IN FERNEM LAND

JOHN ELIOT GARDINER I ELS CONCERTS DE BRANDENBURG


Monsenyor, fa ja alguns anys vaig tenir la sort de fer-me sentir de vostra Altesa Reial, donant-me compte llavors del plaer que sentiau en els insignificants talents musicals amb què el cel s’ha dignat afavorir-lo. En el moment del comiat, vostra Altesa Reial em va fer l’honor de encarregar que li enviés algunes obres sortides de les meves mans, pel que m’he pres, obeint aquesta ordre que m’honra, la respectuosa llibertat d’omplir les meves molt humils obligacions amb els concerts adjunts, compostos per a diferents instruments. Al mateix temps us demano humilment que no jutgeu la seva imperfecció amb la severitat pròpia del gust refinat que posseïu en matèria de música. Us prego us digneu cercar en ells, amb la màxima benevolència, el profund respecte i la obedient submissió que he volgut testimoniar-vos.
Quant a la resta Monsenyor, prego a vostra Altesa Reial amb tota la humilitat que us dec, us digneu tenir la bondat de seguir interessant-vos per mi, amb la convicció que res em és tan agradable com ser-vos útil en circumstàncies més dignes i de més pes per vós, amb el major entusiasme, tinc l’honor de ser, Monsenyor, de vostra Altesa Reial, el més humil i obedient servidor.
Johann Sebastian Bach

Aquesta és la carta que el gran compositor va escriure a Christian Ludwig, Marqués de Brandeburg, juntament amb la genial partitura.

I jo, humil formigueta, us porto el resultat d’aquell encàrrec, segons la interpretació de The English Baroque Soloists, sota la direcció de Sir John Eliot Gardiner, el passat 14 d’agost de 2010 al Royal Albert Hall de Londres, en un dels PROMS d’enguany, tan presents a In Fernem Land:

Concert núm. 1 en fa major, BWV 1046

  1. (Allegro)
  2. Adagio
  3. Allegro
  4. Menuetto-Trio-Polonaise-Menuetto-Trio
  • Instrumentació: À 2 Corni di Caccia, 3 Hautbois è Bassono, Violino piccolo concertato, 2 Violini, una Viola e Violoncello, con Basso continuo.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT núm 1

Concert núm. 2 en fa major, BWV 1047

  1. (Allegro)
  2. Andante
  3. Allegro
  • Instrumentació: À 1 Tromba, 1 Fiauto, 1 Hautbois, 1 Violino concertati, è 2 violini, 1 Viola è Violona in Ripieno col Violoncello è Basso per il Cembalo.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT núm. 2

Concert núm. 3 en sol major, BWV 1048

  1. (Allegro)
  2. Andante
  3. Allegro
  • Instrumentació: À 3 Violini, 3 Viole è 3 Violoncelli col Basso per il Cembalo.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT num. 3

Concert núm. 4 en sol major, BWV 1049

  1. (Allegro)
  2. Andante
  3. Presto
  • Instrumentació: À Violino Principale, 2 Flauti d’ Echo, 2 Violini, 1 Viola è Violone in Ripieno, Violoncello e Continuo.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT núm. 4

Concert núm. 5 en re major, BWV 1050

  1. (Allegro)
  2. Affettuoso
  3. Allegro
  • Instrumentació: À une Traversiere, une violino principale, une violino è una Viola in Ripieno, Violoncello, Violone è Cembalo Concertato.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT núm. 5

Concert núm. 6 en si bemoll major, BWV 1051

  1. (Allegro)
  2. Adagio, ma non tanto
  3. Allegro
  • Instrumentació: À 2 Viole, 2 Viole da Gamba, Violoncello, Violone e Cembalo.

Premeu l’enllaç per baixar-lo: CONCERT núm 6

Mentre van baixant els concerts, podeu escoltar el famós i fantàstic concert número 3.

Que Johann Sebastian Bach us protegeixi d’aquest divendres i no us estrenyeu si de tant en tant algun dels instruments de vent de The English Baroque Soloists fan de les seves, amb els instruments històrics acostuma a passar. La versió paga la pena.

Un comentari

  1. Hola Joaquim perdona si vaig encetar el tema funerals.En1º lloc no vaig dir res de la Jessye Norman,perfecta encara que a mi me agrada més la Fleming(per aquets tipus de peces ).Ara anem per al mestre de tots els mestres no hi ha ningú que estigui al seu nivell i veig dificil ferlo escoltar a les escoles amb plan obligatori .Ho dic perque m’he dedicat fins a la jubilació a l’ensenyament. Pero a mi m’has fet disfrutar molt.Una abraçada.

    M'agrada

  2. José Luis

    Una carta que revela las lamentables formas que exigía la época, aunque posiblemente tampoco hayan cambiado mucho las cosas en el fondo. Pero no se debe tomar el nombre del señor en vano, y de Bach es mejor no hablar sino arrodillarse directamente. Por eso, si de Strauss pasamos tan fructíferamente a los funerales, ahora parece que la deriva es a la enseñanza de música en las escuelas 😈 😆 absolutamente obligatoria en mi opinión, con tanto o mayor motivo que lo es la literatura, entre otras razones porque amansa a las fieras.

    M'agrada

  3. Cómo está el patio! Qué manía de ponerlo todo obligatorio en la escuela…si en casa no se educa, no se lee ni se escucha música poco puede hacer el cole. Los niños ya tienen música en primaria, 2º y 3º de ESO. Donde se aprende de verdad es en las escuelas de música donde los críos van voluntariamente.
    A lo que íbamos, me bajo inmediatamente esta estupenda versión para completar mi colección de Brandenburgos…Habrá que ir a Londres el próximo agosto, vaya nivelazo los Proms, esto sí que es promocionar la música.

    M'agrada

  4. José Luis

    Pues eso. En los coles, además de ordenadores, instalar un buen equipo de música en una sala y dejar que suenen cosas como estas, sin comentarios, ni explicaciones ni obligaciones ni exámenes, ni tampoco esperando grandes cosas, pero quizá a alguno se le abrirían bien pronto los oidos.

    M'agrada

  5. nati

    Gràcies Pitjor pianista del món. Bellísima .

    José Luis, es posible que algunos lo aprovecharan, pero como coordinadora pedagógica he organizado algunas festividades de Santa Cecilia y creeme que buenos disgustillos me he llevado. Creo que Kalamar tiene razón: si no existe una predisposición hacia la música, la escuela por sí sola no basta.
    Sí soy partidaria de poner buena música en las horas de guardia y en los pasillos entre horas, pero como indicas, sin esperar grandes cosas …

    M'agrada

  6. José Luis

    Nati: Mucho profe hay aquí, desde luego, y no soy yo… 😆

    Coincido con kalamar y contigo, y sin duda lo fundamental es el entorno y la propia predisposición, aparte de que es absurdo pretender forzar a esta o a cualquier otra afición. Pero lo cortés no quita lo valiente, y cualquiera de las razones que haya llevado a hacer de la literatura una asignatura obligatoria, bastaría para que la música, que tanto placer ocasiona y que hasta puede hacernos más personas (no a todos, como es patente) fuera una oferta más presente en los institutos. No se va a cambiar nada de un día para otro, ni nada de esto es tan importante, pero hay que ir abriendo puertas (y hasta empujando discretamente) hacia donde uno cree que conviene, no?

    M'agrada

  7. Curiós el que està succeint al blog, però interessant.
    Avui l’efecte col·lateral és apassionant, malgrat que no estaria gens malament que un cop hagueu escoltat la versió de Gardiner, algú ens donés l’opinió. Jo en els dos primers concerts, vaig quedar una mica estorat.
    Pel que fa a l’educació i la música, sóc de l’opinió que no s’ha de forçar res, però que posar-la al mateix nivell que la literatura em semblaria bé.
    Ensenyar a escoltar i habituar als alumnes a tots els estils i escoles musicals, sobretot aquelles que no sovintegen precisament en la vida quotidiana, tot donant les claus bàsiques per tal de aprendre a escoltar, de la mateixa manera que se’ns ensenya a interpretar un text literari, no us sembla?
    El Conservatori és tota un altre cosa i l’ensenyament un altre, òbviament.

    M'agrada

  8. nati

    Joaquim, naturalment que crec que està bé aprendre a escoltar música en els instituts, de fet es fei a 3r. d’ESO de manera obligatòria i a 1r. de Batx. de manera optativa.
    En aquests moments estic fora de servei i no sé quins canvis haurà fet “la perla ” del Conseller d’Educació. Sí et diré que en l’assignatura optativa, en la meva opinió, els alumnes treien molt profit. Penso que estaven molt més sensibilitzats, també eren més grans i madurs.

    No cal dir que a mi m’hauria encantat aprendre a escoltar música.

    M'agrada

  9. José Luis

    Joaquim, tens raó i et demano disculpes 🙄 En la meva defensa et diré que es cert que Bach només em suggereix qualificatius hiperbòlics que no diuen res de nou, i que no tenia tampoc especial interès en aquesta versió de Gardiner (en instruments d’època ara estic monomaníac amb Suzuki). Però confrontar opinions si m’agrada :mrgreen: i després de sentir el segon concert, ja en tinc prou. Penso que sir John feia tard per sopar, i aquestes presses del barroco-punk fan que es perdi la definida marcació del ritme que tan ens agrada (o al menys, als concerts es veu a molta gent agafant-se les cames i els braços per no moure’s, i tot i així, ens balla quasi imperceptiblement el cap) Clar que si no tinguéssim cap altra interpretació guardaria aquesta com un tresor (especialment per el segon moviment que sí que l’encerta per el meu gust) però com no es el cas, i perdonant patinades instrumentals, em quedo amb el meu adorat Suzuki.

    No et pensis que no era conscient de que aquestes intencionades digressions i les converses que susciten potser no son massa adients, i m’agradaria que diguessis el que en penses. No em val allò de que fem del blog el que volguem, perquè tens una certa responsabilitat amb la pila de seguidors que el visiten 😎 i no es cap restricció orientar-lo com creguis mes convenient: Diguem-ne que hauries de fer un llibre d’estil (sense presses, matinant només mitja horeta més cada dia) 😉

    Disculpeu el meu rollo. Potser estalviarà molts en el futur.

    M'agrada

  10. Gràcies José Luis.
    Crec que el més normal és comentar allò que proposo, però com succeeix en les converses quotidianes al carrer, en reunions o fins i tot en discursos i arengues, els temes deriven i amplien en unes variants imprevisibles incontrolables, pel que s’expressa i pels seus oïdors.
    Dit això, i malgrat que jo us proposi parlar, per exemple, del famós i decisiu acord dissonant inicial del Tristan und Isolde, si vosaltres voleu parlar del suquet de peix a la salsa de Cornualla, jo, a part de la perplexitat inicial, tan sols puc admirar aquesta capacitat que tenim de generar temes nous i quasi sempre interessants, que poden esdevenir encesos i apassionants debats.
    Mai els tallaré José Luis, tot i que si crec necessari demanar l’opinió, com ha estat en aquest cas, de la versió proposada ho faré, és clar.
    Nati, en realitat demano el mateix tracta per la música, que per la literatura i això, que jo sàpiga, no hi ha cap escola o institut, qui sap si al món, que ho faci. No sé el motiu i m’agradaria que algú m’ho expliqués o em fes entendre el perquè la música està considerada encara hores d’ara, com una assognatura optativa, i la literatura obligatòria.
    Tinc claríssim que la literatura ho sigui, i que aprendre a llegir primer i a comprendre i analitzar els texts sigui tan necessari, com saber escoltar la música, ja no m’atreveixo a dir llegir-la, ni que sigui en un grau mínim de solfeig, suficient per veure en una partitura quelcom més que uns pardalets en un filat elèctric.

    M'agrada

  11. Joaquim, amb aquest comentari teu de les derives continentals…me parto.
    No ens podem baixar tots els concerts el mateix dia, així que encara no podem opinar. Però agafant el tema secundari, si piqueu al pdf de música del curriculum d’ESO veureu que hi ha molta teca interessant (i obligatòria). Una altre cosa és el que es pot fer a les aules.
    http://phobos.xtec.cat/edubib/intranet/index.php?module=Pages&func=display&pageid=7
    bona diada!

    M'agrada

  12. José Luis

    Doncs amb el teu vist i plau, Joaquim, segueixo amb la cara B, tot i que t’he de dir que encara no ens has donat la teva opinió sobre aquest Brandenburgo…

    Kalamar, lo que se hace en la práctica es muy poco y parece más para cubrir el expediente que otra cosa. Si las escuelas e institutos son bastante más que un parking de niños y el lugar donde los jóvenes empiezan a preparase para trabajar, no veo por qué no se le da al arte la relevancia que merece, y muy especialmente a la música. No creo que mi actual (y tardía) afición a la literatura tenga mucho que ver con mis lecturas infantiles, ni con Enid Blyton ni con la familia Ulises. Y en cambio, puede que la que tengo por la música fuese favorecida por el Beethoven y las zarzuelas que oí en casa, pero también por un profe (de Gramática…), que en un pickup sensurround de aquellos me dejó boquiabierto con lo que bastantes años después aún recordaba y reconocí como la coral de la cantata de Bach. Imprinting? No sé, pero lo cierto es que la música nos afecta a un nivel que ya los niños pueden tener desarrollado. Con siete u ocho años, y sin ser ningún bicho raro, la novena no sólo me gustaba sino que ya me hizo pensar en el misterioso y extraño poder de la música. Mis gustos literarios han cambiado bastante; los musicales sólo han crecido.

    Hablamos de la falta de valores y reclamamos una sociedad que estimule el ser más que el tener. Aunque sólo fuera a título testimonial y por contrarrestar otras influencias, en las escuelas se debiera ofrecer mucha más música. ¿Cuántas disponen de una sala y un buen equipo de música? Ordenadores, balones, aulas de naturaleza, y desde luego libros, muy bien, pero yo creo que el acceso temprano a música de calidad le vendría bien a la tribu.

    M'agrada

  13. nati

    José Luis tienes mucha razón en lo que dices respecto a la enseñanza de la música, pero, tal como lo leo, tengo la impresión de que me estás riñendo o que estás de mal humor.

    Hoy es fiesta grande.
    Comparte tu alegría con nosotros, por favor.
    Cuando quieres eres un cielo!

    M'agrada

  14. José Luis

    Que rollo de tio soy, Nati!!!

    No estoy en absoluto de mal humor. Hace un día estupendo, es fiesta (dia “feriado” oí decir ayer en el super, qué palabra más bonita) y fiesta grande, no me duele nada, he comido y bebido bien, y de todo, estoy descansado, hoy he oido mucho Bach, converso con amigos como vosotros, y de aquí nada el Barça va a ganar por unos cuantos al Hercules, y como mi amigo Montaigne dice que el que teme sufrir ya sufre, ya hace tiempo que procuro no pensar en los nubarrones. Pero releo lo que escrito, y efectivamente, tengo un tono admonitorio-palizas insoportable, y eso que el asunto no me quita el sueño…
    Disculpas y un beso, de muy buen humor, profe, que ya me dirás tú porque te iba a reñir. Y encantado de aprovechar para saludarte y de enterarme de que, pese a todo, a veces te parezco un cielo… 🙂

    Por cierto, “la cantata de Bach”… como si solo hubiera escrito una… la 147, “jesus que mi alegría permanezca”

    M'agrada

  15. Uff, una miqueta desastre els vents metall. 😯 Amb l’OBC va passar una cosa semblant amb el solista que portava un trompeta antiga fa uns anys. Al curs següent ja no hi era. Potser no cal tan de sacrifici, tant purisme i tocar amb algun instrument més actual.

    Conec un magnífic profe de música que es desviu perquè aprenguin els nois, miraré de fer-lo intervenir.

    M'agrada

  16. Ai!, i quina impressió tan estranya he sentit jo també quan vaig escoltar les trompetes al primer dels concerts!, tant és així, i espero que ningú se m’enfadi, que em va fer l’efecte que en un moment o altre es despentinarien i començarien a tocar “La cucaracha”.

    Kalamar: Si no recordo malament, o potser estem parlant de dies diferents, va ser un jove trompetista de la Capella Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Savall qui, fa uns anys, a l’Auditori de Barcelona va deixar anar un “gall” d’aquells que fins i tot tu, com a espectador, voldries que se t’empasses la terra.

    M'agrada

  17. Assur,
    Què n’ets de trapella, com ric amb les teves fantasies post-mortem i altres bestieses!
    No era el Savall. Va ser l’OBC, en versió reduïda, que tocaren els concerts de Brandenburg. El trompeta, un noi jove, tocava una, recordo, petita i platejada. Va tenir un mal vespre, pobret, quina penada vam passar.

    M'agrada

Deixa una resposta a nati Cancel·la la resposta