IN FERNEM LAND

ÒPERA AL CINEMA: CENDRILLON DE MASSENET A LA ROH


Cendrillon a la ROH 2011 Joyce DiDonato i Alice Coote, producció de Laurent Pelly. Foto Photo by Bill Cooper

Ahir a molts cinemes retransmetien Cendrillon, la deliciosa òpera de Jules Massenet gravada al passat mes de juliol a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, amb la nova producció, coproduïda entre d’altres per el Gran Teatre del Liceu, de Laurent Pelly i direcció musical de Bertrand de Billy.

Espectacle d’embriagadora teatralitat gràcies al geni creatiu de Laurent Pelly, que amb una escenografia molt senzilla de Barbara  de Limburg, un vestuari fantasiós del mateix Pelly i Jean-Jacques  Delmotte, un cuidat disseny de llums de Duane  Schuler i una espectacular “no coreografia” de Laura  Scozzi, realitzen una producció d’aquelles que revaloritzen una òpera fins ara poc representada i de música més agradable que realment inspirada, tot i que la segona meitat (tercer i quart acte) tot pren una volada molt notable i que probablement s’universalitzarà gràcies a aquesta boníssima producció.

A Bertrand de Billy li retrauria una manca de subtilesa en una obra que és una pura filigrana i a vegades em va donar la sensació que tot estava llegit pel broc gros, tot i així l’orquestra de la ROH sonava esplèndida.

Vocalment sobresurt la gran Joyce DiDonato que es fa seu el rol des de el primer moment i que vocalment ofereix una delicadíssima interpretació, plena de detalls i d’una dolçor extraordinària, amb control de pianos i pianíssims que enamoraven al Prince Charmant i a l’auditori que no arribava ni a la mitja entrada de la gran sala del Cinesa Diagonal. En el tercer i quart acte va estar especialment inspirada, sobretot en el bellíssim  duo amb el pare “Viens, nous quitterons cette ville” i a l’escena del bosc (en aquesta producció a les taulades) amb el Príncep i la fada. Una pura delícia, amb aquell cant tan musical i acurat que fa de DiDonato una de les cantants més encisadores de l’actualitat.

El Príncep Charmant era l’anglesa Alice Coote, especialitzada en rols travestits (Hansel, Octavian, Compositor, Orfeo, Ariodante, Cherubino), que fa amb una grandiosa convicció i amb aquella musicalitat que sempre caracteritza a les mezzosopranos britàniques. En aquest Prince fa el rol a la perfecció i llueix un registre brillant i sempre avellutat, amb el cant melangiós i romàntic que requereix Massenet. Fantàstica també en els duos amb Cendrillon.

Bé la fada (una Mae West segons Pelly) de Eglise Gutiérrez , però la soprano cubana ha perdut aquells aguts brillants que van caracteritzar els seus inicis. La veu s’ha enfosquit una mica i també s’ha eixamplat. Li manca una mica de misteri, però Pelly la transforma en una fada descarada, seductora i fins i tot provocativa i aquesta carnositat vocal li va prou bé.

La genial Ewa Podles com a Madame de la Haltiere a la Cendrillon de la ROH, producció de Laurent Pelly Foto © Bill Cooper

La personificació que fa Ewa Podles del rol secundari de Madame de la Haltiere, la famosa madrastra que Rossini va ometre, és hilarant i portentosa. Està simpatiquíssima en aquest rol de dolenta i malvada i llueix el seu descarat registre en els pocs moments que Massenet la deixa (en bastant millor forma que en l’altre gravació que us vaig deixar d’aquesta òpera a La Monaie). Tot i així l’inici del tercer acte, el del retorn del ball és d’embogir amb el desplegament de mitjans vocals i escènics. Pelly ha fet un treball magnífic amb la caracterització de tots els personatges, però mentre que amb les dues protagonistes es manté en el caracterització previsible,  amb la fada, la madastra i les germanastres, fa un minuciós treball que les cantants segueixen a la perfecció.

Magnífiques Madeleine Pierard§ i  Kai Rüütel  com a Noémie i Dorothée les filles de Madame de la Haltière, tot i que no tenen números musicals en solitari i sempre són un perfecte contrapunt en aquest ben engranat muntatge.

Els rols masculins són molt més anecdòtics, però el del pare de Cendrillon, Pandolfe, és el que té el número més bonic de tota la partitura, l’esmentada escena amb la filla del tercer acte. El veteraníssim Jean Philipp Lafont no està per masses subtileses i potser, malgrat ser gran, el pare no hauria de semblar l’avi, al menys vocalment. Correcte el Rei de Jeremy White  així com la resta de petits rols secundaris.

La genial proposta de Pelly ens torna a mostrar la gran capacitat que té aquest director d’escena de recrear les històries amb una quantitat de idees i detalls que sempre enriqueixen la trama, amb solucions genials per les escenes de ballet, on les coreografies, en molts casos molt senzilles, són realitzades pels mateixos coristes. En aquest sentit l’entrada dels invitats a la festa, amb la desfilada de les princeses aspirants a casar-se amb el Príncep, és extraordinària i plena de gags per a tots i cadascun dels membres del cor. Així mateix l’escena del bosc, situada entre xemeneies del terrat i amb la fada d’estètica Mae West (més un follet entremaliat que no pas la típica fada del comte) és molt original.

Ja us he dit que l’escenografia és molt senzilla, com ja ho era la de la famosa Fille du Régiment vista al Liceu i en canvi el vestuari és exagerat com correspon a la iconografia del compte, veient la fotografia de la Podles i del encapçalament ja us en podeu fer una bona idea.

Un espectacle brillant per una òpera menor de Massenet, que gràcies a aquest gran cast i a aquesta direcció escènica, de ben segur es reposarà en molts teatres. No dic pas que facin d’aquesta Cendrillon una òpera de repertori, però que ajudarà a fer-se a molts teatres, n’estic del tot segur.

Quan surti el DVD no us el perdeu i no cal que us digui que, en el cas que es trobés per la xarxa una retransmissió televisiva, intentaré deixar-la a IFL, mentre això no arribi us deixo l’àudio de la representació del 9 de juliol del 2011 i encara que escolteu a l’inici que una veu informa al públic del Covent Garden que Joyce DiDonato estava refredada, però que cantarà, la gravació és esplèndida.

CENDRILLON (Jules Massenet)
Director musical: Bertrand de Billy
Director d’escena: Laurent Pelly

Cendrillon: Joyce DiDonato
La Fée: Eglise Gutiérrez
Le Prince Charmant: Alice Coote
Madame de la Haltière: Ewa Podles
Pandolfe: Jean-Philippe Lafont
Noémie: Madeleine Pierard§
Dorothée: Kai Rüütel
Roi: Jeremy White
Doyen de la Faculté: Harry Nicoll
Surintendant des Plaisirs: Dawid Kimberg
Premier Ministre: John-Owen Miley-Read

Cor i Orquestra de La Royal Operra House, Covent Garden de Londres

Demà us explicaré com ha anat l’entrega de les medalles d’or del Liceu.

Gaudiu de l’àudio de la Cendrillon, ja m’ho sabreu dir.

21 comments

  1. Golaud

    Gracias por la crónica, Joaquim. A mí no me gustó mucho esta ópera de Massenet que desconocía, la música en los dos primeros actos es bastante floja, y la comicidad en los momentos que la pretende me parece bastante discutible, con diálogos imposibles y una música muy poco inspirada. La ópera remonta el vuelo cuando la música adquiere tintes más líricos como en el citado dúo padre hija, o el dúo entre Lucette y el Príncipe. Tampoco me gustó el papel del Hada, que me chirrió por completo. Para rematar, cuando se descubre el pastel, el final se precipita y salen con aquello de “Hemos hecho esta representación lo mejor posible…”, que me mató. La música de las “no coreografías” también me parece muy hueca. En fin, para mí fue muy decepcionante, y me considero muy massetiano, que conste. En el plano de las interpretaciones estoy muy de acuerdo con todo lo que dices, a Billy le faltó fineza, Joyce y Coole fueron de lo mejor vocalmente y Podles me hizo reír mucho cuando relató el árbol genealógico de la familia (el único momento para mí con gracia de toda la ópera). Yo pienso que ni con la buena producción de Pelly se va a universalizar esta ópera.

    M'agrada

  2. SANTI

    L’obra és fluixa amb moments bons però li falta la guspira de la genialitat, que en algunes obres també fluixes de Massenet si trobem, com pot ser el cas de Thaïs o Esclarmonde, però obres totalment rodones de Massenet no en trobo ni una, sempre em sobre minutatge.
    Fabuloses DiDonato, Coote i Podles. Gutierrez i la seva caracterització, discutibles i Lafont no està per cantar..
    Pelly és un geni i a de Billy li falta molt per a ser Plasson.
    Per veure si, però aquesta vegada no em baixo els enllaços que t’agreixo igualment.

    M'agrada

  3. colbran

    Hacía tiempo que no escuchaba esta ópera y la recordaba mejor de lo que es, gracias a la grabación discográfica con Frederica von Stade y Ruth Welting (magnífica hada).

    Estoy totalmente de acuerdo con Joaquim y Golaud en que los dos primeros actos son muy huecos, con una música decepcionante, pero la calidad musical remonta a partir del tercer acto, siendo el momento más glorioso el dúo de padre e hija. Las arias de Lucette son bastante anodinas y nunca despegan y las del Hada Madrina, muy pirotécnicas, pero nada más.

    La escena es muy propia de cuento de hadas y está muy bien resuelta y el vestuario es tan estrambótico como vistoso.

    Ewa Podlès está genial y divertida, pero vocalmente comienza a acusar el paso de los años (en abríl 60) y las diferencias de color en todo su registro son más y más dispares. De todas formas una cantante genial sabe cómo satisfacer a su público y ella lo consigue.

    Joyce DiDonato está muy bien escogida para el rol de Lucette y canta estupendamente una partitura bastante larga para ella, pero sus arias contienen música muy poco inspirada. Afortunadamente los dúos con el padre y el príncipe son otra cosa.

    Lo único que no me ha gustado de esta representación es la caracterización del Hada Madrina como una Mae West de pacotilla. Quizás el físico de Eglise Gutiérrez no permite otra caracterización, pero está vulgar en exceso. Por cierto Joyce DiDonato en el prólogo de presentación asegura que el Hada sale vestida como una cantante de rock (!) y que lo encuentra muy conseguido. Será quizás que le recuerda alguna vestimenta de Lady Gaga… porque me niego a creer que no sepa o nadie le haya comentado que existió una reina de la Paramount, compatriota suya, actríz, cantante y autora teatral que se llamaba Mae West…Vocalmente Eglise Gutiérrez está correcta pero me gustaba más el toque infantíl de la deliciosa Ruth Welting.

    Lafont bastante acabadito y el resto el reparto correcto, mejor como actores que como cantantes. En cuanto a Bertrand de Billy, como a mí me gusta tanto como director musical, no sé qué pega adjudicarle, quizás unos matices más sutiles en determinado momentos, pero es que la partitura no da para más.

    De todas formas esta función visualmente es una gozada y sólo por la comicidad de Ewa Podlés y el canto de Joyce DiDonato vale la pena adquirirla en DVD llegado el momento.

    M'agrada

  4. dandini

    Tinc entrades per veure-la al Gran Sarria i em fa molta il·lusió.Sóc fan de Joyce Di Donato i m’entusiasmen els treballs de Laurent Pelly.Segons tinc entès aquesta producció ha de venir al Liceu.Tant de bo.Un dels gran defensors d’aquesta partitura és el director Marc Minkovski que diu que és una obra mestra poc coneguda…

    M'agrada

  5. tristany

    Si us interessa veure la producció (realment val la pena), la Monnaie és un dels co-productors del muntatge i l’ofereix gratuïtament en streaming al seu web, perquè s’acaba de representar al seu teatre. El repartiment -ai las!- no és pas el mateix, però, llevat de la Gutiérrez.

    http://www.lamonnaie.be/fr/

    M'agrada

  6. Estupenda crònica d’una obra que no em feia gràcia malgrat les intèrprets. Aprofitant la informació que dona Tristany faré una incursió virtual a La Monnaie.
    Salut operatics!

    M'agrada

      • Josep Ramon

        Però a La Monnaie el repartiment és bastant fluix o desconegut per a mi i per això m’estimo més anar al cinema, pensava que tan sols era ahir.
        Cendrillon – Anne-Catherine Gillet
        Le Prince Charmant – Sophie Marilley
        Mme de la Haltière – Nora Gubisch
        La Fée – Eglise Gutiérrez
        Noémie – Ilse Eerens
        Dorothée – Angélique Noldus
        Pandolfe – Lionel Lhote
        Le Doyen – Yves Saelens
        Le Surintendant des plaisirs – Quirijn de Lang
        Premier Ministre – Donal Byrne
        Le Roi – Patrick Bolleire

        Symfonieorkest van de Munt
        Koor van de Munt
        Muzikale leiding – Alain Altinoglu

        M'agrada

      • colbran

        Nora Gubish es una buena contralto con una carrera ya bastante avanzada, más o menos como la Podlés, pero su voz no es -ni mucho menos- tan sumamente importante. De los demás cantantes ni idea, excepto la Gutiérrez que a mí no me ha entusiasmado nada, pero a veces hay sorpresas con los intérpretes desconocidos, pues los buenos comenzaron por serlo. Ejemplo: Joyce DiDonato. Cuando Joaquim i jo la vimos en Pésaro por primera vez -en “Adina o il califfo di Bagdad”- era una total desconocida (de eso hace ya unos 10 años) y fijáros ahora cómo está de situada en el “candelabro”!

        Me parece, no obstante, que Anne-Catherine Gillet no es mezzo como DiDonato, pues es el único nombre que me suena algo, pero no lo ubico entre las cantantes de esa cuerda.

        M'agrada

      • colbran

        Efectivamente, acabo de comprobarlo, la Gillet es una soprano belga que en el 2009 interpretó en la Sala Favart de Paris la Micaela de “Carmen” y en enero del 2010 la Sophie del “Werther” con Kaufmann/Koch/Plasson de la Bastille.

        Fede

        M'agrada

    • Josep Olivé

      Catxis, el 26 estaré a Alemanya per la feina, o sigui que m’hauré d’esperar al Liceu…en compensació es probable que alli “pesqui” alguna cosa, que no serà Cendrillon però ben segur algo “pescaré”…l’oferta alli és colosal…jeje.. 🙂 De totes maneres, moltes gràcies Dandini per la informació, ja que el post m’ha fet interessar per aquest obra.

      M'agrada

  7. Joan

    Si de la Cendrillon de la monnaie -a banda de l.audio- hi ha post m.agradaria llegir.lo però no el trobo a “related” Gràcies per la preparació que farà que no arribi a l’òpera net d’idees. La producció per les fotos sembla molt atractiva. Com, pel meu gust, ho són les de comediants que en aquesta estètica dels contes de fades excel.leixen.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: