Attila al MET, Violeta Urmana (Odabella) - Attila (Ildar Abrazakov )

El mestre Muti ja ha debutat al MET de Nova York. Ho ha fet als 68 anys i després de numerosíssimes invitacions, sempre rebutjades. fa dos anys va acceptar aquesta direcció a un dels teatres més importants del món on encara no havia dirigit, tot aprofitant el sobtat buit que va suposar la sortida de la Scala, després de la revolta interna que el va obligar a replentajar-se el futur.

Ara, quan ja acceptat la direcció de l’orquestra de Chicago i la direcció del Teatre de l’Òpera de Roma, amb una clara voluntat de l’opera romana de desplaçar el protagonisme operístic italià cap al sud, ja ha anunciat que no tornarà al MET, o sigui que aquest Attila que avui us porto al blog, suposa el debut i comiat (de moment) del gran mestre al MET.

Aquesta fita de màxim interès cultural i musical, al marge del important cast al voltant de l’esdeveniment, ha suposat un altre èxit sense discussió possible del mestre napolità, en una òpera que sempre ha dirigit, com tot el primer Verdi, amb la genialitat que l’ha fet llegendari.

Escoltar el preludi que inicia l’òpera, amb l’exuberant orquestra novaiorquesa, que em sembla que alguna vegada ja he qualificat com la millor del món operístic, és tota una declaració de intencions. L’orquestra CANTA, fabulós!

Els enèrgics tempos marca de la casa, la calidesa del so i l’acurat treball en els mínims detalls del acompanyament de les veus en l’exigent partitura, atorguen a aquesta preciosa i enèrgica partitura un valor, que en mans d’els disciplinats i vulgars directors, roman com una òpera primerenca i prou, quan en realitat ens trobem davant d’una obra important, situada en un moment cabdal del Risorgimento polític i cultural d’Itàlia.

Sobta el xoc entre la concepció musical, feta tota ella d’un discurs continuat, amb una orquestra permanent i genialment tibada, on sembla que saltin espurnes dels dits de la càlida secció de corda, amb uns “staccatos” de vertigen i unes dinàmiques diabòliques, i un públic acostumat a aplaudir-ho, sense adonar-se’n que aquestes mostres d’aprovació, els priva d’un discurs continuat de luxuriosa sonoritat i força dramàtica sense precedents.

Segurament feia molt temps que al MET no s’escoltava un Verdi així, tan habituats com estaven a la concepció Levine, definitivament a les antípodes del mestre Muti, tot i que no per això menys vàlida. A mi si em doneu a escollir, trio Muti, tot i que és cert que els cantants queden enquadrats en un tot, sense tantes possibilitats de lluïment individual, cosa que Levine sempre ha tingut present, sense oblidar la quota de divisme directorial, que en el cas del director italià pren caràcter d’absolut protagonisme. El públic del MET embogeix cada cop que surt al fossar l’italià, no és per menys. han esperat molt a tenir-lo i el que escolten els té captivats.

Escoltar aquest Attila, més enllà del resultat vocal, és una experiència única i vital, una lliçó magistral de com s’ha de dirigir Verdi i l’evidència de la noblesa exaltada d’una música escrita directament amb el cor, al servei del drama i que apunta directament al cor dels oïdors. Els acompanyaments de les àries, en mans de Muti prenen tot un altre sentit i si no, preneu atenció al tractament orquestral de l’acompanyament del duo entre Attila i Ezio o el canvi radical, en el magistral preludi de la delicada ària d’Odabella “Liberamente or piangi…”, que inicia el primer acte.

primer el duo amb Ildar Abrazakov (Attila) i Giovanni Meoni (Ezio)

i ara escolteu, a part de la Urmana, l’acompanyament i tractament orquestral d’aquest “Liberamente or piangi”

Però aquest delicat, minuciós i profund treball a la recerca de la sonoritat al servei del drama, està en tots i cadascun dels compassos de la partitura. No hi ha cap petit detall que s’escapi de les mans de Muti.

Absolutament definitiu.

La qüestió vocal és tot un altre cosa. Tan llegendària com la magistral direcció del mestre, és la seva obstinada mania per preservar les notes impreses en la partitura, obviant fins i tot les llicències que el propi Verdi permetia, no deixant, diuen els seus enemics, que d’aquesta manera els cantants li robin el protagonisme. Jo sempre he pensat que amb agut final o sense, si un cantant està bé, el director, tot i ser el gran i fascinant Muti, no hi té res a fer.

Al Met, en la funció d’ahir dissabte 6 de febrer, el repartiment era el següent:

ATTILA
Dramma lirico in un prologo e tre atti di Temistocle Solera,
dalla tragedia “Attila, König der Hunnen” di Zacharias Werner
musica di Giuseppe Verdi

Attila: Ildar Abrazakov
Ezio: Giovanni Meoni
Odabella: Violeta Urmana
Foresto: Ramón Vargas
Uldino: Russell Thomas
Leone: Samuel Ramey

Orquestra i Cor del Metropolitan Opera House New York
mestre del cor: Donald Palumbo
Director musical: Riccardo Muti

Ildar Abrazakov ja fa temps que està predestinat a ser un dels grans baixos a tenir en compte, més enllà de l’obligatorietat d’agafar-nos a un ferro roent al no haver gran cosa per escollir. No és el cas, encara és prou jove per acabar de consolidar una veu que en aquest Attila ja se’ns mostre de baix, noble, clara, dúctil i amb el registre prou ampli per fer front als aguts (escrits) i als greus propis de la corda. Però el més important és la seva noblesa en la línia de cant i en les amples frases verdianes, el legato i la intenció en un acurat i dramàtic fraseig. Escolteu el “Spirti, fermate”, la bellíssima frase que inicia el concertant que clou el primer acte i entendreu el que vull dir. Fantàstic!

Sembla que Violeta Urmana estava refredada. Tot i que ja sabeu que tinc els meus dubtes i prevencions quan s’endinsa en el repertori italià, haig de confessar que la seva Odabella, en les sàvies mans de Muti, és magnífica i magnètica, intensa i vibrant, punyent i gens distant o freda en per la perfecció vocal d’uns mitjans privilegiats, que alguna vegada li he retret.

Escoltem-la ara en l’ària difícil, arriscada i compromesa “Santo di Patria!”, amb els salts d’octava i on el registre del intèrpret s’exposa al límit. Com era d’esperar en la que en altre tamps feia de mezzo i ara soprano, pateix una mica en la zona aguda i va sobrada dels greus que les sopranos, acostumen a obviar o quedar més esborrats.

El baríton Giovani Meoni va substituir al inicialment previst Carlos Álvarez en el rol d’Ezio, per malaltia del malagueny. Una llàstima, doncs estic segur que m’hagués agradat més. A la veu bonica de Meoni, li he trobat a faltar més incisió dramàtica,  massa tou per un personatge  que vocalment i en la confrontació amb Attila en el duo del pròleg, ha quedat en segon terme.

No m’ha agradat Ramón Vargas per cantar el Foresto, massa líric i pàlid, amb una emissió un tant cabruna i sense l’heroïcitat necessària. La veu potser és massa clara per aquest rol, això no és l’Alfredo Germont ni el Duc de Mantua. No canta malament, no, ja el coneixem prou, però no m’ha semblat apropiat.

La curta però decisiva intervenció del Papa Leone en el concertant que tanca el primer acte, ens ha evidenciat novament que el en altres temps magnífic Attila, entre molts altres rols, el grandiós Samuel Ramey, ha de pensar seriosament en deixar-ho estar. Si el que es pretén és un homenatge, millor pensar en altres fórmules, doncs l’estat vocal, amb les molestes oscil·lacions, desllueixen tot un concertant magnífic, que no justifica de cap manera la incorporació en el cast.

Us deixaré, com no podia ser d’altre manera, tota l’òpera sencera per baixar-vos, però abans podreu escoltar la gran ària del primer acte d’Attila, amb la pertinent cabaletta, “Mentre gonfiarsi l’anima”

• ATTILA (G.Verdi) MET CD1 (pròleg i acte 1er)
• ATTILA (G.Verdi) MET CD2 (actes 3er i 4at)

Estic segur que ho gaudireu.