Giulio Zappa, Sara Blanch i Michael Spyres a l’església del Carme de Peralada. Fotografia d’IFL

El Festival Castell de Peralada celebra 40 edicions (1987) i això sempre és un motiu de joia i que cal celebrar. Ha esdevingut un clàssic dels estius empordanesos i no cal fer esment de les fites assolides durant aquestes quatre dècades, farcides de grans noms de la lírica i la dansa, i també de la música, diguem “lleugera”, però sí alguna cosa l’ha distingit de la resta de festivals de la zona: Cap Roig (2001) i Porta Ferrada (1958) ha estat juntament amb el Torroella de Montgrí (1981), la cura pels grans esdeveniments clàssics, amb l’òpera i la dansa com a principal reclam i aquí rau la diferència amb el més antic de Torroella dedicat al vessant més cambrístic i simfònic.

Peralada per esdevenir gran havia de comptar amb un auditori còmode, d’acústica immillorable, amb un gran escenari capaç d’allotjar representacions d’òpera i dansa o grans concerts simfònics, ja que les instal·lacions efímeres al jardí, a banda de bucòliques nits d’estiu acompanyades per les amigues cigonyes que tant molestaven amb els seus cants nocturns i que eren una trobada obligada, que no oferien la qualitat d’acord amb l’oferta que es presentava.

L’any 2023 es va anunciar amb gran goig per a tots els habituals del festival, l’edificació en els jardins, d’aquest auditori tan desitjat i el calendari, inicialment preveia inaugurar la primera fase del nou auditori l’estiu de 2024 i completar tot el projecte durant el 2026, coincidint amb el 40è aniversari del Festival Castell de Peralada. A hores d’ara el més calent és l’aigüera i jo no he sabut veure el més petit indici d’obres que facin preveure que en els anys que venen, aquest projecte s’hagi enllestit feliçment. Mentrestant. Oriol Aguilà, l’actual director des de 2011, ha organitzat uns concerts a l’església del Carme i al claustre, que si bé presenten l’interès i la qualitat habitual, amb els noms més rellevants de la lírica, no poden satisfer allò que s’espera, ja que l’aforament de l’església del Carme és limitat, les condicions acústiques, potser ideals pels concerts del festival de Pasqua, no s’acostumen a adequar pels recitals de solistes operístics i la calorada que hi fa la major part de les nits de finals de juliol i principis d’agost, i les cadires poc ergonòmiques, fan que l’experiència no sigui tan plaent com tots voldríem.

Si no es vol, perdre pistonada i quedar com el festival dels estiuejants privilegiats de la zona, amb concerts i recitals de festa major, sense gaires exigències artístiques, cal que aquestes obres s’iniciïn per tal de garantir que en el 50 è. aniversari el somni s’hagi fet realitat.

En el marc de l’edició d’enguany, un dels concerts més sonats, a banda de l’inaugural amb el gran tenor francès, Benjamin Berheim i la soprano, tan estimada per tants, Ermonela Jaho, cal esmentar el que va tenir lloc ahir dissabte 8 d’agost amb l’esplendorosa Sara Blanch i l’eminent Michael Spyres, aquest baritenor que no té sostre a l’hora d’assumir reptes i que se’l disputen tots els grans teatres i sales de concert, acompanyats, tot i que jo diria, mal acompanyats, per Giulio Zappa.

Amb aquest recital, juntament amb la fabulosa representació de Die Frau ohne Schatten, el liderabend a Aix-en-Provence i la vuitena de Mahler al Liceu, serà la quarta vegada que veiem al baritenore en menys d’un mes. No cal dir que és un cantant que m’interessa moltíssim, oi?, tot i que el programa empordanès, hagi estat  excessivament de festa major, res a veure amb aquella exquisidesa del festival provençal. És clar que potser també hi té a veure els públics a qui va dirigit, i segurament allò aquí, no hagués venut tot l’aforament, com ha estat el cas. El que deia, Peralada ha d’aspirar a cercar un públic més especialitzat, exigent i compromès, lluny de la festa social que sempre ha representat i de la impertinència conscient o inconscient de molts dels seus assistents, que comenten el concert o fins i tot canten les peces més celebrades. Un senyor del darrere li ha dit a la seva parella que li deia que callés perquè jo ja havia fet un gest clarificador prèviament, que perquè havia de callar, mentre el que tenia al meu costat, endut per l’entusiasme, cantava “soto voce” els fragments més populars. Això als festivals seriosos, no passa!

Aspirar a la comunió existent a Vilabertran entre el públic i els artistes no sembla gaire possible, perquè són dos formats ben diferenciats, però aspirar a fer que Peralada sigui un pol d’atracció internacional, més enllà de l’Upper Diagonal i el turisme m´res aviat impertinent del sud de França és, crec jo, la gran assignatura pendent, i sense aquest auditori, anem enrere com els crancs.

La primera part ha estat força decebedora, correcta en el millor dels casos, però sense acabar de trobar aquell punt de connexió, no dels artistes amb el públic, sinó dels artistes amb les obres que interpretaven. El més lluït el vals de Juliette cantat amb exquisidesa per la Blanch i el duo de L’elisir, magníficament en estil per part d’ambdós protagonistes.

Blanch no hauria de cantar, ara per ara, “Las carceleras” de Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapi perquè no té la veu idònia, havent de forçar el centre i el greu de manera innecessària i enlletgint el so i vulgaritzant la interpretació, a banda que no hi ha hagut gaire entesa amb el pianista i ha superat un petit, però evident lapsus.

El “largo al factotum” de Spyres, en realitat no acabes de saber si és un baríton amb notes de tenor, o un tenor que força la veu. Ho fa tot, potser massa i tot, i per a mi perd espontaneïtat, brillantor i simpatia. Fa coses magnífiques amb la veu, però el resultat no pot ser una exhibició de mitjans i això és el que m’ha semblat.

El sempre efectiu “No puede ser” tot i que ha estat molt ben dit, l’hem escoltat, tant i tan bé que m’ha semblat un farciment innecessari i pel que fa a la Blanch. S’ha repenjat en excés en un “Oh mio babbino caro” lentíssim i sense l’esperit real de l’arieta. Ha estat un exercici virtuosístic de sons bonics. No esperava això d’ella.

A la segona part hi ha hagut un gir notori, començant pel brindis de Hamlet amb un Spyres força més inspirat en la intenció, tot i que alternant sons plenament baritonals amb impostacions de tenor en la zona més aguda. Ha estat Sara Blanch amb una meravellosa interpretació de l’escena de la bogeria d’Ophelie “A vos jeux, mes amis” quan el recital ha agafat volada. Blanch sap crear els moments i sap atrapar al públic, interpretant i vivint amb intensitat el personatge. Ha ballat al voltant de l’altar, ha baixat al pati de butaques llençant les flors que portava, al públic i ha creat una mini escena magnífica, fent que tots estiguéssim pendents d’ella, i ho ha desplegat tot, demostrant un magnífic domini tècnic amb un legato, uns reguladors, unes notes aspirades amb uns portamenti subtils i embellidors i altres notes picades sense xarxa i amb tota l’emotivitat d’una intensa interpretació. Mereixia molts, però molts més bravos i aplaudiments, potser el públic esperava un “Visi d’arte” i això del Hamlet de Thomas no els sonava de res. Llàstima, m’ha agradat moltíssim i m’agradaria que es representés altre cop al Liceu amb ella de protagonista.

Spyres inspirat per aquella intensitat que ha deixat la Blanch, ha cantat la bellíssima serenata Bracco, sense canvis de color, amb una veu plena, ferma i ben projectada, i amb emoció.

El panorama ha canviat del tot i aquesta segona part anava ben encaminada i la Blanch ha cantat la inspirada “Musica proibita” de Gastaldoni amb bellesa i refinament.

El pitjor d’aquests recitals és aquest anar i venir d’obres moltes vegades inconnexes, perquè després Spyres ha cantat magníficament la popular Granada d’Agustín Lara i jo he pensat que en aquell moment això no tocava. La interpretació m’ha semblat pletòrica, amb una pronunciació molt notable, malgrat les deficiències acústiques del recinte.

Sara Blanch s’ha canviat fins i tot de vestit per interpretar la part final del recital, tota ella d’aires espanyols. Primer amb una magnífica versió de “Me llaman la primorosa” d’El Barbero de Sevilla de Gerónimo Giménez, que ha cantat amb gràcia, tot i que caldria dir “gracejo o duende” acompanyada amb uns moviments de braços i de cos, elegants i adequats a l’obra. Ella sap dominar l’escena, és artista i mesura bé l’instant propici per fer tot el que fa, ho resumiria amb Intel·ligència interpretativa.

Acabar amb el duo d’El gato montés de Manuel Penella, em semblava avant matx, un despropòsit, però vist com ha anat aquesta segona part i la sinceritat de les interpretacions, tot i que ben mirat la grandesa d’ambdós artistes potser es mereixia un duo de veritable traca, han quedat simpàtics i el públic encantat amb allò de “Torero quiero ser”

Òbviament hi ha hagut propines.

Spyres ha cantat potser la millor versió de La donna è mobile” que jo recordi des de fa molts anys. No es pot cantar millor, amb el to adequat, el fraseig exquisit i ensarronador del fragment, amb les subtileses d’unes mitges veus i un cant ornamentat exquisit i una seguretat insultant en l’agut final, gens estentori, brillant, fatxenda i de fàcil conquesta per a la Maddalena de torn. Brillantíssim!

Ella ha optat pel vals de Mussetta, una tria de qualitat, de saber dir i també de guanyar-se tantes vegades faci falta al babau Marcello. Exquisida.

Ambdós han interpretat plegats la bellíssima “Non ti scordar di me” de De Curtis. Cercant la complicitat i “l’instant charmant”, abans que la interpretació de cara a la galeria. M’ha agradat molt aquest final, però encara i per dir-nos que allò no donava per a més, han cantat la cabaletta del duo de Gilda i Il Duca del Rigoletto de Verdi “addio, addio, speranza ed anima”, amb una seguretat i lluïment, ara sí, en el sobreagut final de part de tots dos, absolutament brillants

Era un concert de Festa Major i efectivament la festa ha estat gran, ara bé, aquesta fórmula distesa de distreure una nit d’estiu podria millorar, aprofitant la qualitat d’ambdós artistes, en un format o una proposta més pensada, coherent i original.

Del pianista Giulio Zappa, ja no en vaig parlar gaire bé quan va “acompanyar” a Sara Blanch i Pene Patti al Liceu, i continuem igual, necessita millorar.

PROGRAMA   

PART I
Jacques OFFENBACH (1819 – 1880)
“Il etait une fois”, de Les Contes d’Hoffmann
Michael Spyres

Charles GOUNOD (1818 – 1893)
“Je veux vivre”, de Romeo et Juliette
Sara Blanch

Gioachino ROSSINI (1792 – 1868)
“Largo al factótum”, de Il barbiere di Siviglia
Michael Spyres

Giacomo PUCCINI (1858 – 1924)
“Oh mio babbino caro”, de Gianni Schicchi
Sara Blanch

Pablo SOROZÁBAL (1897 – 1988)
“No puede ser”, de La tabernera del puerto
Michael Spyres

Ruperto CHAPÍ (1851 – 1909)
“Carceleras”, de Las hijas del Zebedeo
Sara Blanch

Gaetano DONIZETTI (1791 – 1848)
“Caro elisir, sei mio!”, de L’elisir d’amore
Sara Blanch & Michael Spyres

PART II
Charles Louis AMBROISE THOMAS (1811 – 1896)
“O vin dissipe la tristesse”, de Hamlet
Michael Spyres
A vos jeux, mes amis
Sara Blanch

Calogero Adolfo BRACCO (? – 1905)
Serenata
Michael Spyres

Stanislao GASTALDON (1861 – 1939)
Musica proibita
Sara Blanch

Agustín LARA (1897 – 1970)
Granada
Michael Spyres

Gerónimo GIMÉNEZ (1852 – 1923) & Manuel NIETO (1844 – 1915)
“Me llaman la primorosa”, de El barbero de Sevilla
Sara Blanch

Manuel PENELLA (1880 – 1939)
“Torero quiero ser”, de El gato montés
Sara Blanch & Michael Spyres

Propines:

La Donna è mòbile (Rigoletto, Verdi) Michael Spyres

Quando me’n vi (La Bohème, Puccini) Sara Blacnh

Non ti scordar di me, Ernesto de Curtis Sara Blanch & Michael Spyres

Addio, addio, speranza ed anima (Rigoletto, Verdi) Sara Blanch & Michael Spyres