IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2010: SIEGFRIED


Siegfried acte 1er a Bayreuth, producció de Tankred Dorst

El 31 de juliol de 2009 vaig escriure això.

Després d’un any, l’única diferencia, i no és poca, ha estat contractar a Lance Ryan, un tenor canadenc que ens ha volgut vendre com la gran esperança blanca del cant wagnerià i és clar, la decepció com era previsible, ha estat notable.

Lance Ryan va ser el Siegfried de les dues últimes jornades  de la Tetralogia wagneriana a Les Arts, però jo tan sols vaig veure’l a Götterdämmerung i ja em van preocupar les oscil·lacions en certs moments de l’emissió, i un sons oberts en les vocals, molt desagradables i que resten noblesa i heroïcitat al seu cant, de tal manera que no és gens difícil confondre’l amb el Mime. Creia que això ho poliria i que el seu Siegfried podria ser lo suficientment vàlid, ni que fos per aproximatiu. Els defectes no s’han corregit, la veu no m’ha semblat que hagi millorat i el resultat em penso que ha empitjorat.

Lance Ryan vol ser un tenor heroic, però a mi em sembla que no és un heldentenor com diu la web del Bayreuther Festspiele. Escoltant-lo, i no cal ser un gran expert en veus, te’n adones. S’esforça per semblar-ho, però superar una escena de la forja no és gens fàcil per una veu no adequada i ràpidament es veu el llautó.

Lance Ryan no està tècnicament preparat per assolir l’esgotador Siegfried de la segona jornada, la seva veu mediocre, sense la més mínima heroïcitat, arrogància i fins i tot elegància en la línia de cant en els moments més lírics, tan essencial per aquest rol, no el fan el tenor idoni que estem esperant.

Lance Ryan acaba en prou feines les darreres frases del duo, donant la sensació que no podrà donar ni mitja nota més, havent deixat al darrere sons estrangulats, crits i bramuls i algun intent, amb clars signes d’insuficiència, de frasejar de manera lírica, un rol que necessita un tremp descomunal i malauradament les frases que millor li escauen, aquelles que li podrien anar millor, l’agafen completament esgotat, en el duo amb Brünnhilde.

No tenim un nou heldentenor, més aviat tenim un tenor més que s’estavella abans de començar a volar, ja que penso que fent front a aquests rols dramàtics, serà difícil que pugui cantar els repertoris més lírics, els que millor li escauen. S’haurà malaguanyat com tants d’altres tenors lírics poc preparats i erròniament aconsellats.

No hi ha cap dubte que Lance Ryan és millor que Christian Franz, l’impossible Siegfried de l’edició del 2009, però aquesta millora no vol dir que ja haguem trobat el tenor, ans el contrari, aquesta millora és la constatació que continuem estant mancats del tenor ideal per fer aquest rol.

Escoltem el final de la forja, amb el torturant Schmidt i l’esforçat Ryan.

Avui m’ha dit en Colbran que Thielemann va oferir el Tristan a Beczala (!!!!) i que aquest li va dir que no, que com a molt, dintre de quatre o cinc anys li agradaria fer Lohengrin. Si tots fossin capaços de dir No, potser aniríem millor.

La resta, pràcticament igual que l’any passat.

Wolfgang Schmidt una mica pitjor, és clar, però de la descomunal indignació provocada l’any passat, he passat a la trista indiferència. Si després d’allò, les germanes Wagner i Christian Thielemann, han tornat a reafirmar-se amb aquell atemptat, és que no en tenen ni idea de gestionar el Festival i ens prenen el pél. Això no té res a veure amb la válua de Thielemann com a director musical.

El Mime no és el Siegfried. De fet casi millor que Ryan cantés el Mime. Ep! no és un demèrit, Mime és un rol crucial i la majoria de vegades es fa malament, precisament per donar-ho a un cantant acabat o de veu esperpèntica. El personatge és molt desagradable, però el seu cant no ho ha de ser mai, ha de ser amb la interpretació, que ens ha de fer fàstic i pena i amb Schmidt, fa fàstic i pena escoltar-lo.

Linda Watson, fidel a si mateixa, segueix demanat a crits, el mateix que demanava el dia de Die Walküre.

Albert Dohmenn hi posa la dignitat que les germanes Wagner no tenen i Diógenes Randes millora al Ain Anger de l’última edició, cantant Fafner.

Repeteixen l’ocellet de l’eixerida Christiane Kohl, l’interessant Erda de Christa Mayer i el deficient Alberich d’Andrew Shore.

Queda el mestre!. Christian Thielemann fa i desfà a plaer, amb una intensitat creixent i sorprenent, sempre creatiu, mai adotzenat o avorrit, sembla al menys, que pensi:  “ja que els cantants no donen la talla, jo m’haig d’esforçar per mantenir la dignitat i a ser possible, fer art i dignificar aquest Ring”.

Ell és l’únic que s’ha guanyat el Walhalla.

Richard Wagner

SIGFRIED
30 de juliol de 2010

Musikalische Leitung Christian Thielemann
Regie Tankred Dorst
Bühnenbild Frank Philipp Schlößmann
Kostüme Bernd Ernst Skodzig
Dramaturgie Norbert Abels

Siegfried Lance Ryan
Mime Wolfgang Schmidt
Der Wanderer Albert Dohmen
Alberich Andrew Shore
Fafner Diógenes Randes
Erda Christa Mayer
Brünnhilde Linda Watson
Waldvogel Christiane Kohl

Us deixo els enllaços per baixar-vos l’òpera sencera, no tant per escolta-la sovint, però si per a tots aquells que us agradi col·leccionar Rings o Festivals de Bayreuth.

El que em sorprèn més la reacció del públic.

Demà diumenge tindreu el post del cantant del mes (post compromès) i dilluns el Götterdämmerung que clourà aquest Ring tan poca cosa.

7 comments

  1. Com que no pintava bé, ahir vaig aprofitar per fer feines de la llar mentre sentia el Siegfried, hi havia moments tan irritants com el lleixiu..pobre Thielemann, em temo que no trobem avui cap tenor que canti amb garanties el rol de Siegfried.

    M'agrada

  2. “Albert Dohmenn hi posa la dignitat que les germanes Wagner no tenen”… ja, ja, ja… qué razón tienes, Joaquim.

    Qué desastre de Siefried, qué pena de Bayreuth y qué grandísimo Thielemann, que si no fuera por él iba a escuchar el Festival Rita (Barberá).

    Lo de Ryan es una lástima. Su Siegfried de Les Arts no es en absoluto comparable a lo que se escuchó ayer. Es verdad que su voz es nasal, sus agudos abiertos y tiene tendencia al berreo, pero si algo me sorprendió de él en Valencia fue lo fresco (dentro de lo que cabe) que llegó al final. Pero ayer era un cadáver cantante. En el dúo final daba la sensación de que en cualquier momento haría puf y la radio bávara informaría de su deceso. Y el nivel del parkinson fue muy alarmante. En fin, un desastre de Sigfrido. Y eso que al lado del amigo Franz, Lance parece Lauritz Melchior.

    Y el resto, lo de siempre. Dohmen el hombre haciendo lo que puede y la Watson profiriendo alaridos destemplados como si le estuvieran torturando tanto como ella a nosotros.
    Sí me gusto la Erda de Mayer.

    Ya sólo queda el Gotterdammerung. No sé si decirlo con pena o con alegría.

    Un saludo.

    M'agrada

  3. Leonora

    Ciertamente; pero pensemos en los bellísimos momentos orquestales del “Ocaso”, los corales(uno, vaya) y cómo sonará Wagner bajo la batuta de Thielemann. Ojalá(sinceramente, lo deseo)me equivoque mañana y haya mejorado Ryan. Un saludo atento.

    M'agrada

  4. Rex

    Alguna cosa li ha passat a Ryan. A valència va estar d’alló més bé. La primera vegada que va cantar Siegfried va de d’eixes que no s’obliden mai. Els aplaudiments varen ser atronadors. Un conegut – que sap d’això molt- va dir que mai no tornarém a gaudir d’una representació com aquella. I tenia raó. El tenor m’ha decebut a muntó. No ha estat no ombra del que era fa tan sols una temporada. Tant de bo siga quelcom passatger, perquè si el problema és irresoluble, hem perdut un Siegfried que podia haver passat a la història

    Els DvDs, altament recomanables, no li fan justícia. Puc assegurar-vos que va ser una meravella en les Arts.

    Salut.

    Rex.

    M'agrada

    • Home Rex, el dia que jo vaig veure’l a Les Arts, tampoc em va agradar gaire. Semblava que podia ser, però sobretot el problema és que no és un heldentenor. És un tenor líric que ha forçat l’instrument fins l’extenuació i així estem.
      Aquests cantants estan molt mal aconsellats.
      Passaré per alt que la veu de Ryan és lletja i obra les vocals de manera grollera i ordinària, però el problema és que no és la veu per cantar Siegfried i amb dos anys s’ha espatllat. NO hi han més secrets.
      Potser si re adreça la carrera, es recuperarà, però…potser hem fet tard.

      M'agrada

  5. colbran

    Yo siento discrepar, Rex, pero en el “Die Götterdämeung””, de Les Arts, aquél de Lance Ryan colgando por los pies por debajo del “no sé qué” que transportaba a la Brünhilde, mediante las dichosas grúas y los tramoyistas de negro empujando…, ya no me gustó. Le oscilaba la voz (hacía el carro, vaya) y esta no era hermosa en absoluto. Por la forma de cantar parecía un tenor gastado, claro que no llegaba a los extremos actuales o a los del “Turandot” que nos facilitó Joaquim hace unos meses.

    Quizás tu tuviste más suerte que nosotros y coincidiste con una función en la que las carencias y los fallos no estaban tan patentes. De todas maneras, yo no auguré a este tenor un buen futuro y lo indiqué a los compañeros. Estas funciones de Bayreuth me han dado momentáneamente la razón. Digo momentáneamente porque desearía que Lance Ryan se recompusiera y llegara a ser un buen cantante. No andamos tan sobrados…

    De todas maneras, a juzgar por el éxito conseguido en este Ring de Bayreuth, a los habituales del teatro de la colina ya les va bien que los cantantes rindan tan poco y tan mal, pues que con su pan se lo coman.

    M'agrada

  6. Rex

    Espere no duplicar-me. El cas he que he picat un missatge però no hi ha eixit.

    Potser tingueu raó; ara bé el que és inqüestionable és l’èxit que va tenir a les Arts, tant de públic com de crítica. De fet, ja estava enregistrada tota la Tetra per als DVD. Tant va agradar que torná a enregistrar-se “Siegfried” (que havia estat cantat l’any anterior pro bé per un tenor rus, que també va fer el rol amb Gergiev a Canàries). Es fa fer aquesta inversió perquè algú va pensar que pagava la pena.

    En els entreactes de Siegfried, vaig trobar-me amb uns coneguts que comparteixen a mi el gust per Wagner (gent molt variada on hi havia qui havia estat a Bayreuth, que es dedicaven a la música, procedents de diferents llocs no salament de l’Estat sinó de l’altra banda de l’Atlàntic, de l’Associació wagneriana de San Francisco… i gernt que, com jo, no tenim coneixements musicals). L’acord va ser unànime: res que envejar a Bayreuth, edl millor Siegfried que he sentit, mai no tornarem a escoltar un Siegfried com aquest…. Va ser un (uns) dia (dies) memorables.

    De fet hi havia una gran expectació enguany, s’esperava un Siegfried d’antologia, que ací tenim els DVDs i molta gent he ha pogut veure. Si hi havia expectació (miru altres blogs, fòrums, articles….) devia ser per algun motiu, com el el cas de Kaufmann, i n’hi havia…

    Que l’experiència ha estat fatal… innegable. Ha estat un fracàs la seua estada a Bayreuth, però d’ahi a dir que ja a València era una espècie de Andreas Schmidt, va un llarg camí. mai no s’havia aplaudit ningú tant a les Arts com la primera vegada que hi va cantar Siegfried. Les crítiques laudatòries foren unànimes.

    Salut.

    Rex.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: