Sense un Mozart de discretíssim compromís sense cap altra justificació que escalfar la veu (quina manca de sensibilitat mozartiana, per Déu!), sense uns Rossini d’estar “pour la maison”, quan ell havia meravellat al món amb el virtuosisme excels del cant rossinià, sense un Boieldieu agradable o sense un Chapí, un Vives i un Serrano ben cantants, però mancats de passió, un Massenet oblidable, un Verdi més que inadequat i un Gounod de nivell, l’únic que m’ha fet incorporar de la butaca, però aixó sí, amb una guitarra, estalviant-se el sou de l’excel·lent Vinzenzo Scalera, hauria triomfat igual, perquè després de la primera propina, un “A mes amis…” allunyada de la d’anys enrere, però si més no arriscada, malgrat els aguts estrets i això si amb la guitarra, hauria pogut fer tot un recital de cançons llatines, perquè és on el públic ha embogit, aplaudit i bravejat amb sinceritat, a la resta, sobretot a la primera part, hi havia una fredor notòria que exasperava als fans que intentaven tímidament llençar bravos que no es mereixa i tampoc arrossegaven a la resta del públic.
Juan Diego Flórez porta més de trenta anys de carrera i la veu ha sofert un lògic desgast. Continua sent un contraltino que no ha evolucionat a tenor líric i aquest ha estat el gran inconvenient de la seva carrera, que volent seguir les passes del mític Alfredo Kraus i malgrat cantar molts dels rols que el tenor canari va immortalitzar, encara que només ho hagi fet en comptades ocasions ja consten en el seu currículum, la veu no ha sofert cap evolució més enllà de la pèrdua de brillantor i diria que fins i tot de projecció. Ahir al Liceu i malgrat cantar sobre el fossat de l’orquestra, és a dir dins la sala i amb la tapa del piano pràcticament tancada, la veu corria poc i arribava justeta al quart pis. Flórez no ha pogut canviar de repertori i s’ha quedat amb pocs títols operístics que va repetint en pocs teatres i fa comptades incorporacions de rols nous, fonamentant bàsicament la seva activitat de tenor, en recitals més que concerts. Amb el desgast vocal ja no pot fer front a l’Almaviva, Giacomo V, el Norfolk, l’Idreno, el Belfiore, Don Ramiro, l’Ilo o l’Ory, o bé perquè se n’ha atipat o perquè les tessitures que demana Rossini per aquests rols ja no les pot assumir. Flórez sempre ha tingut el gust i la saviesa per no forçar mai la veu, potser per això encara pot cantar algunes de les coses que canta amb molta més que solvència, però allò que ha afrontat sense tenir la veu de líric, com Hofmann, Ducca, Werther, Fernand, Edgardo o Nemorino, ho ha cantat en comptagotes i en teatres més aviat de dimensions adients. Ha fet bé, en això ha estat molt intel·ligent i honest, però és clar, no pot fonamentar la seva carrera amb moltes representacions d’aquests rols perquè d’haver-ho fet ara ben segur que no cantaria o no ho faria en un estat vocal encara més que digne per segons què.
Per aquest motiu els recitals són el fonament de la seva carrera i només amb piano es pot permetre cantar I Lombardi, perquè el rol sencer en un teatre del primer circuit és molt més que improbable que no ho faci i fa bé de no fer-ho.
El recital d’ahir va ser una lliçó, a vegades, de saber dir i frasejar, amb un bon legato i molta elegància marca de la casa, però va fer coses, trucs, que jo mai li havia escoltat, com aturar-se i fer unes pauses i silencis “exageradament” prolongats abans d’atacar un agut. Així i tot, el recital no presentava grans dificultats, era una demostració de saber cantar de tota la vida, però sense gaires riscos. Ja he dit que les tres peces de Mozart escollides no eren precisament les més lluïdes, tot i que Mozart sempre és lluït, però ell les va fer per escalfar la veu i penso que a un recital s’ha de començar amb la veu escalfada. M’hauria agradat que de Rossini també hagués triat alguna escena d’aquelles que sovintejava i per acabar la primera part, la preciosa ària de “La Dame blanche” no semblava precisament per predisposar-nos al deliri i a una segona part més engrescadora. El públic que omplia el teatre, s’ha mostrat més aviat distant.
Les tres romances de zarzuela escollides han estat molt ben cantades, però la comparació amb Kraus, en “El Trust de los Tenorios” era obligada. La zarzuela, com qualsevol gènere necessita una adequació estilística o si més no una mica més d’implicació, passió i una volada ampla i generosa que atrapi, amb Flórez no passa..
Werther no és per ell, ho lamento dir, però la veu és totalment inadequada i també la implicació dramàtica del personatge. El seu “Pourquoi me réveiller?” no pot ser més distant. En canvi, a l’ària de Faust, tot i ser un rol que tampoc pot cantar per tipologia vocal, m’ha agradat molt. L’agut no ha estat esclatant, però el romanticisme estàtic de Salut! Demeure chaste et pure” resulta molt més adient per a ell que no pas els exasperats atacs romàntics del jove Werther.
Triar l’ària i cabaletta de “I Lombardi”, ha estat un altre caprici que estilísticament no és prou convincent i vocalment queda en pràcticament en una anècdota, un vull i no puc.
El públic ha aplaudit molt perquè volia guitarra i l’ha tingut després de la famosa ària de Tonio de La Fille du Règiment, quan ha començat amb un “I’ te vurria, vasà” d’Eduardo di Capua, poc napolità, però tant era, s’ha desfermat el deliri, si fins aleshores res de res, els crits de “eres el mejor”, “Viva Perú” i totes les exaltacions imaginables s’han produït a partir d’aleshores, per la qual cosa la meva reflexió inicial no és cap provocació, ni cap boutade.
Jo d’ell, em prendria seriosament el tema guitarra, perquè tot sembla indicar que té molts més anys de vida artística al davant si es dedica a “La flor de la canela”, el públic embogeix i ell ho gaudeix de valent. La demostració de fiato en un pianissimo interminable a “Cucurrucucú paloma” no hauria de ser el moment més estelar d’un recital d’un dels millors tenors contraltinos de la història, però no hi ha dubte que ho ha estat.
Acompanyat de la guitarra canta distès, sense tibantors o un cert nerviosisme més evident a la primera part, quan la veu no corria tant.
Cal dir que l’experimentat Vincenzo Scalera ha estat magnífic en l’acompanyament pianístic i també tocant les tres peces a piano solo, particularment les dues darreres, la deliciosa Mazurka glissando de Lecuona i el Consolation núm. 3 de Liszt.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Jo no m’he quedat a les propines, ja n’he tingut prou amb el recital. Al Palau ja vaig haver d’aguantar el número de la guitarra , les banderes peruanes i tots l’exaltació llatina i femenina. Aleshores estava bé de veu, ara no.
M'agradaM'agrada
Hola, Carles, gràcies per comentar.
No sé com va ser al Palau, però ahir ja em va quedar clar que en un proper recital o concert de Juan Diego Flórez, m’ho pensaré dues vegades. En aquest ja no estava gaire engrescat, però com que em tocava d’abonament, no vaig fer cap intent de canvi. En Flórez m’havia agradat molt, ara ja m’interessa poc.
M'agradaM'agrada
J D F no ha estat mai sant de la meva devoció, per això m’agrada veure tan ben expressat i raonat el que jo penso, però soc incapaç de manifestar-ho en paraules tan ben escollides.
M'agradaM'agrada
Hola, Jaume.
A mi m’ha fet gaudir molt, però el temps passa per a tothom i el model de negoci que fa servir ara, m’interessa poc.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Tot i que tampoc li negaré el pa i la sal, a un concert del JDF a guitarra amb els fina estampa i la flor de la canela no hi aniria, però a un recital com aquest sí. Estic molt d’acord amb què a bona part del públic, que l’hem rebut amb forts aplaudiments, ens hauria agradat poder cridar-li alguns bravos però ens hem hagut de contentar amb aplaudiments, més forts en l’aria de Faust, com bé dius. Dit això, del programa que ha cantat només he vist escenificades Clemenza, Werther, Francisquita i Fille du Régiment. La resta per tant prou exòtic. A mi em va agradar també “Quell alme pupile” i “Flores purísimas” io tots els números de piano solo (inclosa la bagatelle) que també van estar molt aplaudides. Però no les puc comparar amb cap altra perquè no les he escoltades mai, ni tan sols en concert. Decepció parcial també amb la Dame Blanche, que esperava amb candeletes. Molt agraït però que ho cantés en lloc de per exemple “Lunge da lei”i llàstima que en lloc de fer un pàlid record dels 9DO no ens regalés un “Dans ce lieu solitaire”, abans d’agafar la guitarra.
M'agradaLiked by 1 person
Entenc que et puguin interessar alguna de les obres que formaven el programa, però això no em serveix per gaudir d’un recital, si la interpretació per diversos motius és desmotivant, com per a mi van ser la immensa majoria de peces interpretades, perquè era un programa de gira, que canta de manera més aviat mecànica, amb una estudiada recerca del deliri dels seus fans.
Jo necessito altres estímuls.
