Freddie de Tommaso, Riccardo a Un ballo in Maschera. festival de Verbier 25 de juliol de 2022.

D’ençà de la segona etapa d’IFL només parlo de streamings TV, retransmissions radiofòniques o retransmissions al cinema de concerts i òpera, en comptades ocasions i només d’allò que veritablement em trasbalsa. El seguiment de l’activitat internacional a través de les diferents modalitats de transmissió és quelcom que requereix molt de temps i esclavitza en haver d’estar permanentment davant de l’ordinador, quelcom que va ser un dels motius de la llarga aturada del blog, a banda que les valoracions no acaben de ser del tot satisfactòries i significatives, ja que a l’òpera sobretot s’ha de presenciar al teatre per valorar-la com cal. Ara bé, hi ha ocasions que pel motiu que sigui el visionament d’un streaming em deixa una excel·lent impressió  i en aquest apunt intentaré explicar els motius pels quals el visionat de l’òpera de Verdi, Un ballo in maschera des del Festival de Verbier a través del canal MEDICI, mereix un apunt al blog.

Com sabeu el festival suís a la localitat alpina de Verbier, reuneix cada estiu una activitat musical d’alt nivell, sempre tenint com a principal protagonista l’orquestra integrada per joves músics, que sempre sota batutes i solistes de gran relleu, ofereixen programes d’inqüestionable atractiu.

En l’edició d’enguany un dels plats forts era la representació en forma  concertant de l’òpera Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi amb llibret d’Antonio Somma basat en el drama d’Eugène Scribe Gustau III.

A Verbier no hi ha teatre, els concerts es fan en una gran carpa i, per tant, les representacions sempre són en forma concertant, quelcom que evita trasbalsos escenogràfics i centre l’atenció exclusivament en la direcció musical i l’equip vocal.

Per l’ocasió i després d’algun canvi en el cast previst, el cast d’aquesta representació va anar a càrrec de:

Riccardo: Freddie de Tommaso (tenor)
Renato: Ludovic Tezier (baríton)
Amelia: Angela Meade (soprano)
Oscar: Ying Fang (soprano)
Ulrica: Daniela Barcellona (mezzosoprano)
Silvano: Milan Siljanovic (baríton)
Tom: Dennis Chmelensky (baix)
Samuel: Daniel Barrett (baix)
Criat d’Amelia i Jutge: Michal Proszynski (tenor)

Oberwalliser Vokalensemble
Verbier Festival Orchestra
Direcció musical: Gianandrea Noseda

Direcció d’escena: David Sakvarelidze
Escenografia: Roger Kruetli
Vídeo concept: Aline Foriel-Destezet
K-WER-K – Video Art

Verbier 25 de juliol de 2022

Com veureu a la fitxa es menciona director d’escena i escenografia, però no patiu, res de res, si que hi ha unes projeccions totalment prescindibles en el fons de l’escenari per donar una certa ambientació a les escenes, però són intranscendents, irrellevants i malgrat ser sobreres no molesten tant com per queixar-se. Ara bé, tres sous perfectament prescindibles (director d’escena, escenografia i el vídeo-concept que aquest com a mínim es veu.

Abans de començar la representació es va anunciar que la senyora Angela Meade patia una faringitis i la representació va començar més de mitja hora tard anunciant que la soprano cantaria, però que no cantaria les dues magnífiques àries. Potser la faringitis que no es nota en les intervencions de la soprano nord-americana, va ser molt sobtada i és clar, no hi havia temps de buscar una substituta que pogués fer el rol i desplaçar-se a Verbier, el cas és que es va poder representar i la queixa la deixaré pel final.

El primer gran encert d’aquesta versió concertant és el director italià Gianandrea Noseda que amb un vigor, una teatralitat i una elegància extraordinària atorga a la versió concertant d’un dramatisme perfecta, tenint cura del fraseig dels cantants sense deixar de donar gran importància a l’orquestra, en la que potser és la primera òpera del genial Verdi que l’orquestra esdevé més protagonista  que en les òperes escrites fins aleshores. Excel·lent i entusiasmant concertació.

Freddie de Tommaso va guanyar el primer premi del Viñas de l’any 2018 i el premi Plácido Domingo al millor tenor en el mateix certamen. Ara té 28 anys i comença a ser un imprescindible en els grans teatres (Scala, Staatsoper de Viena, Covent Garden, Semperoper, Munich). La DECCA ha signat un contracte en exclusiu amb ell i sembla  que aviat el tornarem a veure al Liceu. Quan va guanyar el Viñas va causa una gran impressió, però és clar tenor, jove i amb bona veu és un gran risc.

La veu és esplèndida, no especialment bonica, això no obstant si molt solar, franca  i brillant en tot el registre de líric que apunta a una possible evolució perquè la part baixa de la partitura del Riccardo d’Un ballo in maschera, la fa sonar sense especials problemes com si els succeeix en tants tenors. La veu corra amb facilitat i sembla gran, la modula i controla amb gust, el cant és expressiu i el fraseig és acurat i variat, dotant a cadascuna de les àries dle personatge de la seva distinció, en especial totes les intervencions del  primer acte des de “la rivedrà nell’estasi”, la barcarolla “Di’ tu se fedele” deliciosament alleugerida o l’espectacular “scherzo de follia” a la segona escena amb una cura encertadíssima en el “ma come fa da ridere” per emetre els tresets que pocs cantants saben fer per riure i cantar alhora. En el segon acte i en el gran duet meyerbeerià “Tecco Io sto” surt l’explosiu tenor que recorda tantíssim la manera de cantar dels grans tenors del passat (Lanza, Tucker, Di Stefano, Carreras…) que s’ho emporten tot al seu pas, és impossible no caure de genollons sense reclinatori davant d’aquesta passió i expansió.

De Tommaso és d’aquells cantants que farà aficionats a dojo perquè comunica i transmet emoció amb gosadia i desvergonyiment. Ara per ara la veu no sembla tenir límits pel gran repertori de líric i aquest és el principal i gran hàndicap. No té encara 30 anys i té unes possibilitats enormes, només haurà de demostrar i no és poc, que a més a més té cap i sap administrar les seves possibilitats i no es deixa temptar per a cantar rols perillosos o per no descansar prou i no esgotar un instrument que ho té tot per situar-se a dalt de tot del pòdium.

En el tercer acte està encara més esplèndid i generós, tant en la seva gran ària “Forse la soglia attinse…Ma se ne forza perderti” d’una esclatant mediterraneïtat per la sonoritat i emissió, com per l’elegància verdiana del fraseig, com en la gran frase “Si, rivederti, Amelia” on només els més grans són capaços d’electritzar l’espinada i ell ja ho aconsegueix. Tota l’escena final és d’una sensible expressivitat que recorda els grans Riccardo. Senzillament extraordinari, senzillament un tenor d’abans, que no especula, que no amaga el cap sota l’ala, que és expansiu però mai vulgar, que no obra les vocals ni forza els registres, un tenor que pot esdevenir EL tenor.

Ludovic Tézier, encara que als aficionats italians no els agradi gaire que es digui, és juntament amb Carlos Álvarez el gran baríton verdià del moment. La veu està en un estat esplèndid i el cant és d’una noblesa i elegància que el fa senzillament ideal pel repertori exigent de les òperes de Verdi. El seu cant és segur i autoritari, té molta presència i mai és escadusser, el fraseig és claríssim i entenedor. Canta amb força i matisa, es fa difícil pensar en un altre baríton capaç de fer-li ombra en aquest rol. Perfecte.

La soprano  xinesa Ying Fang, canta un Oscar ideal. El streaming no permet valorar la seva projecció i volum, però obté un gran èxit, entenc doncs que no va tenir problemes per fer córrer la veu. Tècnicament no té cap dificultat, el cant de coloratura és netíssim i acurat en les notes i afinació.

La mezzosoprano Daniela Barcellona canta el rol d’Ulrica. Inicialment, havia de ser la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk, més idònia que la triestina. Barcellona té una bona projecció i volum, però el seu registre greu no és prou acontraltat per dotar   de la rotunditat que el rol requereix en les notes més tel·lúriques. Auixí i tot va estar esplèndida i rotunda dins les seves limitacions.

Els rols dels baixos conspiradors Tom i Samuel van estar ben servits per veus més baritonals que no pas greus, per Dennis Chmelensky i Daniel Barrett, mentre que el rol de Silvano em va semblar notori el baríton Milan Siljanovic, però no el tenor Michal Proszynski, de veu molt més anecdòtica en el rols discrets de jutge i criat d’Amelia.

Deixo injustament, ja ho sé, pel final a la soprano Angela Meade, que em va semblar que amb els mitjans que va mostrar bé podia haver fet front a les dues àries, si més no intentar-ho, perquè la veu, a banda de bonica, es va mostrar ferma i prou sòlida per no estalviar al públic de dos moments bellíssims de la partitura. Segur que era millor la solució emprada que suspendrà la representació, però posats a agrair l’esforç, hagués estat bé que hagués estat amb l’intent de no escatimar cap ària al públic, potser una nota abaixada o un agut no donat hagués estat molt més que acceptat, però mutilar així la partitura no em sembla correcte i, per tant, tampoc m’ho sembla la més que generosa acollida del públic al final de la representació.

Tot plegat una representació que recorda els millors anys de l’òpera, fins i tot amb solucions de diva poc apropiades.

Aquí sembla que aviat tornarem a veure aquesta òpera magnífica, tant de bo alguns dels cantants de Verbier passin pel Liceu.

Si voleu veure el concert a Medici, premeu: https://www.medici.tv/es/concerts/gianandrea-noseda-conducts-verdis-un-ballo-maschera/