IN FERNEM LAND

SALZBURG 2012:LA BOHÈME (Netrebko-Beczala-Machaidze-Cavalletti;Gatti-Michieletto) vídeo/àudio


Piotr Beczala (Rodolfo) i Anna Netrebko (Mimì) al segon acte de La Bohème a Salzburg 2012. Mimì amb la “cuffietta rosa” segons Damiano Michieletto.

Quan l’any 1994 Jonathan Larson va estrenar al teatre Theatre Workshop la primera versió del musical Rent, basat en l’òpera de Giacomo Puccini La Bohème, poc es podia imaginar que divuit anys més tard, el jove director Damiano Michieletto, tancaria el cercle, estrenant en el Festival de Salzburg una nova producció de l’òpera, amb una òbvia referència a l’estètica i el món actual, que tan bé va saber reflectir el musical rock de Larson obtenint un èxit a Broadway avalat per les 5124 representacions, una posterior pel·lícula i diferents produccions a molts països, entre ells el nostre.

Michieletto per tant no inventa res, s’inspira en l’estètica dels joves actuals intentant treure de La Bohème tots els clixés que ha arrossegat aquesta òpera immortal, però respectant escrupolosament totes les situacions dramàtiques que s’acoten en el llibret de Giacosa i Illica, i intentant que no grinyolin amb el text original, adaptant situacions i personatges en un ambient totalment contemporani.

Cal dir que La Bohème ho aguanta tot, és una obra mestra i per tant aquestes per molt que s’intenti girar-les del revés, romanen sempre obres mestres.

Aquesta proposta volent ser moderna i agosarada queda absolutament tradicional, i l’únic que intenta donar aquesta modernitat és l’embolcall, que en alguns moments queda efectivament enginyós. Dóna la sensació que el director italià s’ha trencat el cap pensant em com podia resoldre certs aspectes del guió, més que no pas en cercar la veritable relectura d’una historia molt coneguda. Al cap i a la fi això és el que va fer Larson a Broadway utilitzant un altre música i situacions que no l’encotillessin i que el permetés de manera més lliure ser fidel a la tòpica historia tradicional.

Mimì truca al loft dels bohemis per demanar foc per la cigarreta, fuma i no li convé, està malalta i estossega, això sí, és modista (el guió condiciona en excés). Marcello pinta, però graffitis (ideal fer-ho “sulla facciata”), Rodolfo és un guionista cinematogràfic o un artista que fa vídeo-art i Mussetta és una “mega pija” que com sempre escalfa braguetes per allà on passa.

Que Mimì tingui una forta personalitat està molt bé, s’escau molt amb la manera de ser de les noies actuals, segures de si mateixes, decidides i lliures, però ai!, això topa amb la música que va sortir de la inspiració pucciniana i mentre que la majoria de personatges de Michieletto no grinyolen gaire amb els originals del tàndem Puccini-Giacosa-Illica, el cas de Mimì, sí. Netrebko que és una artista molt aplicada i s’aprèn fil per randa tot allò que ha de fer, vesteix a la perfecció aquesta Mimì que no acaba de ser “punk”, ni “choni de castefa”. Netrebko està físicament pletòrica i per tant Michieletto hagués hagut de dissimular una mica l’esplèndida salut que sortosament desprèn, ja que el “Che viso da malata” no s’intueix ni en els primers plans televisius ni de ben segur en la immensitat de la Grosses Festspielhaus. Quan les actualitzacions pretenen per sobre de tot fer creïble les òperes s’hauria de tenir més cura en aquests aspectes tan bàsics. Qui es creu que aquesta noia estigui malalta?. Potser no té gaire importància?, sí, si que la té, un bon treball de maquillatge pot dissimular aquelles esplendoroses galtones que llueix la soprano russa i que l’allunyen de qualsevol malaltia letal o addicció mortal. Potser es mort d’un atac de cor…o d’una malaltia cardiovascular motivada per una alimentació abundant en greixos…

Beczala i Netrebko en el primer acte de La Bohème a Salzburg 2012. Producció de Michieletto.

La resta de personatges, amb un rejovenit i molt creïble Rodolfo de Piotr Becaala, constitueixen un bon mosaic dels estereotips dels joves actuals, tan brillantment preparats com immersos en la precarietat i la incertesa. Potser el perfil de Mussetta no s’escau ben bé amb tota aquesta colla, però Machaidze el personalitza magníficament.

Michieletto i el seu equip, l’escenògraf  Paolo Fantin i la figurinista Carla Teti, vesteixen un brillant espectacle, que en tots els actes s’emmarca en una gegantina finestra amb el porticons oberts. En els actes extrems ens deixarà veure el vidre glaçat com a fos d’escenari, mentre que en el segon l’ocuparà un planell urbà tridimensional de Paris, on la multitud consumista de la vigília de Nadal, omple carretons de grans superfícies comercials, de regals tan idèntics com segurament superflus. No cal dir que el carretó de Mussetta, carretejat per Alcindoro està ple a vessar de bosses de boutiques de moda. En canvi en el tercer acte serà una carretera de la “Banlieue” parisenca, al costat d’un bar ambulant sovintejat per els joves assidus als after-hours. Tot força creïble i perfectament integrat en el més absolut respecte a la versió més tradicional que hom pugui imaginar.

No us negaré que a part de les suggerents imatges que desperta la proposta, hi ha coses que no em semblen ben resoltes, precisament per ser massa respectuoses amb l’obra original (tot el vals de Musseta, per exemple), l’escena amb Benoit del primer acte tampoc és creïble a l’actualitat, al menys tal i com es representa. I per altre part en l’escena conclusiva, quan Mimì entre per morir (i tan exultant de vida com llueix!) en el loft a punt de ser abandonat per uns joves que no el poden mantenir, el nom de Mimì escrit sobre el baf dels vidres gegantins de la finestra, serà finalment esborrat per la mà, suposem que de Rodolfo, quan tot està perdut, és una brillant imatge poètica.

Ombres i llums d’un muntatge que intenta ser diferent en la forma, però que en el fons és molt convencional. Foc d’encenalls o qui sap si poca gosadia per fer quelcom veritablement trencador. En aquest sentit en semblen molt presumptuoses les declaracions de Michieletto quan diu “Cosè voglio rinnovare l’opera” al Corriere della sera de Milà. Jo penso que no renova gaire, maquilla i prou.

Per sort en aquesta ocasió el nou director del Festival de Salzburg, Alexander Pereira,   ha envoltat el producte de cantants de relleu, i en el cartellone hi trobem estels del firmament operístic, que és allò que hom espera del festival més ostentós de tots els festivals que es fan i es desfan.

L’equip vocal està encapçalat per la soprano del moment Anna Netrebko, que si bé aquesta temporada passada ens ha enlluernat i perquè no dir-ho sorprès molt gratament amb actuacions tan notables com l’Anna Bolena de Viena i sobretot el MET, en aquesta Mimì m’ha decebut.

Netrebko té una opulència vocal admirable i certament a La Bohème cal administrar-la per no fer de la fràgil Mimì una Tosca. Crec que ella no se’n surt del tot i musicalment fins i tot ha de superar problemes amb l’afinació. Ja sabem que té una dicció italiana molt millorable i que la veu cada vegada més fosca no ajuda a fer el seu discurs intel·ligible. Això que en el belcanto potser no és essencial, a La Bohème si que ho és. En qualsevol cas la sensació que m’ha donat, a part de tenir recursos vocals per donar i per vendre, i també me la va donar en aquell grotesc videoclip gegant que va ser la pel·lícula amb Villazón, és que no s’acaba de creure o trobar-se del tot a gust amb Mimì, ja sigui en la versió “Amy Winehouse” de Michlietto, ja sigui en la més toia de la pel·lícula de Robert Dornhelm on el director va voler emmirallar-la a la Satine de Nicole Kidman del Moulin Rouge de Baz Luhrmann. La seva Mimì no em fa patir gens, no sap creuar la barrera emocional del tercer i quart acte on el que diu i sobretot el com ho diu, ens ha de commoure. A mi al menys, no em trasbalsa gens, tot i que admiri, com no pot ser d’altre manera, el portentós i exuberant poder vocal.

Colombara, Beczala, Cavalletti i Arduini a La Bohème de Salzburg 2012.

Si que m’he cregut a Beczala, que després d’aquesta brillant interpretació s’hauria de treure de sobre l’etiqueta de fred amb que molts, de manera incomprensible, el volen relegar a un lloc secundari en el  panorama de tenors actual, on no cal dir que hi té un lloc reservat en les primeres posicions. Beczala canta el Rodolfo a to i això que per a molts no té gaire importància, fa que les notes que no donen els altres, en ell ens facin patir més, i és que sembla que no, però el Do de “una dolce esperanza” és molt compromès, com també ho és i no en tenia cap obligació, acabar el duo del primer acte amb l’agut no escrit i amb el pianíssim exigit. Potser, acostumats com estem a no escoltar aquestes notes i subtileses, ara ens puguin agafar amb el pas canviat.

Jo he de confessar que no vaig patir, ans el contrari el vaig gaudir. Ja m’agrada sempre, però en aquest Rodolfo, tot ímpetu idealista i juvenil, Beczala m’ha semblat convincent, elegant i molt musical, tot i que no us negaré que en algun moment també li podria retreure algun infortuni amb la perfecte afinació.

Nino Machaidze està magnífica com a Musetta, convincent i seductora com actriu i esplendorosa vocalment, amb aquell punt d’exultant crispació que el personatge porta associat en les intervencions del segon acte. Retret?, doncs si, que com la seva companya russa, té una dicció molt millorable.

Magnífics també el grup de joves bohemis, encapçalat per uns Marcello i Schaunard ben baritonals dels joves Massimo Cavalletti i Alessio Arduini, i un més reflexiu i madur filòsof Colline de Carlo Colombara, que repeteix amb encert l’èxit assolit al Liceu aquesta temporada passada en el mateix rol.

No m’ha semblat gaire encertada la caracterització de Benoît i Alcindoro, ambdues massa arquetípiques de la tradició establerta en tots els muntatges d’aquesta òpera i que en aquest malgrat voler ser tan nou cauen els mateixos tòpics de La Bohème de Zeffirelli. Vocalment cap retret, molt correctes tant Davide Fersini com Peter Kálmán.

El Parpignol que ha de captivar als nens que carreguen consoles de videojocs, Ipads i altres estris de consum modern, per aconseguir-ho ha de com a mínim volar, que és el que fa per sobre dels seus caps, segurament anunciant algun producte en la vigília del dia de sant consumisme. Un altre idea tan brillant com anecdòtica.

Em queda Daniele Gatti i la sempre luxosa Wiener Philharmoniker. Segurament aquesta Bohème és de les coses menys interessants que he escoltat d’aquest director que sabeu que m’agrada molt.

No sé si la seva versió, en excés seca i ràpida, està abduïda per aquest muntatge de consum ràpid, però el cas és que l’alè profundament emocional de les grans frases puccinianes, passa en la majoria dels casos sense pena ni glòria. L’orquestra sona esplèndida, però això quasi no té mèrit tractant-se de la Wiener Philharmoniker. Tanmateix hi han notoris problemes d’encaix entre fossat i escenari, molt evidents en tot el ínici del segon acte. Un treball que ha de millorar i fins i tot diria que re orientar.

Us deixo els quinze enllaços que us permetran baixar-vos el vídeo de la representació i els reportatges i entrevistes, en alemany, que van acompanyar la transmissió de la televisió austríaca. Ja us aviso ara: hi ha un petit salt en els arxius originals que m’han arribat, no em demaneu una millor copia, ja que no la tinc.

També us deixo els enllaços de la transmissió radiofònica de Catalunya Música, gentilesa de Colbran, de la que extrauré l’àudio que us deixaré per il·lustrar musicalment aquest apunt.

Des de “che gelida manina fins al final del primer acte”

La Bohème acte 2on, producción de Damiano Michieletto pel Festival de Salzburg 2012

LA BOHEME
Giacomo Puccini
Giuseppe Giacosa – Luigi Illica

Mimì: Anna Netrebko
Musetta: Nino Machaidze
Rodolfo: Piotr Beczala
Marcello: Massimo Cavalletti
Schaunard: Alessio Arduini
Colline: Carlo Colombara
Benoît: Davide Fersini
Alcindoro: Peter Kálmán
Parpignol: Paul Schweinester

Director musical: Daniele Gatti
Wiener Philharmoniker
Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Director d’escena: Damiano Michieletto
Escenografia: Paolo Fantin
Vestuari: Carla Teti

Grosses Festspielhaus   Salzburg, 1 d’agost de 2012

ENLLAÇOS DE VÍDEO:

https://rapidshare.com/files/1117611809/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.001

https://rapidshare.com/files/2167506281/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.002

https://rapidshare.com/files/651023072/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.003

https://rapidshare.com/files/2495826874/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.004

https://rapidshare.com/files/2967682674/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.005

https://rapidshare.com/files/4053458755/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.006

https://rapidshare.com/files/3172268326/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.007

https://rapidshare.com/files/3389572936/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.008

https://rapidshare.com/files/754398511/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.009

https://rapidshare.com/files/64238115/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.010

ttps://rapidshare.com/files/3944191028/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.011

https://rapidshare.com/files/1702632107/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.012

https://rapidshare.com/files/1580576526/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.013

https://rapidshare.com/files/582364837/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.014

https://rapidshare.com/files/1530010183/La_Boheme_Salzburg_010812.rar.015

ENLLAÇOS D’ÀUDIO (mp3)

https://rapidshare.com/files/2990532796/La_Boheme_01_08_12_CD1.mp3

https://rapidshare.com/files/2880413503/La_Boheme_01_08_12_CD2.mp3

Demà encara no he decidit que publicaré, però em penso que us deixaré reposar una mica, encara que l’actualitat és frenètica i Verbier ens espera.

53 comments

  1. Rosa

    Esperava amb impaciència des de dimecres, dia que vaig veure “La bohème” al cinema, el teu post. M’ha agradat. Tens molta raó, és com si vegèssim la versó original amb vestits i ambients moderns, però on res és diferent.
    Ana Netrebko em va agradar molt més a “Anna Bolena” del MET i a “Lucia di Lammemour”, també del MET, del 2010. No arriba a donar i comunicar la sensibilitat del personatge de Mimí.
    No havia vist actuar i cantar Nino Machaidze i em va agradar molt en la seva Musetta pija.
    El cant de Piotr Beczala m’ha agradat molt des del “Faust” sense escenografia del Liceu. Aquí, a part de cantar extraordinariament bé, li he trobat una actuació convincent i adient al personatge de Rodolfo. Cal felicitar la perruqueria i el maquillatge per haver-lo transformat en un bohemi guapo. Caldria que en seguís els consells per a les seves futures representacions operístiques.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Ho dic, que no me´n puc estar: jo, en comptes de Beczala, a la primera foto hi veig Johnny Deep, a la segona el chiquilicuatre, i a la tercera el Joel Joan. Haver associat tots tres em dona què pensar. O, si més no, confirma que hauria d´anar urgentment a veure el metge per allò meu del cap.

    😦 No hi ha pista del concurs 😦

    M'agrada

  3. Juli carbó i montardit

    Malgrat que semla una verrsio molt moderna, no creu Sr. Xvier C.que és una mica exagerada les tres comparacions? Dispensi la meva objeció.

    M'agrada

  4. Montserrat tur

    El dimecres amb la meva germana vam disfrutar molt, moltissim d’aquesta Bohème , tot el repartiment exelent, peró per demunt de tots en quedo amb Beczala, fà un Rodolfo tan vocal com escénicament fantàstic , el millor Rodolfo que podem trobar actualment, no puc dir el mateix de la Mimi de la Nrtrebko, m’agrada molt peró estic d’acort amb tu que l’hi falta un punt per ser la Mimi ideal , jo entec a la Mimi amb una veu més dolça no tant voluminosa, no sé si m’explico, no fà gaire que vaig vaixar-me en audio una Bohème per la Gheorghiu i en Beczala crec que des de l’opera de sant Francisco (de reclinatori) i pel meu gust penso que la seba veu es més adecuada per aquest rol, es clar que tot ès cuestió de gustos.La resta del repartiment excelent, ja m’agradaria poder gaudir d’una Bohème d’aquest novell al Liceu

    M'agrada

  5. A mi em va agradar força aquesta Bohéme. Penso que, hi ha aspectes no ben resolts, com la imatge punk i excessivament dura de la Mimi del primer acte. Pel que fa als cantants, em va agradar molt el Beczala (tot i que en algun moment em va fer patir), molt bé la Nebtrenko, tot i que no em va emocionar massa, i això en la Bohéme es bàsic. En canvi, tant la Machaidze com els bohemis Cavalleti, Arduini i Colombara, em van agradar moltíssim.
    Gràcies pels enllaços

    M'agrada

  6. A mi em va agradar força aquesta Bohéme, tot i que hi ha aspectes escènics, pel meu gust, mal resolts, com la imatge punk i excessivament dura de la Mimí del primer acte i molt convencional en la resta..
    El Beczala em va agradar molt (tot i que en algun moment em va fer patir una mica), La Neterbko molt bé, però no em va emocionar (i això és bàsic en una Mimí). Magnífics tant la Machaidze com els bohemis Cavalletti, Arduini i Colombara.
    Ara bé, dona gust escoltar i veure una bohéme com aquesta de Salzburg. Moltes gràcies pels enllaços.

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    Es impagable que, mentres veig passar gentades carragades d’estris per anar a adorar a l’atroç deu sol d’aquets dies, jo, a la fresqueta, pugui llegir una crònica tan bestial com aquesta d’una òpera que he vist (al cine) i a més pugui dir la meva. Lo dit, impagable!

    Em va agradar molt aquesta Bohème. I en tots els aspectes. Que Daniele Gatti passés de compatibilitzar Parsifal a Bayreuth i Elektra a Salzburg en els darrers anys a dirigir una obra tant diferent i contrastada com La Bohème en el mateix Salzburg reclamava, i amb vehemència, un cast i una producció de primer nivell. No s’hagués entés d’altre manera i ni ell, crec jo, ho hagués acceptat. I així ha estat. De campanetes. Primer amb la soprano que reina a aquella meravella de ciutat des de la seva Violetta de fa uns anys (amb la sola excepció d’una Julietta que va encarnar precisament qui ha estat una esplèndida Musetta en aquesta Bohème, Nino Machaidze), i és que, discrepant amb la crònica, trobo per una banda que vocalment va estar al seu nivell, al que ens té acostumats, controlant i redirigint la seva potencia vocal a l’intensitat òptima que el drama reclama, i d’altra banda, crec que es poden passar malalties greus sense que deixin massa rastre i en aquest contexte penso que s’ha articulat tota la seva actuació. Potser, i no ho puc negar, ja he vist masses Mimis excesivament afectades i sobreactuades, masses Mimis que no han trencat mai cap plat, masses Mimis sobradamente veristas, masses Mimís que feien massa explícit i ostentós el seu estat, amb estossecs i plors sense fi, masses Mimis, en definitiva, que em retornaven al gènere de fulletí al que sens dubte el llibret pertany, i del que la meravellosa música de Puccini se’n salva. Deu ser per tot això, que aquesta Mimí em va semblar real i creible, vocal i escènicament. I segon amb un grandíssim Rodolfo, valent, pletòric, amb un estat vocal impressionant, i un perfecte saber estar dramàtic. Quin gran Rodolfo!

    Pel que fa a la direcció d’escena i escenografia doncs que molt bé, que m’ha agradat molt, i per les mateixes raons esmentades a l’hora d’analitzar l’actuació d’Anna Netrebko i Piotr Beczala: realista, versemblant, creible, molt ben traslladada als nostres temps, sense pràcticament res que desentoni. Fas referència al musical de Larson i jo la faría més propera, encara que sigui amb el perill de desfermar fòbies adormides. L’inici de la primera escena del segon acte és clavada, però clavada clavada, a l’inici de la primera escena del quart acte de la fantàstica Carmen de Calixto Bieito. I és clavada en moviments i colors de la gentada gran i menuda. És més, totes dues produccions tenen la gran qualitat de saber moure i ambientar l’escena lluny d’arquetips evidents i en els que masses produccions, al llarg del temps, ja prou hi han insistit. I per acabar, la primera escena del quart acte d’aquesta Bohème fa recordar sense cap mena de dubte escenes del singular Don Giovanni del mateix Calixto Bieito.

    M'agrada

    • Diferim, però tampoc passa res.
      Una Mimì porta un segell, li agradi o no Michieletto i a Netrebko i aquest el marca la partitura.
      Pus acceptar que la modernitzin com pretén el director, i d’aquesta manera sigui més enèrgica que una noieta de finals del XIX, però el que puc acceptar és que “Dove lieta usci” i gran part de tot el tercer acte i també puntualment al quart, la Netrebko desafini i respiri, com fa moltes vegades, quan li ve de gust, en lloc de respectar els moments assenyalats a la partitura.
      Diguem primmirat, però amb la “millor soprano” del moment, em sembla que li podem exigir una mica més de rigor.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Sí, primmirat! hahahaha… 🙂 I bé que fas, com s’ha de ser… Ara que ho dius mica desafinada en alguna nota sí, però molta estona? Doncs se’m va passar! Pel que fa a la respiració aqui no hi tinc res a dir i ben segur tens tota la raò. Encara em falta un bon tram per a coneixer mica amb soltura la tècnica de les veus, respiracions, etc… Poc a poc, que això de l’òpera té molta teca… 🙂

        M'agrada

      • Molt més del que el seu bon nom es pot permetre. Escoltat el tercer acte en tota la seva integritat i com si fossis un Beckmesser qualsevol, ves marcant totes les vegades que es desvia del recte camí :-), te’n faràs creus

        M'agrada

  8. Concep

    Ens tens pluriempleats baixant coses i encara no he pogut veure res, pero La Bohème la vaig veure al cinema aquesta setmana i si que puc dir-hi la meva.
    A mi em va agradar força tot plegat. Netrebko és una Mimí diferent i potser una mica freda, poc expressiva i en això Gheorghiu li passa la mà per la cara, però tanmateix ja m’agradaria veure-la en aquest rol.
    Beczala em va enamorar, el vaig trobar dolç i com un noiet, com podria ser el meu fill.
    La resta també feien un equip molt compacte i l’escena si que és veritat que és com sempre, tret del segon acte, on si que vaig trobar un intent no del tot acabat, de fer-ho diferent, però tret de que seuen sobre les meravelloses casetes de joguina situades sobre el plano de París, en lloc de taules del Momus, la resta, Parpignol a banda, és del tot convencional.
    Vaig passar una estona admirable i ja la tinc fent cua per quan acabi el Capvespre. Tot just he acabat amb el Turandot i de moment passo de La flauta.
    Aprofito per agrair-te aquest estiu que ens estàs fent passar de manera més lleugera.

    M'agrada

  9. Jo ya estoy saturado de actualizaciones de clásicos de la ópera y ya nada me produce ni frío ni calor, sólo sé si me gusta o no. Vocal mente esta “Bohème” me gusta mucho, escénicamente la aguanto hasta el final del segundo acto. A partir del tercer acto me aburre bastante.

    Estoy de acuerdo en que el gran triunfador es Piotr Beczala, uno de los mejores tenores actuales si no el mejor. Pero a mí me encanta Anna Netrebko y he seguido toda su interpretación con sumo interés. Vocalmente está arrolladora, más en la línea de una Tebaldi -que disfruté en vivo en sus mejores años- que de una Cotrubas -para entendernos-, sin que su voz tenga nada que ver con ninguna de las dos. No posee la voz frágil que se puede requerir a una Mimi, pero si la potencia para superar la orquesta pucciniana, reduciéndola cuando lo estima conveniente.

    Nino Machaidze interpreta magníficamente su rol -para mi gusto le sobran pieles, pero esto es achacable a los diseñadores de vestuario, no a ella..-. Vocalmente emite notas muy acertadas, pero le noto la voz demasiado “abierta” para una soprano de 28 años…Desde luego no es la Mussetta de mis sueños, pero está dentro de la corrección. Los demás intérpretes están muy bien escogidos y poseen auténticas voces de barítono y bajo.

    En cuanto al maestro Gatti que en la retransmisión por radio me pareció acelerado, viendo la grabación videográfica me ha gustado mucho más.

    La escena es muy poco fotogénica y ni siquiera el gran mago Brian Large ha conseguido nada de interés, menos mal que los cantantes suplen con creces la falta -al menos para mí- de una escena absorbente, independientemente de la época en que se la ubique. Me pareció una “adaptación” de “Rent” -con toques Bieito, tienes razón Josep Olivé- sin ninguna gracia especial y muy poco imbuída del clima de la música de Puccini.

    M'agrada

  10. anna

    Jo només la vaig escoltar per ràdio i per tant no puc opinar de la posada en escena. Estic d’acord amb el Colbran. Jo també estic saturada amb tantes actualitzacions de clàssics de l’òpera. La veritat és que m’irriten, em sento estafada, no m’agraden gens, et., etc. Em passa el mateix amb les obres de teatre. He manifestat tantes vegades la meva opinió al respecte que prometo no fer-ho més.

    M’agrada molt el Piotr Bezcala però en el primer acte em va fer patir una mica. Tots els altres cantants els vaig trobar fantàstics. De totes maneres em costa imaginar-me la Netrebko en el paper de Mimí.

    M'agrada

  11. Marta B

    Només he pogut escoltar el fragment que has penjat, però en Beczala m’ha semblat magnífic. Pel que fa a la Netrebko ja m’hauria agradat veure-la al Liceu enlloc de la Cedolins.

    Moltes gràcies per tota aquesta feina, per la d’avui, però també la d’aquests dies anteriors, tinc tanta feina per quan torni de vacances!

    M'agrada

    • Jan

      Podries haver anat a veure la Gheorghiu que va cantar dues de les representacions al liceu, va estar bastant millor que la Netrebko a Salzburg.

      M'agrada

      • Amigo Jan discrepo. Me gusta mucho Angela Gheorghiu, pero no ha sido bendecida por la divinidad con una voz del calibre y ductilidad de Anna Netrebko, soprano infinita para quien le esperan varios roles wagnerianos que culminarán su vertiginosa carrera. La Mimi de Gheorghiu fue la mejor de las interpretadas esta temporada en el Liceu, pero no soportaría una comparación con Netrebko, ni en volumen ni en calidad vocal, ni en disciplina escénica. Claro que a favor de Gheorghiu había una escenografía tradicional, mientras que Netrebko tiene que vérselas con una “genialidad” moderna que no moderniza nada y copia de aquí y de allá, para no mejorar un título clásico y volver loco al gran Brian Large y aburrirme a mí.

        M'agrada

      • Fernando S.T.

        Sin querer entrar en discusiones estériles y sabiendo que para gustos colores, si que me gustaría que se apreciara la calidad del notable fraseo de Gheorghiu y la intencionalidad de sus frases, A parte de ser mucho más escrupulosa en las acotaciones musicales de la partitura. No hablo solamente de sus Mimì, aunque podemos ceñirnos en las grabaciones discográficas que han realizado ambas para percatarnos de las diferentes calidades del canto y también en la manera de adentrarse en el personaje y en la musicalidad pucciniana.
        Si hemos de comparar instrumentos seguramente ganaría la rusa, pero dudo yo que Netrebko sea hoy por hoy una cantante ideal para cantar las heroínas puccinianas. No le veo en ninguna de ellas, mientras que tiene otros repertorios, alguno de ellos apenas explorado, donde ganaría sin duda a la rumana.
        No es el caso de La Bohème, si atendemos simplemente a lo escrito e interpretado, por encima de las veleidades de ambas divas.
        Os recomiendo escuchar el tercer acto de la grabación de Gheorghiu con Chailly y el de Netrebko con DeBilly, creo que no hay color.
        Os dejo dos youtubes de otras grabaciones donde se puede constatar lo que intento decir.
        Gheorghiu

        y ahora Netrebko

        M'agrada

      • Leonora

        Actualizo.
        Netrebko, Salzburgo, 2012.

        Angela…La busco completa en el mismo año…No la escuché en el Liceu.
        Y ni proNetrebko ni antiYoryu(no me interesa). Soy de esta artista:

        M'agrada

      • Ya me perdonarás, pero no voy a entrar en cual de las dos (como si fuera Don Hilarión, me gusta más.
        Para mi es mucho mejor Mimi esta:

        o esta

        Y de esta manera no entramos en conflicto 🙂

        M'agrada

      • Leonora

        Para gustos…Colores. A mí me encanta Freni y ya mi Vicky de Los Ángeles…Me maravilla. El timbre dorado de mi Lorengar, fascinante y la luminosidad de su voz, aparte de la gran trabajadora, curranta e imaginativa artista que siempre fue. Es defender a una cantante injustamente olvidada, no por eso elimino a otras. Nunca ha sido mi forma de ser y no será jamás. Lírica es Mimí, y esa fue la voz de Lorengar.
        Y no es la única a la que adoro…

        M'agrada

  12. Xavier C.

    el tenor polonès va fer figa a la segona funció, on es va limitar a actuar mentre que d’un lateral cantava un altre astre, Jonas Kaufmann. A la tercera representació, Marcello Giordani va assumir amb tots els ets i uts el paper de Rodolfo [Xavier Cester, El Punt / Avui+, 09/08/12]

    M'agrada

  13. dandini

    Vaig anar al cinema a veure-la i la veritat és que vaig surtir molt satisfet.La part orquestral amb Daniele Gatti va ser magnífica i la escena va exhibir algunes bones idees:el 3º acte,el parpiman volador,l’escriptura de Mimí a l’escena final etc.Pero també em van sobrar les casetes del monopoly i tant de mapa de la xarxa de transports de Paris.El maquillatge i la perruqueria van fer maravelles en la transformació dels personatges que malgrat que no aporti res a mí m’agrada que m’els actualitzin(em dona la sensació que ni la música ni l’historia que ens expliquen han mort).Respecte a les veus per mí lo millor de la nit va ser Anna Netrebko.La seva veu potser no té la delicadesa ni el color adequat per la Mimí,pero aquesta alternancia perfecta entre la opulència passional i la subtilesa del pianíssim la fan gairebe inmillorable.A aixó li hem d’afagir que actua constantment i no li vaig “pillar” ni una mirada al director.Per mí vocal i sobre tot escènicament superior a la Gheorghiu.Piotr Beczala a mí no em va fer patir gaire.La veu és bonica i sana pero el seu fraseig a “Che gelida manina” va se una mica patós .Al tercer acte va millorar considerablement.Nino Machaidze va ser una guapíssima i ben cantada Musetta.Em van agradar molt els tres bohemis restants sobre tot Massimo Cavalletti(Marcello) de dicció perfecte.M’hagués agradat que el rol de Musetta l’hagués cantat en alguna funció l’Anna Netrebko doncs crec que ho faria “genial”.

    M'agrada

  14. Chris

    Angela Gheorghiu is the best in La Boheme.Somebody has said recently that she “gave a masterclass in singing Puccini” in Mimi’s role a couple of months ago. Anna has a strong voice but she’s far away from Angela’s finese, colour, musical phrase.

    M'agrada

  15. Pepa MG

    la vi por televisión y la puesta en escena me desagradó profundamente, pero cosa muy diferente es oir el fragmento que has colgado aquí del final del primer acto sin los modelitos, y sin imagen, realmente impresionante, a pesar que la netrebko pronuncie el italiano como pueda, dá lo mismo. Leo el catalan perfectamente, escribirlo o hablarlo es otra historia.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: