IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: DON CARLO


Marina Poplavskaya i Roberto Alagna al Don Carlo del MET. Producció Nicholas Hytner

Han passat 19 dies de la gravació que us vaig deixar del Don Carlo (primera funció) del MET i ahir vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a la funció que es va retransmetre en HD als cinemes de moltes ciutats del món.

Els bons desitjos i pronòstics, sortosament es van complir i tot va sortir molt millor que el primer dia, des de la direcció de Yannick Nézet-Séguin a l’actuació i estat vocal dels cantants.

La retransmissió amb un so, jo crec que excessiu, com és habitual a les sales del cinemes Icària, i una mica distorsionat, va tenir algunes interrupcions del senyal del satèl·lit, en moments força inoportuns, però per sort no es van repetir, tot i l’enuig que representa una interrupció d’aquestes en mig d’un pianíssim d’una ària o qualsevol altre fragment esperat. Són imponderables, que de ben segur dintre d’uns anys ens faran riure, però ara per ara succeeixen, sense que la tècnica ho pugui evitar.

Pel que fa a l’equip de cantants, dir-vos que sota el meu punt de vista, tots han millorat globalment i alguns, com Smirnova i sobretot Halfvarson, molt respecte a la funció del 22, que teniu a disposició aquí.

Roberto Alagna és un cantant valent, que s’entrega al màxim i li agrada molt agradar, però l’habitual cant expansiu i generós, més el repertori que sovinteja, han eixamplat el centre de la veu i això sempre va en detriment de la zona aguda, on l’emissió s’escanya i no flueix amb la naturalitat que anys enrere emprava en emetre la veu. Si comparem el seu Don Carlos (en francès) del Châtelet de Paris, us adonareu fàcilment d’aquesta evolució i de les dificultats actuals per fer coses que abans fluïen amb naturalitat. Aquest és un rol llarg i difícil, com ell mateix s’ha encarregat de dir-nos a l’entrevista que li ha fet Deborah Voigt a l’entreacte, però tot i així i com ja vaig dir, ell continua estant al capdamunt dels tenors actuals que el poden cantar amb més convicció vocal i interpretativa.

En conjunt, la seva prestació m’ha semblat esplèndida i agraïda. Llàstima que en el darrer duet amb Elisabetta, no hagi estat capaç de cantar amb l’elegància i la cura extrema i intimista, que ha emprat Poplavskaya entonant de manera magnífica el “Ma lassù ci vedremo in un mondo migliore”. La soprano russa ja us he dit més d’una vegada que m’agrada, malgrat aquest canvi de color quan emet els aguts i l’extrema prudència en atacar certes notes, que fan que el seu cant sigui a vegades, en excés calculat i poc espontani.

La veu posseeix unes sonoritats atractives, amb un color i cos adient pel repertori de soprano lírica, que és el que ella és. Sap emetre les mitges veus i els pianíssims de manera que el seu cant no sigui monòton, però caldria que treballés una mica més la dicció i millorés aquests aspectes tècnics d’emissió i atac, per construir una més que probable fructífera carrera

Simon Keenlyside i Ferruccio Furlanetto en el Don carlo del MET 2010

Ferrucio Furlanetto, en un estat magnífic, ha demostrat ser posseïdor encara, d’una veu ferma i d’una comunicativitat expressiva molt notòria, amb un fraseig incisiu i una prestància i presència molt autoritàries quan el personatge ho requereix i potser una mica menys en els moments de feblesa, quan el Rei s’ensorra al tercer acte. En el duet amb el Marqués de Posa, la gran ària i el posterior duet amb el Gran Inquisidor, ha estat esplèndid i pletòric.

Simon Keenlyside encara m’ha agradat més que el primer dia i encara que a la seva veu lírica a vegades li manquen els dramàtics greus que Verdi exigeix en les frases més punyents, sobretot en l’esmentat i cabdal duo amb el Rei, la seva categoria i instint teatral, ho supleixen amb escreix, oferint-nos una actuació molt gran, especialment en l’escena de la presó, on la seva mort és veritablement colpidora.

Anna Smirnova, més implicada i sobretot controlada, respecta al primer dia, sense fer una Eboli antològica, se’n va sortir més que bé i en l’ària del tercer acte, molt més que en la cançó del vel, va treure una força no gaire elegant, però molt efectiva. El seu cant no és gaire variat, és d’aquelles cantants que canta a cops de temperament, però Eboli necessita també tenir una gràcia i elegància, que en ella no he vist.

Us vaig dir que Eric Halfvarson estava en un estat indigne, però aquella gravetat, potser va ser una cosa puntual i tot i que ahir estava molt i molt llunys del baix que ens havia enlluernat anys enrere, va fer un Inquisidor molt espectacular (massa?) com actor i això ens va distreure de la decadència evidentment d’una veu més tendent al crit i a parlar, que no pas de mostrar-nos una profunditat temible propis de la veu d’un baix profund, que ell ha estat mai, però al menys no mostrava la molestíssima oscil·lació del primer dia o la va saber dissimular molt bé.

