Pietari Inkinen
Sense “la tortura” del visionament de la producció de Valentin Schwarz, amb la direcció musical de Pietari Inkinen, que l’estiu passat va haver de renunciar a l’estrena de la nova producció va haver de ser substituït a darrera hora per Cornelius Meister i amb alguns canvis significatius en rols fonamentals en cadascun dels quatre títols, he escoltat per ràdio aquesta tetralogia que s’inicia de manera quasi deficient amb un Rheingold sense cap mena de caràcter i amb unes veus, excepcions a banda, de poquíssim interès i finalitza de manera digna, salvant els mobles, sense grans emocions a flor de pell, ni catarsi de cap mena, però sí dignament.
La direcció del finès Inkinen es va imposant, sent en les dues darreres jornades on sembla que s’impliqui més tot acabi encaixant i dotant de sonoritat wagnerina una direcció poc personal, però efectiva, a vegades excessivament sorollosa, però sabent crear interès discursiu.
Das Rheingold esdevé avorrit, com un tràmit, desaprofitant els grans moments que té i que han de preparar les tres jornades següents, i, en canvi, tot passa i te n’adones després, sense que t’hagi trasbalsat, és quelcom ben curiós, és clar que les veus, tret de l’Erda d’ Okka von der Damerau, molt més implicada que l’edició anterior, la Fricka de Christa Mayer o el Mime experimentat d’Arnold Bezuyen, són mancades de personalitat o literalment deficients com el lamentable Alberich.
El canvi de Tomasz Konieczny des del pròleg, semblava que havia de millorar l’actuació gastada de Silins l’any passat, però el baríton-baix polonès va una mica just en la zona exultant del Wotan jove i arrogant. No s’imposa mai, ni en l’escena del Nibelheim, ni tampoc a la pujada al Walhalla.
En fi, un tràmit avorrit, sense cap espurna que brilli intensament que no fa presagiar res de bo.
La claca per arrancar, per si de cas, al final de la representació, em sembla evident, semblen els mateixos que criden Bravo al Liceu de manera aïllada per engrescar al públic.
La primera jornada, és a dir, Die Walküre, no comença gaire millor, en un primer acte molt tou, mancat de tensió dramàtica per part d’Inkinen, però és clar, amb un Siegmund capat, com fer trempar l’espasa i al personal? Com ja vaig dir en el Tannhäuser, Vogt no és la veu i no té el gruix i el cos per omplir totes les frases i dotar d’heroïcitat el rol masculí més noble de la Tetralogia, ell el fa tou, grotesc i odiós, és Mime.
Zeppenfeld està en estat de gràcia i res té a veure amb el magnífic Gurnemanz, demostrant una versatilitat admirable. També està molt bé la Sieglinde de Elisabeth Teige, amb un fraseig corpori i sensual, aquí molt més en caràcter i convincent que en l’Elisabeth i malgrat que el vibrato és consubstancial a la seva veu, aquí sembla que jugui a favor seu, llàstima que la seva parella amb complicitat amb el director no facin saltar les guspires imprescindibles.
El segon i tercer acte prenen una altra volada, també perquè a Tomasz Konieczny, la tessitura del Wotan de la primera jornada i posteriorment i sobretot el Wanderer, li són més favorables i també perquè tant la Foster, no tan sana com en el festival del 2022 i una mica calant, però encara valenta i decidida, malgrat que jo la trobio freda, i la Mayer en una Fricka solidíssima, de manual podria dir, compleixen bé i semblen inspirar la tensió del director finés. Llàstima que en la catàrtica escena de l’anunci de la mort, Vogt torna a evidenciar les febleses d’una veu a anys llum de heldentenor i a la veu de la Foster li manca transcendència dramàtica.
El tercer acte, a bada d’una enèrgica cavalcada i unes valquíries només correctes, es configura en la gran escena del comiat entre Brünnhilde i el déu. Ambdós se’n surten amb més que professionalitat, i el polonès massa lluny dels grans referents i sons veritablement ingrats a la zona greu, però mantenint la dignitat, clou amb un només voluntariós “Leb wohl“, molt ben acompanyat.
