IN FERNEM LAND

SOTA L’OMBRA DE…LA TRADICIÓ


Leo Nucci (Rigoletto) Nino Machaidze (Gilda) Parma 2010

La tradició operística, tan oblidada en els darrers temps, per bé i/o per mal, obliga a part d’unes escenografies i vestuari respectuosos amb l’època que transcorre originalment l’acció, a fer cantar algunes notes que els compositors, pares de la criatura, no van escriure mai.

És ben curiós que els guardians de la sacrosanta tradició, no tolerin les noves dramatúrgies imposades pels tirànics directors d’escena, tot demanant respecte pels autors i acceptin, què dic demanar! exigeixin les notes que acostumen a ser sobreaguts, que la tirànica decisió d’alguns cantants, els han deixat com a compromès llegat, als seus col·legues que els han precedit.

Us deixo el “Si, vendetta, tremenda vendetta”, la cabaletta que tanca el duo de Gilda i Rigoletto del acte segon de la popular òpera verdiana, tal i com s’ha interpretat aquest any 2010 al Teatro Regio di Parma, temple de la tradició verdiana, amb Leo Nucci i Nino Machaidze. La direcció musical és de Massimo Zanetti i la tradició visual ens l’assegura Stefano Vizioli.

No cal que us digui que els sobreaguts finals, tant l’espectacular atac de la Machaidze, com el calderó de Nucci, Verdi, l’autor, no els va escriure.

El veterà baríton italià ha imposat el bis, li demanin o no, d’aquest fragment en totes les representacions que ell intervé i aquí, com no podia ser d’altre manera, els regala l’esperat bis que potser encara els surt millor.

Demà us prometo que a sota l’ombra del nostre arbre hi haurà quelcom diferent al que ens ha acollit fins ara.

22 comments

  1. Quan he vist el titol del post, abans de llegir-lo, he pensat que també li escauria “Sota el pes de la tradició”. Per a mi, la majoria de vegades, la tradició no és més que una llosa, totalment interpretable a sobre, perquè tothom creu que té la recepta exacta de quina és la tradició, quan de vegades la cosa no està gens clara. En aquest cas, el Nucci i la Machaidze estan perfectes, i ens obsequien amb aquest final, no escrit, pero molt bell. Per a que estan fetes les coses, si no es per a canviar-les?

    M'agrada

  2. Joanpau

    Doncs a mi deixeu-m’ho així, tal i com ho fan aquest parell, tal i com van vestits i amb els decorats d’aquesta representació.
    Ara ja toca canvi altre vegada, fa molt temps que els Rigolettos no passen ni a Mantova, ni al segle XVI, trobo aquest muntatge super innovador i modern.

    M'agrada

  3. KÀTIA

    Ai!! què fort!!.Avui només em faltava això,m’ha quedat el dia arrodonit.Leo Nucci es una “bèstia”,en el bon sentit de la paraula,he tingut la sort de veure’l al Liceu i sempre m’ha deixat garrativada.Nino no cal dir res i el més fantàstic es com s’ho passen “pipa” tos dos.Us heu fixat amb la boca de Nucci???El llavi superior no li dona més de sí i ha de obrir la boca a tumba abierta.
    A banda d’aixó vaig sentir molta emoció quàn ell es va retirar una temporada per tal de cuidar la seva dona Adriana Agneli que estava greument malalta.La meva simpatía es absoluta.
    Com sempre,Joaquim,l’has encertat,gràcies.
    Demà tornem-hi oi??

    M'agrada

  4. Això és fantàstic!. Tinc una especial debilitat per la Nino Machaidze i el Leo Nucci, i en aquest fragment m’agraden molt. No sé què hauria opinat Verdi si hagués escoltat aquestes notes que ell no va escriure, però suposo que si les hagués escoltat interpretades així, no li hauria fet res incorporar-les.

    M'agrada

  5. També hi han canvis tradicionals que van cap a baix i no cap a dalt en la partitura. El famós Fa sobreagut de I Puritani s’ha convertit per tradcició (i pel canvi de tècnica vocal després de Duprez, el primer tenor en cantar els aguts amb veu plena) en un Re, que és com ho cantava Kraus i com ho canta ara Flórez. I són molts els aficionats que ho prefereixen així abans que amb un Fa. Jo, en aquest cas, sóc partidari del Fa, encara que per arribar a tal nota s’ha de usar el falsettone i són molt pocs els que ho saben fer.

    Per una altra part, hi han tradicions que existeixen des del primer moment, com el agut final de Di quella pira, introduit segons autors pel propi tenor que va estrenar l’òpera, Carlo Baucardé (per altres qui ho va fer va ser Tamberlick).

    La única tradició que no m’agrada gens, i desgraciàdament pareix que a tot el món li està bé així, és la d’eliminar les repeticions de les cabalette, com la famosa Pira que hem mencionat abans. Els retalls poden estar bé de vegades, com quan es retallen els recitatius a les òperes barroques per tal d’alleugerir-les, però les àries deurien interpretar-se completes i si cal, amb repetició.

    M'agrada

  6. La tradición en realidad no es nada, según nos conviene unas veces la usamos y otras la desechamos.
    Sobre los sobreagudos. Machaidze en la Lucia de Les Arts hubo algunos que no los hizo; sin embargo, por lo que vengo observando, suele darlos, no sé si respondería a su estado físico o a imposición dictatorial, digo, directorial. A mí en principio no me importa que se den siempre que estén colocados con gusto, esto es más que discutible, lo sé. El caso es que viiene a decir que me gustan siempre que sean de mi agrado, hay algunos que rompen la magia lograda por el aria, el dúo o lo que sea, pero es una medida muy subjetiva y el hecho de que no se den no nos debería dar derecho a protestar. También tiene interés conocer si el compositor los toleraba o no, pero no soy partidario de la ortodoxia sino de la emoción. Y si por unos segundos hemos de pasar por alto los deseos de Verdi creo que no pasa nada, como suelo decir: las partituras no corren peligro, siempre están ahí para el que quiera interpretaciones filológicas. En definitiva,yo como Julito Iglesias, a veces sí, a veces no, lo dices tú lo digo yo , palabras sin ningún valor, pequeñas cosas del amor.
    Por ciero, me gusta Machaidze.

    M'agrada

  7. colbran

    “I puriani” la estreno Rubini y está por saber si dió el Fa de pecho o en falsete como él acostumbraba a cantar. Por otra parte como el Diapasón esta ahora más alto que en 1835, cuando se estrenó la última ópera de Bellini, aunque en la partitura figure un Fa, la nota que obligaba al personaje de Arturo supongo que no equivale al Fa de ahora, por consiguiente es lógico que se ataque el Re.

    En la biografía que yo tengo de Verdi y que ahora no tengo a mano para citar el autor y en el Oxford Concise Dictionary of Opera (edición de 1996-página 506) se dice exactamente lo mismo , que fue Tamberlick quien pidió a Verdi si le permitía introducir el do de “pecho”, al final de “Di quella pira”, a lo que Verdi consintió. En todas las grabaciones que tengo de esta cabaletta de “Il trovatore”, de principios del siglo XX, ningún tenor da el Do di petto, hasta Lauri-Volpi, por lo que deduzco que fue este tenor quien volvió a introducir esa costumbre y hasta nuestros días, aunque muchos tenores se la bajaban y bajan de tono o hacen malabarismos para no darla. No quiero citar nombres.

    Yo soy de la opinión de que las óperas se canten como están escritas por el autor porque si hubiera preferido quye se cantaran de otra manera, así lo hubiera hecho constar en la partitura, pero es indudable que hay sobreagudos que si están bien emitidos causan una impresión muy favorable. Evidentemente el agudo final dela “pira” y el de esta “vendetta” son muy espectaculares. Otra cosa es el/la cantante que basa todo su canto en el sobreagudo y que, en mi caso, me produce fatiga tanta ascensión a las alturas, en realidad yo prefiero los graves.

    Nino Machaidze que no siempre me gusta, aquí esta espléndida y los dos ataques al sobreagudo “de golpe” y sin portamento son geniales. Si sigue por este camino pasará a ser una cantante a la que seguiré con sumo agrado. Leo Nucci ha hecho suyo el “Rigoletto” y la repetición de “la vendetta” es marca de la casa y la lleva a cabo prácticamente en todas las funciones.

    M'agrada

    • Colbran entre el Re i el Fa et deixes el Mi.
      De fet hem escoltat alguna vegada el Fa de pit i l’impacte és notable, però l’efecte estètic és nefast. Com a nota acrobàtica és espectacular, però si parlem de bellesa, no, no és bonic escoltar-ho de pit, m’estimo més un bol falset, ben fet. No és el cas de Pavarotti en la versió de la DECCA, però hi ha altres exemples millors. A mi m’encanta com ho fa Gedda, un entremig molt ben resolt.
      Si voleu escoltar un Fa de pit premeu AQUÍ i accedireu a un dels posts de la primeríssima època del blog, tan primerenc que va ser el primer post amb un arxiu sonor per escoltar. Maig del 2007!!!, sembla mentida.

      M'agrada

  8. colbran

    Obviamente, ente el Re y el Fa está el Mi, ha sido un lapsus. Me ha quedado en la mente la nota indicada por Titus, empleada por Kraus y Flórez en “I Puritani”, como alternativa del Fa, originalmente escrito. Pido disculpas.

    M'agrada

  9. Jaume T.

    Oi, oi, oi!
    Tant hem evolucionat que sorprengui ja que al final de la “Vendetta” (abans sempre acte III i no pas II) la soprano vagi al Mi bemoll6 i el baríton al La bemoll agut?

    Al teatre jo SEMPRE ho he sentit així i per mi la sorpresa serà quan ho facin d’una altra forma.

    De fet, crec que la interpretació de les notes originals en una representació de RIGOLETTO no s’ha produït des de temps immemorials, segle XIX. Algú ha estat primer. I qui ho va fer? Doncs, un baríton italià, de tracte més que difícil, sempre curt a l’agut, que a manca de La bemoll anava dient allò de “Rispettiamo papà Verdi”.

    Felicito de tot cor Leo Nucci que continua fent totes les tradicions. Jo no sé com es canta ara RIGOLETTO. El món és gran. Però és que ja només ho fa Leo Nucci?

    Atentament

    M'agrada

    • Hola Jaume, estem d’acord.
      Vols dir que el mestre Muti no va obligar, en la producció de la Scala, amb Bruson. Alagna i Rost, a fer la versió filològica?, em penso que si i també em penso que va ser un dels motius de discòrdia entre el tenor i el mestre. No ´se si a Bruson li anava bé la versió del papa Verdi, però em penso que no feia cap dels aguts “tradicionals”.
      Jo l’única cosa que volia, és fer veure que de la mateixa manera que els cantants adapten les partitures, els directors d’escena fan variacions als llibrets, i una cosa escandalitza i l’altre no.

      M'agrada

  10. Jaume T.

    Hola, bona nit Joaquim:

    Sí, efectivament va ser Muti qui a la Scala va obligar Bruson, Alagna i la Rost a fer la redacció del manuscrit. Això ha vaig sentir al seu moment. A més de la manca d’aguts, a “Parmi veder le lagrime” el tenor feia un “oppure” que jo no havia sentit mai però que apareix a totes les partitures. Ja ho sabem però també recordar que hi molts “oppure” (variants) que no es fan mai. N’hi a la LUCIA, al TROBADOR i al RIGOLETTO.

    Això de la fidelitat al manuscrit a Bruson li anava d’allò més bé. Va ser després d’aquell RIGOLETTO que li va agafar la mania del “Rispettamo papà Verdi”, que deia sempre. En els assaigs d’un SIMON a Bilbao ho repetia cada dia. Cal dir que Bruson insistia que s’havia de respectar Verdi, però a qui no respectava gens era al director d’orquestra.

    Muti, molts anys abans, també ho havia intentat fer l’edició filogògica a l’Òpera de Viena, però el tenor era Franco Bonisolli, i per molt que ho demani, ho exigeixi un director, el cantant quan es troba a l’escenari pot fer el que vulgui. Ben segur que mai més no cantaria amb Muti.
    Podria fer la llista d’aguts no escrits que el baríton (i també soprano i tenor) fan a RIGOLETTO. Seria llarga.
    Ho repeteixo: el món és gran i no puc dir com avui es canta RIGOLETTO. Abans no hi havia cap dubte. Em sorprendria si arreu del món ja haguessin desaparegut les tradicions. A Parma veiem que no .

    M'agrada

  11. Concep

    Jo m’estimo més que deixin llibertat a l’artista i en el cas d’un òpera, on conflueixen diferents criteris, campi qui pugui.
    M’ha agradat molt la Machaidze i en Nucci també, però com es troben a faltar veus tipus Warren, McNeil, Stracciari i companyia.

    M'agrada

  12. Joaquim, sé lo que pretendes decir pero no lo entiendo. Está claro que sobreagudo arriba, sobreagudo abajo, las partituras se respetan al 99 %, 90 si quieres, no puedo decir lo mismo de algunas direcciones escénicas, que respetan el 0% del libreto, y no es que sea contrario sino que pretendo decir que el paralelismo que estableces no lo veo por ningún lado. En todo caso lo entendería cuando algún contratenor decide afrontar algún rol secundario de mezzo, pero además de que es poco frecuente no me parece que cuente con el beneplácito de la mayoría del público.

    M'agrada

  13. He trobat un vídeo al youtube amb diferents versions del “Si vendetta” i en cada parella s’opta per una versió diferent.

    Alguns Rigolettos callen quan la soprano va al Mi bemoll i després canten el La bemoll junt amb ella. Altres canten durant el Mi bemoll de la soprano i després van junts al La bemoll. En altres versions (aquesta és la meua opció favorita, potser perquè és la primera que vaig escoltar en la versió Merrill/Moffo) baríton i soprano van junts al La bemoll, prescindint del Mi bemoll de la soprano. Aquesta opció no obliga l’orquestra a detindre la marxa durant el Mi bemoll, evitant l’anticlímax que això comporta. Per últim, està l’opció de respectar la partitura com fa Bruson, però després de tants aguts sona un tant decebedor, per molt autèntic que siga.

