IN FERNEM LAND

LICEU: JOAN PONS 27 ANYS DESPRÉS (FALSTAFF i 3)


Amics infernemlandaires, anit al Liceu el gran baríton menorquí Joan Pons va ser Falstaff, després de 27 anys d’haver-lo interpretat al mateix escenari (novembre de 1983), i fixeu-vos com he construït la frase, anit va ser Falstaff i fa 27 anys va interpretar-lo. La diferència és substancial, no és un matís.

Si fa 27 anys amb una veu molt més sana i fresca, com és natural, Joan Pons en va agradar molt, com també em va agradar en la interpretació del memorable muntatge de Strehler i Maazel a la inauguració de la Scala (disponible amb un vell vídeo de la RAI), anit em va entusiasmar, fascinar i meravellar.

La veu, sonora i consistent, ha perdut, és clar els anys no passen en va, però tot el que ha guanyat en matisos, expressió i bagatge de vida, resulta molt més fonamental per fer aquest genial rol.

Quan Pons camina per l’escena, arrossega amb les seves passes, l’experiència humana i artística que fan més que creïble al personatge, no està fent comèdia, no interpreta un home gran, Joan Pons és gran amb tots els sentits, com artista, home i també d’edat. Maestri, com ell fa 27 anys, posseeix el físic i la veu, però li manca allò que és en essència el gran Sir John Falstaff, un home amb moltes batalles al darrere i amb molts trucs per sortir airós de les que encara ha de patir. Quan el Falstaff de Maestri camina per l’escenari, veiem un home jove de port dret i decidit, fent d’home gran i caduc, en canvi quan Pons surt d’embellir-se per marxar acompanyat de Ford a la cita amb Alice, al final del segon acte, fa comèdia volent fer el jove, quan tots sabem que ja fa temps que ha passat la seixantena.

Però és que Pons està magnífic en la gestualitat, en els petits detalls amb que acompanya el seu cant, per exemple en el deliciós “quand’ero panggio del Duca di Norfolk ero sottile”, o en l’exultant però cansí “Va vecchio John”, per no parlar del estremidor, amb un punt de sornegueria, “Mondo ladro, mondo rubaldo”, o en la seducció amb Alice i el genial diàleg amb Mrs Quickly, amb la seva gestualitat afectada, ridícula, arrogant, impertinent o tendre. Un festival creatiu de primer ordre, que encara acompanya amb una suficiència vocal molt notable i sobretot, amb els trucs legítims per salvar els paranys d’aquest llarg i complicat rol.

Ni queda una, el dia 29 de desembre, jo de vosaltres no ho dubtaria.

A l’entorn del gran Pons hi ha un equip magnífic de veus, dignes d’un primer cast, com ha de ser, sobretot per fer costat i dignificar aquesta relegació, una mica inexplicable, del gran baríton exclusivament als torns populars.

Àngel Òdena, després del seu magnífic Escamillo, s’ha superat amb un superb Ford, ja sigui com a cantant, ja sigui com actor. Entregat en cos i ànima en la segona part de la primera escena del segon acte, han signat juntament amb el menorquí un moment inoblidable. En el duo han estat ambdós magnífics, però en el seu gran moment “È sogno? o realtà?”, ha fet una interpretació vocal i escènica memorable, tant, que jo crec que ha arribat a perdre el fiato en l’agut final, que amb la seva potència i projecció, sabem segur que va sobrat, però que anit va ser tan intens en la seva actuació, que l’aire li va mancar per tal d’allargar, tan sols una miqueta més la nota. Un pecat venial, per una actuació fabulosa. Òdena hauria de sovintejar alguns dels primers repartiments. És una garantia de qualitat, a l’alçada del qualsevol dels barítons més rellevants d’avui en dia, i ell és un veritable i contundent representant d’aquesta corda.

Carlos Cosías té la veu per cantar Fenton, és un tenor líric i amb això i alguna cosa més, ja vas bé, però aquesta cosa més, aquesta delicadesa quasi etèria del cant d’aquest personatge juvenil i romàntic, Cosías no la pràctica i em va donar la sensació que volia demostrar que era un tenor capaç de fer altres coses mentre li tocava fer Fenton. En les frases del duo amb Nannetta va estar correcte, però en la delicada ària del tercer acte, semblava que volia cantar el Rodolfo de la Bohème, eixamplant el registre central, amb una emissió bellíssima, però que ja es veia a venir que al hora de fer front als aguts apianats, a les mitges veus i al so suspès, seria incapaç de fer-ho amb la mateixa bellesa i resultats, quedant forçada l’emissió i enlletgit el so. Tot Fenton que vulgui ser recordat ha de practicar les “sfumature”, controlant i sobretot ornamentant de manera bellament emesa, la projecció de les notes. El rol no té altre complicació, però no és senzill, com va quedar palès ahir per la nit.

L’Alice Ford de Maite Alberola és mereixedora del primer cast, no per superar amb escreix a la seva col·lega, cosa en l’actualitat no gens difícil, sinó perquè la seva prestació vocal i escènica, tot i fer les mateixes carallotades gestuals, és de gran nivell. La veu no és especialment bonica (en molts moments el timbre recordava a Pilar Lorengar), però el cant si que ho és i també és magnífic, així com l’expressió i el domini tècnic. Magnífica consolidació d’aquesta soprano valenciana, que espero que ja tingui signats futurs compromisos amb el Liceu.

Ruth Rosique fa una Nanetta molt creïble físicament i m’atreviria a dir que vocalment, inicialment molt més que la celebrada Cantarero, però no sap com la soprano granadina, enlluernar amb l’emissió apianada del so, els moments més gloriosos de la partitura. Si a Cantarero li “retreia” massa veu per a fer la filla, sobretot tenint en compte la mare que li ha tocat, a Rosique li retrauria que no sigui capaç d’apianar cap de les notes que exigeix la partitura i que no sigui tampoc capaç d’endolcir amorosament l’emissió del so a “anzi rinnova come fa la luna” i sobretot al final del “Sul fil d’un soffio etesio”. Rosique va fer una més que correcta Mannetta, però li va mancar allò que tant em fascina de la Cantarero, aquell control exquisit de la veu, a plaer, amb el domini de les cantants expertes en belcanto.

La mezzosoprano albanesa Enkelejda Shkosa fa bé la Mrs. Quickly, més homogènia i no tan vulgar com la seva companya del primer cast, però queda molt més apagada en els grans moments, no tant pels greus que li sonen prou bé, tot i que no espectaculars, sinó en la seva emissió global, que és molt solvent, però que a per aquest rol, jo crec que necessita una cantant molt experimentada i una roba escenes, capaç de amb un únic “Reverenza” com cal, deixar-nos un record imperible.

Anna Tobella amb la seva actuació, va confirmar un cop més, que per molt que una cantant s’escarrassi en aquest rol, no sobresortirà mai. Com Beaumont aprofita els seus petits moments, però Verdi no es va lluir gaire amb la pobre Meg.

No insistiré en la resta del repartiment, que per a totes les funcions és el mateix. Giménez, Vas i Chausson, un trio excel·lent.

Chausson, Òdena, Vas i Giménez (Falstaff 2010 Liceu)

És un goig veure com tret de Shkosa i Giménez, albanesa i argentí, la resta eren tots cantants del Estat Espanyol, amb un nivell que fa uns anys ni somiàvem i que envejàvem si es produïa en altres teatres.

Fabio Luisi va tornar a demostrar, ja amb l’orquestra totalment al seu servei, que és, sinó el millor, un dels més grans directors que han passat pel Liceu a dirigir òpera italiana. Estem més aviat acostumats que els noms més importants en la direcció, vinguin per a l’òpera alemanya o eslava, però un nom d’aquesta categoria per òpera italiana, era inaudit.

Falstaff és una òpera de concertants endimoniats i malgrat que els cantants m’he fixat que intenten moltes vegades anar al seu aire, Luisi amb ma experta i control absolut de la situació, els fa tornar a la cleda tant si com no.

Una gran nit d’òpera, amb un gran equip artístic i un “enorme e immenso Falstaff”, que juntament amb l’altre repartiment, fan absoluta justícia al magistral testament verdià.

Tot i que ja no us en parlaré més a In Fernem land, no descarto la possibilitat de tornar a un altre funció, us ho havia dit que és l’ópera que més m’agrada de Verdi, oi?

14 comments

  1. alex

    Gracias por la crónica. Trataré de ir el día 29 a escuchar a este 2º cast, donde ya me habían dicho que el rendimiento global de las cuatro féminas era vocalmente superior al del primer reparto.

    M'agrada

    • No Alex, jo crec que no és exactament així, El nivell de Alice és infinitament superior, les altres senyores, las del primer repartiment em refereixo, estan millor que les digníssimes comares del segon, però entre Catarero i Rosique, Cantarero, entre Fiorillo i Shkosa, malgrat tot, Fiorillo i entre Beaumont i Tobella, també Beuamont, és a dir el rendiment global de les senyores es decanta claramnet, sota el meu parer en el primer cast, però allà la senyora Cedolins no està a l’alçada i en el segon, la senyora Alberola està magnífica, i les altres tres molt dignes i per això pot semblar el que tu dius, però sincerament, no és ben bé així, al menys sota el meu criteri.
      En definitiva són dos bons repartiments, molt bons i millorables, és clar, però amb pocs canvis ni hauria prou, tant en un com l’altre.

      M'agrada

  2. Maribel y Victor

    ¡ Que noche tan maravillosa ! Elegimos la función popular por Joan Pons y no nos defraudó. Estuvo inmenso y como dices es FALSTAFF. Como si
    Verdi se hubiese inspirado en él para el personaje. Angel Odena fue un magnifico Ford. Maite Alberola fantastica. En fin, que suscribimos todas y cada una de tus palabras.
    Falstaff pasa a ser nuestra segunda ópera favorita de Verdi.
    ¡ Y que crítica tan magnifica !. Como es habitual en tus críticas. De nuevo, gracias Joaquin por este blog que tanto nos hace disfrutar y aprender.
    Y nos unimos al consejo de Joaquín NO OS LA PERDÁIS .

    M'agrada

  3. bocachete

    Sí, sí: globalment, la funció és més rodona que la del primer repartiment; individualment, tret de la Nannetta, també. Tézier i Òdena ho fan igualment bé, de manera diferent cadascú: potser l’Òdena m’ha arribat més, l’he trobat més intens o, senzillament, no m’ho esperava amb aquesta qualitat; ha estat sensacional i, per moments, me’l veia perfectament capaç de fer un bon Falstaff, a més d’un grandíssim Ford. Per poc que pugui, m’escaparé a veure la del 29, i si pot ser en un lloc proper, millor: de tant en tant anava mirant amb prismàtics i l’actuació de tots (però especialment de Pons i Òdena), només com a actors, era de primera fila.

    M'agrada

  4. Ricard

    Parlant de l’Anna Tobella, no se si sabíeu que fa deu dies li van donar el
    premi al CANTANT CATALÀ destacat i el PRIMER PREMI EX-AEQUO al
    Concurs Jaume Aragall. Darrerament, en el Torn PB ja l’haviem sentida a Salomé i a l’Arbore di Diana.
    Una gran nit d’òpera, un grandíssim Pons i un color a l’orquestra que dona moltes esperànces, res a veure
    amb el so “Weigle” que ja sebeu que no m’agradava!

    M'agrada

  5. colbran

    SORPRESA, SORPRESA!!! Santa Claus nos “quita” en lugar de darnos un regalo del Liceu.

    Ya me extrañaba que tardaran tánto en suministrar la circular sobre “Falstaff”. En ella, en letra pequeña pequeña como en los contratos, para que no te enteres, se nos dice lo siguiente:

    “Atesos els ajustos pressupostaris de les darreres temporades, el Gran Teatre del Liceu es reserva (sic, este sic es mío) el dret de retransmetre en pla general els espectacles a les pantalletes de la Sala, a les del Foyer i a l’ Espai Liceu, amb la voluntat de recuperar el servei habitual properament” (?, este interrogante también es mío)

    Es decir que es posible que ahorren unos euros por mes…, para derrocharlos por otros sitios, en perjuicio de los espectadores que agradecíamos tánto las pantallitas. Muchas gracias señores del Liceu por las atenciones que nos van recortando, nos recuerdan al Gobierno.

    M'agrada

    • tristany

      Tens tota la raó, Colbran, però no és el primer cop que passa. Hauria de posar-me a buscar, però aquesta lletra menuda ja ha aparegut en funcions d’altres títols. I si fos només un pla general, rai. És que no arribes ni a endevinar el que passa en escena, i jo que sóc curt de vista ja t’ho pots imaginar…

      M'agrada

  6. dandini

    La veritat és que la d`ahir va ser una funció d`Opera més rodona que la del primer repartiment.A nivell escènic la cosa va funcionar de forma més espontánea.Tot i tractar-se d`una producció de taranna tirant a la naftalina ahir semblava al menys que els cantants s`ho creien.A nivell vocal estic d`acord amb l`Alex doncs em va semblar que les dones eren superiors a les del primer repartiment i explicaré els motius.El cas més clar es el de Maite Alberola(que ja va fer un gran èxit en el seu debut al Liceu en la Comtessa de Les Noces de Fígaro)la veu es clara ,bonica,gran i musical.En segon lloc també vaig preferir la Quickly d`Enkedejda Shkosa els greus i són i ben patents,el fraseig és mes depurat ,la fractura entre registres es menys evident i en el pla escènic té més gràcia.La Nanetta de Ruth Rosique exhibeix una veu dolça i una mica velada(una mica Ciofi per entendren`s)pero el seu so i la seva imatge suggereix la joventut del personatge de forma bastant superior a la seva homòloga fet que per mí i més en una Òpera com Falstaff(lluny de les floritures del barroc i del bel canto) és ben important.La Meg Page potser fora el personatge més igualat.Respecte als homes(Ja no està tant clar) haig de dir que en Joan Pons va demostrar ahir que és un exemple de veterania/professionalitat.La veu ha perdut part del seu esplendor ,pero encara resta el troç millor del pastis.Aquest no és més que l`aprofondiment psicològic del personatge.Aquesta obra requereix més que cap altre Verdi la complicitat del cantant-actor i l`aparició d`un munt de matisos.(Aquest és el motiu per que un cop l`has sentit bastantes vegades i et coneixes el texte et deixa irreprimiblement enganxat),Tanmateix si el judici el fem desde un punt de vista unicament vocal el guanyador seria Ambrogio Maestri.En Carlos Cosias té un fraseig preciós pero l`impostació a l`agut és problemàtica.La sorpresa més gran de la nit va ser el Ford de Àngel Ódena.Després d`un Escamillo pletóric vocalment pero poc comunicatiu.s`ha girat la truita i ha tingut una prestació extraordinària.Ell ha estat molt expressiu i molt llançat en la seva gran escena malgrat que la darrera frase ha començat amb un xic d`inseguretat amb lleugeríssim problema tonal a l`agut i com dius tú el fiato final una mica curt.Desde el punt de vista interpretatiu m`ha semblat superior a Ludovic Tezier tant en la vessant escènica com vocal pero aquest continua essent algo més segur. PD exce·lent cum laude pel Pistola de Carlos Chausson.

    M'agrada

    • El pitjor pianista del món

      Desde que la vaig veure l’any passat a les “Nozze” (una de les meves “prefes”) la senyora Maite Alberola em té el cor robat; a tot el que apuntes, jo hi afegiria el concepte de presència, ideal per a papers “senyorívols”.
      Respecte el Carlos Cosías, la seva posada en escena com actor em va semblar tan fluixa que no em vaig ni fixar amb la veu.
      D’acord amb vosaltres respecte l’Àngel Ódena.
      I modestament sugerir al moderador que el títol del post podria haver estat “Ponstaff”.

      M'agrada

  7. colbran

    Yo creo que con los dos repartos de “Falstaff” se hubiera podido conseguir una función casi perfecta.

    Por supuesto Joan Pons en el rol protagonista; domina el rol mucho más que Ambrogio Maestri que a veces falla en los falsettoni y se mueve juveníl en exceso.La voz del menorquín, al menos en este rol, está perfectamente controlada y emitida.

    La Alice de Maite Alberola es más adecuada que la de Cedolins en su estado actual. La soprano valenciana canta y actúa con un dominio total de la voz y de la escena.

    Angel Odena va más con el personaje de Ford que Ludovicc Tézier, aunque éste posea una voz bella y dúctil. Odena supera al francés en volumen, expresión y movimiento escénico. Los dos, no obstante son intercambiables.

    Por descontado muy superior Mariola Cantarero en el rol de Nanetta, con un control absoluto de la voz, volumen y con unos pianísimos perfectos, aparte de moverse por escena como si hubiera interpretado este rol toda su vida. Ruth Rosique canta bien pero su voz es algo insignificante y su emisión limitada, sin dominar no ya el pianísimo sino escasamente las notas en volumen reducido; se mueve bien por escena pero pasa muy desapercibida en muchos momentos, lo cual no sucede cuando la granadina está en escena.

    Enkelejda Shkosa es una buena cantante pero es una mezzo con una voz a menudo apagada y que sólo se escucha perfectamente cuando el gran maestro Luisi aminora el volumen de la orquesta.
    Prefiero Elisabetta Fiorillo ya que posee los graves de mezzo/contralto rotundos como corresponde al personaje de Quickly y se la puede oir a lo largo de toda la partitura.

    Las Meg de Anna Tobella y Maite Beaumont son también intercambiables, ambas están correctas y actúan bien.

    No me ha gustado demasiado ninguno de los dos tenores, por consiguiente me es igual cuál de los dos cante. Aquí es donde se nota un fallo de “cast”.

    Carlos Chausson ha estado magnífico, Raúl Giménez irregular y Francisco Vas correcto.Los tres se mueven muy bien por escena.

    La orquesta ha sonado magnífica, como suele sonar últimamente desde que no la dirige Sebastian Weigle. Una suerte. Fabio Luisi es un director extraordnario que sabe matizar en todo momento y sabe dirigir a la italiana una ópera italiana y además tan extraordinaria como es “Falstaff”.

    Los que no hayáis asistido a estas representaciones deberíais hacerlo. Yo os aconsejaría, si me lo permitís, que viérais los dos repartos, pocas veces se puede ver una ópera tan bien interpretada y musicalmente dirigida.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: