Werther Producció de Christof Loy segon acte. Kristina Stanek (Charlotte) i Xabier Anduaga (Werther) Gran Teatre del Liceu. Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del departament de premsa.

Werther és l’òpera que més m’agrada de Jules Massenet, la primera que vaig veure del compositor francès l’any 1978 amb un gloriós Alfredo Kraus que em va marcar per sempre més i em va fer estimar aquesta òpera, la menys Grand Opéra de l’opus massenetià. No cal dir que les altres dues vegades, el 1986 i 1992, que el tenor canari la va a tornar a cantar al Liceu hi vaig anar, però diguin el que diguin les càtedres operístiques, ja no va ser el mateix i és que els anys no perdonen ni als mestres.

Ahir semblava que mig Liceu anava a avaluar el debut del tenor basc Xabier Anduaga, estimadíssim pel públic, comparant-lo amb el gran Werther de finals del segle XX, amb algun permís que altre, però ho accepto. Jo no, impossible voler comparar un jove (5 de juny de 1995) i encara poc expert, malgrat la fulgurant carrera que està fent, amb un home madur (l’any 1978 Kraus ja n’havia complert 51) i en la plenitud humana i artística. Si no vaig errat Kraus va debutar com a Werther quan en tenia 39. Ahir jo anava a gaudir de l’òpera que estimo i esperava si més no, que el conjunt fos satisfactori i també desitjava que Anduaga triomfés, és clar.

Henrik Nánási no és la primera vegada que dirigeix al Liceu. Si no recordo malament va dirigir una Zauberflöte la temporada 2015/2016 que em va avorrir, Cavalleria Rusticana i Pagliacci la temporada 2019/2020 que no recordo si la direcció musical em va agradar o avorrir perquè va ser durant la primera aturada d’IFL i no vaig deixar-ne constància escrita i la memòria ja no em dona per tant, i la Tosca passoliniana (algunes representacions perquè es va lesionar) la temporada 2022-2023 i encara em vaig avorrir més que amb el seu Mozart. És un director polit, amb tendència a l’exquisidesa sonora i uns temps lents, que si no va amb compte poden posar en perill el discurs narratiu amb una caiguda de tensió, letal. A la primera part (primer i segon acte) li va passar, hi havia moments que l’excessiu manierisme sonor que volia atorgar al romanticisme exacerbat de Werther el va perdre. L’orquestra va treure un bon so i sonava força equilibrada. Mai va tapar als cantants que aquesta vegada tenien a favor seu una escenografia que projectava la veu a la sala, però el discurs va caure vàries vegades tot i remuntar. A la segona part, quan el mateix Massenet estripa les cartes, mai més ben dit, tot va agafar una volada més tensa i passional, en definitiva, favorable per a la representació i motivadora pels cantants que també semblaven influenciats per aquesta manca de gas. La tensió del tercer i l’interludi entre el tercer i el quart , esplèndidament tocat per l’orquestra, van donar pas a un final més intens, però una mica amb sordina. Tinc altres referents per a la direcció d’aquesta òpera que m’agraden més, no cal dir noms.

La intervenció dels sis solistes del Cor Vivaldi (exactament ahir no sé si eren els primers del programa perquè al costat dels noms no es mencionen els dies, ja em perdonaran) com el cor al complert en l’intern en l’escena final, va ser esplèndida. El Vivaldi sota la direcció de Pilar Paredes continua sent aquell cor d’excel·lència, amb una projecció segura i unes veus dúctils, sense sons fixats. Fan goig, Bravo!

Per cantar Werther no n’hi ha prou amb la veu, el rol és complicat musicalment i també com a intèrpret, amb una evolució psicològica i dramàtica molt complexa, que sense uns dots dramàtics desenvolupats, per molt bona veu que el protagonista posseeixi, no arribarà a commoure. A Anduaga no el caracteritza, ara per ara, aquesta faceta interpretativa i dramàtica dels personatges que interpreta, potser per això el virtuosisme belcantista d’Elvino li va molt millor que l’Alfredo de La Traviata, però és que Werther és potser el rol més carismàtic per a un tenor líric, de tot el repertori romàntic i ell en aquest sentit, encara està verd. El millorarà, n’estic segur, però tampoc sé si allò que també es necessita per cantar i transmetre emocions, a banda d’una veu i una línia musical bellíssima, ho acabarà tenint. Això jo penso que no s’aprèn, perquè es té o no, com ensenyar a transmetre emocions i sentiments sense que quedi com diu el bolero “puro teatro”? Aquest és el gran hàndicap del Werther de Xabier Anduaga, per altra part, d’una bellesa de so i una salut vocal envejable i segur que quan transmeti més ja no tindrà. El seu Werther és jove, i treballat, hi ha més varietat expressiva del que en ell és habitual, es nota que l’ha estudiat a fons i que els directors musicals i escènic l’han acompanyat en aquest debut. M’ha agradat, mentiria injustament si digués al contrari per voler fer-me l’entès o el mestre Tites que diria aquell, i no és el cas, però també mentiria si us digués que és un Werther magnífic. Després de “Pourquois me réveiller” el gèlid públic del torn A del Liceu (hi ha públic més distant que el d’aquest torn?) ha esclatat amb una merescuda ovació, animada també per amics, coneguts i saludats del tenor que han vingut a fer-li costat, i al final de la representació ha estat el més aplaudit amb diferència, com ha de ser en tota representació de Werther si el tenor ho ha fet bé. Ha aprovat l’examen.

També debutava com a Charlotte la mezzosoprano alemanya Kristina Stanek. La veu és molt interessant i poderosa, malgrat que en els dos primers actes, ella es manté continguda com la Charlortte i ha estat a partir del tercer, com ha de ser, quan en les seves tres intervencions solistes, ha tret intensitat (amb algun so una mica obert o lleig en el greu, però molt puntual i dramàticament justificable. El que no m’ha agradat i en general en cap dels solistes principals, és el pèssim francès que han mostrat, de fet a ella quasi no es podia esbrinar si era francès o serbocroata. Anduaga tampoc és que sembli doctorat a l’Institut francès, la veritat i per a un Werther sembla essencial, oi? Crec que Stanek que deu estar a punt de fer els quaranta anys, és una mezzosoprano interessant que estaria bé poder veure en altres rols no tan continguts com aquest.

No m’ha agradat gens l’Albert de David Oller, em sap greu, però ni el so desagradable d’una veu molt poc baritonal, ni la interpretació m’han semblat convincents. A l’assaig general en lloc d’ell vaig poder veure a Carlos Daza que canta en el segon elenc i són la nit i el dia, perquè Daza a banda de tenir una veu de baríton sense discussió, vesteix el personatge amb una actuació molt convincent i que atorga categoria, Oller malauradament, no. A la tanda de salutacions alguns l’han protestat.

Magnífica la Sophie, un personatge que m’acostuma a posar molt nerviós, de Sofía Esparza, amb una veu molt més corpòria i consistent que aquelles soubrettes franceses que em crispen, ella no. Excel·lent.

El batlle de Stefano Palatchi no té secrets. La veterania és un grau i ell la utilitza a favor de manera ben intel·ligent, ja que tot el que ha après en la seva carrera professional ho posa al servei del personatge i dissimula amb mèrit i encert l’oscil·lació de l’emissió de la veu i ho fa amb carisma i encert. El públic del Liceu l’estima.

Hi ha personatges més indigestos que el Schmidt i el Johann del Werther? Són el contrapunt, ho sé, com la Sophie, d’aquella tensió soterrada, però m’acostumen a crispar, però vet-ho-aquí que si per interpretar-los hi ha dos artistes com Josep Fadó  i Enric Martínez-Castignani (va fer el seu debut a la Scala amb aquest rol i aquesta mateixa producció), la cosa canvia, es fa tolerable i fins i tot es gaudeix. Aquests sí que amb un francès notable i entenedor, alhora  que amb una actuació escènica esplèndida. Van ser el contrapunt adequat. Bravo per a tots dos!

Els rols minúsculs de Katchen i Bruhlmann, van lluir Marta Esteban i Cristòfol Romaguera, que si Massenet no els dona moltes possibilitats, Loy una mica més.

La producció de Christof Loy ve de la Scala i és en principi un “déjà-vu” del director alemany, amb les seves habitacions  nues i una porta central per on es veu o s’entreveu un submon que sempre acaba sent molt interessant. L’aparent naturalisme escenogràfic de les seves propostes (d’ell al Liceu hem vist: Rusalka, Eugene Onegin, Don Giovanni, Macbeth, Arabella, Il Turco in Italia i Die Entführung aus dem Serail) i no us diré que totes s’assemblen, perquè ara que he fet el repàs m’he adonat que no és així, però aquesta habitació tancada i aquesta porta central sembla una obsessió que algun professional hauria de solucionar. Quan ha sortit l’equip escènic a saludar no hi ha hagut cap protesta i he estat content, primer perquè les protestes a l’equip escènic acostuma a ser la frustració d’altra mena de mancances dirigides moltes vegades a qui no en té la culpa que la cosa no hagi rutllat i, en segon lloc, perquè aquesta producció, com també va succeir amb l’Onegin, m’agrada molt,

Loy se centra en aspectes psicològics dels personatges i aquestes cambres o  mansions aparentment tan naturalistes acaben sent gàbies mentals on els personatges estan presoners. Certament, la natura que és tan important en els dos primers actes, només s’entreveu al fons en què imaginem un jardí darrere d’un gran vitrall en el saló que queda en segon terme, darrere del mur i l’estètica porta amb vitralls que separa dos mons, i aquí ja comença Loy a fer de les seves, de manera elegant i aquesta vegada gens críptica. El món de Charlotte i Albert, el batlle i la família anònima que veien preparant i celebrant Nadal en el tercer i quart acte, viuen en un entorn on Werther mai hi té cabuda. Aquelles portes corredisses amb vidres esmerilats que deixen entreveure una vida càlida i burgesa, separen el món de Werther i Charlotte, i només en el moment cabdal i no penso que sigui cap espòiler, Werther passa a l’interior per tirar-se els dos trets, amb permís d’Albert. Tot el final del tercer acte i l’interludi, amb Werther, Charlortte, Albert i Sophie en escena, mentre Albert llegeix les cartes que el poeta ha enviat a la seva dona i Sophie és incapaç de comprendre i perdonar a la seva germana gran per prendre-li l’amor adolescent que sent per Werther, em semblen un encert dramàtic de gran director. Amb poc diu molt i ho diu bé, sense provocacions, amb una posada en escena sòbria i elegant, amb un vestuari magnífic (anys 50/60 del segle passat i un disseny de llums amb moments d’intensitats canviats molt suggeridores. Sempre el mateix decorat, sempre el mateix marc, sempre el mateix món tancat, aparentment feliç i tan carregat de dolor i solitud. Bravo!

El segon repartiment amb Matthew Polenzani, l’excel·lent tenor nord-americà, de protagonista, mereix com a mínim, una altra visita a aquesta proposta.