IN FERNEM LAND

SALZBURG 2013: FALSTAFF (Maestri,Cavaletti,Camarena,Cedolins,Buratto,Kulman;Michieletto-Mehta) vídeo


Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Després d’una tongada wagneriana, que encara no ha acabat, sense gaires precedents a IFL (l’actualitat obliga), potser que fem una mirada verdiana a la mateixa actualitat, tot i que el genial compositor italià de moment no té la presència que la majoria de festivals estiuencs han dedicat a l’alemany.

A Salzburg dediquen a Verdi tres òperes, dues escenificades, Falstaff i Don Carlo, i l’altre en forma de concert Giovanna d’Arco. Espero portar-les totes tres al blog i per tant començo per rigorós ordre de presentació.

Per escenificar Falstaff han anat a la recerca de Damiano Michieletto un jove director d’escena que ja ha estat absorbit per la força dels grans festivals i teatres, i ha acabat per sucumbir a la comercialitat més assequible, encara que estigui  revestida d’una certa transgressió que encara posa nerviosos als més immobilistes i com succeeix quasi sempre acaba agradant a la gran majoria. Si l’any passat Salzburg li va donar la mediàtica Bohème, amb una parella tan estel·lar com Netrebko i Beczala, aquest any l’any tornat a cridar per fer-se càrrec de la darrera òpera de Verdi, amb Zubin Mehta com a responsable musical, tota una garantia de qualitat, i un equipo de cantants que jo trobo discret, amb excepcions.

Zubin Mehta és un director brillant i al capdavant de la Wiener Phliharmoniker és sumptuós, tot i que potser Falstaff és una òpera que m’agrada més detallista i amb un caire més nostàlgic i decadent que no pas còmic i exultant. En aquest sentit sempre m’ha agradat la versió que va fer l’ancià Giulini, però sent com és una de les meves òperes predilectes, accepto qualsevol versió ben feta que em faci vibrar.

De l’equip de cantants destaco per sobre de tots al tenor mexicà Javier Camarena que fa un Fenton modèlic, amb bona línia, bona veu, gust i delicadesa.  Massimo Cavalletti m’ha semblat inicialment interessant com a Ford, malgrat que la tendència al crit ha malmès la magnífica ària de Ford del segon acte. Mentre que el tan lloat Ambrogio Maestri penso que no és tan bon baríton com tothom diu. Que el seu físic sigui el d’un veritable Falstaff és més preocupant que no pas un mèrit, hauria de tenir cura de la salut, encara que no ho sembli és jove. Que quasi sempre el facin menjar en escena em sembla igualment preocupant i que per sobre de tot, tothom destaqui que és molt bona persona, amable i simpàtic, em sembla magnífic si bé a l’hora de cantar no acabo de veure la lògica correspondència de totes aquelles virtuts amb en fer-ho bé, o no fer-ho. Quan l’he escoltat en rols diferents a Falstaff no m’ha agradat i sempre denota les carències reals que sota el genial Sir es dissimulen amb mil i un trucs, però que acaben per evidenciar-se, tan bon punt el baríton vol fer una frase a mitja veu o vol atacar un agut, que la majoria de vegades es transforma en un crit portentós, ja que el volum vocal  acompanya al corporal. Per a mi una canonada és una canonada, res més, no em deixo impressionar ni tan sols si acaba sent una nota ben emesa i ben recolzada, si al capdavall a la següent frase es desaprofita l’ocasió de fer-ho bé. Si Maestri fos prim, no tingués la imponent figura que l’apropa tant al rol i cantés igual com ho fa ara, estic segur que no seria tan admirat.

L’equip de senyores està encapçalat per una Fiorenza Cedolins que domina l’estil i el rol, malgrat que la veu, com ja va demostrar al Liceu, és una ombra d’aquella magnificència que lluïa a l’inici d’una carrera que tots creiem enlluernadora. La veu s’ha malmès i queda una bona artista, res més. Difícil imaginar-la amb un altre rol verdià.

Correcta la Nanetta d’Eleonora Buratto, però sense desbancar a cap de les meves Nanetta. A l’hora de deixar flotant els eteris aguts i sobreaguts que defineixen tan bé el cant enamoradís del personatge, la Buratto ho empastifa una mica,  mentre que  la Quickly de Elisabeth Kulman m’ha semblat tan ben cantada (totes les notes hi són), com impersonal i poc apropiada, encara que aquest darrer aspecte és més responsabilitat de Micheletto que no pas seu. La Meg de Stephanie Houtzeel, en un rol on és molt difícil lluir i poder destacar, m’ha semblat una anècdota.

La resta de l’equip vocal, funciona.

Visualment la proposta no pot ser més luxosa i ben acabada, conceptualment la trobo innecessària i fallida, si bé la idea és inicialment brillant. Fonamentar tot un muntatge en un somni és quelcom poc original i encara que permeti qualsevol anacronisme, per això és un somni, crec que hi ha altres solucions possibles per no acabar fent el mateix de sempre, és a dir, canviar l’època de l’acció, que tots estarem d’acord que és la solució més fàcil, previsible i decididament menys interessant que se’ns pot oferir avui en dia.

Michialetto no en té prou i li dóna un altre gir. Situa l’acció a la Casa Asil que Giuseppe Verdi va fer construir a Milà per a tots els cantants i musics que en fer-se grans no tenien a ningú o no tenien prou diners estalviats per viure independents. L’asil encara està en funcionament després de més de cent anys de la seva construcció. Aquest projecte, que per a Verdi era la seva millor obra, va ser coincident amb l’escriptura del darrer treball operístic. Falstaff es va estrenar a la Scala de Milà el 9 de febrer de 1893 i la Casa di Riposo per musicisti es va inaugurar l’any 1896. Aquesta lleugera connexió és suficient per que aquest xicot s’inventi aquest descomunal nyap que no (em) funciona.

Que Falstaff sigui un resident que quan era jove cantava el rol està bé, que mentre somnia allargassat en un sofà del saló principal se li apareguin els personatges que ho cantaven amb ell, amb vestits de principis del segle XX ja grinyola, doncs si l’acció és situa als nostres dies, és impossible que aquest suposat Falstaff ja cantés aquest rol. Que tot passi en la mateixa sala, amb retocs de mobiliari per intentar adequar-se a les diferents escenes, no resulta i això que el decorat dissenyat per Paolo Fatin és meravellós, però tot acaba sent reiteratiu i no explica gaire bé les genials escenes del llibret, ja sigui el magnífic final del segon acte, aquí resolt, com quasi totes les escenes, de forma errònia, erràtica o distant i tot plegat no ajuda gens a viure amb convicció la trama de l’òpera en mig d’un asil on tot es barreja i res s’acaba de definir, si prèviament no has vist mai Falstaff. No cal dir que la màgica escena del Parc de Windsor perd tota simbologia i fions i tot l’engany a Falstaff resulta poc creïble, és clar que si tot és un somni… Quina bajanada!

La parella d’enamorats, té una rèplica d’avis de l’asil que commou més que els propis Fenton i Nanetta. Desviar tant l’acció principal no em sembla una bona solució i sobretot malbaratar les pròpies possibilitats d’un llibret tan ric i bo   d’aquesta manera, diu poc o molt de Michialetto, que no ha aconseguit en cap moment que entrés en la història, i això que al principi m’he deixat temptar, però ben aviat he vist que el que proposava no funcionava de cap de les maneres, al menys per a mi, ni tan sols com una joguina còmica. Encara és l’hora que hagi de provocar-me un somriure.

Si es tracta d’un somni, Falstaff hauria d’estar sempre present, i no té sentit que marxi d’escena per farsi bello i torni igual que ha marxat però amb un bagul amb el vell vestit del personatge. Cap de les escenes em sembla ben resolta, més aviat diria que tot està encaixat amb calçador

Un decorat magnífic, un detallista disseny de vestuari que barreja èpoques i un disseny de llums espectacular no són suficients, al menys per ami, per valorar aquest Falstaff més enllà d’una luxosa presa de pèl que per estar a la moda hem de celebrar amb gran gatzara. Una proposta tan vistosa com buida, tan pretensiosa com inútil.

Eleonora Buratto (Nannetta) , Elisabeth Kulman (Mrs.Quickly), Fiorenza Cedolins (Mrs. Alice Ford), Ambrogio Maestri (Sir John Falstaff), Stephanie Houtzeel (Mrs. Meg page)

Eleonora Buratto (Nannetta) , Elisabeth Kulman (Mrs.Quickly), Fiorenza Cedolins (Mrs. Alice Ford), Ambrogio Maestri (Sir John Falstaff), Stephanie Houtzeel (Mrs. Meg page)

Giuseppe Verdi
FALSTAFF
Commedia lirica en tres actes
música de Giuseppe Verdi (1813-1901)
Libretto de Arrigo Boito (1842–1918) basat en les comèdies Sir John Falstaff l Lesa alegres comares de Windsor i Enric IV de William Shakespeare (1564–1616)

Ambrogio Maestri, Sir John Falstaff
Fiorenza Cedolins, Mrs. Alice Ford
Massimo Cavalletti, Ford
Eleonora Buratto, Nannetta
Elisabeth Kulman, Mrs. Quickly
Stephanie Houtzeel, Mrs. Meg Page
Javier Camarena, Fenton
Luca Casalin, Dott. Cajus
Gianluca Sorrentino, Bardolfo
Davide Fersini, Pistola

Dircetor musical: Zubin Mehta
Director d’escena: Damiano Michieletto
escenografia: Paolo Fantin
vestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Vídeo rocafilm
Dramatúrgia: Christian Arseni

Walter Zeh, Choreinstudierung
Philharmonia Chor Wien
Wiener Philharmoniker

Haus für Mozart, Salzburg 3 d’agost de 2013

ENLLAÇOS VÍDEO

19 comments

  1. Juli Carbó i Montardit

    Aquesta escenografia sembla una residència per a la Gent Gran. Jo no tinc res en contra de Wagner, però voleu dir que no us passeu una mica amb quest gran compositor?
    En fi, sembla que les passions de vegades exageren la nota.

    M'agrada

    • Te has fijado mal, se trata de una ópera de Verdi, precisamente la última que compuso y estrenó y en esta versión transcurre, efectivamente, en una residencia geriátrica, ya te indica Joaquim en cuál.

      M'agrada

    • Hola Juli, és precisament una residència de gent gran, una recreació de la residència que fa més de 100 anys va inaugurar Verdi a Milà, per ajudar als cantants que quan arribaven a vells i no tenien a ningú o no havien pogut reunir i/o conservar suficients diners per poder viure sols.
      Segurament tens raó i parlo massa de Wagner, m’agrada molt, és el que m’agrada més, però que m’ho diguis en un apunt dedicat a Verdi, ja és ben curiós.
      Gràcies per comentar i bon estiu

      M'agrada

  2. Sólo he visto una parte y me han entrado pocas ganas de continuar. Ambrogio Maestri no me convence nunca y en esta ocasión menos. Lamento hacer comparaciones pero es que Joan Pons hacía una creación que este señor no consigue superar y la última aparición de ambos en el Liceu en este rol me lo confirmó plenamente.

    M'agrada

      • No m’estranya, tot i que jo crec que potser t’agradaria més que en a mi.
        L’escenificació és molt versemblant i detallista, malgrat que l’adequació amb l’òpera de Verdi jo la trobi inexistent, i per tant el resultat per a mi sigui absolutament equivocat i molt pedant.

        M'agrada

    • Leonor

      Qué grande Pons… Y una pregunta, ¿no hay audios sólo? A veces directamente, ya es lo mejor ¡Muchos saludos, infernems!
      PD: cielos, qué Elisir me espera en Madrid…

      M'agrada

  3. Rosa

    Maestri no em va agradar al “Falstaff” del Liceu de 2010, ni al que vaig veure aquest any en cinema des de l’Opéra de París.
    La propera temporada també el cantarà al Met. Només l’aspecte físic pot fer compendre que gairebé tingui l’exclusiva d’aquesta òpera. Però un bon cantant és una altra cosa
    Joan Pons va ser un gran “Falstaff”.

    M'agrada

    • Una producció senzilla i preciosa de Lluís Pasqual amb escenografia i vestuari del malaurat Fabià Puigcerver, una mica inspiraa amb la de Strehler de la Scala, però preciosa, potser un dia s’hauria de recuperar…

      M'agrada

    • Jo dic la meva, que no ha de ser la bona, és meva, i ja saps que a vegades no coincidim, però si trigues tant a baixar els arxius, abans tens altres coses indispensables, Elektra i Meistersinger, quasi res.

      M'agrada

  4. Mario Arkus

    Saludos!
    Muchos de Uds. habrán visto el documental Il bacio di Tosca (1984) sobre la “casa di riposo per musicisti”, creada por el legado de Verdi. Quizá este hogar haya sido su última “obra” en todo sentido, ya que nos muestra a un gran humanista compadecido con los músicos -grandes y muy pequeños- que no tenían dónde pasar los últimos años de su vida. Por esto, creo que la puesta de este Falstaff representa un verdadero homenaje al Maestro -más allá de sus posibles aciertos y desaciertos.
    La comparación en cuanto a ideas y resolución de situaciones, debería hacerse quizá con la cantidad de bodrios inexplicables que se han hecho en los últimos años en torno a Wagner. Este Falstaff creo que ha atraído la atención sobre este aspecto filantrópico de Verdi, quizá no tan destacado en lo que respecta al gran público.
    Respecto a la pareja de ancianos correlato de Nannetta-Fenton, me pareció increíblemente conmovedora porque refleja mucho del espíritu que se ve en la Casa di Riposo y que el documental mencionado enseña tan bien.
    Finalmente -y aunque suene muy elitista-, si alguien va a Salzburg a ver por primera vez una ópera tan conocida como Falstaff, quizá sea mejor que la escuche bien en CD siguiendo el argumento o compre un video con una versión tradicional.
    Les pido disculpas por la extensión del comentario y le agradezco mucho a Joaquín por sus posts y comentarios siempre tan llenos de conocimientos.

    M'agrada

    • Hola Mario, bienvenido a IFL y gracias por comentar.
      No debes pedir disculpas por extenderte en tu comentario, te lo agradezco aunque me cueste comprender este paralelismo entre Falstaff y la Casa di Riposo.
      Para mi Falstaff es una obra enormemente compleja que admite muchas lecturas, pero descontextualizando tanto las situaciones y mezclándolas entre los entrañables ancianos, simplemente porqué el protagonista de la ópera lo es, me parece inapropiado, ya que hay otros aspectos del libreto que quedan enormemente diluidos.
      Seguramente no volveré jamás a Salzburg, nunca se puede asegurar, aunque mucho tendrían que cambiar las cosas para que me lo pudiera permitir, sin duda de haber podido este año, este espectáculo no me lo hubiera querido perder, aunque dudo que hubiera cambiado mucho mi percepción de haber sido un afortunado, o no, espectador en directo.
      Vulva cuando desee, todos se lo agradeceremos.

      M'agrada

      • Mario Arkus

        Muchas gracias por la generosa bienvenida, Joaquín. A veces quiero comentar pero me siento un tanto incómodo escribiendo en otro idioma por desconocer la bella lengua catalana. Esta vez me tenté en la defensa de algo que quizá tiene más de emocional que de objetivo.
        Me parece que la puesta me conmovió más allá de lo adecuada que pudiera ser. Igual me parece que esto es mucho decir para los -a mi criterio- engendros que aparecen últimamente. Y conste que me creo una persona con una visión amplia en materia artística.
        Te deseo de todo corazón que puedas ir a Salzburg y a otros grandes escenarios, porque te lo mereces y ellos también se merecen recibir a un espectador tan altamente calificado como tú.
        Un abrazo.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: