IN FERNEM LAND

SALZBURG 2013: RÈQUIEM DE VERDI (Stoyanova-Garanča-Beczala-Belosselskiy;Muti)


Rèquiem de Verdi al Festival de Salzburg, 18 d'agost de 2013. Foto © Silvia Lelli

Rèquiem de Verdi al Festival de Salzburg, 18 d’agost de 2013. Foto © Silvia Lelli

Repetim Rèquiem i tenor, Piotr Beczala, el tenor més en forma i actiu de l’estiu, integra el quartet solista que sota la direcció de Riccardo Muti al front de la Filharmònica de Viena i el Cor de concerts de la Staatsoper,  van oferir abans d’ahir pel matí a la sala gran del Festspielhaus de Salzburg, de la Messa de Rèquiem de Giuseppe Verdi.

Interessant versió que ens ofereix la possibilitat d’escoltar també a la mezzosoprano Elina Garanča en ara per ara una de les  poques aproximacions al repertori verdià i després de la feliç aturada fruit d’una recent maternitat.

Muti dirigeix el Rèquiem amb una extraordinària sapiència. Sempre he estat un incondicional i fervent admirador del director napolità, i el seu Verdi em mancava molt en aquest bicentenari, diguem que ara per ara, galdós.

Direcció magnètica, dramàtica i tensa, quasi sempre controlada (a Muti li passen unes coses que abans eren inimaginables , com al final del Sanctus) i diria que molt més reposada que l’escoltada a Verbier per Noseda, que sembla que hagi agafat el relleu d’aquell Muti electritzant. En canvi amb els anys, com per altra part li acostuma a passar a tothom, ha anat abaixant aquelles dinàmiques que confesso que m’agradaven moltíssim, sobretot perquè ningú com ell, sabia demostrar qui era l’amo (m’estalvio l’adjectiu guardiolesc), alhora que exercia la magnètica autoritat amb elegància i el seu proverbial “fascino”. Ara amb la maduresa ha optat , tot seguint amb el control exhaustiu, l’equilibri de forces i la demostració d’autoritat, per allargar les frases, reposar el discurs i engreixar la sumptuositat del so. M’agradava més abans, tot i que no puc negar-li el seu magisteri en vestir, amb la complicitat d’una orquestra portentosa i amb una corda de velluts insuperables, unes sonoritats de somni.

Stoyanova, que massa sovint ens oblidem d’ella, és una soprano de veu riquíssima, amb uns harmònics afavoridors i una extensió notable. El seus pianíssmis i el control que sap exercir a la veu és proverbial. Necessita d’un director que la motivi a traspassar la barrera d’una fredor consubstancial i amb Muti no hi ha motiu de preocupació, l’acompanya amb cura, o potser seria millor dir que ella el segueix amb devoció expressiva. Inicia el Rèquiem amb una afinació més que dubtosa, però passat l’ensurt, llueix de manera exultant unes capacitats extraordinàries.

Garanča no és encara la veu verdiana que molts voldríem, cal esperar. Canta divinament i la veu és exultant i bellíssima, però no té la consistència natural per esser sempre suficientment present, tant en els números concertants (Agnus Dei), com en aquells on ha de lluir en solitari (sonoritat massa sopranil en el Lux aeterna i greus de poc calat). Pensar en assumir a curt termini algun rol operístic verdià seria una imprudència. Encara ha de fonamentar bé la veu en el repertori belcantista, on crec que té camí per recórrer. Suposo que en les moments de força dramàtica tan verdians (penso de moment en Eboli) la veu perdria la sumptuositat que mostra a l’inici del Lacrymosa i en els deliciosos duos amb la soprano.

Beczala no està en la mateixa forma que a Verbier, ni del inoblidable recital de Peralada, es nota més insegur en el pas de la veu i els aguts no tenen aquella descarada uniformitat de color i textura, d’homogeneïtat i seguretat, amb un legato segur. Potser és un esgotament produït per aquest seguit de concerts i viatges associats, o qui sap si el fet de que el concert fos pel matí, que sabem que els cantants no en són gaire aficionats, és un dels motius. No us alarmeu, no és res molt preocupant, senzillament no està igual que fa 18 dies al festival suís i és que aquest estiu ens tenia molt ben acostumats. Malgrat tot en el seu “Ostias et preces” va apianar amb delicadesa i sentiment, fins i tot potser més que amb Noseda.

El baix rus Dmitry Belosselskiy  que al 2011 em va cridar molt l’atenció en el Macbeth que Muti va dirigir també a Salzburg, confirma les meves esperances, amb una veu prou impactant i segura com per creure que no era flor d’estiu i que certament havemus un baix de veritat amb possibilitats més que evidents de esdevenir dintre d’uns anys, referencial. Ho espero, sempre que la farcida agenda no ens l’espatlli.

Cor compacte en la rotunditat del Dies Irae però que sap replegar-se a conveniència quan convé i que segueix les ordres amb expressiva obediència.

És una bona versió, però per a mi no supera la de Verbier.

Aquí us deixo l’enllaç de baixada i el corresponent tast, que avui serà el Lacrymosa.

Stoyanova-Garanca-Beczala-Belosselskiy i Muti el 18/08/2013 al Großes Festspielhaus de Salzburg. Foto gentilesa de © Silvia Lelli

Stoyanova-Garanca-Beczala-Belosselskiy i Muti el 18/08/2013 al Großes Festspielhaus de Salzburg. Foto gentilesa de © Silvia Lelli

Giuseppe Verdi
MESSA DA REQUIEM

Krassimira Stoyanova (sopran)
Elina Garanča  (mezzosoprano)
Piotr Beczala  (tenor)
Dmitry Belosselskiy (baix)

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger 
Wiener Philharmoniker
Director: Riccardo Muti

Großes Festspielhaus, Salzburg  18 d’agost de 2013

ENLLAÇ mp3

Demà encara podríem tornar a insistir amb Verdi, m’ho pensaré

9 comments

  1. Retroenllaç: Garanča Baby: a meeting place for fans | The Eyes Have It

  2. SANTI

    No veig a Garanca verdiana.
    M’agrada més Stoyanova que Agresta i aquest baix és sensacional.
    Beczala és el número 1 dels tenors lírics actuals.
    M’ho he passat molt bé.
    Moltes gràcies

    M'agrada

    • A mi m’agrada tant Stoyanova com Agresta, són complementàries.
      Pel que fa a Garanca crec que és massa aviat per saber-ho, la veu té un bon volum, però Verdi necessita de més coses. Ella és més intel·ligent ( o així ho crec jo) que Netrebko i abans de fer front als rols operístics de Verdi, crec que farà front als grans rols de Donizetti que ella pot fer, que són molts més dels que molts creuen.

      M'agrada

  3. Alex

    Mucho interés por este Requiem, sobre todo por la batuta de Muti del que me considero en todo el repertorio verdiano, como un ” mutista ” de pro.
    Me interesa también mucho Stoyanova a la que considero una de las mejores líricas en el repertorio verdiano ( excelente su Elizabetta di Valois que le escuché en Viena la pasada temporada ) y las aproximaciones de Garanca al repertorio verdiano, al que supongo se integrará en unos próximos años ( si hay todavía money en el Liceu, creo que Garanca tiene previstos dentro de 2 y 3 años respectivamente, Romeo de los Capuleti y Leonora de La Favorite ).
    Por cierto, Garanca vuelve a parar y ha suspendido todo a partir de septiembre por su prevista segunda maternidad
    Gracias de nuevo, Joaquim!

    M'agrada

    • Hola Alex.
      Garanca en Capuleti o como Leonore de La Favorite me parece perfecto, creo prematuro pensar en una Eboli, que es el rol si lo canta en la versión francesa, más apropiado en un futuro.
      Veremos si Muti salva el bicentenario verdiano en Salzburg, con su Nabucco, toda una garantía.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: