Ambrogio Maestri (Falstaff) i Elisabetta Fiorillo (Quickly) en la primera escena del segon acte de la producció de Peter Stein. Liceu 2010 Foto El Periódico
Ahir vaig assistir a la funció del torn T del Falstaff. La segona funció d’aquesta tanda de 10 que ha programat el Gran Teatre del Liceu enguany i que es mantindrà en escena fins el dia 29 de desembre.
La crònica musical/vocal no difereix gaire de la del dia de l’estrena i que ja us vaig deixar en l’apunt corresponent que podeu consultar prement aquí, tot i que algunes coses han millorat i altres, malauradament no.
Continuo pensant que l’artífex del èxit global de la representació té un nom i aquest és Fabio Luisi. Ahir estava assegut en la meva localitat d’abonament, centrada i en perfecte equilibri auditiu, quasi estereofònic, per tant aquelles presències molestes d’uns instruments sobre uns altres no es van produir i tan sols cal lamentar que alguns dels solistes de l’orquestra no tinguin un so més distingit, ja que la versió del mestre Luisi és de gran categoria i l’orquestra en el seu conjunt, va mostrar cohesió, tremp i ductilitat, però tampoc podem demanar-li miracles i al director menys. Veurem com responen al difícil repte de diumenge vinent en el concert Brahms.
Ambrogio Maestri ha superat els petits problemes vocals que va tenir el primer dia i ahir va lluir amb desvergonyiment, unes facultats vocals amb sobergueria. Maestri és molt més jove del que acostumen a ser els Falstaff i sobretot molt més jove que el personatge, això fa que a vegades s’oblidi de la decadència física del Sir i deambuli per l’escenari amb una jovialitat que no s’adiu amb el caduc personatge, però ahir em va semblar que interpretava més o al menys que donava molt més sentit a les enginyoses frases del genial llibret.
La resta de la companyia més o menys igual, tret de Raúl Giménez que ha tingut una primera escena problemàtica i sobretot Fiorenza Cedolins, que malauradament em preocupa. Si el primer dia es va mostrar correcta, amb una regularitat discreta, ahir va mostrar greus carències vocals. Caldria que reposes, recuperés una mica de pes i repensés una carrera que estava destinada a ser magnífica i que es va interrompre de cop, per diversos problemes, i que han passat una factura preocupant.
Ahir vaig veure perfectament l’escena i ara us puc dir que no m’ha agradat.
L’espai escènic és petit per l’escenari del Liceu. Tan costa trobar una producció de Falstaff adient per les dimensions del nostre escenari?.
La producció és antiga i es nota. Els decorats són més apropiats per a un compte infantil, que Falstaff no és en absolut, que per aquesta comèdia shakesperiana.
El vestuari semblava llogat a qualsevol dels magatzems de disfresses o de teatre d’aficionats (imperdonable el vestuari del cor al darrer acte) i el tractament de la llum tampoc m’ha semblat gaire reeixit.
La genialitat d’aquesta òpera es mereixia una proposta escènica molt més brillant i si havien decidit que aquesta es fes de caire clàssic, estic segur que podien anar a buscar-ne alguna altre més important. Per molt que l’original estigués signat per Peter Stein, dubto molt que ell hagués permès una darrera escena tan summament desgraciada, mancada de misteri i de l’atmosfera esotèrica que la mateixa música de Verdi descriu tan bé.
M’agradaria tornar a l’apunt que vaig dedicar al Falstaff, quan vaig dir que era l’òpera que m’agradava més de Verdi, cosa que suscita sorpresa a tothom (o quasi) que ho sent. Molts pensareu que és una “boutade” de les meves, una provocació d’aquelles que tinc la fama de dir, però us asseguro que no és així. Continuo dient que Falstaff és l’òpera que m’agrada més i senzillament us donaré un únic argument, suficientment argumentat.
M’agrada molt Verdi i són innombrables les òperes que m’escolto molt sovint i en les múltiples versions que tinc de moltes d’elles.
Entre les que situaria a dalt de tot del rànquing, sense comptar el Falstaff i trobarem Otello, Don Carlo, I Vespri Sicilianni, Simon Boccanegra, Aida (a partit del tercer acte), Macbeth, La Traviata, Il Trovatore, Rigoletto, Un ballo in Maschera, Luisa Miller, I Due Foscari, Attila, Ernani, Nabucco…
Doncs bé, en totes elles, i quan dic en totes, és en totes, hi ha quelcom que tallaria, ja sigui el cor de gitanes i toreros de l’extraviada, o el cor del zitti, zitti dels cortesans del Rigoletto, o tota la parafernàlia de cartró pedra dels dos primers actes de l’Aida, amb tota la trompeteria i banderoles imaginables (i no és una qüestió escènica, és auditiva). Tampoc les bruixes del Macbeth em fan gaire feliç o tota l’escena inicial del quart acte del Otello, amb els interminables salices o el marxista cor dels gitanos i també el dels soldats de Il Trovatore. Són molts els fragments que estisoraria, malgrat que sóc contrari a aplicar talls a les òperes.
