IN FERNEM LAND

PALAU: DIANA DAMRAU, JONAS KAUFMANN I HELMUT DEUTSCH INTERPRETEN SCHUMANN I BRAHMS


Helmut Deutsch, Diana Damrau i Jonas Kaufmann. Palau de la Música Catalana 9 d’abril de 2022. Foto IFL

Les coses boniques acostumen a no necessitar gaires artificis, són senzilles i directes, potser per això amb els anys he trobat en el lied el gran consol que tan sovint l’òpera em denega. Una veu, ahir dues, quasi sempre un piano i res més, ni escenes que eclipsen, ni genialitats que distorsionin. Un lied no deixa de ser una petita o no tant, història, a vegades trista, dramàtica, tràgica, dolça o alegre, com les òperes i un liderabend és un cúmul de sensacions i vivències que de trobar els intèrprets adients, pot aconseguir un efecte molt més contundent i directa que una pretensiosa producció.

Potser perquè venia de dues nits operístiques molt decebedores, el retrobament amb l’essència em va provocar l’efecte balsàmic necessari per gaudir en profunditat de l’experiència que el cicle grans veus del Palau de la Música ens proposava.

Tornaven després de quatre anys a la sala modernista, ahir amb un aforament que feia molt de goig, Diana DamrauJonas Kaufmann i Helmut Deutsch per oferir un programa al voltant de l’amor amb lieder de Robert Schumann i Johannes Brahms.

En primer lloc, només escoltar les primeres notes de “Widmung” de Schumann en la veu càlida de Kaufmann vaig tornar-me a reconciliar amb el món. Una veu de qualitat, amb personalitat i un artista que sap transmetre emocions i tot seguit amb “Jemand” va ser la deliciosa Diana Damrau qui amb una veu delicada i cristallina, en contrast absolut amb la del tenor em va fer oblidar de tot el que succeïa al món, per endinsar-me a plaer a l’alternant-se de sensacions hiperromàntiques que es van anar desgranant amb naturalitat i aparent senzillesa en dues parts que es van fer curtes.

Kaufmann va fer de les seves, ja fos engolant el so com acostuma, abusant del portamento, escanyat algun agut i fins i tot de sons fixats que segurament en el repertori operístic italià que ara sovinteja tant no m’hagués agradat gens, però en el lied que tan bé domina, no va suposar cap daltabaix estilístic. Va desplegar tota l’àmplia paleta de colors i registres expressius que posseeix, alhora que del domini tècnic de la seva emissió, per omplir amb calidesa i contundència la sala, o emetre amb ben d’ossificades dosis aquelles mitges veus o pianíssims quasi xiuxiuejats a cau d’orella quan el text ho requeria, oferint una varietat expressiva a l’abast de pocs cantants en l’actualitat.

Pel que fa a Damrau, vocalment més sana i amb una emissió més polida, va fer també una deliciosa demostració del seu ampli ventall expressiu. La veu no és tan sumptuosa i dramàtica com la de Kaufmann, ja que continua sent una lírica coloratura amb poca carnositat, però el repertori escollit no la posava en cap risc de tessitura i es va concentrar quasi sempre, amb un oblit divertit que va tallar amb una rialla al més pur estil Caballé i que el públic va celebrar amb gran gatzara. El seu centre no és prou consistent per assolir els rols que darrerament conformen el seu repertori, però la veu aparentment encara no s’ha malmès i sona neta i juvenil, ideal per interpretar aquests lieder amorosos que ha dit amb gràcia, sentiment, picardia i alguns també amb tendresa i tristor, segons convenia. El control de la veu és exquisit i la complicitat amb Kaufmann va ser total, talment estàvem escoltant a dos joves enamorats passant per l’ampli ventall de sentiments que l’amor sempre proporciona.

Si a la primera part va estar bé, a la segona van traspassar el llindar per fer-ho encara millor.

El gran Helmut Deutsch no només acompanya amb extrema musicalitat i sensibilitat, creant atmosferes de complicitat absoluta, els coneix bé i tenen el programa molt rodat. La parella sense partitura i ell conformant un trio indispensable per fer-ho tot com us deia al principi, senzill, fàcil, entenedor i extraordinàriament emotiu.

El públic sense arribar als nivells prepandèmics, ha estat una mica sorollós i han tornat els estossecs i els sorolls enutjosos de cops d’objectes que queien, grinyolar de cadires i algun mòbil sempre tocant el voraviu, a més hi havia una certa actitud hooliganesca de seguidors d’ambdós cantants que no respectaven sempre el silenci entre lieder, aplaudint fins i tot abans d’hora i acompanyant els finals de cada blog amb aquells crits que no són els tradicionals bravos i que associem més a altres terrenys musicals. Coses dels temps, segurament, però que com que ja m’estic fent vell i, per tant, rondinaire, em distreien massa de l’embolcall que creaven els tres artistes a dalt de l’hemicicle i que tan bé m’anaven per distanciar-me de la vulgaritat.

Un liderabend deliciós que ha acabat amb tres duets no anunciats i, en conseqüència, ja em perdonareu si no us puc dir quins eren i de quin compositor. Tres petites miniatures cantades amb delicadesa i que sàviament han anat apaivagant al públic que potser una part, esperava peces més de cara a la galeria i fins i tot en això han estat esplèndids, coherents i senzillament encertats.

Un vespre bonic i de retrobament de bons amics.

Programa

Robert Schumann (1810-1856)
“Widmung”, de Myrthen, op. 25/1
“Jemand”, de Myrthen, op. 25/4
“Geständnis”, de Spanisches Liederspiel, op. 74/7
“Der Nussbaum”, de Myrthen, op. 25/3
“Resignation”, de Drei Gesänge, op. 83/1
“Liebeslied”, de Lieder und Gesänge, op. 51/5
“Stille Tränen”, de Zwolf Gedichte, op. 35/10

Johannes Brahms (1833-1897)
“Verzagen”, de Fünf Gesänge, op. 72/4
“Waldeseinsamkeit”, de Sechs Lieder, op. 85/6
“Nachtigall”, de Sechs Lieder, op. 97/1
“Ach, wende diesen Blick”, d’Acht Lieder und Gesänge, op. 57/4
“Es träumte mir”, d’Acht Lieder und Gesänge, op. 57/3
“Meerfahrt”, de “Vier Lieder, op. 96/4
“Anklänge”, de Sechs Gesänge, op. 7/3

Robert Schumann
“In der Nacht”, de Spanisches Liederspiel, op. 74/4
“Tragödie”, de Romanzen und Balladen, op. 64/3

I. Entflieh mit mir und sei mein Weib
II. Es fiel ein Reif in der Frühlingsnacht
III. Auf ihrem Grab, da steht eine Linde

“An den Abendstern”, de Mädchenlieder, op. 103/4

II

Johannes Brahms
“Vergebliches Ständchen”, de Fünf Romanzen und Lieder, op. 84/4
“Serenade”, de Vier Gesänge, op. 70/3
“Therese”, de Sechs Lieder, op. 86/1
“O komme, holde Sommernacht”, d’Acht Lieder und Gesänge, op. 58/4
“Geheimnis”, de Fünf Gesänge, op. 71/3
“Wir wandelten”, de Vier Lieder, op. 96/2

Robert Schumann
“Er und sie”, de Vier Duette, op. 78/2
“Mein schöner Stern”, de Minnespiel, op. 101/4
“Lied der Suleika”, de Myrthen, op. 25/9
“Ihre Stimme”, de Fünf Lieder, op. 96/3
“Liebster, deine Worte stehlen”, de Minnespiel, op. 101/2
“Lehn’ deine Wang’”, de Vier Gesänge, op. 142/2
“Verratene Liebe”, de Fünf Lieder, op. 40/5

Johannes Brahms
“Weg der Liebe”, de Drei Duette, op. 20/2
“An die Tauben”, de Lieder und Gesänge, op. 63/4
“Die Liebende schreibt”, de Fünf Lieder, op. 47/5
“Sehnsucht”, de Fünf Lieder op. 49/3
“Meine Liebe ist grün”, de Neun Lieder und Gesänge, op. 63/5
“Versunken”, de Sechs Lieder, op. 86/5
“Von ewiger Liebe”, de Vier Lieder, op. 43/1
“Die Boten der Liebe”, de Vier Duette, op. 61/4

28 comments

  1. bocachete (Jesús)

    La paraula és, justament, deliciós. La química entre tots dos ( a banda de Deutsch) és extraordinària i l:’expressivitat que hi çosen és tan gran que supleix amb escreix qualsevol defecte vocal que pogués haver-hi. Més encara que fa uns anys amb Wolf, potser per un material amb una música que entra millor (sobretot Schumann), el concert fa una lectura diferent d’aquests líder, dotant-los d’una teatralitat, un dinamisme basat en convertir les peces, en principi independents, en un continu dialogat i, gairebé, escenificat. En algun cas, era una mica forçat (ell dient que l’estima tant i ella contestant que el rossinyol canta la primavera…) però és una troballa i, la veritat, funciona. Cert que la veu d’ella està millor “conservada” però tots dos canten tan bé, amb tants matisos, amb tanta expressivitat… Són bons cantants, però són uns excel·lents actors: en gestos, mirades, moviments…. No riuria la Damrau d’Alguaire d’aquestes carones que li posà ell, suplicant amor? En tot cas, per a aquest tipus d’obres, fan una parella perfecta en tots els aspectes. I la tercera pota, Deutsch al piano, també hi és tan compenetrat que fa un trio on no és compleix allò que “tres són multitud”. Molt boni, tot plegat: ens ho vam passar bé, però tan bé com ells, segur que no: semblaven eufòrics i en estat de gràcia, gairebé.

    M'agrada

    • Certament aquest “invent” de combinar lied per establir un diàleg entre ambdós cantants és un dels grans encerts d’aquesta proposta. Alguns forçats, però en genral molt ben triats. Va ser una delicia i el Palau s’apunta un nou encert en una tempoarda que pel que vist jo, és excel·lent

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Enlaces de abril de 2022 | Beckmesser

  3. Rai

    Molt content d’haver-hi anat! Feia molt de temps que no aguantava un concert concentrat al 100% tota l’estona… Però és que si t’ho serveixen així…

    Quin gust sortir d’un concert amb la sensació que teniem les 3 persones indicades per dur a terme aquest programa.

    Bravi!

    M'agrada

  4. JordiP

    Nomes llegir un post d’aquestes característiques ja es prou balsàmic, fa veure que encara hi ha esperança 😁. Celebro que ho gaudíssiu tant. Aquest es un terreny en el que encara no estic molt avesat i no esta dins els meus esquemes de cerca de programació. Enhorabona!

    M'agrada

    • Ja arribarà el dia que aquest terreny et donarà grans satisfaccions, tot arriba si tens interès i ets inquiet, que ho ets. Quedar-se sempre en allòn que ara en diuen la zona de confort, és el pitjor que et pot passar.

      M'agrada

  5. lluis

    Preciosa i delicada la vetllada d’ahir, un autèntic plaer!
    Esperpèntica la sortida dels cantants per la porta lateral talment com si fossin delinqüents.

    Bona Pasqua!

    M'agrada

      • lluis

        Hola Joaquim
        No em referia a la sortida de l’escenari sinó a la sortida del Palau després del recital on molta gent els esperava per saludar-los o demanar l’autògraf i els van fer sortir per la porta lateral de forma poc amigable (per dir-ho d’alguna manera) i deixant a molta gent bastant emprenyada.

        M'agrada

        • Òndia, sap greu, però jo fa molts anys que tinc superat això de la sortida d’artistes. Per s mi el concert, el recital o la representació s’acaben amb el darrer aplaudiment o quan deixi la sala, els artistes com a persones no m’interessen gaire o gens

          M'agrada

  6. Giacomo

    Un concert meravellós, amb el plaer afegit de trobar finalment el Joaquim per xerrar en una pausa.

    Jo també, com en Bocachete, hauria dit que la Damrau va riure de llur actuació. No podré dir (estava al costat parell i veia millor la cara d’ella que d’ell) si el Kaufmann li havia donat en aquell moment una mirada híper-romàntica o al contrari un somriure de complicitat.

    És cert en tota la vetllada semblava que, tot i interpretar magistralment uns Lieder sovint romànticament trists o tràgic, s’ho estaven passant la mare de bé ells encara més que nosaltres — i no era un nivell fàcil de superar! Malgrat el públic una mica sorollós, es va crear una atmosfera especial que és entre els valors afegits dels concerts en viu.

    Quina ironia que el Liceu, al qual quedem agraïts pels grans moments que ens ha donat aquesta temporada (aquell War Requiem!!), acabi presentant-nos la propera en el moment precís en què està subratllant tristament com nogensmenys li passa també de caure derrotat per golejada del Palau. Ja n’hi hauria prou amb la golejada mozartiana: Jacobs al Palau 3 – Minkowksi al Liceu 0. I esperem que les victòries palauenques segueixin amb la Passió del dimarts!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: