KIRILL PETRENKO DIRIGEIX DAS RHEINGOLD A LA PHILHARMONIE DE BERLÍN


El canal dels Berliner Philharmoniker ha retransmès per als seus abonats (això sí que és una retransmissió en directe rigorós) Das Rheingold, el pròleg de Der Ring des Nibelungen de Richard Wagner, des de la sala Philarmonie de Berlín, seu de l’orquestra, sota la direcció musical del seu titular, el gran, grandiòs, Kirill Petrenko. Aquesta representació ja es va oferir exactament amb el mateix equip al Festival de Pasqua de Salzburg 2026, alla representada escenicament amb la nova producció de Kirill Serebrennikov i on, en els propers anys, s’aniran presentant la resta de jornades: Die Walküre el 2027, Siegfried el 2029 i Götterdämmerung el 2030. El 2028 està previst fer una aturada per representar Moses und Aron.

Desconec per què aquest grandiós director rus no té la difusió mediàtica d’altres, ja que potser actualment ningú com ell és capaç d’oferir concerts o representacions d’òpera de tant nivell en repertoris tan diversos. Petrenko ja va demostrar en el seu gloriós pas per la Bayerische Staatsoper que tot allò que dirigia es convertia en únic i irrepetible. El seu breu pas per Bayreuth va enlluernar, i ja hi va haver qui, possiblement atacat per una gelosia comprensible, no va fer possible el seu retorn al Turó Verd per dirigir altres obres. Petrenko és un director que et pot fer trencar els esquemes preestablerts amb una obra tan allunyada del que creiem que és el seu territori com Lucia di Lammermoor i, és clar, també ho aconsegueix amb aquelles obres on la part orquestral és tan fonamental com en Wagner, que és el que avui m’ocupa.

L’experiència musical d’aquesta representació en format de concert, que va tenir lloc el dia 10 d’abril, és d’un impacte descomunal, començant per la sumptuositat espectacular de la Berliner Philharmoniker, que sota la direcció extraordinària de Petrenko esdevé un somni, com dèiem abans, de disc, però de disc referencial, d’aquells que s’enduen tots els premis de l’any i de la dècada i del segle.

A banda que la qualitat sonora de la retransmissió és d’una alta fidelitat extraordinària, ja que es poden apreciar tots els instruments de manera perfectament nítida i amb una profunditat de plans espectacular, els solistes de les diferents famílies, en especial metalls i fustes, fan una exhibició mestrívola de seguretat i bellesa sonora admirable. Les cordes greus sonen càlides i la percussió és contundent i esfereïdora en els grans moments de la baixada al Nibelheim, en el temible assassinat de Fasolt o en l’espectacular cop de martell amb què Donner fa escampar la boira, mai millor dit. Escoltat a casa és sensacional; si ho hagués viscut dins la sala, hauria tocat el cel.

Petrenko crea un magma simfònic des del famós preludi aquàtic fins a la pujada al Walhalla, sense respir possible: és un fluir musical de dues hores i mitja d’intensitats tímbríques, de crescendi espectaculars, de canvis vertiginosos de dinàmica cap a moments de temença, reflexió, lirisme amorós o misteri, adequats a cada situació, a cada escena, a cada personatge, amb una tensió que no defalleix mai i que, sense veus, seria perfectament comprensible. Petrenko no es precipita mai: tot és coherent, dens i fluid, corpori i eteri. És la perfecció a l’hora de crear una atmosfera no només adequada, sinó la més pertinent, la més colpidora i la més bella, la més inoblidable.

No cal cap producció escènica que segurament no encertaria a trobar aquest punt de perfecció musical que ofereix Petrenko. En la retransmissió res no interfereix per gaudir d’un equip de cantants magnífic que interpreta fins al més mínim detall, cantant sense partitura i oferint un treball de dicció i fraseig excepcional. És com un immens Liederabend encapçalat pel Wotan del gran liederista Christian Gerhaher, que ofereix un Wotan més dit que cantat. No és un retret, perquè en el conjunt d’aquesta interpretació no n’hi ha cap per a ningú. Qualsevol podria desitjar una tipologia de veu diferent per a cadascun dels cantants basant-se en els grans referents del passat, i el Wotan juvenil del pròleg no sembla el més adequat per a Gerhaher, sobretot perquè, en els moments en què, a banda de dir, ha de deixar volar la melodia  (“Abendlich strahlt”), la veu no té aquella ampul·lositat descarada del déu orgullós que es dirigeix, rancorós i atemorit, cap al Walhalla. Però tota la seva interpretació minuciosa del text és una lliçó de cant absoluta. El seu mestre, el gran Fischer-Dieskau, un altre Wotan discutit, va sembrar una llavor esplendorosa que ell recull magistralment amb demostracions com aquesta.

Curiosament, ell és l’únic cantant alemany de tot l’extraordinari equip reunit. Noms de cantants tots joves que ben segur deixaran una gran petjada en els propers anys. No hi ha en tot l’equip cap veu crispada, cap so feridor, cap caiguda de tensió per culpa de veus inadequades o de cantants poc implicats. Quin goig!

Comencem per les tres filles del Rin: la soprano belga Louise Foor (Woglinde), la mezzosoprano xinesa Yajie Zhang (Wellgunde) i la contralt anglesa Jess Dandy (Flosshilde). Veus clares, equilibrades, perfectament conjuntades. Especialment notable la foscor de la contralt.

El baríton sud-coreà Gihoon Kim canta un magnífic Donner, especialment brillant en el seu gran moment “Heda! Heda!… Auf des Hammers Schwung”. El jove tenor neozelandès Thomas Atkins interpreta un Froh atlètic, modèlic que fa presagiar rols més compromesos ben aviat, ja que posseeix una veu sòlida de tenor líric, amb un bell timbre i color, mentre que el tenor nord-americà Brenton Ryan canta un immens Loge. És un dels encerts d’aquest cast. El seu fraseig incisiu i sibil·lí, al costat d’una elegància en l’emissió i en el saber estar, fan que imposi un personatge sàviament delineat que s’erigeix en protagonista. Fa una caracterització perfecta que, però, deixa entreveure una veu encara més sòlida per a altres rols.

El baríton anglès Leigh Melrose és un esfereïdor Alberich. Tot i que a mi m’agrada més per a aquest rol una veu més fosca, més de baríton-baix, però la interpretació és superba, amb un “Wirklich frei?”,  el monòleg final que esgarrifa més per la manera de dir.ho que no pas per una veu per a mi massa clara.

El tenor nord-americà Thomas Cilluffo canta un Mime de manual: veu de caràcter, degudament enfatitzada, amb un timbre claríssim. Caldrà veure sí en el Siegfried  resisteix tot el primer acte; a Rheingold l’ha brodat.

Imponents els dos gegants: el baix-baríton xinès Le Bu, premi Operalia 2024, amb una veu modulada i càlida ideal per al rol, sobretot en el moment dels efluvis amorosos cap a Freia; i el més que contundent baix nord-americà Patrick Guetti, amb la profunditat ideal per a un temible Fafner.

Magnífica la mezzosoprano escocesa Catriona Morison com a Fricka: mai crispada i sempre senyorívola, amb una veu càlida i seductora quan li cal engatussar el marit o aquella calculada fredor que caracteritza les seves decisions conservadores. Esplèndida!

Lluminosa la soprano irlandesa Sarah Brady com a Freia i sorprenent la contralt cherokee Jasmin White, tot i que jo diria que la veu no és pròpiament de contralt, malgrat que les sonoritats greus s’hi apropen. La manera de cridar l’atenció a Wotan és esplèndida per contundent i misteriosa. Bravo!

Allò que veritablement és notori d’aquest equip de joves i quasi desconeguts cantants és el magnífic conjunt compacte que, sense cap parafernàlia escènica, assoleixen gràcies a un director que mai no els sobrepassa (si més no, aquesta és la sensació des de casa) i que els fa interpretar els personatges amb una atenció notòria al fraseig. L’experiència és encara més colpidora si se segueix amb el text, perquè s’evidencia el grau d’excel·lència màxima que assoleixen tots en tot moment.

Possiblement estem davant de la representació operística de l’any i aquí pocs em podran portar la contrària i, si no, ja m’ho direu si teniu l’oportunitat joiosa de comprovar-ho.


Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Un comentari

    • Carles's avatar Carles

      Sorpresa absoluta, Joaquim.

      jo hi era, allà i és el Rheingold millor que he vist mai, i en porto uns quants, Bayreuth amb Thielemann, inclòs.

      He intentat buscar-me en les imatges, però no m’he trobat

      Si puc i tinc salut, no penso perdre’m la resta del cicle.

      Gerhaher, efectivament, no es el Wotan ideal, però com tu, no vull posar pals a les rodes en una experiència com aquesta. Tots els cantants i per a mi molts desconeguts semblaven estar en gràcia divina. Quina Erda!

      Al meu voltant el públic estava en éxtasis. Va ser molt emocionant.

      El nivell a Berlín és d’una altra galàxia.

      Gràcies infinites, pensava que parlaries de Anduaga i Yende i em trobo aquest regal.

      M'agrada

      • Caram!, Carles, quina enveja. Tinc amics i coneguts que també hi van ser i en parlem amb entusiasme. Malgrat que una experiència en streaming té els condicionants que té, aquesta transmissió és fantàstica i aporta una qualitat molt propera a la realitat, tot i que el tema de projeccions vocals és impossible que sigui fidel a la realitat.

        Gràcies per comentar la teva experiència “in situ”.

        M'agrada

  1. JordiP's avatar JordiP

    Les retransmissions de la Berliner son d’una qualitat tecnica impecable, sempre en alta definicio i so en dolby atmos! Fins i tot amb l’app en un telefon el so es espectacular i, com be dius, s’aprecien tots els detalls dels instruments! Addicionalment, la realitzacio es immaculada, entrant els plans als solistes en el moment oportu, cosa que fa gaudir encara mes del concert i, es clar, reserven els primers plans dels moments d’extasi a Petrenko, que no decep i, nomes veient-li la cara i el gest es impossible no emocionar-se com ell amb tot allo que interpreta.

    Tinc pendent de veure-la, i despres d’aquest comentari, me l’estic fent a sobre!

    Gracies Joaquim!

    Liked by 1 person

  2. Alex's avatar Alex

    gracias Joaquim!

    el fin de semana del 8 y 9 mayo, escapadita a Berlín, y de paso, tendremos el placer de escuchar a K. Petrenko en la Philarmonie ( c9ncierto, Stravinsky , Tachaikowsky y Beethoven, con el gran cellista Capuçon ) y ver / escuchar a Thielemann, concertando en la Staatsoper La Mujer Silenciosa, con nuestra Serena Sáenz entre otros protagonistas. ( por cierto, entradas relativamente buenas, a menos de la mitad de precio que en el Liceu y en el Palau. Eso en Alemania, si es fomentar la cultura musical )

    M'agrada

    • Para que se puedan ofrecer entradas a estos precios hay que dar más presupuesto a cultura y para poder aumentar el presupuesto hay que hacer más presión fiscal. Sin entrar en debates políticos, ahí lo dejo. Alemania es un estado Federal, también lo dejo ahí.
      En España y Catalunya en particular, loes grandes equipamientos culturales tienen una parte de participación pública y otra muy importante de subvención privada, tan importante que casi iguala a la publica y se que queda aun punto por debajo. Sin aumento de espónsores y sin más aportación pública, si queremos el nivel de cantantes de primer teatro aun no siéndolo, hemos de pagar barbaridades. También es cierto que pagamos por lo mismo mucho más caro en Barcelona incluso que Madrid, que en Valencia, Sevilla o Bilbao, hablo en particular de los bolos estelares de formaciones sinfónicas o solistas instrumentales y vocales Y por último, en los teatros alemanes los repartos acostumbran a ser de compañías estables con uno o dos artistas internacionales de invitados, esto en el Liceu no se admitiría de ningún modo y eso también vale mucho dinero.
      Gracias por comentar y disfrutad del viaje. Ya nos contarás.

      M'agrada

      • Alex's avatar Alex

        eso de más presión fiscal es más que opinable y llevaría a largas consideraciones.

        Tambien otra hipotética solución , sería eliminar o reducir tanta burocracia pública en todas las administraciones .

        Enfin, tema politico/ económico , que no viene al caso en este excelente blog musical

        M'agrada

    • Gràcies per comentar, Josep.
      Només et faria una pregunta:
      Has escoltat aquesta versió?
      I també et faré una petició. Ens podries dir perquè segons tu està sobrevalorat?
      Que t’agradi més Thielemann és una opció com una altre, és com dir que t’agrada més Furtwängler que Knapperbuscht o a l’inrevés, res a dir, però penso que mai gosaries dir que aquests estan sobrevalorats, o Kraus, Kheilberth, Kubelik, Solti, Karajan, Sawallisch, Barenboim, Kempe o Janowski.

      M'agrada

  3. Kiko's avatar Kiko

    Quina barbaritat de funció. Ja amb l’entrada dels gegants ja tens els pels de punta. No és exagerat dir que està al nivell dels millors Rheingolds de la història. La casualitat va fer que just el dia d’abans d’aquest apunt vaig trobar per casa l’entrada, encara en de les que enviaven per correu, de l’Or del Rin del festival de Bayreuth del 2013 també dirigit per Petrenko.

    M'agrada

Deixa un comentari