Aquest any i jo no recordo cap altra any de ma vida operística que això hagués passat, Radio Clásica de Radio Nacional ens ha deixat orfes de la inaugural cita wagneriana de tots els estius, i no ha retransmés, almenys en directe com era habitual, la retransmissió del Festival de Bayreuth.

No hi ha explicació possible i serveixi aquest inici d’apunt per fer la més enèrgica protesta contra l’emissora espanyola.Certament, moltes de les emissores usuals a les quals la locutora de la Ràdio Bavaresa donava la benvinguda, aquest any també han deixat d’emetre, qui sap si el cost dels drets de transmissió han pujat com els carburants o l’energia elèctrica, el cas és que ens hem quedat sense les locucions dels arguments d’Ángel F.Mayo, però sobretot i ara seriosament, sense la cobertura d’un esdeveniment musical rellevant per part de les emissores públiques, ja sigui Rádio Clásica com també Catalunya Música, que algun any havia entrat en competència amb l’espanyola i que aquest s’hagués pogut anotar un punt valuós, no ho han fet.

Cal esperar poc de les nostres eines d’Estat quan es parla de cultura, tot i la projecció internacional que pot tenir que tot el món escolti Catalunya Música. En fi, perquè continuar per aquest camí si sé que acabaré prenent mal.

Una immensa decepció que en qualsevol cas les noves tecnologies supleixen amb la possibilitat de connectar-se per Internet amb la Br-Klassik de la Bayerischen Rundfunks i seguir amb un so i qualitat esplèndids, la retransmissió en directe. I del resultat d’aquesta retransmissió, tot i ser una valoració només del que ens arriba a través de les ones i, per tant, no del tot real, és del que seguint la tradició a IFL, us vull parlar avui.

No em cridava gens l’atenció la inauguració d’enguany, amb una nova producció de Tristan und Isolde, programada sorprenentment a correcuita per si les altres produccions (Lohengrin, Tannhäuser i Der Flegende Holländer), a banda de la nova Tetralogia, s’havia de cancel·lar alguna d’elles per causes de COVID. El cas és que per primera vegada a Bayreuth i en un any amb Tetralogia en la seva programació, és programen quatre títols més, és a dir 8 títols en un mes, quasi el que el Liceu ens ofereix en 11. I ves per on aquesta nova producció preparada amb poc temps, que inicialment havia de dirigir Cornelius Meister que va agafar la direcció de Der Ring des Nibelungen i que, per tant, va anar a parar a un poc conegut, almenys per a mi i sorprenent Markus Poschner al capdavant de l’orquestra i cor, i amb una nova producció de Roland Schwab que a jutjar per la reacció del públic al final no va causar cap controvèrsia, quelcom que ja és notícia, ha esdevingut un èxit rotund.

Markus Poschner és un director alemany de 51 anys que va estudiar a Munich amb professors de la talla de Colin Davis o Roger Norrington. Bàsicament, la seva carrera se centra a Alemanya tot i que ha estat director convidat de l’orquestra nacional de Xile. Per tan fora dels circuits de les prestigioses temporades simfòniques i operístiques d’Alemanya diríem que és poc conegut, quelcom que no significa que no sigui un director a tenir en compte, sobretot si hem de valorar-lo per aquesta vibrant, explosiu diria jo i bellament matisat Tristan und Isolde,

No és tan sols que l’orquestra soni bé, perquè l’orquestra del festival sempre sona i les retransmissions de la ràdio bavaresa són esplendoroses, però tots hem escoltat retransmissions on l’orquestra no era allò que esperàvem, no cal recordar el Tannhäuser dirigit per Gergiev, oi?

I precisament per això, sent la inauguració i amb un Tristan del que tots tenim referents inqüestionables, també de memorables funcions al mateix festival, em va sorprendre molt gratament que el mestre Poschner fes una direcció tan personal, sense complexos i amb els tres actes ben diferenciats i carregats d’una tensió dramàtica admirable. Em va agradar moltíssim.

Pel que fa a les veus, ja us dic d’entrada que quan vaig veure anunciada a Catherine Foster, que ja creia desapareguda i que tan poc feliç em va fer anys enrere com a Brünnhilde, així com a Stpehen Gould, el tenor que ho canta tot i acostuma a cantar-ho sempre tot igual, vaig pensar que no mereixeria la meva atenció. Però per sort, allò de la tradició i la fidelitat al ritual estiuenc va poder més que el prejudici sempre perillós i ahir em vaig posar davant de l’ordinador per escoltar per enèsima vegada aquesta òpera i el resultat va ser sorprenent i molt positiu perquè em va fer vibrar, tant la direcció passional, com ja us he dit, com per la grandiosa, si grandiosa he dit, Isolde d’una inesperada Foster, molt implicada, segura i contrastada princesa de Cornuailles, si bé amb alguna defallença al final, en qualsevol cas perdonable i segurament anecdòtica. Un primer acte carregat de dramatisme en una narració electritzant, d’una veu heroica, segura i amb un estat pletòric com feia temps que no s’escoltava de les sopranos dramàtiques que canten a Bayreuth, va donar pas a un segon acte molt ben controlat entre l’eufòria i ànsia inicial al meravellós lirisme el gran duo on va saber modular la columna sonora de manera veritablement adient a les emocions. El seu liebestod diria que va ser el menys interessant, potser perquè la veu reflectia la intensitat dels dos primers actes i perquè algun problema amb l’afinació va desconcentrar una interpretació que va vorejar la perfecció. La senyora Foster va aconseguir esborrar en una sola representació tota la desídia que em provocava veure el seu nom en un cartellone. No em sap greu rectificar, com tampoc em sap greu que ella hagi fet un pas endavant en la seva manera d’interpretar.

Gould ja sabem el que és. En primer lloc, la ràdio no el beneficia mai. La seva veu no hi cap a les ones i per ràdio es magnifiquen tots els defectes que té, que en són diversos, com la fixació de les notes, poc control de l’emissió amb algunes oscil·lacions desagradables, l’abús del portamento i a estones la dubtosa afinació, però sobretot si no hi ha un director que el motivi, un cant lineal poc propens a la variació dramàtica i al matís, en definitiva, un tenor que per poc que s’ho proposi, esgota. Tot això ahir es va reflectir en lagun moment o altre, si bé cal dir que en el seu conjunt va oferir més moments de control d’emissió i variació dramàtica, que en altres ocasions. Va arribar al final sense defallir i amb una exposició força creïble del llarg lament del tercer acte, també gràcies a la magnètica direcció de Poschner que penso que va ajudar molt als cantants. No és el meu tenor de referència, mai ho ha estat, però ahir va ser menys feridor o molest que en altres ocasions.

Ekaterina Gubanova va assumir un rol que ha fet moltes vegades amb notables resultats. En algun moment la veu va sonar una mica crispada amb algun agut que per ràdio sonava feridors, però estic segur que en el Festpielhaus tot quedava menys evident. Les seves advertències van ser, com ha de ser, el punt d’èxtasi d’un segon acte que va vorejar l’excel·lència.

Georg Zeppelfeld forma, juntament amb Groisbock i Pape, el triumvirat wagnerià de la corda excelsa dels baixos wagnerians de l’actualitat. La seva versatilitat el fa tan bon Marke, com Hunding, Gurnemanz o Ladgraff, per dir-ne quatre, però podrien ser tots o quasi tots els baixos de l’arc wagnerià. El seu Marke és de primera categoria, per la qualitat vocal, per l’emissió clara i rotunda de tot el seu cabal sonor en tota l’extensió, però sobretot per la humanitat del cant que sap atorgar al rol, l’autoritat, el desencís, la impotència, el desengany i la bondat de manera magnífica i emotiva, sense avorrir o dormir, sense atemorir, és un Marke magnífic.

Markus Eiche està un graó per sota del cast. Segurament no v atenir el seu millor dia, ja que la veu no sonava prou homogènia i no va semblar capaç d’atorgar homogeneïtat de color en un registre canviant i poc convincent. Sembla que el rol li vagi gran.

Els rols menors estan ben servits per Olafur Sigurdarson (Melot), el pastor de l’espanyol habitual al festival Jorge Rodríguez-Norton, el mariner de Raimund Nolte i el jove pilot de Siyabonga Maqungo.

Per acabar de fer-nos la idea ens falten massa aspectes, com la presència al teatre i el vessant escènic, és clar, però si com hem fet tantes vegades, valorem una representació o interpretació només per la percepció auditiva, diria que ha estat una bona inauguració, possiblement perquè n’esperava poc i el que he rebut, ha estat molt més de l’esperat.

Aquí encara deixarem constància d’allò que ens ofereixin les emissores internacionals i sembla que Radio Clásica retransmetrà el Ring.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan Stephen Gould
Marke Georg Zeppenfeld
Isolde Catherine Foster
Kurwenal Markus Eiche
Melot Olafur Sigurdarson
Brangäne Ekaterina Gubanova
Pastor Jorge Rodríguez-Norton
Mariner Raimund Nolte
Jove pilot Siyabonga Maqungo

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth
Director musical Markus Poschner
Director del cor Eberhard Friedrich

Bayreuth 25 de juliol de 2022