Esbós escenogràfic de l’acte 1er d’Adriana Lecouvreur. Charles Edwards. Producció David McVicar
Si l’òpera fos sempre com l’Adriana Lecouvreur que vaig veure ahir al Liceu, tingueu per segur que no perdria ni el temps, ni els diners en ella, ni la necessitaria, ni m’interessaria en absolut.
Una producció que tot just al inici de la setmana em satisfeia i engrescava, ahir em va semblar vella, avorrida i sobretot, musicalment poc interessant. Com pot ser possible aquest canvi?. Doncs el canvi té quatre responsables que s’anomenen, Micaela Carosi, Carlo Ventre, Elisabeta Fiorillo i Bruno de Simone.
Micaela Carosi no m’interessa gens. Una veu gran al servei d’una artista plana, que no sap expressar res del que canta, que té una dicció confusa i que tan sols sap cantar forte, sense fer cap matis, cap inflexió, cap piano, ni molt menys pianíssim. De tant en tant es despista, no controla i desafina. Confon cantar piano amb abaixar el volum i quan canta fluixet queda inaudible. Incomprensible i intolerable que una italiana no sigui capaç de fer-se entendre en la seva llengua i en el monòleg de Fedra al tercer acte, sigui incapaç de donar sentit a una escena que en les seves mans vocals esdevé banal, artificiosa i provinciana. Tot i ser la menys aplaudida, pel meu gust encara ho va ser massa.
Carlo Ventre com ja sabíem per un Andrea Chénier que va cantar no fa gaires anys, té una veu poderosa, però no ha evolucionat gaire i no és capaç de fer cap subtilesa. Entén el cant i el verisme pel broc gros, i encara que Maurizio di Saxonia res tingui a veure amb Turiddu, ell el fa sicilià. Com que al costat no tenia precisament a Magda Olivero, ell es va deixar endur per el cant en forte, de tal manera que el preciós duo del quart acte, amb una teòrica Adriana agonitzant i un Maurizio desconcertat per els incontrolables esdeveniments, es va transformar en un encès duo d’exaltació, tan incomprensible com desencertat, i tan sols faltava acabar-lo amb un “Viva la morte insieme” per rematar-ho.
Cap dels dos cantants està dotat de grans capacitats interpretatives, i tot allò que en el primer cast, sense la presencia de la diva més diva entre el públic, era passió, en aquest cas esdevé teatre d’abans, amb gestualitat pròpia del teatre d’aficionats i una expressivitat pràcticament nul·la, amb moments en que els cantants palplantats en mig del escenari no sabien que fer o el que feien era tan poc creïble que en lloc de semblar una abraçada passional, semblava un xotis mal ballat.
No diré que Ventre no impressioni vocalment, però després del segon agut esclatant em vaig quedar amb ganes d’alguna cosa més, ja que l’òpera no pot ser tan sols allò. Potser en el Radamés que cantarà al juliol i en mig dels paparets de la producció arqueològica quedarà bé, però en aquesta que pretén ser moderna, en mans de cantants tan poc dotats per l’escena, queda arcaic.
Elisabeta Fiorillo mai ha estat una cantant refinada i per tant si em queixava de Zajick en el primer cast, amb aquesta anem a pitjor. Al seu favor es pot dir que s’entén (quasi sempre) el que canta, en la seva contra la resta, que no és poc.
Malgrat tenir encara uns aguts poderosos i uns greus “poitrines” (per impressionar), el seu centre és actualment inexistent i la concepció del personatge de la Bouillon, és absolutament errada. Aquesta mania en fer-la ordinària, per semblar més dolenta, em sembla tan fàcil i poc treballada, que no ser si donar-li la culpa a McVicar o a la poca capacitat de les intèrprets vistes fins ara, per fer d’aquest rol, un caràcter imponent, inflexible, fred i autoritari, cantant bé i amb intenció. Si no fos que Borodina a la ROH i en la mateixa producció s’apropa al que jo vull, diria que la culpa és del director d’escena i també del mestre Benini, per ser incapaços de fer entendre a les cantants involucrades en aquestes representacions, que no es pot cantar tan vulgar. Crec que ja no em queden ganes de veure l’altre repartiment i comprovar si Cornetti o fa millor, ja que amb les noticies que m’arriben de l’estat vocal de Fabio Armiliato no crec que sigui capaç d’arriscar-me, i si no canta el genovès, el “cover” serà Ventre, o sigui que…
Bruno de Simone és un magnífic actor/cantant, ideal per als rols buffos del belcanto italià. la veu es projecta magníficament i la seva dicció és claríssima, se li entén tot el que diu. El problema és que Michonnet no li escau ni per tipologia vocal, ni per adequació estilística. La seva interpretació no difereix gaire de quan canta els rols rossinians i aquest rol és tot un altre cosa i en aquest cas Joan Pons està perfecte, la comparació és sagnant.
El Príncep de Bouillon va ser Stefano Palatchi, amb una veu molt greu, però amb una perillosa oscil·lació. La seva caracterització és molt aristocràtica i fa molt bé el rol.
La resta són els mateixos cantants del primer cast i per tant no hi ha canvis substancials.
L’orquestra i el mestre Benini repeteixen amb encert la bona impressió del dia de l’estrena.
La producció en mans de cantants provincians esdevé menys rellevant, ja que després del impacte escenogràfic i del fantàstic vestuari, que s’ha de saber lluir i cap dels intèrprets d’ahir ho sabia fer, esdevé més de cartró pedra.
No és que ahir no tingués el dia d’Adriana Lecouvreur, és que acabat el primer acte i intuint el que m’esperava, hagués marxat sense cap problema de consciència del teatre. Quina pèrdua de temps!
El públic del torns populars, que acostuma a ser molt agraït, no té ni un pèl de tonto. Va aplaudir poc i va bravejar menys del que és habitual, i és que Carosi no va convèncer a ningú, Fiorillo va passar sense pena ni glòria, imperdonable en un rol com aquest i Ventre penso que va acabar esgotant als espectadors. Els aplaudiments més sentits van ser per de Simone, però tampoc una cosa desbordada. El mestre Benini i l’orquestra van ser ben reconeguts.
Una nit perduda que em fa pensar seriosament en el bon nivell que hem assolit al Liceu en els darrers anys, ja que un cast com aquest, que tampoc és que siguin noms desconeguts, no sóc capaç d’aguantar-lo. La pregunta és, cal que en un teatre com el Liceu, amb una programació de temporada, tinguin cabuda repartiments com aquests en òperes que si no tenen primeríssims cantants, no tenen gaire sentit programar-les?La temporada vinent els torns populars i només els populars, tindran el privilegi d’encabir l’òpera de Kurt Weill “Street Scene”. Que els cantants no siguin primeríssimes fugures no és el més important, en canvi per molt torn popular que sigui, cantants que nos saben cantar Adriana Lecouvreur, no hi haurien de tenir cabuda. Una cosa és que siguin joves i no siguin prou coneguts i l’altre és que siguin vulgars.
Sort que el Barça no jugava la final de la Champions 😥
IN FERNEM LAND 
I sort que he agafat entrada de les barates, que així només he llençat vuit euros. Què content em fas començar el dia!!! 😕
Molt interessant la reflexió sobre el bon nivell assolit pel Liceu. Potser no som conscients del tot del privilegi que tenim. Què passarà quan la crisi (o una gestió maldestra) ens privi durant un temps dels nivell de cantants que tenim actualment? I si coincideix que per llavors Messi ja no juga al Barça… què farem aleshores?. Quid sum miser tunc dicturus? Quem patronum rogaturus?
M'agradaM'agrada
Si en algun moment la crisis encara ens maltracta més, acabarem veient molt poques funcions memorables i veurem molts cartells anunciadors a les Rambles de concerts d’Ana Belén, Isabel Pantoja, els Estopa (cadascú que faci la llista que li sembli més convenient). El Liceu esdevindrà un gran contenidor de luxe per a tot aquell que pugui pagar el lloguer de la sala.
M'agradaM'agrada
(“acabat el primer acte i intuint el que m’esperava, hagués marxat sense cap problema de consciència”) + (“Sort que el Barça no jugava la final de la Champions”) = L’hauries vist guanyar 😥
M'agradaM'agrada
Segur?
M'agradaM'agrada
Sigo sin comprender que en los turnos populares se prefiera contratar a cantantes de fuera que lo hacen mal, cuando hay cantantes de aquí que podrían hacerlo bastante mejor.
Después de lo que he leído de Armiliato (me lo temía), paso de cambiar la entrada del abono y arriesgar con otros repartos. El primero es fantástico, ¿para qué quedarse con un mal sabor de boca?
M'agradaM'agrada
Ni se te iocurra cambiar nada. 🙂
M'agradaM'agrada
Aloeshores no vas vore al “xic” (Jonas Kaufmann) als previs de la final …
M'agradaM'agrada
No, me’n he assabentat avui, però francament el xic el prefereixo cantant altres coses i en altres llocs.
M'agradaM'agrada
Uaaauuu.Sincerament crec que no tenies un bon dia.He vist totes les Adrianas que s’han fet al Liceu desde l’any 1972 i desde la vessant escènica hi ha hagut coses mooolt pitjors.Pel que fa als cantants estic força d’acord amb el que dius de Micaela Carosi pero tanmateix cosidero que el seu grau d’afinació és força més acurat que el d’Angeles Blancas a Londres.Carlo Ventre té segons el meu parer una magnífica veu i una molt bona linia de cant.Crec que és un tenor a tenir en compte en aquest repertori. i malgrat el teu criteri no considero de nivell provincià.Al menys si ens fixem amb la llista de teatres on canta San Francisco,Londres ROH,Berlin,Munich,Paris(Bastille) diriem que la opinió dels directors de grans teatres es bastant diferent a la teva.El cas d’Elisabeta Fiorillo és bastant curiós.Fa uns anys quant va debutar amb la Preziossilla tots vem dir que era una mezzo valenta i interessant.Amb el pas dels anys i sense haver perdut gens de plenitud vocal sembla ser que ara es vulgar i prou.Bruno de Simone em sembla un gran professional i no tinc gens clar que el Michonnet estigui més a prop de Rigoletto que de Belcore.Finalment no entenc que una producció preciosa com la de David MacVicar és transformi de magnífica en brossa d’un dia per l’altre.
M'agradaM'agrada
Totes, excepte la primera Adriana que vaig veure, temporada 1977/78 amb Aragall/Lavirgen, Antonietta Canarile, Maria Luisa Nave han estat molt millor que la d’ahir, totes
Escènicament m’importa ben poc si és una producció boníssima si els cantants són tan mediocres com els d’ahir. No tinc prou temps per veure, escoltar i viure tot el que encara vull viure, per perdre el temps d’aquesta manera.
Si tu vas gaudir-la, malgrat la cara de prunes agres que feies a la sortida, ho trobo magnífic, però per favor, que els cantants que van veure ahir cantin als teatres que esmentes, no els salva de la seva mediocritat.
M'agradaM'agrada
Se me olvidaba… El viernes estuve en el primer reparto y pude ver la Adriana desde muy cerca. Te tengo que dar la razón, la Zajick más que ordinaria, daba miedo. En la escena del dúo, se sentó en el diván, agarró a Alagna del brazo y le tiró literalmente al sofá. El pobre hombre tuvo un gesto reflejo como de susto, intentándose tapar, como cuando crees que te vas a llevar un golpe… Casi se me salta la risa (aunque a Maurizio se le veía más atemorizado que otra cosa).
M'agradaM'agrada
Esas son las desventajas de estar muy cerca 🙂
M'agradaM'agrada
Hombre, es que estas senoras Bouillon de hoy en dia, q me acuerdo de la Borodina agarrando al JK ejem q me salto la risa pense q se iba ahogar en su.. ejem decoltee :-p La unica q a mi personalmente me ha gustado fue la Schuster, picara, inteligente, lista y que tenia una cierta quimica que te dejaba la idea de q hubo algo mas q la relacion solo por interes politico, con lo cual era mas peligroso el confrontamiento y algo menos “divertido” en sentido de situacion visual q causa risas 😀
M'agradaM'agrada
Jo vaig ser el dijous i no va estar malament del tot. Vam tenir la sort que a Armiliato se li trenqués la veu, ja que el Liceu no és per a ell. Va forçar la veu i es va escanyar. (Jo li vaig veure una Tosca al petit i coquetó Teatre Principal de Maó, i allí va quedar bé). El substitut era millor que ell.
El dijous la seva dona va aguantar bastant bé, però no tant com pretenia la “claca” de servei aquell dia: exagerats “bravissima” des de dalt. (En els meus temps això passava només al Paral · lel :-))
La mezzo feia riure doncs pretenia lligar-se al galant una senyora de passos elefantíacs. (Sort que no hi era el Rei. :-))
By the way: Quan canviarem el nom del Liceu a el de “Gran Teatre del Tussiu” (hosti noi!!) Perque no reparteixen pasteilles Juanola a l´entrada?
M'agradaM'agrada
Però que l’Armiliato està molt acabat?
M'agradaM'agrada
això sembla i diuen.
M'agradaM'agrada
Jo crec que el problema no són les dimensions del teatre, ja que havia fet coses aquí força notables, cal recordar el seu Andrea Chénier , però ara per motius diversos, que poden passar ben bé per un repertori inadequat (ja ha cantat Otello), la veu s’hagi definitivament espatllat, tan de bo m’equivoqui, però les informacions que m’ha arribat no són pas molt esperançadores, és a dir, aneu preveient que les funcions que hauria de cantar Armiliato les canti Ventre i com a mínim tindreu els aguts col·locats.
La seva senyora té uns admiradors molt fidels, d’aquells que malgrat que els anys vagin deixant petjada, l’aplaudeixen com no ho feien quan ho mereixia. Res de nou a can Liceu
M'agradaM'agrada
Vaig anar el divendres amb el primer cast (em va agradar moltíssim Frittoli, cantant i actuant), i com que potser decideixo veure-la altre vegada abans del dia que em toca (última funció) prenc bona nota de lo escrit, que és òpera que m’agrada i que no vull que maltractin en la meva presencia.
Avui OBC amb ganes, amb un so esplèndit, magnífic, orquestra en estat de gràcia en el millor concert de la temporada en la meva opinió. Ha interpretat un Debussy meravellós i una Schéhérazade amb un concertino (el d’avui Roberto González, que l’OBC no en té encara de titular!) impecable. I de lo que també he prés bona nota és del director Kazushi Ono. “Tros” de director, redeu! Quan he llegit el seu “currículum vitae” ho he entés tot.
M'agradaM'agrada
Ahir dissabte, Wagner el van tocar amb poques ganes o poc assajat, no em va agradar gens, i Debussy més o menys igual. Sort de Rimsky, que va ser gloriós, en particular molt brillants alguns soloistes: el trompa, la oboè i el concertino, que ja el podrien posar com a titular, carai!
M'agradaM'agrada
Jo he escoltat per ràdio la primera part, i una mica de la segona al cotxe.
No m’ha agradat gaire, per no dir gens Wagner, Debussy potser millor, i Rimsky m’ha semblat espectacular, però ja no he pogut parar gaire atenció.
M'agradaM'agrada
Hi vam anar el divendres (a l’OBC). Wagner tocat amb una delicadesa insòlita i potser excessiva. De Debussy no coneixia l’obra i no vaig arribar a poder-la seguir: em distreia; però després ho he escoltat a casa en diferents versions inclosa la de la ràdio del diumenge amb el mateix resultat. Rimski, en directe i des de la nostra localitat lateral que es veu molt bé el director i l’orquestra, fantàstic: els mestres solistes extraordinaris (i no únicament el violi), tots implicadíssims i al final aplaudint el director amb entusiasme. Quin goig veure els professionals tan satisfets de la conducció. I sense saltirons ni altres comèdies japoneses! Vam sortir emocionats. Que torni el mestre Ono.
M'agradaM'agrada
És ben curiós que jo trobés a faltar els saltirons i les altres comèdies japoneses. Bé Scherezade, però hi mancava quelcom que acabés donant vida a una orquestra amb un so preciós. Ni la interpretació de Wagner, ni Debussy van estar a l’alçada de Rimsky, no per ell, per l’OBC.
M'agradaM'agrada
Sentit per la ràdio, he de dir que si el violí sonés sempre així de bé, potser m´agradaria més 😐 . Impressionant.
M'agradaM'agrada
Jo vaig demà…. a veure que tal, espero que no es faci molt pesada i que comenci la setmana amb bon peu…. de totes maneres ja tinc ganes d’anar-hi, a veure com va!
Nacho Díaz
M'agradaM'agrada
Ja ens ho explicaràs.
M'agradaM'agrada
Vaya soberano aburrimiento!!!
Yo creía que el cetro de la peor dicción en la lírica lo ostentaba Dame Joan Sutherland, ahora ya se lo ha pasado por “méritos propios” a la Carosi, cantante desigual con tendencia a la desafinación que sólo sabe emitir la voz en forte fortísimo, intérprete nula que cuando está para morirse es cuando más volumen emite, obviando que existen pianos y pianísimos. Intérprete absolutamente archivada, sólo le entendí cinco palabras en toda la función: ” E gioia, o quelli fiori”, en el último acto. Estoy con Marga, para importar tal nulidad mejor una cantante de la cantera nuestra.
Carlo Ventre es un tenor de agudos y buena dicción y “prou”. Un auténtico “estaquirot” como actor. Por muchos buenos teatros donde cante no superará la discutible corrección; ahí tenemos un Farina que ha cantado en todos los coliseos de ópera y ya me diréis dónde estriba su calidad. Eso sí, Ventre tiene una buena dicción que contrasta con la inexistente de su parternaire. Quizás otros roles menos exigentes sean más adecuados a su temperamento.
La Sra. Fiorillo canta una aristócrata -como es la Princesa de Bouillon-como si fuera la Ulrica de “Un ballo in maschera”, con una voz gastada y fluctuante y haciendo alarde de tanta o más ordinariez que Dolora Zajic.
En cuanto a Bruno de Simone, poseedor de una voz clara y una dicción perfecta, no le llega a la altura de los zapatos de Joan Pons que sí sabe transmitir el dolor de una persona vieja que ama a una joven, sin esperanza alguna de ser correspondido.
La escena está bien, pero sigo diciendo que resulta mejor filmada que vista al vivo y en una segunda visión llega a cansar.
En esta función de ayer lo mejor ha sido sin duda la orquesta y la dirección musical de Maurizio Benini.
M'agradaM'agrada
Teniem il.lusió per veure el cast popular i tenim entrades pel dia 27 i aquest mati ens hem quedat molt tristos al llegir el teu post.
Sort que desprès l’OBC ens ha alegrat el dia. No podriem dir si ha sigut el millor concert de la temporada, però si un dels millors.
M'agradaM'agrada
Potser tjo enia un mal dia com diu en Dandini, aneu sense prejudicis i qui sap…que tingueu sort en qualsevol cas.
M'agradaM'agrada
Llàstima !
Gràcies per la crònica Joaquim .
M'agradaM'agrada
No sempre es pot gaudir com voldríem
M'agradaM'agrada
Me estáis acojonando un poco (bastante). Precisamente este fin de semana voy a ver los repartos 2 y 3
M'agradaM'agrada
Pues ven esperando lo peor que así seguro que algo puede llegar a gustarte, aunque yo sólo puedo hablar del reparto popular (Carosi-Ventre-Fiorillo-de Simone y del principal que cuenta con un gran Joan Pons y unos entregados Fríttoli-Alagna.
M'agradaM'agrada
Como mucho verás a Ventre los dos días y las Adrianas…ya nos contarás. Venir a Barna y no sacar entradas para el primer reparto tiene cierto delito
M'agradaM'agrada
Después de escuchar anoche a la Carosi en su grabación en directo de Adriana me he cogido una entrada de las ultrabaratas para el primer reparto.
M'agradaM'agrada
Bien hecho, ya nos contarás.
M'agradaM'agrada
Sort que tinc entrada pel primer repartiment perquè de no ser així entre tu, Joaquim i la resta de parroquians m’haurieu fet desistir d’anar-hi. Així que em permeto sentir una mica d’il·lusió per escoltar els enamorats Frittoli-Alagna.
M'agradaM'agrada
T’agradarà, segur!
M'agradaM'agrada
Estic segur que t’encantarà, la producció és maquíssima, i lo millor és l’orquestra, simplement ho fan quasi perfecte. Mira si em va agradar que hi torno el dia 3. el que m’ha agradat molt, és poder sentir ahir a la nit la adriana per la ràdio, Frittoli ha millorat bastant, sobretot en el momòleg de Fedra, els duets, Poveri fiori, i el final “eco la luce” (que quan l’escoltes has de tancar els ulls de lo bonic que és.
Em sap greu dir que m’ha agradat molt més Adriana que la bohème de la Gheorghiu (cosa que em sap molt greu, perquè la Angeleta m’agrada molt, com a mínim en cd i dvd).
M'agradaM'agrada
A mi la parella Dessi Armiliato no em tornaran a enredar.
Ell no es pot suportar i ella en prou feines.
M'agradaM'agrada
En lo de él , totalmente de acuerdo.
En lo de ella y en la función del pasado viernes 25, me pareció muy notable y hasta entregada a partir del 2° acto, eso sí con un enfoque interpretativo en los dos últimos actos más verista y con más fuerza, sin la clase ni la brillantez vocal de Frittoli.
Poniendo un cierto paralelismo si se me acepta, diría que la Dessì que siempre tiene problemas en el primer acto, interpreta una Adriana a lo ” Kabaivanska” , mientras que la gran Frittoli más en la línea ” Caballé o Freni”
M'agradaM'agrada