No sé si el senyor Vincent Huguet, en cas d’haver disposat d’un escenari amb totes les possibilitats escèniques, hauria triat la mateixa solució. El mèrit de la direcció artística de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia d’oferir un Ring escenificat en un auditori de limitades possibilitats escèniques queda ja en qüestió després de les dues primeres jornades d’aquesta obra tan complex. Si a la primera jornada (Die Walküre) Vincent Huguet situava l’acció a la Roma de l’imperi, a Siegfried ens situa sense més explicació a la Roma medieval”, amb un Wanderer convertit en una alta autoritat eclesiàstica (el Sant Pare?, però podria ser Gurnemanz?), Mime en un monjo a la manera de Fra Melitone, Alberich un cavaller de les croades, un Ivanhoe?; Fafner una mena de venedor del Gran Bazar que sembla que no se li hagi posat gaire bé el te i fa basques fins que Siegfried li clava sal de fruita amb l’espasa per tranquil·litzar-lo eternament que en cap cas identifiquem amb la por que podria fer alguna cosa similar al Jorge de Burgos, personatge paorós del Nom de la Rosa, i per què no?, o un gran Inquisidor. L’angelet del bosc no hi ha manera de digerir-lo, ni escènicament ni vocalment. A Erda em costa ubicar-la, podria ser la Fata Morgana de Camelot i no surt de les profunditats, està prenent la fresca a una finestra del primer pis. Oh!, i Brünnhilde no ha dormit quinze anys, n’ha dormit una mica més de mil, Wotan va perdre el compte? Després de tant temps esperant s’ha fet monja dins d’un sarcòfag que Siegfried obra però ella surt per la porta d’una immensa piramide situada al darrera. A qui ha fet el petò aquest home?  Pot ser més hilarant el despropòsit? I Siegfried? No ho sabem, ni segurament ens importa, costa identificar, si pot ser un novici o un peregrí o Parsifal, però tant és, penso jo, intentar trobar una certa coherència al desenvolupament dramàtic, on qualsevol referència a la natura desapareix, on la mitologia pagana wagneriana esdevé un auto sacramental i tot queda emmarcat, suposo que davant de la impossibilitat de canvis escenogràfics, en una monumental estructural arquitectònica amb les empinades escales que ja motivàvem un treball esgotador a Die Walküre i que ara es repeteix, si bé l’acció s’ubica més en l’escenari central, situat uns quants metres per sobre de l’hemicicle de l’orquestra i on sembla que Huguet ha “treballat” una mica més que a Die Walküre a certs personatges, malgrat que fer actuar a Hilley és una empresa pràcticament impossible.

Per què Huguet no ha situat l’acció en un ambient més natural, enmig dels jardins romans per exemple? Hauria estat una solució més “apropiada” als escenaris naturals del relat wagnerià, però a hores d’ara no hi ha ningú que pensi que algun director i el senyor Huguet en particular, vulgui tenir en compte a Wagner. S’inventa una història que encaixi poc o molt amb una idea, i la resta poc importa i per fet referències a la natura, al segon acte hi ha uns frescs com si fossin pòsters penjats als murs de l’edificació arquitectònica que queden més il·luminats en els encantadors murmuris del bosc per tal que no sigui dit i també a la dreta hi ha el ridícul arbre de filferro que ja va ser el freixe a Die Walküre, i això és tot.

Hi ha moltes coses absurdes i fins i tot ridícules, a la forja, al bosc del segon acte i sobretot al final amb Brünnhilde, veritablement entre còmic i absolutament penós.

Ha costat els seus diners aquesta producció, segur, i més que mai no té cap justificació aquesta despesa innecessària, sobretot perquè el resultat musical i vocal és esplèndid i vista perd molt. Si no fos perquè el streaming de visió té un so molt millor que el de la ràdio italiana, us diria que no paga la pena la visió, per estalviar-vos una nul·litat teatral com aquesta.

La resta de l’apunt és idèntic, amb una única excepció, al que ja vaig publicar abans-d’ahir, entre altres coses perquè es tracta de la mateixa representació del 27 d’octubre, amb tot el bo que en ella ja vaig apreciar.

Daniel Harding fa sonar l’orquestra de manera excel·lent, amb una sonoritat de molta qualitat, amb molta cura del so càlid i ple de l’excel·lent orquestra, atent als detalls ell discurs dramàtic i sense saber si la sonoritat ajudava o perjudicava als cantants en una sala simfònica habilitada per a una escena a diferents nivells i a altures considerables com l’any passat a Die Walküre, s’intueix una bona atenció per acompanyar amb “amabilitat” als cantants, si bé on més destaca és en les parts orquestrals que brillen de manera particularment reeixida. La comprensió orquestral de la narració em sembla esplèndida, brillant de dinàmiques i colors, mostrant la transparència en els passatges com la forja, els murmuris del bosc, el dramàtic inici del tercer acte, un dels moments que més aprecio de tot l’anell i és clar tota la introducció prèvia al gran duet final. Una direcció esplèndida, hereva del romanticisme alemany de qui Wagner beu i desenvolupa. Tot i que Harding no ha sovintejat Wagner i aquest és el seu primer anell, cosa que a vegades esdevé un punt a favor i desmitificador, obté un resultat brillant, fluid i ric, teatralment esplèndid.

L’equip vocal és important, amb veterans en estat de gràcia i una Brünnhilde massa lírica pel meu gust.

A Siegfried cal un tenor fora de sèrie i darrerament aquesta qualificació sembla especialment idònia pel nostre Tristan, és a dir, Clay Hilley, que en la mateixa òpera i en versió de concert a Rotterdam sota la direcció de Nézet Séguin, ja era un Siegfried molt més que considerable, que sap mesurar amb intel·ligència les seves forces per arribar al duo final absolutament íntegre després d’un extenuant tour de force més exigent que a Tristan, em sembla a mi. Sap mesurar molt bé el so juvenil del primer acte, amb aquella insolència irritant dels adolescents que es volen menjar el món, per després mostrar durant el segon i el tercer acte, en aquest darrer està especialment magnífic, amb una vocalitat més heroica i sensual, perquè la veu té la consistència d’un cantant wagnerià, amb harmònics i registre suficient en tot l’arc del seu registre, potser no el heldentenor dels nostres somnis, però amb aguts timbrats, sense sons fixes i ben projectats i sòlids de sonoritats virils, sense trampes i saltant-se notes, per tant, res a veure amb l’ínclit escolanet bayreuthià.

El Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke esdevé de manual, amb aquella ambivalència entre el personatge simpàtic o còmic confrontat amb l’odiós i miserable nibelung. En tota la forja brilla amb Hilley i un acompanyament orquestral espurnejant.

Michael Volle continua sent el grandiós Wotan malgrat els anys que porta a les espatlles cantant, ja a prop de la setantena. Aquí com a Wanderer, sense les exigències de les dues primeres jornades, sobretot a Die Walküre, mostra una presència i autoritat vocal admirable, tant en el primer acte com en el tercer amb les escenes amb Erda i Siegfried. Tot un luxe.

Wolfgang Koch, que havia estat u “fluixet” Wotan en els seus “millors” anys del “pitjor Bayreuth”, ara esdevé un correcte Alberich, malgrat que a la seva veu li continua mancant registre greu, sent més un baríton que un baix i el rol necessita aquesta part més fosca. La veu li oscil·la en excés i ell, que mai es va caracteritzar per a una especial varietat expressiva, ara sap atorgar a Alberich les sonoritats i el fraseig diabòlic.

Falk Struckmann ja havia demostrat al Liceu que podia assolir rols de baix fa bastants anys, després d’haver estat un sensacional Wotan i quan va alternar el Kurnewal amb el Marke, però Fafner és tota una altra vocalitat més profunda i densa que el Rei traït, i la sorpresa és que sent encara més gran que Volle, conserva una veu poderosa, amb una lleugera oscil·lació que no arriba a irritar i amb aquells rics harmònics que el caracteritzaven, ara amb unes tonalitats fosques i adients per a protagonitzar l’aparició del drac, tot i que a les notes més greus potser els hi manca una consolidació més rotunda, però la intervenció és molt notable i amb un únic retret, li fan emetre uns sons agònics que voregen el ridícul.

De les intervencions femenines diria que la més indiscutible és la d’Anna Kissjudit com a sensacional Erda malgrat la seva joventut, pel seu sòlid registre central i greu i la  solemne sonoritat. En l’agut es precipita i crida de manera escandalosa, però  ella i un egregi Volle en la seva escena, gloriosament acompanyats per Harding, és un dels moments més intensos de tota la representació.

El lleugeríssim pardalet de la irritant Lysa Menu no és la veu més idònia, per dir-ho amb la millor de les valoracions possibles. Qui l’ha triat?

Elisabet Strid canta Brünnhilde, però la veu no és pròpiament idònia per aquest rol, pootser una Gutrune o una Freia. L’any passat Lisa Värelä, amb una veu d’autèntica dramàtica, em va convèncer més i Strid que malgrat els quinze anys que ha passat de llarga migdiada, hauria de mostrar encara que hagi romàs adormida sense obrir boca, una veu més madura, té una veu d’adolescent que no s’acobla gaire bé a la filla rebel de Wotan, això sí, els aguts són nets i radiants i el seu fraseig és nítid. No és suficient.

I amb aquest segon apunt, que inicialment us vaig dir que no faria per actualitzar el primer només en la part escènica, acabo la valoració esperant retrobar-nos aquí, en les dues properes inauguracions romanes d’aquest notable Ring musical i vocal, innecessàriament escènic.    

Richard Wagner
SIEGFRIED
Seconda giornata della sagra scenica
Der Ring des Nibelungen, in tre atti

Siegfried (tenore) Clay Hilley
Mime (tenore) Wolfgang Ablinger-Sperrhacke
Il viandante / Wotan (basso-baritono) Michael Volle
Alberich (basso-baritono) Wolfgang Koch
Fafner (basso) Falk Struckmann
Erda (contralto) Anna Kissjudit
Brünnhilde (soprano) Elisabet Strid
Voce dell’uccello della foresta (soprano) Lysa Menu

Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
direttore Daniel Harding
regia Vincent Huguet
impianto scenico Pierre Yovanovitch
costumi Edoardo Russo
light designer Christophe Forey
direttore allestimenti scenici Michele Olcese

Roma, Parco della Musica, Sala Santa Cecilia, 27 d’octubre de 2026