    M'agrada

  14. Bueno maac si lo sabes pero no lo entiendes, o lo he expresado mal o no hay nada que entender.
    Yo creo que puestos a aceptar que las obras están ahí para que se reinterpreten, tanto da que sea el cantante el que quiera añadirle algunas cosillas de cosecha propia, como el director de escena.
    Ciertamente hemos llegado a ver una Alcina (Liceu) dirigida escénicamente por Wernicke, donde era el director de escena quien imponía que arias se cantaban y de que operas, por suerte del mismo Handel, argumentando que el mismo Handel lo hacía.
    A mi me da un poco de apuro pensar que un cantante que no vaya al agudo en la pira, muy posiblemente sea protestado y también me da apuro que el Rigoletto se sitúe en el planeta de los simios (producción de Munich), pero tu mismo has dicho un poco más arriba, que la tradición no es nada, por lo tanto si las obras del pasado están para ser recreadas a placer por los artistas que las interpretan, tanto si alguien decide meter un fa al final de una aria de Mozart, sacrilegio que la tradición por suerte no ha impuesto, o respetar escrupulosamente las indicaciones de la partitura, tendremos que aceptarlo, digo yo.
    Simplemente no hay que ponerse las manos a la cabeza por escuchar un Rigoletto como papá Verdi quería y de esta manera obviar todos los agudos no escritos.
    Es curioso que en un cierto repertorio se admitan las variaciones al libre albedrío del cantante y en otros es absolutamente impensable.
    Por otro lado, una producción que respete escrupulosamente lo que dice el libreto, será muy posiblemente criticada por tradicional, conservadora y no se cuantas cosas más.
    Por lo tanto, todo parece indicar que lo escrito por algunos compositores y libretistas tiene que ser cambiado para que lo podamos soportar, curioso.
    Gracies Titus per afegir una versió de les moltes que es poden arribar a fer, d’adaptació a les necessitats dels intèrprets.
    Jo no tinc gaire clar que Verdi, amb lo sorrut que era, acceptés aquestes variacions de la seva partitura, però això és una pura especulació. Rossini si que va manifestar el seu enuig a les variacions que algunes dives feien de les seves partitures. Caldria saber que diria Bellini si veiés que les lleugeres canten la seva dramàtica Norma o que dirien els compositors i llibretistes de totes les modificacions escèniques que han sofert les seves creacions i que ja ens hem acostumat a veure i patir, però això forma part d’un altre debat.

    M'agrada

  15. Nina

    ¡Ah, la tradición! La verdad es que al principio de la afición operística me impresionaban más estas cosas. Ahora algunas me siguen gustando, otras simplemente las detesto. En el mismo Rigoletto hay unos cuantos ejemplos, como lo de gritar “Gilda, Gilda, Gilda” al final del Acto I, a pesar de las indicaciones del libreto y de que se inició en los años 20 del siglo pasado. Las primeras grabaciones de Rigoletto -por ejemplo la francesa de 1912- no recogen muchas de estas cosas. El problema es que los cantantes las repiten, puedan o no con esas notas al margen de lo escrito. Y eso obliga a cortar estrofas, bajar tonos y demás recursos.

    Respecto a lo que decía Verdi, hay contradicciones entre lo que se supone que dijo del famoso Do (que con los cambios de tonalidad se convertía en otra cosa) de la Pira (“Que lo canten, con tal de que sea bueno”), que Budden atribuye a la tradición oral (y de lo que por tanto no hay evidencia escrita), y las cartas en las que se ponía furioso por cualquier cambio introducido. En una de abril de 1871 le escribía a Ricordi: “(…) sobre la creación en cada representación… Es un principio que conduce al barroco y al falso. Es el camino que conduce (…) al arte musical al siglo pasado o a principios de este, cuando los cantantes se permitían “crear” (como dicen ahora los franceses) sus papeles, y hacer por tanto toda clase de pastiches y contrasentidos. No: yo quiero un solo creador, y me contento sencillamente con que se represente aquello que he escrito; el problema es que lo que he escrito no se hace jamás. Leo a menudo en los periódicos sobre “efectos no imaginados” del autor; pero yo, por mi parte, jamás los he encontrado (…). No admito a los cantantes ni a los directores la facultad de “crear”, que, como he dicho, es un principio que conduce al abismo”.

    M'agrada

  16. Nina

    Se me olvidaba, la traducción es mía y a vuelapluma,así que supongo que algún error habrá. La carta es del 11 de abril de 1871, concretamente, y aparte de los cantantes protestaba contra la tiranía de los directores de orquesta.
    ¡Si viera ahora la de los directores de escena…!

    M'agrada

  17. Gracias Nina por esta valiosa aportación.
    Sin duda a Verdi, ahora le cogía un soponcio.
    Otra cosa es si las obras, una vez estrenadas ya no son propiedad de su creador, puesto que deben ser interpretadas por otros artistas y creadores.
    Como decía antes, un debate apasionante que quizás merezca un post más trabajado, ahora estoy bajo el árbol protector de las vacaciones.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: