L’any passat per aquestes dates i en ocasió de la inauguració de la temporada de l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma us vaig parlar de Die Walküre que va ser la primera de les òperes programades del Ring wagnerià que acabarà el 2028 amb el pròleg. Aquest any han tingut lloc les tres representacions de Siegfried i ahir 27 d’octubre va ser l’última i la RAI3 la va retransmetre (amb interferències tècniques) per la ràdio i demà en diferit serà retransmesa per la TV, fet que motivarà una actualització d’aquest apunt, parlant de la part escènica, tan aviat l’hagi vist, per tant, avui només us parlaré d’allò que em motiva sempre més, la part musical i vocal.

Daniel Harding fa sonar l’orquestra de manera excel·lent, amb una sonoritat de molta qualitat, amb molta cura del so càlid i ple de l’excel·lent orquestra, atent als detalls ell discurs dramàtic i sense saber si la sonoritat ajudava o perjudicava als cantants en una sala simfònica habilitada per a una escena a diferents nivells i a altures considerables com l’any passat a Die Walküre, s’intueix una bona atenció per acompanyar amb “amabilitat” als cantants, si bé on més destaca és en les parts orquestrals que brillen de manera particularment reeixida. La comprensió orquestral de la narració em sembla esplèndida, brillant de dinàmiques i colors, mostrant la transparència en els passatges com la forja, els murmuris del bosc, el dramàtic inici del tercer acte, un dels moments que més aprecio de tot l’anell i és clar tota la introducció prèvia al gran duet final. Una direcció esplèndida, hereva del romanticisme alemany de qui Wagner beu i desenvolupa. Tot i que Harding no ha sovintejat Wagner i aquest és el seu primer anell, cosa que a vegades esdevé un punt a favor i desmitificador, obté un resultat brillant, fluid i ric, teatralment esplèndid.

L’equip vocal és important, amb veterans en estat de gràcia i una Brünnhilde massa lírica pel meu gust.

A Siegfried cal un tenor fora de sèrie i darrerament aquesta qualificació sembla especialment idònia pel nostre Tristan, és a dir, Clay Hilley, que en la mateixa òpera i en versió de concert a Rotterdam sota la direcció de Nézet Séguin, ja era un Siegfried molt més que considerable, que sap mesurar amb intel·ligència les seves forces per arribar al duo final absolutament íntegre després d’un extenuant tour de force més exigent que a Tristan, em sembla a mi. Sap mesurar molt bé el so juvenil del primer acte, amb aquella insolència irritant dels adolescents que es volen menjar el món, per després mostrar durant el segon i el tercer acte, en aquest darrer està especialment magnífic, amb una vocalitat més heroica i sensual, perquè la veu té la consistència d’un cantant wagnerià, amb harmònics i registre suficient en tot l’arc del seu registre, potser no el heldentenor dels nostres somnis, però amb aguts timbrats, sense sons fixes i ben projectats i sòlids de sonoritats virils, sense trampes i saltant-se notes, per tant, res a veure amb l’ínclit escolanet bayreuthià.

El Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke esdevé de manual, amb aquella ambivalència entre el personatge simpàtic o còmic confrontat amb l’odiós i miserable nibelung. En tota la forja brilla amb Hilley i un acompanyament orquestral espurnejant.

Michael Volle continua sent el grandiós Wotan malgrat els anys que porta a les espatlles cantant, ja a prop de la setantena. Aquí com a Wanderer, sense les exigències de les dues primeres jornades, sobretot a Die Walküre, mostra una presència i autoritat vocal admirable, tant en el primer acte com en el tercer amb les escenes amb Erda i Siegfried. Tot un luxe.

Wolfgang Koch, que havia estat u “fluixet” Wotan en els seus “millors” anys del “pitjor Bayreuth”, ara esdevé un correcte Alberich, malgrat que a la seva veu li continua mancant registre greu, sent més un baríton que un baix i el rol necessita aquesta part més fosca. La veu li oscil·la en excés i ell, que mai es va caracteritzar per a una especial varietat expressiva, ara sap atorgar a Alberich les sonoritats i el fraseig diabòlic.

Falk Struckmann ja havia demostrat al Liceu que podia assolir rols de baix fa bastants anys, després d’haver estat un sensacional Wotan i quan va alternar el Kurnewal amb el Marke, però Fafner és tota una altra vocalitat més profunda i densa que el Rei traït, i la sorpresa és que sent encara més gran que Volle, conserva una veu poderosa, amb una lleugera oscil·lació que no arriba a irritar i amb aquells rics harmònics que el caracteritzaven, ara amb unes tonalitats fosques i adients per a protagonitzar l’aparició del drac, tot i que a les notes més greus potser els hi manca una consolidació més rotunda, però la intervenció és molt notable i amb un únic retret, li fan emetre uns sons agònics que voregen el ridícul.

De les intervencions femenines diria que la més indiscutible és la d’Anna Kissjudit com a sensacional Erda malgrat la seva joventut, pel seu sòlid registre central i greu i la  solemne sonoritat. En l’agut es precipita i crida de manera escandalosa, però  ella i un egregi Volle en la seva escena, gloriosament acompanyats per Harding, és un dels moments més intensos de tota la representació.

El lleugeríssim pardalet de la irritant Lysa Menu no és la veu més idònia, per dir-ho amb la millor de les valoracions possibles. Qui l’ha triat?

Elisabet Strid canta Brünnhilde, però la veu no és pròpiament idònia per aquest rol, pootser una Gutrune o una Freia. L’any passat Lisa Värelä, amb una veu d’autèntica dramàtica, em va convèncer més i Strid que malgrat els quinze anys que ha passat de llarga migdiada, hauria de mostrar encara que hagi romàs adormida sense obrir boca, una veu més madura, té una veu d’adolescent que no s’acobla gaire bé a la filla rebel de Wotan, això sí, els aguts són nets i radiants i el seu fraseig és nítid. No és suficient.

L’apunt ja us he dit que serà complementat en el vessant escènic que no he vist i, per tant, haureu de tornar aquí en els dies que venen, perquè no faré un segon apunt.    

Richard Wagner
SIEGFRIED
Seconda giornata della sagra scenica
Der Ring des Nibelungen, in tre atti

Siegfried (tenore) Clay Hilley
Mime (tenore) Wolfgang Ablinger-Sperrhacke
Il viandante / Wotan (basso-baritono) Michael Volle
Alberich (basso-baritono) Wolfgang Koch
Fafner (basso) Falk Struckmann
Erda (contralto) Anna Kissjudit
Brünnhilde (soprano) Elisabet Strid
Voce dell’uccello della foresta (soprano) Lysa Menu

Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
direttore Daniel Harding
regia Vincent Huguet
impianto scenico Pierre Yovanovitch
costumi Edoardo Russo
light designer Christophe Forey
direttore allestimenti scenici Michele Olcese

Roma, Parco della Musica, Sala Santa Cecilia, 27 d’octubre de 2026