La en altre temps reconeguda contralt francesa Nathalie Stutzmann, que al Liceu en prou feines vàrem intuir en un Fiodor d’un luxós Boris Godunov i des de fa ja uns quants anys, reconeguda directora musical, no ha trencat l’hegemonia masculina al capdavant de la nòmina de directors musicals del festival de Bayreuth, que des d’aquell llunyà 1876 només havien dirigit il·lustres homenots, ha estat la segona dona, després que Oksana Lyniv ho fes per primera vegada l’any 2021. Aquesta esició del festival seran dues senyores les que ocuparan el podi del celebre fossat.

Katharina Wagner, tan controvertida en tantes coses, va decidir que en el festival del 2023 això havia de finalitzar aquest hegemonia absurda i va contractar a la directora francesa pel Tannhäuser que ens ocupa i a la directora ucraïnesa Oksana Lyniv per a fer front a la direcció musical de Der Fliegende Holländer, la mateixa òpera que va dirigir al Liceu la temporada 2017/2018.

Després de cent quaranta-set anys, dues de cop és una absoluta efemèride, esperem que ara això ja sigui una normalització, no per cobrir les absurdes paritats, sinó per la vàlua de les seves personalitats musicals, sobretot en el repertori wagnerià.

Ja coneixiem a Nathalie Stutzmann dirigint Tannhäuser, després que l’any 2017 l’òpera de Monte-Carlo decidís programar la versió francesa d’aquesta òpera  i cantada en francès, amb el sorprenent José Cura de protagonista, que se’n va sortir molt més que dignament. Ara a Bayreuth, la Stutzmann ha dirigit la producció de Tobias Kratzer que es va estrenar l’any 2019 sota la direcció més aviat desgraciada de Valery Gergiev, que va ser substituït per Christian Thielemann i que en les edicions del 2021 i 2022 va dirigir Axel Kober, sempre amb Stephen Gould en el rol protagonista, la immensa Lise Davidsen i Markus Eiche com a Wolfram von Eschenbach.

En l’edició d’enguany la potser excessivament sòlida Davidsen ha deixat pas a la soprano noruega Elisabeth Teige, que aquest any també canta la Senta i Sieglinde, per tant, estem lluny de les Elisabeth angelicals de la Grummer, la Janowitz o la Victoria de los Angeles i potser per equilibrar les intensitats, ara el Tannhäuser és Klaus Florian Vogt, previ a què l’any vinent esdevingui el Siegfried de les dues darreres jornades de l’Anell, cosa que fa uns anys dèiem de broma, i que ja ha esdevingut una realitat.

La direcció de la francesa és perfectament romàntica, jo diria que més “belcantista” si em permeteu el matís, potser heretge, però hi ha detalls en el concertant del primer acte, així com en tot el concertant del final del segon acte, d’una italianització del discurs expositiu, que no grinyola, però que altres directors molt més germanitzats, no ho posen sobre la taula. Potser també diria que hi ha una visió femenina, però em fa por que això sigui interpretat com un demèrit o una feblesa, quan no té res a veure, ans al contrari, i si, amb una sensibilitat i una mirada diferent, amb un relleu al voltant dels arcs melòdics i una cura en la calidesa del so, veritablement notables. És un Tannhäuser que sona en alguns moments diferent i d’una bellesa global molt meritòria.

L’orquestra i cor del festival, com sempre, d’una altra galàxia.

Pel que fa a l’equip vocal, no soc gaire entusiasta dels resultats, la veritat.

Sabeu de la meva poca “estima” a Klaus-Florian Vogt en els rols més lírics com Lohengrin i en certa manera Parsifal, per la seva espiritualitat afegida, on la veu d’escolanet grinyola, però pot tenir una certa justificació. No debades el tenor de Heide (1970) va assolint tots els rols d’heldentenor, fins i tot aquells impensables fa uns anys, i on tothom li negava el pa i la sal, jo el primer, sense estavellar-se i això deu ser un mèrit, però per a mi resistir heroicament una òpera no és la finalitat d’un cantant, ni és allò que espero, necessito que la veu tingui les característiques de cos, gruix i consistència, per fer creïble el rol, no només que col·loqui les i si és necessari amatent sons eunucoides i clarament famèlics i d’una anèmia exasperant.

Tannhäuser necessita una veu exultant i un cantant extraordinari que sigui capaç de passar de l’orgia sensual del Venusberg, al penediment i dolor tristanesc de la tornada de Roma, amb una varietat de matisos, accents i colors, que la veu de Vogt mai podrà donar. Per dir-ho sense embuts, la veu de pastoret del primer acte mai pot ser el protagonista del relat. No pot ser que l’angelical Elisabeth tingui més consistència que el cavaller hedonista o el peregrí penedit i ferit de l’ànima. Els laments de Vogt sonen com gemecs de criatura malcriada i em fa riure i alhora ràbia. No puc, no és una qüestió de gustos personals, no, no és això, és que no és la veu per a rols heroics que necessiten una solidesa que ell no posseeix, NI d’un ampli fraseig i de la col·locació vocal idònia, ja que la seva és obvi que no ho és. L’homogeneïtat de la columna es trenca i sovint es fa miques i quan ha d’eixamplar per exigències del guió és d’una falsedat demolidora. Sons aflautats, mitges veus gratuïtes i atacs eunucoides que malmeten tota una representació. És per a mi un Tannhäser insuportable.

El repte de l’any vinent amb el Siegfried i la producció actual fa que una vegada més, desisteixi del meu somni d’un Ring a Bayreuth. (Hauran de buscar un contratenor per a Mime)

La nòrdica Elisabeth Teige, és una veu sòlida amb un vibrato una mica ingrat. Fa veritables esforços per matisar un rol que no crec que sigui el més idoni per a ella. Ni la seva entrada és enlluernadora, si la seva pregària del tercer acte és prou colpidora, ho canta bé, però no deixa un record memorable.

Markus Eiche és un Wolfram molt líric, que potser ja va bé en aquesta competició vocal d’escolanets. Té, això si, un cant elegant i distingit que en cap cas fa oblidar els grans referents.

El Landgraf de Günther Groissböck és tota una garantia, no és un rol per deixar gran empremta, si ha de ser i ell hi és i ho canta sense retrets, però sembla com si aquest cantant anés perdent pistonada..

La Venus de la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova no m’ha agradat tant, sobretot en el primer acte, com en edicions anteriors. La veu semblava massa col·locada en l’agut i les sonoritats no eren del tot agradables. Per a mi la Venus sempre ha de mostrar una veu seductora i vellutada.

La llarga llista de secundaris amb l’omnipresent tenor espanyol Jorge Rodríguez-Norton, un cantant en la nòmina del festival des de 2019  com a Heinrich der Schreiber, Olafur Sigurdarson com a Heinrich der Schreiber el Walther von der Vogelweide de Siyabonga Maqungo, Jens-Erik Aasbø com a Reinmar von Zweter i el pastor de Julia Grüter completen un repartiment amb solidesa i que atenent a la resposta del públic, mereix un reconeixement sorollós d’aprovació en finalitzar la representació.

No ho puc entendre i no ho puc compartir, sembla com si el Tannhäuser d’enguany hagi estat la gran funció del segle i estem lluny, molt lluny d’un Tannhäuser vocalment satisfactori.

El proper apunt serà per parlar de la Tetralogia, una vegada demà dilluns transmetin el primer Götterdämmerung d’enguany.

Aquí, no ens estem de res.

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Landgraf Hermann: Günther Groissböck
Tannhäuser: Klaus Florian Vogt
Wolfram von Eschenbach: Markus Eiche
Walther von der Vogelweide: Siyabonga Maqungo
Biterolf: Olafur Sigurdarson
Heinrich der Schreiber: Jorge Rodríguez-Norton
Reinmar von Zweter: Jens-Erik Aasbø
Elisabeth, Nichte des Landgrafen: Elisabeth Teige
Venus: Ekaterina Gubanova
Ein junger Hirt: Julia Grüter

Cor i orquestra del Bayreuther Festspiele

Directora musical: Nathalie Stutzmann
Director del cor: Eberhard Friedrich

Bayreutf 28 de juliol de 2023