El 23 d’octubre de 2026 va tenir lloc a Florència l’estrena mundial de l’òpera Romanzo Criminale, amb música de Nicola Piovani i llibret de Giancarlo De Cataldo, basada en la cèlebre novel·la que va escriure ell mateix l’any 2002 i que tres anys més tard va ser portada al cinema amb gran èxit, dirigida per Michele Placido. Entre 2008 i 2010 va esdevenir una sèrie de televisió aquesta vegada dirigida per Stefano Sollima.

La novel·la narra l’ascens i la caiguda de la Banda della Magliana, l’organització criminal que va actuar a Roma durant els darrers vint anys del segle XX.

La versió operística és una coproducció encarregada pel Maggio Musicale Fiorentino i la Fondazione Musica per Roma. Després de les quatre funcions de l’estrena mundial  està prevista la presentació a Roma el 2027.

Per l’òpera, com és lògic, s’ha fet una síntesi de la narració original i s’ha introduït i canviat algunes coses. La principal, respecte tant a la novel·la com a les versions filmades, és el protagonisme concedit a Patrizia, una prostituta romana que farà de fil conductor de la història dels quatre criminals principals de la banda, obviant quasi completament el component polític del qual encara queden molts punts foscos per investigar amb implicacions polítiques, de la judicatura i religioses, del màxim nivell.

Nicola Piovani (Roma, 26 de maig de 1946) és un dels compositors, pianistes i directors d’orquestra italians més rellevants de la música cinematogràfica i teatral de les darreres dècades. Format al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, on es va diplomar en piano, va perfeccionar posteriorment els seus estudis d’orquestració amb el compositor grec Manos Hadjidakis.

El seu debut en el món del cinema es va produir a finals dels anys seixanta, quan va començar a gravar bandes sonores per a documentals polítics i pel·lícules del cinema d’autor italià. La seva versatilitat li va permetre moure’s amb fluïdesa entre la música culta i la “canzone d’autore”, col·laborant estretament amb Fabrizio De André en àlbums emblemàtics com Non al denaro non all’amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973).

És especialment reconegut per les seves col·laboracions continuades amb grans directors del cinema europeu com Marco Bellocchio amb Nel nome del padre (1972) i  Marcia trionfale (1976); Federico Fellini amb qui va treballar després de la mort de Rota amb les pel·lícules, Ginger e Fred (1986), Intervista (1987) i la La voce della luna (1990), amb els Taviani va treballar per Kaos (1984), Good Morning, Babylon (1987) i Fiorile (1993); per Nanni Moretti va compondre les partitures de Caro diario (1993) i La stanza del figlio (2001); però el cim de la seva carrera va arribar amb la banda sonora de La vita è bella de Roberto Benigni,  obtenint l’Òscar a la millor banda sonora original en la ceremònia de 1999 i altres premis europeus.

A banda de música simfònica , ha escrit abans d’aquesta, dues òperes: Amorosa presenza, estrenada el 21 de gener de 2022 al Teatro Giuseppe Verdi de Trieste i Il labirinto di Creta, estrenada el 10 de maig de 2024 al Teatro Petruzzelli de Bari.

Per a Romanzo criminale, Piovani no busca cap ruptura radical amb la tradició operística. La partitura incorpora formes recognoscibles del melodrama i osbretot fa un ús sense complexes de la melodia en duets, conjunts i cors.  L’eterna melodia italiana utilitzada sense cap mena de complexa escandalitzarà a la “modernor”, sí,  i també  obtindrà l’èxit de públic allà on representi. Piovani beu de la tradició del teatre musical italià, des de Puccini a Nino Rota, però també Trovajoli, sense oblidar els 75 anys d’història del Festival della Canzone italiana di San Remo, que hores d’ara encara és fidel a l’eterna melodia que caracteritza com en cap altre país a l’actualitat, una manera d’entendre la música melòdica que els italians porten a l’ADN . Piovani també mira a Kurt Weill, a Richard Strauss o a Leonard Bernstein, però són mirades que en cap cas pretenen imitar res, però que esdevenen referents del teatre musical del segle XX en totes les seves facetes i que són recursos emprats per emmarcar situacions, personatges i emocions que altres ja han emprat amb èxit i que ell no els hi fa fàstics per fer assequible l’òpera al públic, com segurament pretenien els grans compositors en l’apogeu operístic del gènere a Itàlia. L’encàrrec del Maggio Musicale ben segur que pretén portar públic al teatre d’òpera, seguint la política iniciada darrerament pel Metropolitan de Nova York, estrenant òperes de compositors nord-americans actuals amb temàtiques actuals, moltes extretes de pel·lícules rellevants. Si aconseguiran imposar aquests títols en els repertoris dels teatres internacionals ja és un altre tema que potser algun dia se n’haurà de parlar.

L’òpera es divideix en dos actes, amb una durada aproximada de dues hores. La síntesi argumental és la següent:

Acte 1 (explica com quatre joves construeixen un imperi criminal i com el seu primer líder és assassinat)

Patrizia, una prostituta que coneix de prop els protagonistes, actua com a narradora i presenta quatre joves del món criminal romà: el Libanese, Dandi, Freddo i Bufalo.

Després de segrestar i assassinar un aristòcrata, els quatre utilitzen els diners del rescat per introduir-se en el tràfic de drogues i construir la seva pròpia organització. Això els enfronta amb el Terribile, el cap criminal que domina el territori.

Amb la col·laboració de Gemito, un subordinat que traeix el seu cap, aconsegueixen eliminar el Terribile i consolidar el seu poder. El Libanese es converteix en el líder indiscutible, però la seva arrogància i el tracte humiliant que dispensa a Gemito acaben provocant la seva pròpia mort: Gemito l’assassina.

L’acte acaba amb els companys del Libanese disposats a venjar-lo.

Acte 2 (les rivalitats internes, la deslleialtat i la venjança destrueixen l’organització)

Paral·lelament, el comissari Scialoja manté una relació amb Patrizia i intenta que ella l’ajudi a identificar i detenir Dandi. Però la persecució policial no aconsegueix aturar el nou cap criminal.

Freddo, cada vegada més conscient del preu de l’ambició i de la violència, decideix abandonar la banda. Bufalo, en canvi, aconsegueix escapar de la presó i només pensa a venjar-se de Dandi.

El fantasma del Libanese apareix per advertir Dandi del seu destí, però aquest no l’escolta. Finalment, Bufalo assassina Dandi.

L’òpera acaba amb el funeral de Dandi, acompanyat d’un Miserere col·lectiu. Scialoja torna a proposar a Patrizia que marxi amb ell, però ella ho rebutja.

Un dels grans encerts de l’estrena ha estat la producció escènica a càrrec de Massimo Popolizio, que en la pel·lícula del 2005 protagonitzava el rol de Terribile. Popolizio opta per una escenografia flexible que evoca carrers, bars, dependències policials i bordells, amb el poble com a espectador i comentarista dels esdeveniments. L’espai escènic dissenyat per Margherita Palli, encercla mitjançat unes grades on es situa el cor, l’espai central, deixant-lo lliure per tal de que entrin i surtin els elements escenogràfics que ens situaran en els diferents llocs on transcorren les escenes sense canvis que tallin el discurs musical. Les escenes son curtes i es succeeixen amb dinamisme cinematogràfic.

El mateix Piovani és el director musical de l’estrena al capdavant del Cor i l’Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino amb òptims resultats
L’orquestració actua com un motor narratiu continu. Piovani utilitza la massa orquestral per construir atmosferes de suspens i ritme dramàtic, fent ús de Leitmotivs associats als personatges (el Dandi, el Freddo, el Libanese, el comissari Scialoja) i també de la pròpia Banda, emprant sonoritats obscures i ritmes  incisius amb el metall i la percussió que subratllen l’acció, els enfrontaments i la brutalitat de la trama urbana. La música sempre accessible per a tota mena de públic, segurament serà el més discutit d’aquesta estrena.

L’òpera manté certes estructures de l’òpera tradicional amb monòlegs o àries, duos amorosos de confrontació o sentimentals com el del Libanese i la seva mare, quartets, passatges concertants, intervencions corals notables i interludis musicals molt interessants, però Piovani hi integra subtils gestos musicals populars italians dels anys setanta i vuitanta, així com colors de la Canzone d’autore, en una amanida que inclou la gran tradició de la lírica italiana amb una clara utilització de la vocalitat que no tracta la veu com un instrument d’exhibició pirotècnica i per tant sense ornamentacions i com un vehicle del text i l’acció dramàtica. Les línies vocals estan estretament lligades a l’accentuació i al ritme del parla italiana, oscil·lant entre el declamat incisiu i moments d’un lírisme sobri i contingut, seguint el tractament vocal dels compositors veristes.

La distribució de les cordes vocals respon a la jerarquia i psicologia de la Banda de la Magliana i les forces de l’ordre:

Els líders criminals (Il Libanese, Il Freddo, Il Dandi) estan confiant a tessitures de tenor spinto, baríton i baix amb una escriptura vocal incisiva, accents marcats i un color fosc que reflecteix la duresa del carrer i l’ambició violenta. Pel comissari Scialoja cal un tenor líric.

Les veus femenines estan encapçalades pel personatge de Patrizia , escrit per a una vocaitat de soprano spinto que ha de dotar el rol de sensualitat amb frases amples de volada lírica i intensitat dramàtica durant tota l’òpera, ja que és el rol que intervé més en tota l’òpera. També és important el rol de la mare del Libanese, destinat a una mezzosoprano dramàtica que només té una intervenció molt destacada en el duo amb el fill, d’inspiradíssima melodia per tocar la fibra sensible del públic. Hi ha un tercer rol femení, el d’una jove prostituta que a l’inici del segon acte canta un duo amb Patrizia, seguint la tradició de moltes òperes veristes amb un rol secundari per a una soprano lírica que acostuma a servir de contrapunt de la protagonista.

L’escriptura vocal en els duets no cerca la fusió harmònica tradicional, sinó el diàleg contrapuntístic de confrontació, on les veus s’interrompen i superposen per reflectir la rivalitat i la paranoia.

Finalment, el cor s’utilitza com una massa sonora compacta i fosca que encarna la ciutat de Roma, el pes social dels Anni di piombo i el destí tràgic de la banda, adoptant tant una vocalitat d’estil grec com blocs d’homofonia incisiva.

L’equip vocal de l’estrena és òptim, amb algun cantant millorable, però per sobre de la companyia sobresurt la soprano basca nascuda a West Palm Beach, Florida, el 30 de novembre de 1980, Vanessa Goikoetxea, que fa tota una creació musical i dramàtica d’un rol que acaba sent el símbol de la ciutat de Roma. Té moments solistes de lluïment, començant per l’ària de sortida “Io li conocesvo bene”, però també els duos amb Dandi, Scialoja i la prostituta jove a l’inici de l’acte segon, un duo on ella porta la veu cantant, mai més ben dit i també en el Miserere final que tanca ella, esdevenint sense cap dubte, l’eix estructural de tota la partitura. La veu de Goikoetxea és intensa, ideal per aquest rol amb una certa fluctuació en algunes notes de l’emissió, sobretot a l’inici, però també denota una especial sensibilitat en el fraseig i en l’emissió de notes a mitja veu i una bona demostració de legato. És la principal protagonista i és qui rep més aplaudiments al final. Juntament amb ella cal destacar a la mezzosoprano Valentina Pernozzoli, la mare del Libanese, en un dels moments més emotius de la partitura quan rebutge els regals que li fa el fill obtinguts dels negocis delictius. Es com la versió moderna de l’escene de Turiddu i la mamma Lucia a Cavalleria Rusticana. La veu de Pernozzoli d’autèntica mezzosoprano i que segons Rossini era la veu natural de les dones italianes, és intensa i de bon registre. El moment que li regala Piovani és unbombó que aprofita fent un dels moments aplaudits de la representació.

La jove prostitua a càrrec de la soprano Ilaria Monteverdi fa front a un altre moment agraït, però la personalitat i protagonisme de Goikoetxea se la menja sense contemplacions.

En els rols masculins destaquen per sobre la resta, els tenors Anthony Ciaramitaro  com a Dandi i un graó per sota Carlo Raffaelli com a LIbanese. L’altre tenor, Matteo Desole que interpreta el policia Scialoja queda, malgrat els moments del duo a la comissaria i després en el cotxe, amb Patrizia, massa anònim.

Potser des de els temps que Rossini escrivia per a Nàpols, amb molts tenors a la companyia de cant, no s’escrivia una òpera amb tants tenors sobre l’escenari.

Compleix bé el baríton Alberto Petricca com a Freddo, mentre que el baix Toni Nežić com a Terribile, necessita millorar. Correctes sense més, el tenor Davide Zaccherini com a Gemito i el baríton William Hernández en el rol de Bufalo. Ara bé, tota la companyia treballa dramàticament de manera convincent tots els personatges en un treball curós de Popolizio d’atorgar personalitat pròpia a cadascun dels perfils.

És una òpera honesta, ben escrita, que té molt present la tradició musical i de l’escola de cant italiana. No vol enganyar a ningú, més aviat vol agradar al públic i pretén que esdevingui una òpera de repertori, vist que les estrenes de les òperes contemporànies, tantes vegades lloades per la crítica no es tornen a representar.

No trenca res, ni innova, no és revolucionària estructuralment, ni musicalment, els autors han treballat sobre segur i ara caldrà veure la recepció en pròximes representacions. Mereix, penso jo i, ja que aquí disposem del YouTube, una visió i audició i després ja decidireu si la voleu arxivar o tornar a gaudir.

ROMANZO CRIMINALE
òpera en dos actes basada en la novel·la del mateix títol de Giancarlo De Cataldo
Música de Nicola Piovani
Llibret de Giancarlo De Cataldo

Patrizia: Vanessa Goikoetxea
Giovane prostituta: Ilaria Monteverdi
Madre del Libanese: Valentina Pernozzoli
Libanese: Carlo Raffaelli
Dandi: Anthony Ciaramitaro
Scialoja: Matteo Desole
Gemito: Davide Zaccherini
Freddo: Alberto Petricca
Bufalo: William Hernández
Terribile: Toni Nežić

Orquestra i cor del Maggio Musicale Fiorentino
Director del cor: Lorenzo Fratini
Director musical: Nicola Piovani

Direcció escènica: Massimo Popolizio
Escenografia: Margherita Palli
Vestuari: Silvia Aymonino
Il·luminació: Pasquale Mari

Florència 23 d’octubre del 2026