Manon. Acte 3r quadre 1r Producció de Olivier Py. Nadine Sierra (Manon) Fotografia David Rueda, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

Estava decidint si repetir o no una funció de Manon amb el segon repartiment, quan m’anuncien que la funció de diumenge tarda de la diada de Sant Jordi, Amina Edris no cantarà i en el seu lloc ho farà Nadine Sierra, que ja havia cantat dissabte i hi tornarà avui dilluns, és a dir, tres Manon seguides. Em va temptar la idea de veure la parella Sierra i Pati, i vaig comprar una entrada de zona 8 que em va permetre visionar l’òpera en una zona molt més cara i amb visió total de l’escenari, ja que l’aforament presentava molts punts verds minuts abans d’iniciar-se la funció. Sembla que un dia tan assenyalat no era el més propici per anar a l’òpera, si a més a més de l’oferta de llibres, roses i festa ciutadana no era suficient, hi havia partit al Camp Nou i la final del Godó.

Repetiré i insistiré a dir que el gran encert d’aquestes representacions és Marc Minkovski que malgrat que hi ha qui no el troba gaire encertat o sorollós, per a mi, és l’artífex per fer que una obra amb tants alts i baixos, mantingui tota l’estona l’interès i el pols dramàtic, amb una sonoritat sumptuosa, una transparència, equilibri i distinció sonora, admirables.

Nadine Sierra va estar millor que en la primera funció, sobretot pel que fa a la perfecta emissió de les notes sobreagudes, si bé cal dir que va dosificar més l’esforç, sobretot a partir de l’escena de l’Hotel Transsilvània, on ha de forçar més l’emissió, ja que la partitura li demana una amplitud vocal que sobrepassa les seves possibilitats. Va fer bé perquè si avui dilluns l’espera una altra funció, ha de dosificar per no prendre mal. Ara bé, pel que fa a implicació, musicalitat, delicadesa i saber dir el rol, la funció d’ahir diumenge va tornar a ser un prodigi i la seva Manon va ser d’altíssima volada, amb moments de pell de gallina i no precisament els més virtuosístics, tot i que l’escena de Cours-La-reine li va sortir magnífica. Però, és en moment com “Adieu notre petite table“, quan la soprano demostra la seva categoria i grandesa com a intèrpret. No és exactament la veu idònia, sobretot pels actes finals, però el domini del rol és aclaparador i la sensibilitat i veritat que s’evidencia en cada nota, la fa totalment definitiva.

La resta dels rols principals eren els del segon repartiment, per tant, comptava amb el Des Grieux del jove tenor, Pene Pati, que està cridat a ser una figura indiscutible del cant per poc que s’ho proposi. La veu és ideal pel rol, l’estil també i, per tant, només li manca més rodatge i cocció. Els dos primers actes són magnífics, amb “En fermant les yeux” deliciós, ben emès amb detalls de gran classe i una excel·lent demostració estilística, però a partir de la segona escena del tercer acte, amb l’inici de l’ària “Je suis seul…Ah, fuyez, douce image” ahir la cosa va trontollar més. No es va mantenir la mateixa línia i aquella perfecció formal va mostrar, o signes de cansament o una lògica manca de compenetració amb Sierra. El cas és que ni en l’ària ni en el passional duo de Saint Sulpice hi va haver la mateixa qualitat i també és cert que el gruix orquestral juga en contra, ja que tot i no tenir una veu d’escàs volum, si que li manca una mica més de projecció, tenint en compte que Minkovski en els moments intensos no afluixa el potencial orquestral. Si no té pressa i fa les coses bé, i el públic també no li demana el que encara no pot fer, té un esdevenidor esplendorós.

El baix (?) Jean-Vincent Blot interpreta el comte Des Grieux amb un estat vocal més sa que Naouri en el primer cast, però cantant de manera molt deficient. A oblidar ràpid perquè ell té un dels moments que més estimo i que va literalment, destrosar.

Em va agradar bastant el baríton nord-americà Jarrett Ott com Lescaut, va dir i fer de manera convincent el rol, si bé la veu no em va semblar especialment interessant.

La resta de rols fan totes les funcions, és a dir, van repetir l’excel·lent impressió del primer dia. Excel·lents Albert Casals, Inés Ballesteros, Anna  Tobella i Anaïs Masllorens. Encertadíssims en les breus parts que els han atorgat, Tomeu Bibiloni i Pau Armengol.

Orquestra magnífica, brillant i amb sonoritats de calidesa i qualitat, sembla mentida que segons diuen, no estan contents amb el mestre Minkovski. Pel que fa al Cor, ahir millor que el primer dia, si bé insistiré sempre a reclamar una inversió urgent de recursos per obtenir el màxim de qualitat possible.

L’èxit al final de la representació, ja sense cap mena de claca, va ser rotund i sense discussió, especialment per a la parella protagonista que es mostraven eufòrics i contagiaven felicitat.

Pel que fa a l’escena, ja vaig dir que no en parlaria si els seus responsables no es van dignar a sortir. Dient que sense res de l’altre món ha envellit aviat, ja em quedo tranquil.

Aneu a veure aquesta Manon. Possiblement, el tàndem Sierra-Pati no es tornarà a produir, però en qualsevol cas paga la pena assistir a les seves funcions perquè la qualitat general de l’espectacle està garantida.