Deborah Voigt i Peter Seiffert acte II Tristan und Isolde.Liceu 2010. Foto Bofill
És veritablement difícil que en una òpera com aquesta, que estimo tant i de la que tinc un munt de versions a l’abast, a quina més magnífica i reclinatoriable, que resti indeferent després d’una representació, doncs bé, quasi us diria que és el que va succeir ahir en acabar la primera representació de la sèrie que ha programat aquest any el Gran Teatre del Liceu, amb un equip artístic de primeríssim nivell.
Els noms congregats per portar a bon port l’empresa són pesos pesants , avui en dia, veritables referents en els respectius rols en els principals teatres del món, però no són els millors i un cop més s’ha fet palès que el panorama vocal wagnerià és molt limitat i pel que fa a la parella protagonista d’aquesta òpera vocalment impossible, clarament millorable.
Sebastian Weigle no m’ha convençut. Al final hauré de donar la raó als que pensen que no és un bon director wagnerià (Barbebleue, Kundry i Colbran entre els més coneguts per aquestes contrades).
Aquesta òpera és entremaliada, amb molts i perillosos paranys. Necessita d’una progressió constant, mai ha de defallir, la tensió va in crescendo fins el liebestod alliberador, però mai en cap moment es pot baixar la guàrdia o relaxar-se, o al menys és així com jo l’entenc. Daniel Barenboim, el meu referent modern per aquesta òpera, ha demostrat en totes les versions que li conec, ja sigui en estudi, com en representacions en directa, com s’ha de dirigir el Tristan und Isolde. Més que dirigir, s’ha de viure intensament, respirant i patint amb els cantants, sense caure mai en preciosismes aïllats, per oblidar o deixar a la dissort altres moments aparentment més intrascendents.
El mestre Weigle té moments esplèndids, però acompanyats d’altres menys treballats i sobretot li he trobat a faltar en molts moments, la manca de tensió, sobretot en un primer acte força morós i sense la deguda progressió emocional. L’orquestra del Liceu passava de moments molt climàtics a altres més rutinaris i això és culpa del mestre, per no saber mantenir al llarg de tota l’extensa partitura, aquest clima creixent d’emotivitat o per recrear-se en moments molt concrets com el monòleg del Rei Marke, magistralment acompanyat per Weigle, amb altres més rutinaris com el inici del segon acte, on l’orquestra interna semblava abandonada a la dissort i absolutament desquadrada amb el fossat o el climàtic preludi del tercer acte que no m’ha semblat gens dolorós i si molt ensucrat.
El mestre Sebastian Weigle, al menys al Liceu, tendeix a alleugerir el gruix orquestral amb interpretacions miniaturitzades, que desvirtuen, al meu parer, les obres. Potser si que és un gran director, tot i que cada vegada ho poso més en dubte, però amb l’orquestra del Liceu, fa massa temps que no arrodoneix la feina. Cal dir que avui ha obtingut un sorollós èxit, quasi diria que desproporcionat, però ell té els seus fans, com tothom i avui l’han rebut, abans de començar, de manera generosa, senyal inequívoc que al final li ferien un èxit sonat i a fe de Déu que li han fet. Jo crec que excessiu, ja que ni l’orquestra ha tingut una bona nit, ni com ja he dit, per la manera que té d’entendre el Tristan und Isolde. No m’ha acabat d’agradar.
Deborah Voigt i Michaela Schuster acte I. Liceu 2010. Foto Bofill
Totes les vegades que he portat a Peter Seiffert al blog interpretant Tristan, li he posat pegues. Seiffert és un tenor líric que s’ha atrevit a endinsar-se en el terreny dels heldentenor, amb força fortuna. El seu Tannhäuser liceista va ser una magnífica demostració de poder i sapiència i jo creia que quan arribaria aquest Tristan al Liceu, ja estaria prou rodat per corregir aquells moments que no li esqueien gaire i pels que passava més dificultats, tot millorant-ne els resultats. Doncs bé, Seiffert ha passat per els dos primers actes de puntetes, sense donar més que allò estrictament necessari per complir dignament, reservant-se per poder fer front al tercer, amb quelcom més que dignitat. És una estratègia raonable, però decebedora. Puc admetre que ho faci en el primer acte, però en el segon hagués hagut de posar quelcom més. S’ha estimat més calibrar les forces i arriscar-ho tot al tercer acte i la veritat és que tot i dos petits, però notoris infortunis, ha fet un tercer acte molt convincent, amb aquell punt de bogeria necessari per ser un Tristan persuasiu. La veu és molt lírica i en algun moment deixa entreveure una lleugera oscil·lació, que encara no molesta. El cant, quan s’implica a fons, és incisiu i dramàticament punyent. Li costa apianar i potser per això, ha passat bastant del compromès duet del segon acte. Mentiria si us digués que no m’ha agradat, però n’esperava més. Ha obtingut un sonat èxit.
Deborah Voigt per fi ha cantat al Liceu un rol adient a la seva veu, llàstima que hagi vingut massa tard a fer-ho. Ni Gioconda i menys encara la Maddalena di Coigny van ser rols afortunats del seu pas pel Liceu, ara per fi amb aquesta Isolde ha demostrat que en algun moment de la seva carrera, va ser una wagneriana remarcable. Ara, malauradament, la veu ha agafat unes tonalitats molt desagradables, talment veu de vella, amb unes “es” i “is” feridores i uns sons guturals que enlletgeixen una interpretació intensa. La majoria dels aguts son molt oberts i a l’inici del segon acte, mentre espera l’arribada de Tristan, ha estat francament deficient. És veritat que per altre part, la veu ha guanyat consistència a la zona greu i que dramàticament, sense arribar a fer sentir tots els estats d’ànim d’aquest personatge tan difícil com complex, ha estat prou convincent. Potser en el tercer acte, sense gaires forces al rebost, li ha mancat el suficient legato per fer un liebestod prou emocionant i m’ha semblat més preocupada per acabar-lo a to i sense defallir, que de commoure. Ha obtingut una molt bona acollida, però inferior a la resta de companys de repartiment.
Kwangchul Youn, Tristan und Isolde acte II. Liceu 2010. Foto Bofill
Sensacional Kwangchul Youn com a Rei Marke. Qui diu que tots els coreans són tan correctes com freds i distants?. Jo potser ho he dit alguna vegada, però aquest baix baríton és l’excepció. Veu preciosa, de volum suficient i projecció idònia, però sobretot d’extraordinària musicalitat i dramàticament molt intens i emotiu, amb un monòleg gloriós per recordar pels segles dels segles, ja sigui per intensitat expressiva com per bellesa interpretativa. No tot ha de ser per Salminen o Pape, Youn ha estat l’únic que m’ha emocionat espontàniament. M’he recordat de l’Assai, estic segur que li agradaria molt. Potser l’ovació més gran de la nit, una nit per altre part on tothom ha estat llargament ovacionat
Bo Skovhus, ha fet un més que correcta Kurwenal, però no se que li ha passat a aquesta veu, que cada vegada té menys greus. En qualsevol cas, en el tercer acte ha estat molt creïble dramàticament i prou digne musicalment. Un bon èxit
Michaela Schuster és una veu, una bona veu entre soprano dramàtica i mezzo, que és projecta de manera sobrada, però que ai las!, en la seva cabdal intervenció del segon acte, quan alerta als amants que han de vigilar i romandre atents, li ha mancat aquell misteri que fa etèries les meravelloses frases escrites per Wagner. Una mica més de dolçor i poesia no hagués estat gens malament. Ha agradat moltíssim i ha obtingut un sorollós reconeixement.
Molt bé Norbert Ernst com a Melot, de fet un luxe per tan poc paper, així com Francisco Vas en la doble responsabilitat de pastor i el mariner. Finalment, bé Manel Esteve Madrid com a timoner.
Tristan und Isolde acte III. Liceu 2010 Foto Bofill
La producció provinent de LOA (Los Angeles Opera) és visualment brillant, diria fins i tot que molt potent. Thor Steingraber el director d’escena, sabent que tota la força prové dels decorats i vestuari dissenyats per David Hockney, opta per fer una lectura tradicional, deixant que l’excel·lent disseny de llums de Duane Schuler, ens captivi en aquest marc de comte d’estètica naïf, que el gran artista nord americà ens proposa.
És aquesta proposta visual la més adient a aquesta música?, jo m’atreviria a dir que no, sobretot en els dos primers actes, però és innegable que el els diferents climes que es creen, sobretot en el segon, són molt bells i suggeridors.
Algú em feia un comentari l’altre dia arran de Il Trovatore, dient-me que ara ja no tenen sentits els castells amb merlets, doncs en aquest Tristan und Isolde li semblarà estar en mig d’un decorat del Mag d’Oz, ja que en qualsevol moment sembla que hagi de sortir la Judy Garland amb les seves sabates vermelles, fent joc amb la túnica del Barça que porta la Isolde al primer acte i les formes entre oníriques i de capritxosa extravagància dels elements corporis, ja sigui el gran vaixell del primer acte o el jardí amb castell, el fossar amb aigua, la torre de vigilància i el caminet cap al país de les meravelles del segon. En el tercer, fortament inspirat en la roca de Die Walküre d’Emil Praetorius, la raó ha prevalgut sobre la fantasia i jugar-se-la amb el drama que s’albira, hagués estat una temeritat. Tot i així la batalla amb profusió de morts en escena i soldats caient pel impactant penya segat, m’ha semblat tan pueril com innecessari.
No m’ha agradat gens el vestuari, més propi d’una comèdia tipus La venjanza de Don Mendo, que d’un drama tan intens com íntim.
No li trec mèrits a la proposta, però tret del tercer acte, que m’ha semblat el més coherent amb la música, crec que és una proposta tan brillant com poc intel·ligent.
Potser demano massa, però recordo el darrer Tristan und Isolde del Liceu (2002), amb la discutida i emotiva Polaski, el desagrade i valent Treleaven i els magnífics Struckmann, Braun i Halfvarson, amb un sorprenent DeBilly dirigint l’orquestra i un conceptual Kirchner per l’escena, com un Tristan und Isolde definitivament més emocionant i musicalment molt més intens.
Encara em queda Ian Sotery i la Wilson, per fer-me canviar una mica d’opinió. Us ho faré saber, és clar.
IN FERNEM LAND 
Es el meu primer Tristan “presencial”, i m’agradat. No me ha entusiasmat ni me ha posat la pell de gallina, com va fer la Manon, pero per ser la primera vegada ja me ha estat be.
Estic d’acord amb les teves puntualitzacions tan acurades i ben dites i m’han servit per adonarme de detalls i valors que a mi, discret aprenent, se me havien escapat.
Be, lo primer que fet al llevarme ha estat llegir “LA CRITICA” per excellencia (infernemladaire, por supuesto)
¿a veure que en diu el Senyor Colbran?
M'agradaM'agrada
Como siempre, precisa y detallada crónica, Joaquim.
Particularmente, iré a los dos respartos el 4 y 18 f.
Me alegro por el coreano Youn, al que he visto y escuchado recientemente tanto en repertorio francés ( Mephistofèle) , como en italiano ( Fiesco) y hace un par de años en alemán ( Gurnemanz). Es un cantante siempre seguro
Creo que es un bajo muy completo y junto a Pape, el mejor bajo de la actualidad;
M'agradaM'agrada
Tienes muchísima razón cuando dices que lo peor que te puede pasar al escuchar T+I es que te resulte indiferente. Eso es sin duda el mejor síntoma de que algo no ha funcionado bien.
Vi cantar a la Voigt hace más de 10 años -aprox- en el Palau y me dejó absolutamente fascinada. Es una pena que los años hayan pasado factura a su espectacular voz.
No conozco al koreano pero despues de tu comentario estoy expectante por escucharlo en ese extraordinario monólogo.
Gracias Joaquim por esta estupenda crónica!
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar a l’assaig general. Els cantants no van cantar a veu gairabé en tota l’òpera, per tant no puc opinar. Pel que fa a ‘orquestra i el director
Sebastian Weigle, segons el meu parer el començament vaig trobar que la dirigia una minca lenta, habitual amb aquest director, però conforme avançava, va anar creixent a un nivell bo i emotiu, i el final, jo amb pell de gallina, això si sense possar cap referent , si gaudeixo de l’espectacle per mi és una equivocació fer-ho, faig palesa que no soc fan de Sebastian Weigle, i crec què no ho soc de ningú, si més no és la meva intenció.
Referent a la producció, a mi particularment em va satisfer, el vaixell, el castell amb els seus merlets, fossa, arbres i penya segat, colors i moviments tot plegat em recorda l’art naïf i als contes de capa i espasa, època en què van viure els protagonistes, tot en general ho he valorat possitivament.
M'agradaM'agrada
Podría resumir mi impresión de la función de ayer con una sola frase: en la versión de Bertrand de Billy de 2002 me emocioné y disfruté de esta ópera en todo instante, en la versión de Sebastian Weigle de ayer me aburí en múltiples ocasiones. La razón principal es que no sintonizo con el Wagner que ofrece el ex-director musical del Liceu. Tiene parcelas musicales en las que intuyo un interés por involucrarse de verdad, pero en líneas generales me resulta superficial y aburrido. No me interesa su Wagner. Ha comentado que no volverá al Liceu en bastantes años, mucho mejor, y a ver si cuando vuelve tengo ocasión de conmoverme con su posible nueva visión de la dirección musical. El éxito conseguido, desproporcionado a rabiar, me recordó los tiempos “gloriosos” de la “claque”…
Deborah Voigt es una cantante que no me ha gustado en ninguna de sus intervenciones en el Liceu y, por esta razón, nunca he comprendido su éxito. Me esperaba lo peor, pues bien, aún cuando su voz esta gastada, envejecida y fea, ésta ha sido la única vez en que la he encontrado algo soportable, a pesar de unos cuantos gritos como para despertar a los muertos, pero ha ganado en graves y se entrega, relativamente, siempre desde un plano de contención y mesura, muy común en la mayoría de los intérpretes norteamericanos. Su compatriota Deborah Polaski nos ofreció hace siete años una memorable Isolda, llena de dulzura y dramatisno, con unos recursos musicales, no tan amplios como la Voigt, pero mejor dosificados y muchísimo más intensos y convincentes; su Isolda me conmovió extraordinariamente y la recordaré siempre.
Del resto del reparto comparto la opinión de Joaquim, siendo Youn el cantante mas destacado de todo el elenco, pero un rey Marke no eleva el nivel de una representación, si los demás no están a su altura.
La escenografía es agradable, pero más propia de un cuento de hadas que de un drama de pasiones amorosas. Me daba la impresión de que del fondo del escenario iban a aparecer en cualquier instante las hadas madrinas Fauna, Flora y Primavera de “La bella durmiente”, versión Disney, y que del pequeño ventanal del castillo en lugar de Brangäne se haría presente Maléfica. Todo muy bonito e infantil, pero por lo menos no es insultante, como en tantos otros casos de escenografías presenciadas últimamente. De todas fomas, entre estas últimas citadas y la objeto de este comentario, tiene que existir un témino medio que no incurra ni el snobismo intelectual ni en la concepción de dibujos animados de los años 40 y 50 del siglo pasado. Sea como sea esta producción tiene un colorido muy Hockney y no ofende a la vista, aunque puede provocar alguna sonrisita de resignación.
La dirección escénica no puedo juzgarla porque la acción transcurre, en gran medida, en el lado derecho del escenario y desde nuestro enclave no era fácil poder seguirla.
M'agradaM'agrada
Despues de leer el comentario de Colbran, añadir algo con lo que estoy absolutamente de acuerdo “tiene que existir un témino medio que no incurra ni el snobismo intelectual ni en la concepción de dibujos animados” Pues si, tienes toda la razón, parece se está poniendo de moda esta opción; La mayoría de T+I que he visto -salvo la de Chéreau- han caído en el exceso, y algunas hasta incluso en la caricatura. La verdad es que es una pena. Siempre he pensado que para esta obra, bastaría con jugar con la luz y dejar que la música construyera el espacio…
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim, per l’esplèndida crònica.
Estic absolutament d’acord amb tot el que dius respecte als apartats vocal i escènic. És una justíssima descripció del que vam poder sentir i veure ahir en un Liceu on, per cert, no hi havia passat mai tanta calor des dels junys de l’època pre-climatització. No és manera d’afavorir el gaudi d’un espectacle, francament.
Penso, també que ets una mica massa dur amb Weigle. A mi em va agradar força i penso que va oferir una prestació molt millor que als Mestres de l’any passat. Va ser maco que el públic el rebés tan carinyosament.
Pel que fa al clamorós i indiscutible èxit de la funció, se m’escapa completament, la veritat. Dec ser raret, però crec que el pitjor que et pot passar amb un Tristan és que et provoqui indiferència, i aquesta és una mica la sensació que vaig tenir. L’obra, afortunadament, és tan brutal que sempre procuro quedar-me amb això.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Aquesta no la veuré; així doncs us crec el que dieu a tots.
En quant a l’escenografia, estic molt d’acord amb la Isolda; el toc naïf és prou encertat. Els vestits d’en David Hockney és cert que estan trets de “La venganza de don Mendo” (molt bo, Joaquim) però aquesta és la seva gràcia. Recordem d’aquest mateix pintor una “Flauta màgica” mítica.
La Colbran proposa una molt encertada dicotomia reblada per Assai: infantilisme o “hiperintelectualitat”? Ho dius molt bé, Colbran; no ofèn. No us sembla prou amb el “modelnos” que en som tots ara? “La bella durmiente” del Disney és increïble, una passada; fixeu-vos com en una època de la baixa edat mitjana, de quin estil dirieu que són els dibuixos? Correcte: gòtics. Els americans en saben més del que ens pensem tots plegats.
Per cert, Joaquim; la darrera vegada que vaig veure els colors del Barça al Liceu eren al xandall del “Don Giovanni” del Bieito.
Em penso quel Guardiola no el faria jugar, no.
M'agradaM'agrada
Yo para abrir boca y para saber más de esta opera que no he oido lo suficiente, acabo de ver en dvd la version de Stemme-Gambill-Skovhus.
De las voces no puedo opinar pues hasta el 16 /2 no la veré . Del vestuario y decorados, aunque sobrios, los prefiero a los que tú Joaquim has muy bien definido …… de La venganza de Don Mendo… Genial !!!
Va a ser duro….. lo presiento……
La noticia……..
El martes 26 por la cadena ARTE en directo a las 20,35…. ……WERTHER, desde Opera Bastille, con mi
Jonas Kaufmann y Sophie Koch….
Que lo disfrutemos.
Feliz domingo
M'agradaM'agrada
Para quien no lo sepa La Colbran era un extraordinaria mezzo, primera esposa de Rossini, pero yo soy el “Colbran”. Esto va principalmente dirigido a tí, “El pitjor pianista del mon”. No me cambies el sexo, por favor. Estos alias que nos ponemos (no sé bie por qué) pueden inducir a esas equivocaciones.
M'agradaM'agrada
Aunque ya está casi todo dicho, quiero dejar también, mi opinión de la representación que comentáis. Ya os dije a la salida que me había gustado la escenografía, el timonel y el pastor. Luego rectifiqué mi olvido y dije que también me gustó Marke. Pero, además de que el papel de Marke es de los papeles agradecidos que hay en ópera (como Liu, o como el heraldo del rey en Lohengrin) no justifica toda una ópera. Creo que el director de orquesta lo trató con la delicadeza y el sentimiento que le faltó en el resto de la obra, incluidos los preludios y la muerte de amor. La orquesta del Liceu no me suena nada bien (al menos en Wagner) y con ello no quiero salvar ninguna otra nacional, pues aún así, quizás sea la mejor. Pero está a tal distancia de la mayoría de orquestas alemanas…
Wagner no es sólo potencia y sálvese el que pueda. Wagner tiene unas páginas de tal ternura que la orquesta debería sonar como una de cámara, no como un portaviones. Es mi opinión.
Los demás intérpretes no me gustaron. Deborah, creo que no está para cantar Isolda en un Liceu. Seiffert, estuvo conservador en los dos primeros actos y en el tercero, lo intentó pero no pudo y acabó agotado (de voz). Skovhus, se ha quedado sin graves y su papel los exige con mucha frecuencia. Y, finalmente, M.Schuster, muy aplaudida (no por mi), tiene una voz que tampoco me gusta y sus preciosas melodías del II acto no me llegaron en ningún momento.
La escena me gustó; estaba en 9ª fila de platea y la perspectiva me pareció muy adecuada y los colores también me gustaron, pero los trajes rayaron lo ridículo (sobretodo el rey de oros).
Final: Hice un viaje de casi mil kilómetros (entre ida y vuelta) por ver y oír Tristán y pese a todo lo que he dicho (y más que me guardo) HA VALIDO LA PENA. MUCHAS GRACIAS DON RICARDO WAGNER!!!
M'agradaM'agrada
Lo que son las cosas Kundry. Tampoco yo quiero un portaviones, pero precisamente lo que achaco a Weigle es que tanta visión camerística en sus Wagners me sacan de quicio.
Con Weigle la orquesta del Liceu, suena peor.
Amb això que acabo de dir, no voldria ofendre a ningú (Tristany en particular). Jo havia notat millores aquesta temporada i en aquest Tristan und Isolde han tornat a aparèixer coses que més enllà de l’enorme complexitat de la partitura, són inherents a la desídia de Weigle en molts moments que es pensa estar dirigint una orquestra alemanya, d’aquestes que van soles i el director tan sols s’ha de preocupar de coses més creatives. Weigle no ha volgut acceptar mai que amb l’orquestra del Liceu s’ha de picar molta pedra i sembla com si ell aquesta feina no la volgués fer. Així li ha anat, malgrat aquell èxit fora de tota mida que abans que comences a sonar ni una nota, part del públic li va fer.
Com a director musical de la casa, l’orquestra no va fer cap pas qualitatiu endavant, ans el contrari, varem haver d’escoltar sessions lamentables.
El mestre Boder i just és dir, que la resta de directors contractats pel teatre en aquesta temporada, han fet que al menys les coses comencessin a sonar si més no, regulars, amb clars símptomes de millora, que ves per on amb l’arribada de Sebastian Weigle i la seva particular manera d’entendre el món wagnerià i l’orquestra del Liceu, han fet retornar fantasmes que jo ja creia oblidats.
M'agradaM'agrada
Vaig anar al Liceu el dissabte i coincideixo, Joaquím, amb quasi tot el que dius … potser amb algun petit matiç. El director Weigle certament no em va agradar; no va donar a la interpretació ni la tensió, ni la emoció, ni el ritme que necessita aquesta òpera; però el què és pitjor, va permetre que la orquestra tornés a sonar molt malament. És un problema que ja dura massa en aquesta orquestra, però hi ha directors que en saben treure molts millors resultats. En determinats moments donava la sensació que no hi havia director i que cadascú anava pel seu cantó.
El tenor Peter Seiffert no em va agradar. En determinats moments, en molts aguts la seva veu tremola, fa ones, no és ferma i clara. Això en el primer i segon acte va ser fins i tot una mica molest; i també en aquests actes li vaig trobar a faltar una mica de potència. En el tercer acte, ja el problema era d’un cert cansament, d’una direcció d’actors fluixeta, però tot i així és on més en va agradar.
La Deborah Voigt, doncs ja ho heu dit tots; de tant en tant ho fa maco i queda bé, de tant en tant els crits sonen malament …
Per a mi, el millor, el baix coreà Youn, la mezzo Schuster i ej Bo Skovhus … el baix em va emocionar, la Schuster em va commoure i a Skovhus m’el vaig creure.
És tan maca aquesta òpera, però tan maca, tan extraordinària, que fins i tot pots evadir-te (dificil però) de l’orquestra, de moments difícils d’aquest o d’aquella, de cantants que no són actors i de moviments difícils i mal pensats.
I ahir, en sortir del Liceu, tot i que no va ser una representació rodona, tampoc vaig sortir indiferent; vaig sortir amb un somriure, vaig sortir pensant en aquest amor immens que no té altra sortida que la mort, o en l’amor que molts vivim cada dia, a cada instant, que fa que la vida sigui un somriure i que solament la mort pugui acabar amb ell.
M'agradaM'agrada
Buenas tardes.
Estuve en la premiere del Tristan und Isolde del pasado sabado, y dicho lo cual, y después de haber leido todo lo que en éste blog se ha escrito, solamente quiero añadir por mi parte que fué un Tristan und Isolde OLVIDABLE.
Lo de Holliwod L.A., no ayudó, además de que no se pudo arrimar al máximo del proscenio, el PLANO INCLINADO de escándalo, del iluminado de turno, que alejaba aún más de lo debido a los cantantes, que no pasaban de ser unos mozartianos justitos, opositando a wagnerianos de tercera.
Comparando con el anterior T und I, vale que Treleaven no es helden, pero fué más convincente que el Sr.Seiffert.Y las dos Señoras, fueron muy superiores a las actuales, además del Marke de Halfvarson, y el Kurwenal de A.Held.
Gracias Joaquim por tu pormenorizada crónica.
M'agradaM'agrada
Estimat Joaquim, no només no m’ofenc sinó que t’agraeixo molt les teves fonamentades opinions. M’agrada molt veure discrepàncies amistoses i ben argumentades. Així n’aprenc una mica més, amb tot el que aportes/aporteu. Dit això, jo també crec que el mestre Boder farà una feina molt millor amb l’orquestra.
Per cert, avui he estat llegint gairebé totes les crítiques aparegudes a la premsa i començo a pensar que el dissabte devia estar jo -i gairebé tots vosaltres- en una altra dimensió. Resulta que vam presenciar un gran espectacle, vés per on.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Hola, amics:
Aprofitant que era dissabte, vaig poder anar l’altre dia al Liceu a vore una de les meues obres favorites. La sensació que m’ha quedat és agredolça.
Per una banda, per fi he tingut ocasió de contemplar una posada en escena digna on el temps, el lloc i l’acció són els que l’autor va idear. Per fi un Tristany ambientat en l’Edat Mitjana, amb castells que són castells, vaixells que són vaixells; dames, dides, cavallers, soldats, reis… que porten el vestuari que pertoca i que actuen d’acord amb el que el llibret i la lògica de l’acció demanen. Una escenografia que gran bellesa estètica realçada per un treball d’il·luminació que intensifica la relació entre el que se sent i es fa, amb una correcta direcció d’actors. Música, teatre i plàstica formant un conjunt coherent, tal i com volia Wagner, al servei del drama seguint el concepte d’obra d’art total.
I tot això s’ha fet sense que la llibertat artística del director escènic o de l’escenògraf hagen estat limitades més que pel sentit comú, la coherència i el respecte a l’obra que estan servint; molt al contrari del que estem acostumats amb divos que manipulen i destrossen sense cap criteri com no siga el de provocar per provocar o fer-se de notar per les seues malifetes. Un Lohengrin ambientat en un parvulari és una “Konzept” ridícul que mou a la hilaritat; com un Tannhäuser pintor o un Holandés de conserves de sardines. Senzillament ridícul, malgrat que hi haja qui els riga les gracietes: pura presa de monyo per molt d’intel·lectuals que pretenguen anar aquests senyors que no fan més que riure’s del públic amb les seues pallassades subvencionades. L’únic “konzept” acceptable és el de l’autor. La resta són deformacions interessades.
En aquest cas, no cal que ningú no explique cap teoria absurda de l’estil de si Senta és una histèrica, Wotan un executiu amb maletí i corbata, Tannhäuser un anarquista, ni excentricitats d’aquesta mena. Les interpretacions ja les farà cadascun dels espectadors. Els intèrprets, tant musicals, com actorials o plàstics han de servir l’obra, respectant-la conforme és. Les conclusions ja les traurem nosaltres.
Algú podrà dir que el que dic és coarta la llibertat artística. No hi estic d’acord. La representació d’aquest dissabte ha estat respectuosa amb l’autor i no per això ha impedit que la producció tinga el seu segell distintiu, la seua personalitat pròpia. A destacar, lògicament, el treball de David Hockney per la gran bellesa visual de la seua proposta escenogràfica. Podrà ser discutible si el toc naïf buscat és el més apropiat per a una tragèdia. Potser siga preferible per a una Flauta Màgica (com ja ha fet, amb resultats excel·lents). De totes maneres cal no oblidar que el Tristany és o parteix d’una llegenda medieval, fet que li confereix un cert caràcter de faula. En tot cas, és qüestió de gustos. A mi, m’ha captivat. Moments com el duo d’amor de l’acte segon o el final de l’obra són d’una gran bellesa plàstica realçada pel treball del director d’artístic i de l’iluminador.
Ja era hora de deixar darrere la lletjor buscada d’altres produccions.
El que ha esta una pena ha estat la part musical. Per a una volta que comptem amb una posada diga, la música no ha estat a l’altura. Els rols protagonistes no han segut ben defensats. Ni Seiffert és un Tristany adient, ni Voigt, una Isolda solvent. El tenor va cantar Tannhäuser de manera prou acceptable, però no arriba a Tristany, al menys de moment. Jo diria que Ian Storey té un nivell molt més alt que ell en el rol, almenys això em sembla segons el DVD de la producció de Milà amb Barenboim i la meua adorada Waltraud Meier. La soprano ja no és el que era. Crec que li ha passat factura a la veu el fet d’haver-se aprimat, com li va passar a un altre il·lustre cantant wagnerià, Ben Heppner. Sembla que, en perdre quilos, ha perdut la veu. El canadenc -capaç de fer un Tristany antològic- va recuperar-se; la nord-americana, em sembla que no. He tingut altres ocasions de sentir-la en repertori wagnerià i straussià. Era una meravella. Ara, almenys pel que vaig sentir en l’estrena, no és més que una ombra del que va ser. No pot amb els aguts. La veu sembla que li tremole. Una senyora va dir-me que pareixia una gallina. Per a mi, està a anys llum de la Meier (que commou com a Isolda, ÉS Isolda) o de Stemme.
Per contra, he de dir que els coprimaris van estar molt bé. Els papers de Brangäne i de Kurwenal van estar molt ben servits, encara que va destacar clarament el Marke senyorial i rotund de Kwangchul Youn. El coreà em va deixar amb la boca oberta. Poc o gens té a envejar a dos eminències en el rol com ara Matti Salminem o René Pape. Va aconseguir llevar-me el mal sabor de boca del record d’aquell Leporello amb samarreta del Barça bieitiana i vi “Don Simón” que cert senyor, de manera ridícula, li va obligar a fer. Una actuació i vestuari dignes acompanyant una interpretació supèrbia en el terreny vocal i molt correcta en el teatral, sense pallassades a l’estil del regidor català.
Quant a Weigle i l’orquestra, he de dir que el nivell no va ser el que espera una aficionat amant d’una drama com el que ens ocupa. Pense que van anar de menys a més. Malament va anar el preludi. Li faltà la màgia que un Barenboim és capaç de donar-li i que et fa brollar les llàgrimes. Li falta força, passió i poesia. El considere molt irregular. M’ha fet gaudir en Lohengrin, Borís Gudonov o la Ciutat Morta, però m’ha provocat avorriment en l’Holandés o Els Mestres Cantaires, per molt que Katarina Wagner el cride a Bayreuth. En aquesta ocasió, com deia, ha anat millorant conforme avançava l’obra, però sense arribar mai a emocionar-me, encara que ha tingut moments que han estat bastant acceptables, com el duo d’amor del segons acte i la pràctica totalitat del tercer. Llàstima que el Liebestod no arribara a quedar bé per la insuficiència vocal de la soprano.
De totes maneres, el moment final – transfiguració d’Isolda inclosa – va ser de gran bellesa amb la fusió de les ànimes dels malaurats amants en la nit alliberadora del seu pesar. La conjunció de la música amb el gest i la il·luminació van ser molt poètiques.
Salutacions des del País Valencià.
Rex.
M'agradaM'agrada
Home Rex, d’haver-ho sabut ens haguéssim pogut saludar, no et sembla?
Gràcies pel teu extens comentari, ple d’argumentacions ben fonamentades tot i que discutibles, com tot.
Jo m’estimo més un altre escenificació pel Tristan und Isolde, alguna cosa que visualment em predisposi a trasbalsar-me amb la música, amb aquesta proposta bellíssima, per cert, m’estimaria més musica d’Alan Menken .
Musicalment estem força d’acord.
M'agradaM'agrada
S’ha parlat del nivell de l’Orquestra del Liceu. Sense ànim d’ofendre cap sensibilitat, jo crec que Barcelona i el Liceu es mereixen una orquestra millor, especialment pel que fa al repertori wagnerià, tractant-se com es tracta d’una ciutat amb un gloriós passat wagnerià.
El present és decebedor i clarament millorable. Les comparacions són odioses, com sol dir-se, i jo no sóc cap expert, sinó un aficionat d’a peu. Musicalment, em considere wagnerià i procure anar allí on es representa alguna cosa de Wagner. Parlant de l’Estat Espanyol, considere que l’Orquestra del Real del Real de Madrid està per damunt, i més encara la del Palau de les Arts de València. I no es tracta d’autocomplaure’s mirant-se el melic, sinó que és opinió compartida per crítics de diferents procedències geogràfiques.
Qui haja anat a València i haja tingut la immensa fortuna de gaudir de l’Anell de la Fura (i jo he anat a quasi totes les representacions, soltes i seguidetes) haurà tingut ocasió de comprovar l’alt nivell assolit per una orquestra jove, que en uns escassos anys de rodatge ha estat capaç de tocar un Anell que molts consideren que va va convertir-se en tot un clàssic. Fa poc han eixit els DVDs.
Wagner m’apassiona fins a la medula. Seria capaç d’escoltar un Ring seguit (exagerant un poc, clar), doncs bé, ja siga per l’orquestra o per Weigle, he tingut moments d’avorriment wagnerià al Liceu, cosa que no m’ha passat ni durant un segon a València, on Seiffert va fer un Siegmund formidable sota la batuta de Mehta.
Tant de bo, una ciutat tan entranyable per a mi com Barcelona comptara amb una orquesta lírica com es mereix el Liceu.
Espere no haver molestat ningú.
Una cordial salutació.
Rex.
M'agradaM'agrada
Vaja, Joaquim. Mentre estava picant el segon missatge ha aparegut el teu i l’acabe de llegir ara. Doncs sí, ens podríem haver vist. Ja m’hauria agradat, però no sabia que hi series. De totes maneres, com als dos ens va la marxa wagneriana, segur que coincidirem en alguna ocasió.
Quant a l’escenografia, tampoc és que considere que siga la millor possible per a Tristany. L’estil d’aquest senyor crec que li va millor a una Flauta, per posar un exemple. De totes manera em va agradar, especialment perquè ja estic fart del “Konzept” i preses de monyo diverses i perquè el toc naïf, com de còmic, m’atrau potser per deformació professional (sóc mestre) i perquè des de ben xocotet m’he sentit atret per una Edat Mitjana idealitzada, com de contes de fades. De fet, arribí a Wagner pel meu gust per tot el referent a aquest període. La pel.lícula Excalibur va ser el nexe d’unió que em féu endinsar-me en aquest món.
Una forta abraçada wagneriana.
Rex.
M'agradaM'agrada
Hace muchos años que resido en Madrid, aunque nací en Teruel y estudié la carrera universitaria en Barcelona. Desde aquel entonces siempre que puedo me desplazo a Barcelona para poder asistir a los espectáculos del Liceo, bajo mi punto de vista, la mejor de las temporadas que normalmente se hacen en España.
Este fin de semana he podido asistir a la función del sábado del Tristán e Isolda y al recital de Joyce Di Donato, que curiosamente había podido ver en el Teatro de la Zarzuela el día 18.
Hablaré poco del Tristán, ya que casi todo ya lo habéis dicho. Me gustaron algunas cosas y otras no. La escena entre las positivas y también destacaría las voces en general, aunque la señora Voigt ha perdido todo el terciopelo vocal que poseía antaño y ahora llega a molestar. Seiffert sufrió y también hizo sufrir, pero su tercer acto es sufriente y así debe ser, no como la muerte de Isolda de Voigt que emociona muy poco.
En cuanto a la orquesta, ahora mismo la cambiaba por la del Real. El señor Rex no sé si habrá asistido a las funciones del Holandés Errante, de ser así estoy seguro que no hubiera dicho que es mejor que la del Liceo. Ambas son mediocres, pero la del Real con López Cobros es soporífera.
Sebastián Weigle se ha ganado un prestigio en Alemania de difícil explicación a no ser que existan motivos que desconozco, por supuesto no musicales, para que este mediocre director dirija en Bayreuth, siendo el director de Frankfurt, un teatro de segundo nivel, aún siendo alemán.
En lo que si estamos de acuerdo Sr. Rex es en el nivel de la orquesta valenciana, aunque allí el problema es otro, que quizás deberíamos discutirlo otro día.
En Barcelona he podido disfrutar de los mejores espectáculos operísticos que he visto en España, aunque últimamente es cada vez más difícil. Volveré para disfrutar de Flórez y para El caballero de la rosa y si no hay inconveniente les dejaré los comentarios pertinentes.
Felicidades por el blog que el amigo Francesc de Sabadell me recomendó.
M'agradaM'agrada
Hola Carlos R., bienvenido al blog.
Por supuesto que estaremos encantado que compartas tus opiniones en el blog.
Creo que Weigle tiene buenos padrinos, seguramente en la DG. Yo puse muchas esperanzas cuando lo ficharon, pero la desilusión fue en aumento cuando pude comprobar que la presunta mejora que debía producirse con su fichaje, no llegaba y por el contrario, se acentuaban los problemas.
Por otro lado, déjame discrepar de esa opinión de que la temporada del Liceu sea la mejor del Estado. Tiene sus cosas, como todas las otras, buenas, regulares, malas y alguna perla que es la envidia de medio mundo, auqnue a nosotros nos parezca mentira, pero cuando nos lo dicen los no habituales, hace ilusión.
Gracias de nuevo y hasta la próxima.
Por cierto, ¿que te pareció DiDonato?
M'agradaM'agrada
Hola, Carlos.
Efectivamente, no he asistido al Holandés de Madrid, pero sí que asistí a la misma producción de la ópera en el Liceu. Musicalmente, no me convenció Weigle, que me aburrió desde la mismísima obertura por su extrema lentitud, cuando hablamos de una obertura que requiere mucha “marcha”. Curiosamente, yo que soy más bien de gustos “tradicionales” en lo escenográfico, me esperaba lo peor de la puesta de Rigola y sin embargo salí con mejor sabor de boca de la parte teatral que de la directorial-orquestal.
Sin embargo, el Tristán al que he asistido que más me ha conmovido, que me hizo llorar de felicidad, lo contemplé en el Real, en la temporada 2007-08. Cantaba la Meier y Dean Smith en los papeles principales y dirigía Cobos. El regidor era Lluís Pasqual que planteó un primer acto medieval que me impresionó. Yo soy muy tristanero y, aunque no soy ningún experto, he escuchado esta obra un sinnúmero de veces. Coincido con Joaquim en mi predilección por Barenboim entre los directores actuales, a quien considero tan imprescindible como a Furtwängler-EMI o a Karajan-Bayreuth’ 52. Con estos precedentes, el trabajo de Cobos me pareció muy digno. Logró su objetivo: EMOCIONAR. Tristán es pura emoción o no es Tristán. Esta fue una de las veladas que más me han hecho gozar de la música. Weigle con la Orquesta del Liceu no lo logra, aunque es cierto que he disfrutado de su trabajo en las producciones que cité y otras con la citada orquesta.
Si he de elegir entre el Tristán de Cobos-Real y el de Weigle-Liceu, no lo dudo: el de Madrid (y no es que sea “madridista” ni mucho menos).
En cuanto al Palau de les Arts muchas cosas negativas podría comentar sobre el tema. En más de una ocasión me he quejado de determinadas cosas con nombre, apellidos y DNI o dirigiéndome personalmente a la persona que correspondía. No soy ningún chauvinista. En lo que coincidimos es que, sea por el motivo que sea, el nivel de la Orquestra de la Comunitat Valenciana (al que añado el Cor de la Generalitat Valenciana, dirigido por Francesc Perales) es de primera, al juzgar por la crítica, la mejor orquesta lírica del Estado Español. En cuanto al coro, pienso que sólo el Orfeón Donostiarra le puede hacer sombra al valenciano.
En fin, es mi humilde opinión y todo es muy relativo.
Bienvenido al blog y un cordial saludo.
Rex.
M'agradaM'agrada
EXISTEIX LA CRÍTICA INDEPENDENT?
Hola, amics:
He estat consultant diferents crítiques per Internet i ha hagut una cosa que m’ha cridar molt l’atenció: la unanimitat dels coemntaristes en els elogis.
Sobre la part escenogràfica o el treball de Weigle podran haver diferents opininions, però el que crec que a qualsevol li queda ben palés és que ni Seiffert, ni Voigt han estat a l’altura. Com a molt he llegit algun xicotet “però” que no enterboleix per a res “Les excel.lències” del seu treball.
Jo em pregunte si són sincers o si estem davant de comentaris més propis de mercenaris de la cultura que esperen o paguen algun favor, que de crítics independents. El mateix passa amb el món de les arts plàstiques. Comissariar una exposició suposa cobrar una pasta i has de fer “mèrits” perquè et criden.
Em sembla que en el món de la música passa el mateix. Qui viu de la crítica ha d’anar espai a l’hora de valorar ja que s’exposa al fet que no el criden per donar una conferència, participar en una taula redona o publicar en algun lloc.
Existeix la crítica independent? Està tot mediatitzat per interessos? Com es possible que cap crític tinga una capacitat auditiva que li faça sentir el que és evident per a qualsevol: ni Seiffert ni Voigt han estat a l’altura.
Afortunadament tenim Internet i podem consultar blogs com aquest o fòrums on persones anònimes i desinteressades exposen la seua opinió, que és molt diferent de la dels crítics.
Salut.
Rex.
M'agradaM'agrada
He llegit el post completíssim, estimat Joaquim, i també tots els comentaris que són experts i de lletra abundant. Mentre et llegia Isolda agonitzava via Ràdio Clàssica. No m’ha semblat gens malament tot i que la veu ha perdut llustre. L’orquestra ha anat tirant d’una manera força funcionarial. També he pogut escoltar l’agonia i mort de Tristany i és tan exigent, tan dura de pelar…que no li demano més a Peter Seiffert. Si tot va bé hi aniré el dilluns dia 8. Espero fruir del coreà que he atrapat a meitat del monòleg i m’ha embadalit fins al punt de no deixar-me enyorar cap altre Marke. És la opinió d’una no-iniciada en Wagner i, tanmateix, conscient del seu incomparable geni.
Un petó, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Liceu. Diumenge 31 de gener. Wagner: Tristan und Isolde. 230 minuts de durada.
Preludi del 3r acte. Solo d’oboè. 16 estossegades (algunes amb repicó) i una mocada (amb mocador). És un escandol. Caldria fer alguna cosa.
Si un de cada nou dels 2000 espectadors del Liceu tossís una vegada durant els 230 minuts del Tristany tindríem una estossegada cada minut. Com que això no passa, vol dir que els mal educats són pocs. Fem alguna cosa per fer-los callar!!!
De l’òpera no entenc gaire, o sigui que no opinaré
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas
I believe this web site has got some rattling great information for everyone : D.
M'agradaM'agrada