics i òbviament amb un llenguatge més modern tot i que en la música de Guinovart flueix el romanticisme de manera genètica.

Hi ha influències òbvies de tots els “seus”, però aquest segell harmònic tan Guinovart el distingeix i el fa veritablement encisador. En qualsevol cas no es conforme amb aquest anar fluint melòdic i planer i a mida que els poemes de Heine ens endinsen en un món més tens la música de Guinovart comença a deixar-nos en suspens a l’espera de quelcom que encara no sabem que serà, però que ens inquieta, amb liders que no conclouen i amb viaranys harmònics i tonals entremaliats, fins arribar al que per  ami ha estat la joia de la corona a la primera escoltada, el seu “Ich hab’ im Traum geweinet”, per sobre del bellíssim “Und wüßten’s die Blumen, die kleinen” entra d’altres, ja que crea una atmosfera molt dramàtica i inquietant que ja no ens abandonarà fins al final. Magistral el gir que utilitzant la atonalitat ens porta a terrenys més clarament dramàtics, sense deixar de fer cops d’ullet al propi Schumann en un deliciós “Die alten, bösen Lieder” amb una coda pianística final bellíssima que  potser ens retorna a un passat que segur ja no tornarà

Una obra bella interpretada de manera magnífica per Roger Padullés, superant les dificultats d’una partitura no pas fàcil i que com en Schumann, canta amb intimisme i extraordinària senzillesa, lluny de melodrames innecessaris perfer-nos arribar i fer-nos traspassar per estat d’ànim contrastats.

El Dichterliebe de Guinovart s’ha estrenat per quedar-se, de ben segur a mida que es vagi coneixent, altres cantants es voldran apropar i endinsar-se en aquest univers “guinovartià” ple d’estímuls, girs emocionals, atractius melòdics, harmònics i sensorials.

Un gran triomf, sense discussió, amb el públic dret i bravejant al compositor, pianista i intèrpret. Una resposta molt poc habitual a les estrenes d’obres contemporànies. L’explicació és senzilla, l’obra ha captivat. Prenguin nota.

El LIFE Victoria ens deixa el concert a Youtube per poder gaudir íntegrament els dos concerts i els dos Dichterliebe, no desaprofiteu l’ocasió i agraïm la iniciativa.

2 comments

  1. jaumeM

    ¿Que passa que no hi ha comentaris als apunts de Lied? I això que tenen vídeo!
    Jo no hi he pogut anar, però desprès de la preceptiva i atenta lectura dels post gaudiré escoltant i veient els youtubes enllaçats.
    Moltes gracies

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: