Quan es va programar la temporada 2025/2026 del Metropolitan Opera House es va pensar a reposar la producció d’Arabella de Richard Strauss que es va estrenar l’any 1983 en el teatre novaiorquès amb Dame Te Kanawa (va repetir en les temporades 1984, 1991 i 1994) i Bernd Weikl de protagonistes, i ara la protagonista havia de ser Lise Davidsen, però la cancel·lació de la soprano noruega a causa del seu embaràs i posterior maternitat, va fer que Peter Gelb hagués de buscar una substituta, amb tota probabilitat difícilment a l’altura. L’escollida va ser la soprano nord-americana Rachel Willis-Sørenson, que va debutar l’any 2008 a Houston cantant la sacerdotessa de l’Aida i ençà d’aleshores ha fet una intensa carrera als teatres nord-americans (Houston, Chicago, San Francisco, New York, etc.) i europeus (Dresden, Londres, Múnic, Berlín, Viena o Liceu on va substituir a Netrebko en un Trovatore en forma de concert dirigit per Dudamel). En el MET ha cantat abans que aquesta Arabella: la comtessa de “Le Nozze di Figaro”, Donna Anna del “Don GIovanni” i la Leonora de “Il Trovatore” que ja li coneixem.

La producció ja he mencionat que era la de fa quaranta-tres anys, és a dir de la quinta de L’Elisir que ara es reposa al Liceu, i en el públic del MET encara provoca aplaudiments quan s’obre la cortina en el primer i en el segon acte, gràcies a les escenografies bellísimes i hiperrealistes de Günther Schneider-Siemssen que no deixen espai per a la imaginació.

Strauss sempre necessita un gran director i el MET d’ençà que va presentar aquesta òpera l’any 1955 amb el gran Rudolf Kempe, ha comptat amb noms de la categoria d’Erich Leinsdorf, Georges Prêtre, Marek Janowski, Christian Thielemann, Christoph Eschenbach i Philippe Auguin (el menys lluit de tots ells). És curiós que James Levine no es fes càrrec de cap de les reposicions que es van fer durant el seu “regnat”. Ara que el MET està de rebaixes han contractat per a la reposició d’enguany l’encara jove director australià Nicholas Carter (Melbourne 1985) que va debutar al MET la temporada 2022 amb el Hamlet de Thomas i el Peter Grimes de Britten.

L’orquestra del MET és un luxe de voluptuositat sonora i Carter ho fa molt bé tant en els moments de confusió escènica, amb un tempo més que àgil, com també en aquells moments de placidesa lírica que Strauss sap dir com molt pocs, ja sigui en el duo entre Arabella i Zdenka “Aber der Richtige” o en el deliciós monòleg d’Arabella que tanca el primer acte, el famós “Mein Elemer!” i és clar, en els millors moments del millor acte, el tercer, amb el duo d’Arabella i Mandrika amb el final de la cerimònia de la tradició inventada per Hofmannsthal i Strauss, com també ho és la presentació de la rosa a Rosenkavalier, aquí amb el got d’aigua. La de Carter és una direcció elegant, que extrau tots els colors de la voluptuosa orquestració i tot el refinat lirisme d’una partitura que sense arribar mai a les cotes del Rosenkavalier, de la que sens dubte volia ser una espècie de continuació existencial, és el darrer goig d’un tàndem que va fer història de la bona. Qui sap si com Thielemann quan va dirigir al MET sense l’aurèola mestrívola posterior, Carter ens regalarà en un futur memorables vetllades pel record, tot sembla indicar que serà així. Bravo!

Del desencís inicial per no comptar amb la Davidsen al resultat final després de veure a Willis-Sørenson, us puc dir que he passat a la sorpresa i el goig. La cantant nord-americana em va agradar al Liceu, malgrat que penso que Il Trovatore o més ben dit, Verdi no sembla el seu compositor ideal. Més aviat s’emmiralla amb la Fleming i allò que en el repertori italià els hi queda elegant i vocalment suficient, els queda fred i distant en l’estil i la comunicació amb el públic. En canvi, en el repertori straussià, la sumptuosa veu que emplena tot l’ampli registre de l’agut al greu, passant per un centre carnós, li atorga una especial idoneïtat, que amb l’afegit d’un domini tècnic per assolir els pianos, el cant lligat i una especial atenció a l’expressió melangiosa, fan que la seva veu s’adapti com un guant al personatge. Li manca alguna cosa? Si, ara per ara, aquella prestància que atorga la seguretat i els anys d’interpretar un rol, la personalitat d’una gran diva que atura el món només aparèixer en escena (“Ich danke, Fraulein!”), moment que el públic del MET propens a la gratitud envers els grans divos i dives, aprofita per aplaudir la seva presència. Això encara no ho té, però a mesura que avança l’obra es va imposant i el seu tercer acte que em sembla esplèndid, tant dramàticament com d’interpretació vocal. És una digna successora de les grans sopranos que han interpretat aquest rol a la casa, des d’Eleanor Steber que ho va fer en anglès l’any 1955 a Lisa Della Casa que la va cantar els anys 1957, 1960 i 1965 fins a l’arribada de Kiri Te Kanawa l’any 1983 (va repetir el 84 i el 94) i que no va ser desbancada fins a l’altra arribada estelar de Renée Fleming l’any 2001. Bravo!

Si el rol d’Arabella sempre ha anat acompanyat de grans noms al MET i a tot teatre que vulgui ser, el rol de Mandryka no es pot quedar enrere. Parlem de cantants històrics? Doncs som-hi: Alfred Jerger que el va estrenar, Hans Hotter i Hans Reinmar, George London (al MET els anys 1955, 1957 i 1960), Dietrich Fischer-Dieskau, Berd Weikl (al MET l’any 1983), Wolgang Brendel, Franz Grundheber i darrerament Thoma Hampson, Christopher Maltman o Michael Volle (al MET l’any 2014) entre molts altres. Enguany han triat al baix-baríton polonès Tomasz Konieczny, que si bé va començar la seva carrera oferint un esperançador futur, l’assumpció de rols excessivament pesants per a la seva veu, o potser una tècnica precària o una activitat massa carregada, han acabat fent-lo, per a mi, un cantant poc interessant i molest. La veu és de baix baríton i Mandryka és un rol que li anava magníficament bé, el problema rau en la manera que té d’emetre la veu, les fluctuacions i el desgats, la tècnica deficient que utilitza per emetre les notes agudes i el poc legato que en moltes ocasions malmeten els moments lírics que també té el personatge. Ho fonamenta tot en la forza però el rol és molt més que això, ens podríem enganyar dient que la rudesa del ric provincià s’adapta alseu cant, però si heu escoltat alguna vegada a alguns dels il·lustres mencionats, us adonareu ben aviat que el que fa Konieczny és cantar malament, a batzegades i amb cap mena de distinció, musicalitat i elegància. El Mandryka gelòs i airat del segon acte li va com anell al dit, llençant cadires a tort i a dret, però en el tercer acte fa aigues per tot arreu i és allà on té els moments més esplèndits del rol, moments que no aprofita malgrat la delicadesa com l’acompanya el mestre Carter. Física i interpretativament està a l’altura, perfecta, llàstima no haver fet play-back amb un il·lustre no tan adequat que cantés entre bambolines, com Debbie Reynolds feia a Jean Hagen a “Singin’ in the rain”.

Sap greu perquè la resta del cast d’aquesta retransmissió cinematogràfica del passat dissabte 22 de novembre és molt satisfactòria.

Zdenka és la soprano lírica anglesa Louise Alder, que debuta a la casa amb aquest rol i també era la primera vegada que el cantava. La trajectòria d’Alder és excel·lent. Va ser una notable Sophie al Rosenkavalier de Glyndebourne l’any 2014 i vaig parlar-ne molt bé a IFL arran de la Marzellina del Fidelio que va cantar als PROMS del 2017 i per si el nom us sona d’alguna cosa, segurament és perquè vàreu assistir a la gala del centenari de Victoria de los Ángeles al Liceu (2024) on va cantar una notable versió del “Depuis le jour”· de la Louise de Charpentier i segur que ben aviat la veurem triomfar arreu, perquè la veu és bonica, el cant distingit i passional, la interpretació del rol és magnífica i la projecció del registre és en la zona alta, timbrada i dolça, mai estrident. Deliciós el duo amb Arabella, amb una compenetració adequadíssima amb Arabella i també en el tercer acte on s’allibera de la cotilla del vestit d’home per mostrar la feminitat que acaba centrant i decidint al “despistat” Matteo.

Aquest és el tenor líric lleuger Pavol Breslik, que malgrat semblar una veu massa prima pel rol, s’imposa per l’ímpetu d’una interpretació lírica i controlada, sense forçar l’instrument i sense perdre la musicalitat en les màximes exigències que Strauss castiga als tenors.

Els pares d’Arabella estan excel·lentment interpretats per la mezzosoprano escocesa Karen Cargill, potser exagerada en la gestualitat, però perfecte vocalment i el baix anglès Brindley Sherratt que es prodiga en molts teatres i no sempre m’ha convençut, en canvi en aquest comte Waldmer m’ha semblat ideal per veu i actuació.

Dels altres pretendents d’Arabella cal destacar-los a tots perquè em semblen brillants, tant el tenor Evan LeRoy Johnson que assoleix les dificultats de tessitura sempre en la zona de pas i notes agudes del compte Elemer, com el baríton Ricardo José Rivera assumint el rol de comte Dominik, per acabar amb el notable baix-baríton Ben Brady com a comte Balmoral, un cantant massa jove per assumir el Mandryka, però amb un estat vocal que el polonès ja voldria per a ell.

Mai he estat un entusiasta del rol de Fiakermilli, una Zerbinetta d’estar per casa que no es pot imposar per la brevetat de la seva part estratosfèrica. El rol ha donat peu a debuts per a sopranos lleugeríssimes que després han esdevingut grans estels del firmament operístic, com Roberta Peters en l’edició de 1955, Natalie Dessay en l’edició del 1994, Laura Aikin en la del 2001 o Audrey Luna l’any 2014 i de la que hem perdut una mica la pista, totes elles si només parlem del MET. Ara ha debutat a la casa la soprano francesa Julie Roset, digne representant de la Il·lustre escola de sopranos lleugeríssimes que ha donat França. Veurem si Roset serà capaç d’honorar a les seves antecessores en rols molt més importants que aquest, on si ha demostrat que hi ha material, almenys en la transmissió, ja que aquestes veus tan lleugeres a vegades no tenen en el teatre la projecció que aparenten en una retransmissió o en allò que abans s’estilava tant, anomenat disc.

De la resta de rols molt petits, tots molt ben servits, cal destacar a la llançadora de cartes a càrrec de la mezzosoprano Eve Gigliotti, en la breu intervenció inicial de la primera escena.

Poc a dir de la producció ja prou coneguda per les edicions comercials de les edicions de Fleming i Te Kanawa. No es pot dir res perquè tot és tan fidel a l’ambient vienès que descriu el llibret, que no deixa res per a la imaginació de l’espectador. És la perfecció de la manera “antiga” d’entendre l’òpera i no sé si és la millor manera per crear afició al jovent per assistir al teatre, ara bé, no hi manca detall, fins i tot en els racons que la càmera amb prou feines captura i que qualsevol espectador assegut a les distants butaques allunyades de l’escenari no pot ni imaginar. Disseny de vestuari luxós i disseny de llums suggerent, pero no imaginatiu, massa pla.
Aquí al Liceu fa ja més de deu anys que no es programa. Recordeu que quan es va estrenar al teatre la temporada 1961/1962 va suposar el debut de Montserrat Caballé al teatre i que després només s’ha tornat a representar la temporada 1976/1977 per una companyia digne de l’època de penúries i en acabat la temporada 1988/1989 amb la gran Lucia Pop de protagonista o la darrera vegada, sí, amb una companyia farcida de grans noms i alguns en plenitud (2014/2015). Esperem un retorn, qui sap si amb Davidsen?

ARABELLA
Richard Strauss – Hugo von Hofmannsthal

Arabella: Rachel Willis-Sørenson
Mandryka: Tomasz Konieczny
Zdenka: Louise Alder
Matteo: Pavol Breslik
Adelaide: Karen Cargill
Count Waldner: Brindley Sherratt
Fortuneteller: Eve Gigliotti
Count Elemer: Evan LeRoy Johnson
Count Dominik: Ricardo José Rivera
Count Lamoral: Ben Brady
Fiakermilli: Julie Roset
Welko: Marc Persing
Djura: Craig Montgomery
Jankel: Timothy Breese Miller
Waiter: Scott Scully
Card Player: Tyler Simpson
Card Player: Jonathan Scott
Card Player: Earle Patriarco

Cor i Orquestra del Metropolitan Opera House de New York
Director musical: Nicholas Carter

Producció escènica: Otto Schenk
Escenografia: Günther Schneider-Siemssen
Disseny de vestuari: Milena Canonero
Disseny de llums: Gil Wechsler

MET, 22 de novembre de 2025