El Siegfried, ves per on i malgrat també dues febleses, és per a mi la més ben resolta de les quatre representacions de la tetralogia d’enguany, bàsicament per què Andreas Schager va tenir una tarda magnífica, sense les preocupants oscil·lacions de cansament de la inauguració del festival i també per què Bezuyen es creix amb el Mime i perquè ja he dit que el Wanderer de Tomasz Konieczny és la seva millor aportació a aquest Ring, com ho és l’Erda d’Okka von der Damerau que va impactar més que en la ja bona intervenció del pròleg.
Lamentablement, l’incomprensible Alberich de Olafur Sigurdarson, el només correcte Fafner de Tobias Kehrer i l’ocellot, més que ocellet d’Alexandra Steiner, no van ajudar a mantenir el bon nivell, encapaçalat per un vigorós, resistent i admirable Schager.
Que la Brünnhilde no fos la Foster, per a mi resta de coherència al cicle. Ja ho sé que s’ha fet moltes vegades per deixar descansar a la soprano que ha de cantar tres representacions seguides, però a mi és una solució que em “distreu” i també cal dir que Daniela Köhler està per sota de la Foster, tant pel que fa a recursos vocals, com expresius i l’altra no és Varnay, malauradament.
El Götterämmerung compte amb un cast massa irregular i els “bons” ja estan cansats. En la banda dels més que correctes, Schager, però altra vegada amb fluctuacions en certs moments de l’emissió, la Foster, la Mayer amb una Waltraute excel·lent i un Hagen de Mika Kares que ens fa enyorar els grans, però que s’imposa de manera decidida en el segon i tercer acte. També he d’afegir en aquest grup a la primera Norna d’Okka von der Damerau, però les altres dues em van desagradar, especial la soprano Kelly God.
Pel que fa al plat de la balança de la mediocritat està ple de noms que em pregunto per què estan a la nòmina de Bayreuth, no cal que els anomeni, són fàcilment deduïbles.
Jo així ho he escoltat a través de la magnífica transmissió de la Br–Klassik, però és clar, sempre és a través d’una retransmissió on les veus ens arriben de manera molt nítida i s’evidencien virtuts i defectes amb claredat meridiana i sense les distraccions escènics (sortosament) molt millor.
L’any vinent s’enuncia amb aquesta mateixa producció, el Siegfried de Klaus–Florian Vogt. Ja sabeu on no em trobareu i una oportunitat més perduda de veure un Ring a Bayreuth.
Wotan ha d’obrar un miracle!.
Aquí no s’acaba la crònica del festival 2023, encara tinc l’holandès i no sé si el Tristan.
Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
DAS RHEINGOLD
Wotan: Tomasz Konieczny
Donner: Raimund Nolte
Froh: Attilio Glaser
Loge: Daniel Kirch
Fricka: Christa Mayer
Freia: Hailey Clark
Erda: Okka von der Damerau
Alberich: Olafur Sigurdarson
Mime: Arnold Bezuyen
Fasolt: Jens-Erik Aasbø
Fafner: Tobias Kehrer
Woglinde: Evelin Novak
Wellgunde: Stephanie Houtzeel
Floßhilde: Simone Schröder
Bayreuth 26 de juliol de 2023
DIE WALKÜRE
Siegmund: Klaus Florian Vogt
Hunding: Georg Zeppenfeld
Wotan: Tomasz Konieczny
Sieglinde: Elisabeth Teige
Brünnhilde: Catherine Foster
Fricka: Christa Mayer
Gerhilde: Kelly God
Ortlinde: Brit-Tone Müllertz
Waltraute: Claire Barnett-Jones
Schwertleite: Christa Mayer
Helmwige: Daniela Köhler
Siegrune: Stephanie Houtzeel
Grimgerde: Marie Henriette Reinhold
Rossweisse: Simone Schröder
Bayreuth 27 de juliol de 2023
SIEGFRIED
Siegfried: Andreas Schager
Mime: Arnold Bezuyen
Der Wanderer: Tomasz Konieczny
Alberich: Olafur Sigurdarson
Fafner: Tobias Kehrer
Erda: Okka von der Damerau
Brünnhilde: Daniela Köhler
Waldvogel: Alexandra Steiner
Bayreuth 29 de juliol de 2023
GÖTTERDÄMMERUNG
Siegfried: Andreas Schager
Gunther: Michael Kupfer-Radecky
Alberich: Olafur Sigurdarson
Hagen: Mika Kares
Brünnhilde: Catherine Foster
Gutrune: Aile Asszonyi
Waltraute: Christa Mayer
1. Norn: Okka von der Damerau
2. Norn: Claire Barnett-Jones
3. Norn: Kelly God
Woglinde: Evelin Novak
Wellgunde: Stephanie Houtzeel
Floßhilde: Simone Schröder
Bayreuth 31 de juliol de 2023
Orquestra de Bayreuther Festspiele
Cor del Bayreuther Fiestspiele
Director del cor: Eberhard Friedrich
Director musical: Pietari Inkinen
IN FERNEM LAND 
Moltes mercès per la teva crònica. Em sembla que Bayreuth està perdent força amb tots aquests canvis que pretenen modernitzar-lo
M'agradaM'agrada
Es vol reinventar, però penso que no ha triat les opcions correctes, de fet ha pres el camí de totes les grans cases d’òpera i no estic gens convençut que sigui la tria més bona, potser no els en queda altra, però no m’agraden els resultats.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de agosto de 2023 | Beckmesser
Retroenllaç: Críticas de festivales europeos | Beckmesser
Moltes gracies. esperarem l’Holandès i Tristan.
A part de la informació que proporciona l’apunt, per a mi te el valor afegit de treure’m les ganes d’anar a Bayreuth, i m’estalvio un grapat de euros.
M'agradaM'agrada
No era la meva intenció, però jo tampoc en tinc gens de ganes, de fet crec que qualsevol altre teatre de primer nivell ofereix alternatives wagnerianes millor que Bayreuth, quan hauria de ser el referent on tothom cerca inspiració.
M'agradaM'agrada
Només he escoltat Valquíria i Sigfrid i és veritat que Schager, és el “millor” Sigfrid dels darrers anys i qui no és conforme és perquè no vol, ara bé, el conjunt és tirant a galdós.
M'agradaM'agrada
Si Jordi, potser en els rols principals no anem tan sobrats de cantants, però en els rols més secundaris, trobo que hi ha repartiments del tot millorables.
M'agradaM'agrada
Gracies per la informació, molt ben raonada com sempre
L’apunt te per a mi, el valor afegit de treure’m les ganes d’anar a Bayreuth, i així estalvio un grapat d’euros
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim. Pel que llegeixo, gens engrescador, així que dedicaré els esforços a veure què nassos és allò que ens has passat i no tinc manera de trobar. Acabaré fent un salt a la piscina, aprofitant l’estiu!
A veure que tal l’holandès o el Tristany.
M'agradaM'agrada
Allò no és fàcil, ara,. si lligueu bé els caps durant l’agost, és probable que ho sigui més, ni que sigui per deducció.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, moltes gràcies per compartir el teu parer. Jo enguany he tingut l’oportunitat d’escoltar en directe aquest anell i puc corroborar la teva opinió. Han destacat, i molt, el Siegfried de Schager i el Wotan-Wanderer de Konieczny. Han fet un autèntic tour-de-force i han aguantat perfectament fins al final en uns papers que són ja de per si molt exigents. Francament bé. Molt digna la Foster en les dos representacions i m’ha agradat molt la Mayer, m’encanta la seva veu. LAaSiegliende Teige molt solvent (una sorpresa per a mi) però mal acompanyada per un Vogt que calava continuament i que crec que ja està molt cascat. No vull ni pensar el que pot fer l’any que ve amb el Siegfried, i en quant a Zeppenfeld, molt solvent. Dels comprimaris moltes llums i ombres. La millor per a mi la Erda. El més decebedor el Loge.
La direcció i l’orquestra molt dignes, tot i que no serà mai una representació de referència.
La producció és infidel fins a límits insospitats, arribant al punt de canviar l’argument i el sentit de la narració, és increible que es puguin arribar a aquests límits en el temple del wagnerisme. És coherent internament entre les 4 òperes però és una altra història, no la que va escriure Wagner.
En fi, de totes maneres, el poder assistir sempre és una oportunitat perquè, prescindint de l’escena, sempre és un moment de gaudi musicalment i per a mi un luxe el poder assistir a una anell sencer en una setmana.
Que passeu un bon estiu. Una abraçada.
M'agradaM'agrada