Gràcies, Joan, per comentar i seguir el blog.
M'agradaM'agrada
És la cuarta vegada que vec en Flórez i m’esperava que el recital d’ahir tindría la recepció per part del públic a com aquell inolvidable concert de la Nadine de la temporada passada.
En alguns moments notava que utilitzava en varies peces la mateixa fórmula de cant. L’aria de Faust diría que és el que més en va agradar. Tenia moltes expectatives per el Pourquoi Me Réveiller, justo aquest diez estic preparant-me el Werther i he estat escoltant aquella maravillosa grabació de juny del 1992 al Liceu amb l’Alfredo Kraus i la diferencia es gran.
Al Palau quan va venir el vaig notar molt millor que no pas ahir quina llàstima. Vaig sortir ahir AMB una sensació similar que quan AMB la Nadine el més passat, com que en faltava una mica més. De fet, quan va acabar pensaba que faria alguna cosa més, en va semblar com forçat el final, com si tingués pressa en anar-se…
Bueno Avui em toca Manon a veure com va la cosa.
Gràcies per el gran apunt Joaquim.
Salutacions!
Marc
M'agradaM'agrada
Gràcies, Marc.
Home!, la Sierra està en el seu apogeu vocal i en Flórez fa més de trenta anys que canta, no es pot demanar el mateix i, així i tot, Nadine Sierra en el seu darrer recital tampoc va estar a l’altura del seu anterior. Flórez i estem d’acord, pot estar més tocat vocalment, però no hauria de mostrar un cert desinterès o una certa desídia en el seu cant rutinari que acaba no comunicant amb un públic, fins que el recital esdevé una anècdota amb la guitarra, però oferint el que gran part del públic acomodatici i vulgar, vol escoltar, abans que un bon Mozart.
Amb el mateix format, dubto que torni a caure en una proposta com aquesta, quan en Juan Diego Flórez torni a fer alguna cosa similar.
M'agradaM'agrada
a mi estos recitales de supuestos divos y además con piano, ya ni pierdo el tiempo en asistir y gastar dineros ( salvo excepciones y que el programa resulte atractivo ).
JDF es un excelente contraltino, pero me ha dejado de interesar fuera de una òpera completa.
Hasta dentro de un rato, que si me atrae la M. Lescaut.
lo que si me he enterado y tengo ya entradas, para la Turandot V.Concierto del Palau, finales de abril, con la dupla Haroutounian / LopezMoreno, con la F. Scubert Philarmonie tarraconense.
M'agradaM'agrada
Los ha habido muy buenos de él y de muchos cantantes implicados, pero está claro que lo que ofrece ahora Flórez es una máquina de hacer caja y al día siguiente lo mismo en otro sitio. Ya no me interesa.
No tenía mucha idea de esta Turandot que mencionas, pero no me atrae mucho.
Gracias, Alex
M'agradaM'agrada
Doncs… sí, més o menys, la mateixa sensació i constatació que el temps passa i no s’hi pot fer res. Correcte, elegantíssim, etc., però en la primera part, que és “la seva” (Mozart, Rossini i similars) ja no té aquella brillantor extraordinària: de fet, a la propina de l'”Ah, mes amis” es podia constatar la diferència amb interpretacions de la mateixa peça fa uns anys. Però la segona part, amb un repertori tan krausià… Ai… Que sí, que les canta bé i amb fraseig i tot el que es vulgui, però falta presència, volum, cos… És una veu tan prima per al Werther, per al Faust, per al Fernando Soler… I les propines, correctes també. Si haguessin estat en un recital de fa anys, dels gloriosos, bé, però ahir… no sé, em sobraven perquè les part prèvies havien estat, simplement, correctes. I essent qui és i venint d’on ve, sap greu, però no deixa de ser inevitable.
Scalera, francament bé, però en els glissandi de Lecuona, no vaig poder deixar de recordar les típiques peces del Chico Marx al piano…
M'agradaM'agrada
És trist, però és així, tot allò que brillava queda, no ja per desgast vocal, sinó per desinterès i rutina, en un format que desmereix molt la categoria del cantant.
Gràcies per dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
Flórez cantó en el Maestranza el día 13 y, en verdad, la sala es más pequeña y yo que me quedo enamorada del fraseo (y de los tres Mozart, lo confieso), salí contenta, admitiendo la guitarra. Al día siguiente, Sabina Puértolas, Ismael Jordi y Juan Jesús Rodríguez dieron una función de lujo con “Marina”.
Soy la nota discordante; es verdad que si voz es como es y el paso del tiempo repercute en todos. En su exquisitez, no.
Buen fin de semana, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
De verdad que lo recibimos con una salva de aplausos en el Liceu, donde siempre ha estado especialmente generoso y ha tenido noches memorables. Se all’impero es una aria que me encanta y que conozco bien pero en el Mozart no se acercó ni al notable. Tampoco sabía lo de la gira que decís con el mismo programa.El Faust por suerte para mi justificó por si solo el precio de la entrada. El público nos esforzamos en todo momento lo indecible en aplaudirle pero de verdad que era imposible gritarle un bravo. Además me pareció artificioso y predecible en la mayoría de las arias. Si vuelve, volveré a escucharlo porque siempre hay algo apreciable en el fraseo, algunas notas,… Pero desde luego no voy a volver con las expectativas que tenía.
M'agradaLiked by 1 person
Y lo puedo entender : el público del Liceo es apasionado, Flórez no la mostró tampoco en Sevilla.
Esperemos.
Un saludo atento.
M'agradaM'agrada
Cambio Marina, que no es una ópera que me entusiasme, por Flórez, con piano y guitarra.
Gracias, querida Leonor.
M'agradaM'agrada
Estuvieron “flamencos” (ellos).
M'agradaLiked by 1 person
Vaig veure el West Side Story amb ell de rol principal i es certifica la poca força dramàtica d’aquest senyor qui no hauria de sortir dels teatres de petit format per la poca densitat de la seva veu. Encara em faig creus de com el MET pot contractar-li per produccions tan i tan grans.
Joaquim com en anteriors posts no em va donar dret a rèplica ( molt típic ) li comunico la falta de tacte vers als seus seguidors del blog dient que no era el meu lloc per comentar certes coses ja que aquesta es decissió meva i no seva exercint una subtil censura per comentaris que en teoria no son de la corda que vostè vol llegir. Respecte als meus soposats perfils falsos li diré que no ho son i que pot escriure a qualsevol mail dels que registro ja que es tracten de ÀLIES que tècnicament estan relacionats amb el meu mail principal i tot m’arriba ( si vol li explico tècnicament què és aixó dels ÀLIES ). Això és per demostrar-li que tot el que va dir sobre mi es una suposició sense base la qual crec que s’ho hauria de replantejar. El meu perfil es tomjoma i sempre serà aquest.
M'agradaM'agrada
No sé què em vol dir amb això de no donar-li dret a rèplica, contesto sempre a tothom i si no ho faig és perquè no tinc res a dir o no vull insistir en algun tema. El molt tipic entre parentesi, sobrava.
A IFL escriu tothom el que vol, no censuro a ningú que escrigui coses que no m’agraden del que he escrit i dono llibertat a tothom, la prova fefaent és que vaig publicar el seu comentari malgrat que va “infringir” una regla autoimposada per mi, propietari del tros, i és que a IFL no es parla de política, ni de religió.
Convindrà amb mi, i motius cregui’m que en tinc, per evitar tots els temes, opinions i proclames polítiques o religioses. Per aquest motiu es va refredar molt una excel·lent amistat que tenia i el més trist és que va ser una discussió política en la qual no vaig intervenir, i per no intervenir vaig sortir escaldat, els que es van esbatussar mantenen l’amistat que tenien (un d’ells escrivia amb un nick com vostè, anònim i l’altra no sabia que s’estava enfrontant amb un gran amic seu, curiós, oi?. Vostè pensi com vulgui, només faltaria, però crec que parlant de la Manon Lescaut i la posada en escena d’Ollé, el seu comentari no era procedent. Hi estarà o no d’acord, però aquest és el meu blog personal i crec que tinc tot el dret de dir el que hi vull i el que no. Tot i així la seva opinió es va publicar
Finalment i sense entrar amb més detalls per no infringir la llei de protecció de dades, li diré que des d’una mateixa adreça IP, tinc tres correus electrònics diferents i dos perfils diferents, un amb un niom reconeixible i l’altre el que fa servir vostè. És clar que pot ser que en una mateixa IP d’un domicili la comparteixin dues persones diferents i que totes dues segueixin el blog, però rar o sospitós ho és, no li sembla?
A IFL només he bloquejat comentaris ofensius, contra mi o contra els seguidors, motiu que ha provocat l’immediat bloqueig de qui els escrivia i també aquells que són del que s’anomenen “trolls”, que escriuen per emmerdar-ho tot in també els correus spam que per raons estranyes passen el fiktre de seguretat de wirdpress o aquells amb intencions comercials, que de tot hi hagut des del 2007. La resta, s’han publicat tots, m’agradessin o no. Ara, li demano que si vol expressar les seves idees polítiques ho faci en un altre lloc.
Molt agraït
M'agradaM'agrada