En la resta de rols secundaris, ahir es van alternar les impressions del primer dia i em va agradar més el monjo d’Alexei Tanovitsky, que la veu del cel de Jennifer Check.

El que si vam poder apreciar ahir, va ser la producció de Nicholas Hytner, molt ben treballada en la qüestió dramàtica individual de cadascun dels personatges, però més deficitària en els moments de conjunt (Auto de Fe, escena final de la presó, i sobretot el jardí de la Reina, amb un ridícul moviment del cor femení en la cançó del vel).

Don Carlo al MET, producció de Nicholas Hytner, Auto de Fe

Visualment la producció té algunes coses interessants, però en conjunt m’ha semblat deficient i de discutible gust estètic, amb uns decorats plans, una preponderància del negre i el roig, amb un més que discutible fons daurat per la catedral i un vestuari luxós, però monocord.

Per a mi, l’acte del jardí i l’Auto de Fe, són lleigs i m’ha semblat que Hytner no sabia moure els conjunts. La presentació dels heretges fa riure i les sempre complicades desfilades corren el risc de quedar de cartró pedra, i aquesta no ha estat una excepció.

En el tercer acte, la cambra del Rei m’ha semblat desproporcionada i l’escenificació de la presó tampoc m’ha semblat reeixida, però si pràctica.

Don Carlo o encara millor el Don Carlos, és una òpera fenomenal, escrita sota els preceptes de la Grand Òpera, però molt més densa i carregada dels grans valors verdians, és a dir musicals, dramàtics i psicològics, que el que acostumaven a tenir aquelles, al cap i a la fi, aquesta òpera és quasi sempre una òpera intimista, reclosa en ambients tancats i on els conflictes entre els sis personatges, primen sobre l’embolcall i en aquest sentit el treball de Hytner és modèlic, però l’altre, que també hi és, no s’ha resolt bé.

Molt possiblement aquesta producció no passarà a la història i a nivell vocal estic segur que tots tenim al cap un altre repartiment possible, però la funció d’ahir va ser una bona representació del Don Carlo verdià i tan sols per això, gens fàcil d’assolir, ja paga la pena haver passat més de quatre hores i mitja tancats a un cinema.

Aquesta formula de les representacions transmeses pel cinema sembla que de moment. són tot un èxit. Si l’altre dia al Cinesa, la sala gran es va omplir per la inauguració de la Scala, ahir als Icària van haver d’habilitar dues sales per aquest Don Carlo, com també va succeir al Don Pasquale. Me’n alegro molt i de ben segur els cinemes apostaran per aquest formula que els garanteix sales plenes, cosa que molt sovint amb les pel·lícules que s’exhibeixen en l’actualitat, no passa.

Què tingueu un bon diumenge!

13 comments

  1. miquelgascon

    Vaig llegir la teva cronica de l’altra dia quan ja tenia comprades les entrades per ahir i llavors vaIg pensar…. quin desastre !!!!. Poder per això, ahir em va soptar molt favorablement la qualitat musical de la representacio globalment considerada i fins i tot no em va agradar la posasa en escena de la mateixa. Fins ahir no havia pogut assistir a cap de les operes retransmeses desde el MET, i al sortir estaba en un estat tal d’euforia que em vaig aproximar a les taquilles i ja.vaig comprar entrades per la següent, la noia del Oest de Puccini (per mi totalment desconeguda). La teva cronica em sembla magnifica i cada dia em sopta mes la facilitat que tens per escriure-les i la força de voluntad de fer- les inmediatament i a altes hores de la nit. T’ho agraeixo moltisim. Ens tens malament acostumats i jo ja en desperto i sense aixexarme del llit, el primer que faig es mirar en el meu iphone a veure si ja has publicat la teva cronica. Evidenment. SI, quasi sempre es compleix aquedt desig i es molt d’agrair. Escric aixó amb la dificultat que te fer-ho desde el teclat del movil…. pero volia ser dels primers en felicitar-te per la teva cronica.

    M'agrada

  2. Tenia l’esperança de que ahir les veus millorarien, i sí, amb escreix: corona d’or aquest cop als tres senyors. En especial a Simon K per la seva força dramàtica. Alguns moments, l’escena és terrible (plaça Atocha, bosc, sepulcre) i altres molt encertats com el pla vermell de diamants, troquelat amb la creu (jardí del monestir?) o espais nets i foscos. Vestuari correcte per tots excepte la pobre reina. Magnífica la producció televisiva, la imatge molt clara, els plans dinàmics i ben construïts. Una pega: el so semblà artificial durant la 1ª hora. La fòrmula cineòpera del Met és excel.lent, a veure si la Scala espavila.
    Gràcies per la teva acurada entrada i les hores de son que ens dediques!

    M'agrada

  3. dandini

    Vaig fruir molt desde el punt de vista musical d`aquest Don Carlo del Met als cinemes amb un balanç sonor veus-orquestra bastant millorat.La posada en escena va tenir dos moments especialment ridiculs (roçant el souvenir hispànic) al vel i a l`auto de fe.Dels cantants podriem dir que Roberto Alagna va estar extraordinariament efusiu i llatí amb alguna petita imprecisió tonal a l`agut al costat de la fláccida Elisabetta de Marina Poplavskaia.Tanmateix se li ha de reconeixer una superior motivació que a la darrera Micaela liceista amb alguna frase amb detalls interpretatius interessants “l`oltaggio indegno”,Giustizia sire” o “rendetemi la croce”.Pero la seva inseguretat vocal i la excessiva cautela segueixent apareixent en les aries i els concertants.El seu “Tu che la vanita” no trova el climax musical ni interpretatiu i esdevé una aria ben pesant amb tanta precaució i al cap de vall per lluir un registre agut ingrat i un fiato ben curtet.L` Anna Smirnova no és una dona elegant ni una cantant exquisida pero a mí em dona l`impressió que sap més el que diu que no pas Dolora Zajic, les facultat hi són totes de l`agut al greu,l`entrega és innegable i la passió no li manca. La suma li va donar l`èxit legitim que mereixia.(per cert sembla ser que a Berlin va ser més ovacionada que no pas Gheorghiu i Kaufmann en Adriana Lecouvreur : per lo vist fora del Met també agrada).Simon Keenlyside va donar-ho tot desde el punt de vista vocal i escènic i aixó malgrat no posseir una veu molt verdiana el va fer triomfar amb tota justicia.Ferruccio Furlanetto va composar el perfil més rodó de tota la vetllada sense tenir la veu més bonica del món sap dir el rol com ningú i aquest fet el converteix en un artistaç.Molt impactant l`Inquisidor de l`Eric Halfvarson malgrat alguna feblesa evident i en darrer lloc una menció d`honor pel jove mestre Yannick Nézet-Séguin(1975) que fa un Verdi molt vibrant i trasbalsador que sap ser líric en els moments intims.Segons el meu parer li va mancar algo d`energia en el darrer acte on semblava que s`havia convertit en el “Mozart” particular de la soprano.

    M'agrada

  4. Don Carlo tampoc em resulta fàcil. Tinc la producció de Zeffirelli per tornar-me a mirar pèrquè sé que l’òpera s’ho val.
    Aprofito, Joaquim, per dir-te que el teu entusiasme pel Falstaff m’ha induït a anar-hi el dilluns 20.
    Amb afecte!

    M'agrada

    • Estimada Olympia, no és la versió més reeixida precisament, si pots aconseguir la del MET antiga, amb Freni, Bumbry, Domingo i Ghiaurov, dirigits per Levine, és molt, però molt millor. escriu la carta al Reis, s’apropen.

      M'agrada

  5. Marta B

    Aquesta setmana el meu marit i jo hem fet un intensiu d’òpera, dimarts la Walquíria i ahir Don Carlo, per a dos espectadors novells que som crec que Déu n’hi do!.

    Amb les 2 vam disfrutar moltíssim, el viatge que vam fer ahir a Barcelona va valdre la pena. No entro en els aspectes tècnics perquè no en se prou, només dir que em va agradar moltíssim l’actuacio de Ferruccio Furlanetto i després la de Simon Keenlyside.

    Crec que és una molt bona idea que els grans teatres transmetin òperes en directe als cinemes. Et permet veure unes produccions que la butxaca no et permet anar a veure en directe.

    Aprofito l’avinentesa per a dir-vos que la sala des d’on emeten òperes a Tarragona (cinemes Ocine Les Gavarres) és magnifica, unes butaques molt còmodes i un so fantàstic, a part que et tracten molt bé. Tot i que la sala és molt gran sempre l’omplen.

    M'agrada

    • Gràcies Marta B. Si veu estar als Icària, m’hagués agradat saludar-vos.
      L’òpera al cinema pot apropar el gènere a molta gent, ja ho vam dir, però espero que ningú, quan vagi al teatre, esperi escoltar les veus amb aquesta intensitat, és el perill, o també que cantants escoltats als cinemes, quan els veiem al natural, ens decebin.

      M'agrada

  6. Nilda

    Tenía la entrada para ver ésta retransmisión de “Don Carlo” desde hace dos meses, aquí en Bs.As., lamentablemente no pude ir, pero regalé la entrada a una amiga y me ha prometido hacer su crónica.
    Por eso me ha encantado entrar a tu blog y leerte, tan detallado y preciso.
    Me gusta mucho Ferruccio Furlanetto al que ví en la anterior “Don Carlo”…tiene fuerte presencia , además me gusta su voz.
    Gracias.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: