IN FERNEM LAND

OBC 2021/2022: WAGNER I MAHLER


José Antonio López, Natthias Pintscher, Michael Schade i L’OBC. L’Auditori 15 d’octubre de 2021. Foto IFL

Ahir vaig assistir al primer dels tres concerts que l’OBC sota la direcció de l’alemany Matthias Pintscher té programats per aquest cap de setmana amb un programa integrat per l’Idil·li de Siegfried de Richard Wagner i la colossal Das Lied von der Erde (La Cançó de la Terra) de Gustav Mahler.

Malgrat que es podia assistir al concert (els propers concerts també) tan sols per 10€ (a qualsevol de les entrades disponibles alliberades amb l’aforament del 100%) L’Auditori mostrava masses buits, un fet preocupant tenint en compte que el programa era especialment atractiu, amb dues obres bellíssimes i diríem que de gran repertori, però sembla que ni així es pot motivar al públic encara sota la influència de la pandèmia, tot i que jo diria que el problema és anterior i la pandèmia l’ha agreujat.

El concert s’ha iniciat amb el deliciós Idil·li de Siegfried, la bellíssima obra que Richard Wagner va composar i regalar a Cosima en ocasió del naixement del fill Siegfried (1869) i que es va estrenar l’any 1870 a la casa que la parella tenia a Tribschen, al costat de Lucerna. La composició inicialment va ser escrita per  a una orquestra de cambra i difereix a la que posteriorment s’interpreta per a gran orquestra i amb un temps molt més lent. Part dels temes melòdics van ser utilitzats per al tercer acte de la segona jornada de la Tetralogia (Siegfied) en el despertar de Brünnhilde.

L’OBC sota la direcció del per  a mi desconegut mestre Matthias Pintscher, ha fet una interpretació molt adequadament lírica, bonica de so però sense gaire “pathos” i amb notables intervencions de les fustes, trompa i clarinet especialment. Es podia esperar quelcom més emocionant? Jo diria que si, perquè l’obra té un encant sonor i melòdic que ho fa possible. Ha quedat bé i prou.

En la segona obra del programa, la monumental “Das Lied von der Erde” de Gustav Mahler l’orquestra ha estat magníficament dirigida, mostrant un forma esplèndida, ja sigui pel so brillant i contundent del conjunt, com per l’espectacular aportació dels solistes, una altra vegada les fustes, amb flauta, trompa, clarinet, oboè, corn anglès a gran nivell, uns metalls brillants i acuradíssims i una corda, especialment els violins, molt presents i compactes, potser faltava una mica de gruix a les cordes més greus o potser la meva posició a la sala no era la més idònia per apreciar correctament l’equilibri, tot i així m’ha agradat molt tant el conjunt orquestral com la direcció brillant i embolcallant i poètica fins a l’emotivitat, com demana Mahler, fins arribar a la transcendència. La direcció ha estat delicada i subtil quan calia, extraient esplèndides, precises i polides sonoritats.

L’Auditori no és especialment agraït pel solistes vocals i amb obres amb moments d’esplendor orquestral encara menys, això no ha beneficiat gens (o si, si es vol ser una mica malvat) al tenor suís Michael Schade, que ha quedat quasi sempre tapat, i per tant no s’han pogut apreciar del tot els greus problemes per els que ha passat en la zona aguda inclement i que ha intentat amagar amb trucs, que en molts casos han quedat dissimulats pel gruix orquestral i en altres ha utilitzat de manera no sempre comprensible i audible, uns falsets absolutament inaudibles més enllà de mitja platea. Crec que sabia molt bé fins ho podia arribar i no s’ha esforçat gaire en fer-se més present. En altres moments menys compromesos ha mostrat estil i elegància, no debades és un reconegut cantant mozartià i també liederista, però li ha mancat projecció i sobretot condicions òptimes per fer front a una part que no sé si alguna vegada ha estat idònia per a la seva veu.

En canvi el baríton murcià José Antonio López, que ja va fer un majordom magnífic en la darrera Ariadne auf Naxos al Liceu, ha estat esplèndid en la seva extensa part, mostrant molta categoria, elegància i estil. També en algun moment li ha mancat una certa projecció en la zona més greu, però han estat carències puntuals, sobradament contrarestades per una excel·lent interpretació, sobretot en el captivador “Der Abschied” final que ha dit i cantat de manera exquisida, precisa i gens afectada, amb naturalitat, arribant a colpir. Bravo!.

Una bona versió de Das Lied von der Erde, que amb un tenor més en forma hagués pogut ser memorable. Lamentablement a Barcelona no hem tingut gaire sort amb els tenors que l’han fet. Encara recordo amb patiment els galls que ens va regalar Siegfried Jerusalem al Palau, dirigit per Decker aleshores encara amb l’antiga OCB i també al malaguanyat Johan Botha al Liceu, que tampoc el vàrem sentir gaire tot i que l’estat vocal era pletòric.

Si teniu ocasió no us ho perdeu i aprofiteu l’oferta dels 10€ a qualsevol de les localitats disponibles. S’ho mereix l’OBC

.  ,

23 comments

  1. Retroenllaç: Enlaces de octubre de 2021 | Beckmesser

  2. Carme Olivella

    Estic d’acord amb la valoració que fas de l’Idil.li de Siegfried, però no en la de la “Cançó de la Terra”. Jo estava a la tercera fila de platea (fins fa quinze dies la setena). La meva impressió era que L’orquestra ja no podia tocar més fort i tapava sempre al tenor i molts cops al baríton. Una orquestra ha de saber modular el seu so per a no tapar sistemàticament als cantants, quan fa el “tutti”. Al final del darrer moviment, en cap moment vaig tenir la sensació que la música és desdibuixava amb l ‘”Ewig” . No va ser una bona experiència. Al març ve el Currentzis i espero gaudir més de l’obra

    M'agrada

    • Hola Carme.
      Tapar el tenor era fàcil, fins i tot repeteixo que jo crec que es deixava tapar per amagar les carències d’una veu per ami inadequada per aquersta obra. Jo també crec que el director s’ha d’adaptar a les veus, sempre i quan això no acabi condicionant fins i tot la puntuació d ela partirura. Un forte ha de ser forte i no pot esdevenir un piano per tal de que poguem escoltar al tenor. La brillantor orquestral dels tres lieds que canta el tenor el perjudiquen sempre, sigui qui sigui qui ho canti i només en les versions discogràfiques ho sentim tot, fins i tot els pianíssims o els eternemant finals que en una sala de concert són dificilment audibles.
      El mestre Pintscher va tenir prou cura en fer d’aquests moments més lírics i retrospectius, absolutament arreplegats i íntims, i fins i tot en aquests el tenor projectava pòc.
      Finalment o jo estic molt despistat o hi ha una cosa que no entenc. El més de març Currentzzis ve a dirigir, amb l’Orquestra Simfònica SWR Stuttgart el concert per a viola de Marko Nikodijevic i la prumera de Brahms. No crec que sigui comparable.
      En qualsevol cas gràcies per comentar

      M'agrada

  3. Certament els tenors pateixen molt en la seva inclement part, i el patiment de Michael Schade es transmitia en directe al públic que no sentia el que cantava però sí constatava físicament un sobreesforç lloable però inútil. Molt diferent el cas de José Antonio López que va estar excel.lent. També des de la meva posició vaig trobar a faltar en l’últim moviment més intensitat del soterrat i semietern so (primer dels cellos i molts compasos més tard dels contrabaixos) que acompanya als colpidors recitatius. Molt bon concert, amb bon director i una OBC que segueix en forma malgrat ja fa moltíssim temps té un director diferent cada setmana. Per acabar, no hi van faltar certs assistents impacients de fer-se notar en els silencis finals de totes dues obres, malgrat la claríssima indicació del director de que l’obra encara estava viva.

    M'agrada

    • Oh si Josep!, m’he deixat d0’esmentar la impertinent impaciència dels aplaudidors inquiets que tant amb una obra com amb l’altra no varen respectar la voluntat del director quan encara no havia abaixat els braços i quedaven aquells segons que tant s’agreixen en ambdues obres i com ve dius quan l’obra encara és viva.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  4. núria

    un plaer com sempre escoltar els teus comentaris ….sempre enriquidors…
    totalment d acord q és preocupant veure la platea com ahir 😩… espero q avui i demà millori perquè el concert sho mereix.
    Nosaltres des del lateral tb al prinicipi vam tenir la impresió q l orquestra es menjava el tenor i q potser el podien haver ajudat una mica…. Pero és veritat que el baríton se’n sortia molt millor….
    La última cançó em va impresionar molt…. no coneixia el baríton, em va agradar molt.
    Aviam si els proxims concerts de l Obc omplen més…. 🤞🏼

    M'agrada

  5. Bon dia a tots! Dons jo hi vaig anar ahir dia 16 i no per 10€. Sinó 45 ( ja em direu on trobeu aquests “chollos” d’entrades ) Platea plena i pisos gairebé, Però contenta d’haver gaudit del concert , del que subscrit tot el que comenteu del tenor pero en canvi reitero mes si cal , les meravelles de l’OBC . En un ambient tan melòdic on la mascareta era l’únic que recordava la pandèmia , vaig gaudir molt del concert i em varen entrar unes ganes boiges de tornar-ne a gaudir amb l’aforament ple i un auditori màgic amb ganes de recollir notes i “pathos” com diu l’amic Joaquim. El director jo tampoc el coneixia vaig prendre nota per anar-lo seguint .

    M'agrada

    • Doncs si ho compres a taquilla demanant el descompte i si ho compres per Internet tens l’opció del descompte. Encara és possible comprar amb descompte pels concerts de l’Auditori fins el 31 d’octubre, El Liceu en canvi fan trampes de manera escandalosa. 😦

      M'agrada

  6. Josep R. Noy

    Vaig ser-hi ahir, dissabte, i la veritat és que l’Auditori era força ple amb un magnific aspecte. Ja era hora! El concert molt bé, sobretot l’orquestra i el bariton. És cert que a l’inici a la primera peça l’orquestra va començar fortissim tapant a tort i a dret, peerò el cert és que és el que Mahler volia; i si afegim que el tenor era fluix doncs s’el sentia de mitja platea i amb prou feienes…Grata sorpresa el mestre director, desconegut per mi; bravo! Passat el furor dels primers compassos l’orquestra es va equilibrar perfectament.

    M'agrada

  7. Jordi T

    Gràcies Joaquim per la teva crònica. No he pogut anar-hi malgrat el programa era d’allò més atractiu. De totes maneres l’he escoltat per Catalunya Música (diumenge) i, lògicament, en el medi radiofònic els solistes no estan mai tan tapats, cosa que permet apreciar alguns defectes amb més claredat (tenor). Això sí, el diumenge el públic va estar més respectuós i en acabar Mahler van esperar uns quants segons en començar a aplaudir…és d’agrair en una obra així. Una abraçada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: