Angela Gheorghiu IMG Artists Cosmin Gogu

Avui us porto el  concert del dia 24 de setembre a Amsterdam, amb el qual Angela Gheorghiu va iniciar una gira europea que la portarà a Frankfurt,  Hamburg, Praga, Munich, Versalles i Viena el dia 23 de novembre.

En el concert inaugural d’aquesta gira, la va acompanyar la Het Gelders Orkest  dirigida per Ramon Tebar, però en cada ciutat estarà acompanyada per orquestres i directors diferents, tot i que suposo que amb lleugeres variacions, en totes elles oferirà un programa similar. A Frankfurt cantarà acompanyada del tenor Stephen Costello i segurament serà el concert més similar al que té previst fer al Liceu els dies 25 i 28 d’abril, amb Saimir Pirgu i dirigits per el mateix director d’aquest concert que us porto avui.

Els programes que acostuma a fer Gheorghiu són prou amplis i eclèctics per agradar a tothom, sempre amb alguna que altre sorpresa, com és en aquest cas la preciosa ària de La Vestale de Spontini, ‘O nume tutelar’, en aquest tímid intent d’homenatjar a la Callas, que ve a ser com una obsessió o un referent, si ho voleu més lleu, de la gran soprano romanesa a la grec-italo-nord-americana

Gheorghiu, pletòrica de veu i fidel al seu estil, bastant més acurat que altres, divinitats, i divismes a banda, comença fora de context i amb la veu per escalfar amb un Handel ensucrat, i acaba amb el seu ‘Non ti scortar di me’ quan el públic ja està completament entregat i bavejant. Sap administrar recursos, tempos i emocions, que ve a ser el mateix que dir que se la sap llarga, però no hi ha cap dubte que amb el seu habitual encant, compleix fil per randa el que tothom espera de ella. Entre mig ofereix un Mozart emmirallant-se amb la seva compatriota Ileana Cotrubas, ella no ho reconeixerà mai, però la recorda fins i tot en el color i col·locació de la veu, però no la supera i menys amb l’ària de Susanna, uns dels cims de la Cotrubas.

Després ens ofereix un bloc dedicat a Massenet, amb dues perles delicades, l’ària encantadora de Cherubin “Vive l’amour” i la nostàlgica ‘Adieu, notre petite table’ de Manon, però per aquells capricis incomprensibles ens intercala entremig el climàtic cant a la lluna de Rusalka de Dvorák. Després de Manon i continuant amb Massenet, canvia totalment de registre amb la dramàtica ‘Pleurez, pleurez mes yeux’  de Le Cid, passant de les vocalitats de lírica pura a les de soprano dramàtica, que no són per a ella per molt que si esforci. La convicció d’una diva inqüestionable,alguna desafinada i un intent de crit  inclòs, són el resultat d’un repertori que no hauria de sovintejar, però ella és la diva i pot!, passa alguna cosa?

En l’àudio us he estalviat tots els fragments orquestrals habituals i que tant us agraden, és a dir Cavalleria, Manon Lescaut i dansa de les hores de La Gioconda de Ponchielli, i també dues obres magnífiques més difícils d’escoltar en un concert líric, l’obertura del Carnaval Romà de Berlioz, i la de Zampa d’Herold. Si algú necessita imperiosament tota la part orquestral que m’ho demani i potser…

En el darrer tram del concert i abans de la imprescindible tanda de bisos que tota diva/o necessita per lluir i alimentar l’ego, alhora que per agrair al públic les fidelitats, complicitats i entrega, va oferir la meravellosa ària de Spontini, malgrat algun greu poc creïble, la Gheorghiu ens va mostrar la faceta belcantista, que conrea poc,  seguida de l’inefable ‘O mio babbino caro’ que sense solució de continuïtat amb l’ària anterior és un xoc de dubtosa elegància estètica, trobo jo, i que hom espera com a bis,  mai  en la programació “oficial”. Què voleu que us digui!, ella és la Gheorghiu, i sobretot si després torna al dramatisme post verista de l’ària de Wally, ‘Ebben ne andró lontana’, amb resultats brillantíssims i aguts resplendents, el babbino d’abans és sobrer. És ben peculiar la Gheorghiu, però  m’agrada.

En els bisos va començar emulant a Caballé, tot i que ens va estalviar la cançó del ‘Salice’, anant directa a la preciosa Ave Maria del Otello de Verdi, per seguir amb una cançó romanesa cantada a cappella i quan ja ens tenia  extasiats, malgrat el públic neguitós per aplaudir, va i es deixa anar amb Granada, que per a soprano sempre queda molt de camionera, ja em perdonareu (vosaltres i ella), tan “fina i senyora… ”

I al final amb tots els holandesos i holandeses als seus peus, ella que ja us he dit que se la sap llarga, va i els canta allò que mai falla, ‘Non ti scordar di me’, l’emotiva, efectista i bellíssima cançó de De Curtis. Bojos! tots bojos i ja me l’imagino amunt i avall de l’hemicicle del Concertgebauw, ben mudada i cenyida (buscando a Jacks, per entendre’ns) repartint el somriure encantador d’una soprano magnífica que una vegada més ha esbalaït al seu públic i potser a algun escèptic. “Ella tiene poder”.

Rient, rient, va cantar Handel, Mozart, Massenet, Dvorák, Spontini, Puccini, Catalani, Verdi, Lara, De Curtis i una cançó popular romanesa. Com a soprano lírica no té discussió possible, colpeix!

Aquí us deixo amb la part vocal del concert i ja em perdonareu que la xerrameca del locutor holandès surti més del que seria desitjable.

Mentre baixa l’arxiu us deixo quatre fragments.

‘Giunse alfin il momento … Deh vieni, non tardar’ de Le Nozze di Figaro de Mozart

El cant a lluna de Rusalka de Dvorák.

El ‘O nume tutelar’ de Spontini

I ‘Ebben ne andrò lontana’ de La Wally de Catalani

ENLLAÇ mp3

http://rapidshare.com/share/47BAC9B87F97AE17467392CBC8850E1F

Avui tenia necessitat de normalitat i res més normal en el món de l’òpera que una soprano que reivindica les dives d’abans, si senyora! què caram! Per tristeses no cal anar gaire lluny, malauradament.

Espero que us ho passeu tan bé com jo

Bon divendres!