A Falstaff, sense tenir cap moment d’aquells que esgarrifen i electritzen l’espinada, no li trauria ni mig compàs, ans el contrari trobo que tota la música en perfecte maridatge amb el genial text de Boito, és un prodigi, potser no pensat per emocionar a la primera escoltada, però si per a fer-nos més feliços. És lògic doncs que digui que és la que m’agrada més, ja que de les altres, que m’agraden tant, sempre hi ha aquell tros que dic, ufffffffffff.
Dit això, no puc deixar aquest apunt d’avui sense fer-vos coneixedors d’un comentari dels meus apreciats veïns, que m’ha arribat en un dels interminables canvis d’escena (sembla mentida que quan s’escull una producció, aquest aspecte que tant es té en compte en els darrers temps, es trii una producció que necessita per a fer uns canvis mínims d’una producció minimalista, tant temps entre quadre i quadre de cadascun del tres actes), doncs bé, una senyora que fa sempre fa gala dels anys que fa que assisteix a les funcions li deia al seu veï de butaca, un altre catedràtic de provada experiència. No m’agrada la música de Verdi en òperes còmiques, Rossini si que en sabia, a lo que l’espavilat catedràtic ha contestat, és que Verdi tan sols va escriure’n dues, la primera (després ha rectificat bé i ha dit la segona) i aquesta última, mentre que Rossini va ser al revés, tan sols va escriure’n una de seria, l’última (Guillaume Tell). M’he quedat de pedra, quasi m’estimava més allò del taxi de la Carmen, ho recordeu?). En Colbran que no tenia la parabòlica ben orientada no ho ha escoltat i quan li he comentat, un cop recuperat de l’ensurt, m’ha dit, el corregeixo?, i jo li he aconsellat que ho deixés estar, total, si li anomenava qualsevol dels títols seriosos del catàleg rossinià, no en coneixeria ni un, ni tan sols si li deia Tancredi o Semiramide, que segur que va dormir quan les van fer, i que són els únics títols seriosos que hem vist al Liceu en molts anys. AIxí doncs molt menys sabria, ni ell, ni la senyora que tant li agrada el Rossini còmic, de que parlàvem si anomenàvem: Bianca e Faliero, Ermione, Maometto II, Moïse et Pharaon, Elisabetta regina d’Inghilterra, Armida, Otello, Zelmira, La donna del lago, Eduardo e Cristina, Ricciardo e Zoraide, Adelaide di Borgogna, Sigismondo, Aureliano in Palmira, Ciro in Babilonia o Demetrio e Polibio, totes elles serioses i a l’espera que al Liceu també arribi la recuperació d’aquests títols, alguns d’ells (no tots) imprescindibles, tant com els millors Britten o Janáček, tan necessàriament recuperats.
Ara que m’he quedat descansat, us deixaré un fragment d’una d’aquestes òperes serioses de Rossini, que potser caldria començar a pensar a programar al Liceu, i qui sap, potser agradarien molt. Es tracta del quartet “Cielo, il mio labbro inspira” de l’òpera Bianca e Faliero, estrenada al Teatro alla Scla de Milà, el 26 de desembre de 1819. Els intèrprets d’aquesta edició són Majella Cullagh (Bianca), Jennifer Larmore (Falliero), Barry Banks (Contareno) i Ildebrando D’Arcangelo (Capellio), amb el Geoffrey Mitchell Choir i la London Philharmonic Orchestra, dirigida per David Parry. És una gravació del segell Opera Rara, gravada a Londres al novembre de l’any 2000.
Bon dilluns!
IN FERNEM LAND 
Com tantes altres vegades, ho has clavat, estimat Joaquim. Subscric tot el que dius, fil per randa.
Pel que fa als doctes comentaris veïnals, més val prendre-s’ho a broma. Un cop a París vaig sentir com una saberuda li explicava a la seva pobra amiga -i cito textual- que “el francés viene del latín y el italiano del griego, directo”. Em vaig haver de mossegar molt més que la llengua. Tan fàcil que és dir “no ho sé”…
M'agradaM'agrada
És exactament el mateix Tristany, al cap i a la fi, són bocamolls i el pitjor, ignorants.
M'agradaM'agrada
Cuando salimos no pude reprimirme, me acerqué al susodicho enterado y le corregí: “oye que de las 39 óperas escritas por Rossini más 5 “pasticci” aceptados por él tiene sólo trece cómicas y dos semiserias”. Y va y me contesta: “Ah, bueno, pero no se hacen” y yo le replico: “la mayoría las he visto en Pésaro y grabadas las tengo todas” y se rió y aquí no ha pasado nada.
Esto me recuerda el comentario de un “entendido” en el Teatro Real de Madrid sobre Rossini en el entreacto de “Semiramide”: “qué puedes esperar de Rossini, si se pasó toda la vida imitando a Donizetti?”.
Y es que por la boca siempre muere el pez.
M'agradaM'agrada
>b>Colbran, és com predicar en el desert, per això és millor no fer proselitisme amb aquesta classe de personal, que tot ho sap i el pitjor, que es creuen en possessió de la veritat..
M'agradaM'agrada
Pasado mañana miércoles estaré en esta FALSTAFF.
A mi también me preocupa el estado de la apreciada Fiorenza Cedolins que después de ser intervenida este verano en una cuerda vocal, sigue estando exageradamente delgada lo cual no le favorece vocalmente.
M'agradaM'agrada
La delgadez, Alex, es la consecuencia de algo más. Primero que solucione el problema y luego volverá (ojalá) la voz.
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar molt tot i algun dels problemes que esmentes. Pel que fa a l’escenografia, ja ser que no és meravellosa, però la prefereixo a les moltes “innovadores” que ens ofereixen moltes vegades.
M'agradaM'agrada
Anna no vas anar al Don Carlo?
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord!!
La Cedolins no em va acabar de fer el pes dijous passat i la producció em va semblar una mica de titelles.
I dels catedratics veinals, més val deixar-ho estar, no?
Un petit apunt: dijous passat s’inicia la representació i al segon compàs sentim un soroll. Dos empleats del Liceu entrant quatre retrassats amb lots per acomodar-los a les seves localitats que no eren al passadís.
El Liceu és el primer a no respectar ni els espectadors ni les seves normes: que poc seriòs!!!!
M'agradaM'agrada
Un dia vaig entrar per la porta quan el director musical entrava a la sala i ja no em van deixar entrar. Vaig enfadar-me molt, ja que no em van deixar entrar fins la primera pausa. Després d’aquell ensurt, estic tip de veure entrar gent a plena representació.
No sé com s’ha de “subornar” al personal.
M'agradaM'agrada
Jo em vaig trobar amb una situació molt molesta l’any passat. Un cop començat el preludi del Tristany, va entrar un acomodador amb 3 o 4 persones. Al cap d’una estona buscant les butaques i fent soroll, l’acomodador els va indicar la meva i un senyor tot enfadat em va preguntar si no pensava marxar. Vaig haver d’ensenyar-li l’entrada per demostrar-li que jo estava al meu lloc i encara espero disculpes d’ell i l’acomodador. Per descomptat, els il·lícits ocupants de les butaques no es van aixecar fins que l’acomodador els ho va demanar, malgrat saber que ells eren els causants de tot l’enrenou.
No estic en contra que la gent pugui entrar començada la funció, però es pot fer de forma més silenciosa i ràpida, colocant-los, si cal, a qualsevol cadira buida que el propi acomodador hagi vist abans de tancar les portes.
Al capdavall tot es redueix a la falta d’educació d’alguns espectadors, que no saben ser discrets, i a la falta de sensibilitat d’alguns acomodadors, que no poden entendre que alguns de nosaltres realment disfrutem de la música i no ens volem perdre cap nota, ni tan sols les del preludi.
Per cert, jo em vaig perdre tot el primer acte del Parsifal per arribar tard un minut (i això que la meva cadira sí que està al passadís).
M'agradaM'agrada
Magnífic el quartet de Rossini. Segur que en aquestes òperes poc conegudes hi ha autentics tresors. Sens dubte s’haurien de programar més.
I lo de que imitava a Donizetti m’ha deixat sense paraules…És millor agafar-s’ho amb bon humor.
M'agradaM'agrada
Ja t’ho asseguro Josep. He tingut l’oportunitat d’assistir durant vàries edicions, al Festival de Pesaro i obres com Zelmira, Bianca e Falliero, La Donna del Lago, Elisabetta Regina d’Inghilterra i d’altres, ferien les delícies de molts espectadors necessitats de recuperar òperes italianes, lluny dels títols de sempre.
M'agradaM'agrada
Venia de veure el dimecres a l’Opera Garnier de Paris La fille fiancée de Smetanana, amb una magnífica Inva Mula, que a l’abril cantarà Pagliacci al Liceu. En quatre dies passar de la bellesa del Palau Garnier al nostre estimat però pobre Liceu i d’una escenografia esplendorosa amb el ballet de l’òpera de París a una mutilació de l’escenari del Liceu, m’ha fet mal.
De totes maneres haig de dir que l’any passat vaig assistir a un Werther cantat pel Rolando Villazon a l’òpera de la Bastilla de París i que aquests dies s’emet per Mezzo i que artísticament va ser boníssima però l’òpera de la Bastilla és tan freda com l’Auditori, o més.
Prefereixo el nostre Liceu, ja que no podem tenir el palau Garnier, abans d’una estructura freda com l’Auditori o l’Opera de la Bastilla.
M'agradaM'agrada
si penses que l’auditori es fred et recomano que hi vagis a escoltar dirigir a valery gergiev aquesta nit, segurament et sorprendria. jo penso que es distingeix un director genial d’un de molt bo quan se n’en surt de totes les acustiques, i no dic que la del auditori sigui dolenta pero si que es problematica. a gergiev per exemple les orquestres li sonen a sales amb acustica bona, problematica i fins i tot dolenta.
M'agradaM'agrada
A vegades, fins i tot li sonen massa.
Malauradament no podré anar ni a l’Auditori, ni al Messiah participatiu.
Què vols que et digui Jordi, a l’òpera Garnier són més espectaculars els salons i les escales, que la sala principal, petit i molt incomode. Estèticament la del Liceu m’agrada més, diguem que és molt més democràtica, malgrat la ferradura sempre injusta.
El millor per veure i escoltar en les millors condicions possibles, La Bastille, més a prop o més lluny, però tothom veu l’escenari, què menys, no et sembla?
M'agradaM'agrada
Hola,
Estic d’acord amb les teves opinions sobre el Falstaff del torn T. Molt divertits els comentaris dels teus veïns! Que fàcil que és no opinar quan no saps del cert una cosa. I, pel que fa a l’òpera i a alguns personatges del torn T dels diumenges a la tarda, n’hi ha per llogar-hi cadires! Hi entenen molt…
Montse
M'agradaM'agrada
Al meu veí, li hagués pogut dir, si hagués tingut tanta paciència com Colbran, que a Salzburg, MIlà, Roma, Paris, New Yorw, Londres, Zuric o altre centres operístics de primer nivell, moltes de les òperes que he anomenat en l’apunt, totes elles serioses, es programen, però tampoc m’hagués entès, ja que si no et volen escoltar, és inútil, alhora que trist.
M'agradaM'agrada
Falstaff i Ford em van encantar. De l’escena diria que a moments semblava una funció de cole, quin ridícul ball que fa el cor al final! Preocupa la Cedolins, la tindrem més cops aquest curs..
M'agradaM'agrada
Em sembla que no. A la Bolena, segur i no estava previst que tornés fins més endavant.
M'agradaM'agrada
Tenies raó, Joaquim!
És una obra deliciosa on cada nota era al seu lloc.
En Joan Pons ho va fer però que força bé, la Maite Alberola més que correcte en un rol que li va que ni pintat i va ser molt aplaudida la Ruth Rosique; tenia un pinyolet molt agradable.
Em va semblar molt adhient la veu de l’Àngel Òdena però pel públic es veu que no gaire.
L’ escenografia una mica de “Pastorets” però no patètica. Mmm… bé, no cal més. Discrepo amb tu en quant l’enmarcat; a mi em va agradar, aquesta caixa dins d’una altra capsa permet inquibir els decorats amb espais i referències diverses.
El moviment actoral correcte llevat del ball final, tal i com diu la Kalamar.
Però el millor, tal i com tots heu dit, la direcció musical; els harmónics del metall… NO OFENIEN LES CORDES! MILAGRO EN MILÁN!
Entenc perfectament que “Falstaff” sigui de les teves preferides; em va recordar força “el Gianni Schicchi”.
M'agradaM'agrada
Pianista, aquest repartiment em toca divendres, en tinc moltes ganes.
Què tal en Cosias? i la Quickly?
M’oblidava, tot i valorar molt l’obra de Puccini i si hem de ser justos, millor dir que el Schicchi recorda Falstaff, oi?
M'agradaM'agrada
Comencem pel final: i tant i tant! dispensa’m.
Cosías? Espero que m’ho permetis, amb comfiança: baixet; la Rosique li treia un pam. A més a més, el seu rol era una mica, com ho diria… “sensible” amb un argument ple de llops. Entona bé però fluixot a la tessitura alta.
Quickly? Enkelejda Shkosa, vista de lluny guapassa, amb unes espatlles molt rectes, donant bé el seu paper, que com ja saps és menys lluit que el de Mrs. Ford. Una mezzo una mica foscota, però igual és la partitura.
Per cert; he vist en ma vida dues vegades a Joan Pons: una fa cinc anys a una madama Butterfly i ahir, i sempre m’ha semblat solvent i maravellós. Sóc conscient que no tinc bagatge per a comparar-ho amb altres, però veient-lo ahir se’m fa dificil imaginar-me un altre Falstaff millor; millor si més no escènicament.
Per acabar, auto-aplaudir-me per la meva nova localització al cinqué pis, a primera fila just la primera cadira al costat d’un dels dos corredors centrats de la ferradura. Visió 100% i el mític só que caracteritza el galliner.
Joaquim: ahir no vaig anar a una ópera; vaig veure una obra de teatre que em va permetre relaxar-me, fruir de la música i escoltar, insisteixo, una excelent orquestra que ahir, si més no, em va fer oblidar el teatre Mariinsky.
M'agradaM'agrada
ERROR! (tinc són).
A ón he possat Mrs. Quickly m’estava referint a l’Anna Tobella.
Enkelejda Shkosa molt “resultona”; és una contraalt, oi? Té uns greus molt agradables però femenins a l’hora.
M'agradaM'agrada
De la función de ayer día 15, el elenco vocal masculino sensiblemente mejor que el femenino.
Mágnificos Maestri y Tézier , correcto Prieto y notables Chausson, Gimenez y Vas.
En cuanto a las ladies, Cantarero ( deliciosa y sin este vibratro de las últimas actuaciones) muy notable, Fiorillo bastorra como siempre y con cambios de color más que desagradables en la voz, Cedolins y Beaumont correctas a secas.
Excelente el buen maestro que es Luisi y en cuanto a la producción opino más o menos como Joaquim ( impresentables estos parones de casi 5 minutos por cuadro ).
En líneas generales, función más que entretenida.
M'agradaM'agrada
Gràcies Alex
M'agradaM'agrada
A estas alturas este comentario va a perderse, pero vengo ahora de disfrutar como un bellaco del Falstaff de mi turno, y solo tres opiniones
1.- Maestri, Cantarero, Fiorillo y Chausson estupendos. Tezier, perfecto cantando pero no tan buen actor. Cedolins, justo al reves. La orquesta bien, momentos espléndidos.
2.- Poca luz
3.- También es mi ópera preferida de Verdi, y me parece tan espectáculo total como las de Wagner. El derroche de ideas musicales es apabullante, y el texto absolutamente extraordinario. Dos genios de los de verdad juntos. El “Hazle impotente – pero sálvame el abdomen” con música de letania y Falstaff paseado por un escenario lleno de personajes de cuento, es sólo uno de los muchos momentos en que me ha emocionado, no la obra, sino la genialidad de quienes la crearon: Verdi y Shakespeare, con permiso de Boito.
M'agradaM'agrada
Cuando digo que va a perderse mi comentario, no quiero decir que vaya a perderse nada importante, claro, que queda fatal 🙂 Queria decir que ya a punto de acabarse las funciones iba a interesar aún menos lo que yo pudiera opinar.
Aprovecho para un asunto menor, pero me han llamado la atención las críticas negativas a Fiorillo. Para mí hoy ha estado impecable y ha sido muy aplaudida.
M'agradaM'agrada
El personaje de Quickly yo lo entiendo actuado y cantado así, como lo hace Elisabetta Fiorillo mirándose en el espejo de la inmensa Fedora Barbieri. Cuando una mezzo/contralto más “elegante” ataque el registro grave como lo hace la Fiorillo, aceptaré revisar mi opinión, desde luego no es el caso de Enkelejda Shkosa , la Quickly del segundo reparto de estas funciones.
M'agradaM'agrada
Bueno, pues ya veo que no tengo tan mal gusto. El duo del “Reverenza”, de lo mejor de la noche y casi todo me pareció muy bueno. Gracias, Colbran.
M'agradaM'agrada
Que les funcions de Falstaff estiguin a punt d’acabar, no vol dir que el teu punt de vista no tingui interès.
M’agrada molt que t’hagi agradat tant l’òpera, com el resultat global d’aquestes representacions.
Demà 29 encara tenim l’oportunitat de tornar-hi amb l’excel·lent segon repartiment….. 😆 😕
M'agradaM'agrada
Pas posible, pero si pogués no ho dubtaria. Aixó sí, aniría de maniga curta.
M'agradaM'agrada