Mariusz Kwiecień i Anna Netrebko a Eugene Onegin MET 2013. Producció de Deborah Warner. Fotografia Ken Howard/MET
La temporada del MET es va inaugurar el passat 23 de setembre amb una nova producció de la preciosa òpera de Txaikovski, Eugene Onegin, amb una nova producció de la directora anglesa Deborah Warner, coproducció amb l’English National Opera, que no millora l’anterior de Robert Carsen, sota la direcció de Gergiev i amb un repartiment pràcticament perfecte.
Ahir dissabte varem tenir l’oportunitat de fruir de l’espectacle inaugural mitjançant les transmissions en directa al cinemes, que per tercer any consecutiu ens ofereix la possibilitat de participar de la temporada operística més desitjada del món. Ara que les coses comencen a pintar malament a casa nostra, és un bàlsam molt reparador i després de les “galdositats inaugurals locals” encara més.
Valery Gergiev és el principal director invitat del MET i amb una obra com aquesta és infal·lible. Menys turmentat i més subtil que anys enrere, la direcció de Gergiev s’ha d’assaborir lentament, com els grans vins, està plena de detalls que necessiten del seu temps, d’una exposició pausada i densa que esdevé un perfecte embolcallador de climes i atmosferes escèniques precioses. Acompanya als cantants amb precisió, tenint sempre molta cura de no robar mai el protagonisme vocal i enlairant a les cotes d’habitual excel·lència i brillantor a l’orquestra del MET, quan la partitura ho requereix, ja sigui en els preludis que acompanyen totes les escenes, tots ells exposats amb una mestrívola capacitat descriptiva, ja sigui en les grans i brillants escenes dels balls del segon i tercer acte.
El seu acompanyament de les escenes cabdals de la carta o l’ària de Lemski, entre altres innombrables moments, són la clara demostració del grandiós art d’aquest director, ja que deixant que siguin els cantants qui prenguin tot el protagonisme, ell no deixa mai de fer una tasca més soterrada però cabdal, amb unes tonalitats carregades d’una melangia i una bellesa sonora admirables. Quina corda gruixuda i quines fustes les que llueix el MET. Quina enveja!
Mariusz Kwiecień, Eugene Onegin al MET 2013. Fotografia Ken Howard/MET
El baríton polonès Mariusz Kwiecien s’ha fet càrrec del rol protagonista. És un bon Onegin, però no m’atreviria a dir un gran Onegin. Mentre que vesteix a la perfecció el rol escènic, sempre amb un aire de perdonavides odiós i una seducció evident, perfecte!, l’exigència vocal el posa al límit i el supera en algun moment dramàtic, sobretot en el tercer acte, en el monòleg que clou l’escena del ball i en el gran duo final amb Tatina. És per això, un baríton de veritat, amb una veu preciosa, avui per avui massa lírica, i de cant exquisit, per això dic que és un bon, boníssim Onegin, però no un gran, ja que jo crec que no és posseïdor d’una veu que commocioni, i ho hauria de ser, ja que a part de seduir a Tatiana, també hi hauria de fer al públic. Els anys l’acabaran convertint en un Onegin potser referencial.
Anna Netrebko al 3er acte de Eugene Onegin al MET, Producció de Deborah Warner, Foto Ken Howard/MET
Després de l’esperat debut d’Anna Netrebko com a Tatiana a Viena i tal i com va fer amb el rol d’Anna Bolena, ara tocava fer-lo a la inauguració del MET, un dels esdeveniments operístics més importants de la temporada internacional, i també com va succeir amb la reina donizettiana, aquesta Tatiana novaiorquesa supera vocalment a la de Viena i com que aquí teníem l’enorme avantatge de veure la seva interpretació escènica, encara es gaudeix més.
Netrebko avui per avui, encara pot ser convincent com a adolescent en el dos primers actes i després esdevenir una aristocràtica senyorassa en el tercer. No trigarà gaire a succeir-li el mateix que a moltes Tatianas del passat i actuals, que vocalment són indiscutibles, però escènicament són difícils de creure. Penso en Mirella Freni, Krassimira Stoyanova, Renée Fleming, Karita Mattila,…
Netrebko amb la seva cara de nina russa, una mica sobrevinguda, és una adolescent indecisa, insegura, enamorada, inconscient il·lusionada a l’escena de la carta, desfeta en la cruel escena del rebuig i desorientada, atabalada i commocionada a la festa del aniversari. Està convincent amb el gest, amb les mirades , amb les repliques no cantades, és una interpretació molt estudiada i excel·lentment resolta. Al tercer acte no ha de fer gaire cosa més que lluir elegància i captivar, La truita ha girat i és ella la seductora. Netrebko no és precisament elegant, és molt guapa i sexual, això sí, i si el vestit vermell fos una mica més fàcil de portar, segurament l’aristocràtica presència que requereix l’escena li quedaria millor. Netrebko és més Marilyn que Grace Kelly.
Vocalment el rol és per a ella. L’ha estudiat en profunditat i es nota. El domini del idioma i de la música que l’ha envoltat sempre, l’escola de cant i la genètica musical, no poden ser aliens a aquesta demostració de puixança vocal i de tècnica expressiva. Netrebko, malgrat aquests experiments verdians que hauria d’evitar, parlo de Macbeth sobretot, i d’altres rols que encara no són adequats per la seva veu, és una soprano lírica pura. Que la veu s’hagi enfosquit i hagi perdut part de la brillantor d’anys enrere, és l’evolució natural i biològica d’una noia que ha esdevingut adulta i mare, amb una progressió artística d’una veu que aparentment sembla no tenir límits, malgrat que tots sabem que els té i ella també. Cap problema per els dos primers actes, i una mica de limitacions en el registre central i greu del gran duo final, que les resolt molt bé, però que fan preveure que si acaba fent la Lady Macbeth s’estavellarà amb una tessitura avui inexistent que l’obliga a forçar i tots sabem que passa quan les veus, per grans que siguin, han de forçar. Tenir molt volum no vol dir tenir un registre central suficient, ni molt menys greu. Compta!
Vull fer l’advertència ja que m’agradaria gaudir uns quants anys més aquesta privilegiada veu i aquesta artista que quan vol, esdevé meravellosament única.
Piotr Beczala (Lenski) i Oksana Volkowa (Olga) al primer acte d’Eugene Onegin al MET. Foto Ken Howard/MET
Piotr Beczala està en el millor moment de la seva excel·lent carrera. Inaugura el MET i la Scala en la mateixa temporada, i això tan sols està a l’abast dels més grans. De moment parlem d’aquest Lenski i el mes de desembre espero fer-ho en iguals termes del seu Alfredo a La Traviata de la inauguració milanesa, ja que ahir va estar pletòric, tant vocalment com a nivell expressiu i dramàtic. Va passar per alguna temptativa de flegma en el concertant del segon acte, però el seu estat vocal és miraculós. No força mai la veu, canta en piano i domina la mitja veu, utilitzant-la amb intel·ligència en els moments més escaients i sempre fent front als aguts amb una suficiència i claredat envejable. És un cantant extremadament elegant en el fraseig i el seu Lenski és un prodigi. Sense caure en ensucrades versions o en altres de caire més verista, que no escauen gens a un personatge tan romàntic com aquest, Beczala ostenta la millor de les versions actualment possible. Me’n vaig a buscar el reclinatori. Em perdoneu, oi?
Magnífica la mezzosoprano de les sonoritats acontraltades que necessita, Oksana Volkova, que la temporada passada ja em va sorprendre amb la Maddalena també al costat de Beczala, al mateix MET. És una cantant a tenir en compte. Escènicament treballa molt bé i vocalment és una veu molt interessant i amb possibilitats. De ben segur que el MET li anirà donant oportunitats que espero poder gaudir. M’interessa.
El punt més fluix de la representació, a nivell vocal, va ser el Príncep Gremin del baix Alexei Tanovitski, que en cap cas, ni em va emocionar en una ària propensa a l’emoció, ni em va demostrar cap veu especialment notable. és de baix, que ja és molt, però res més. Tenint en compte de qui estava envoltat, ell no donava la talla.
Zaremba i Diadkova a l’acte 1er d’Eugene Onegin al MET 2013. Foto Ken Howard/MET
El luxe de comptar amb dos veteranes de la categoria d’Elena Zaremba (Larina) i Larissa Diadkova (Filippyevna) en un estat esplèndid, per a fer aquests rols secundaris però importants en algunes escenes, denota la potència del MET, i la cura en aquests petits detalls que el teatre novaiorquès sempre ha tingut amb l’agraïda devoció i en una llarga tradició de reservar per a grans cantants disposats a assumir que s’han fet grans i ja no poden assolir altres rols més importants, fer aquests altres.
Si hi ha un únic moment que tallaria, jo que no vull que tallin mai res, són els couplets de Messieur Triquet, en l’acte de la festa abans de l’esclat. El tenor John Graham-Hall ho va fer especialment bé, no fent-se gens odiós, evitant fer-se el simpàtic i demostrant que fins i tot en un moment tan banal un cantant intel·ligent pot treure or de on no n’hi ha.Bravo!
Correctes les anecdòtiques intervencions de David Crawford i Richard Bernstein.
La nova producció de Deborah Warner comença esplèndidament, ja que tot el primer acte, en les seves variants escèniques que descriu el llibret, es desenvolupen en un mateix espai escènic que encercla perfectament l’acció en un ambient rural ple de detalls amb petites variacions. El clima escènic, amb un bon disseny de llums ens situa perfectament en un escenari i amb uns personatges que podien ser extrets del teatre txekhovià. Molta cura en l’escenografia i el moviment escènic, si bé la sempre problemàtica entrada dels camperols i la dansa, no m’ha acabat de fer el pes. De fet m’ha agradat més com Warner treballa les escenes íntimes que les de masses i en aquest primer acte, en el cabdal encontre de les dues parelles, sap descriure a la perfecció les quatre personalitats. També ha treballat molt bé els personatges de Larina i Filippyevna, que les seves egrègies intèrprets vesteixen a la perfecció.
L’aire poètic del primer acte esdevé més realista en la festa del segon , amb una concepció escènica molt més tradicional i sempre realitzant un bon treball dels personatges, ja sigui els centrals, com tots els altres, coristes inclosos. Warner ens presenta una festa provinciana, bigarrada i aparentment caòtica, molt creïble, tractant els personatges amb detalls prou eloqüents com per fer evidents els canvis subtils, però cabdals que van variant la història.
La segona escena del segon acte, la del duel i mort de Lenski, té un caire molt més senzill i ben resolt amb un disseny de llums adient i un tronc d’arbre que travessa l’escena. Suficient.
El tercer em sembla el menys treballat, més monòton i amb espais buits incomprensible, sense contingut. Si bé l’escena presenta dues fileres de columnes monumentals que fan molt efecte, aviat esdevenen poc interessants, ja que sembla talment que a Warner se li acabessin les idees i caigués en la més tradicional de les direccions, amb un cos de ball vestit de cos de ball, que denota una manca de connexió amb la resta d’invitats a la festa, quelcom que jo crec que ja no s’escau en el teatre modern. Tot i que Warner intenta mostrar-nos el rebuig de la societat aristocràtica de Sant Petersburg davant d’un personatge aliè com Onegin, el joc escènic acaba aviat i fins que Gremin no canta la seva ària la cosa es va fer una mica eterna. Llàstima que el cantant, com ja he dit, tampoc ho fes de manera inoblidable, doncs l’acompanyament senyorívol de Gergiev, bé s’ho valia.
El duo final té lloc a la mateixa columnata, on els ridículs canelobres de la festa són substituïts per una mica de neu i algun element que ens recordi un exterior. Talent sembla que s’hagués acabat el pressupost o pitjor, les idees.
La confrontació entre Tatiana i Onegin clou el cercle amb la repetició exacta d’emocions, si bé a la inversa, ja que a l’escena del rebuig del primer acte Onegin besa a Tatiana amb una mostra de prepotència cínica, mentre que ara és Tatiana qui li torna el petó, però els anys han passat i la venjança diuen que s’ha de servir freda, i ella el recaragola el petó, deixant al “pobre” Onegin, literalment planxat, mentre ella marxa. Res de nou, si bé aquests petits detalls gestuals, com el reconeixement de l’amor de Onegin al final, quasi imita els moviments que Tatiana fa a l’escena de la carta. Situacions paral·leles, en una producció molt clàssica que en cap cas m’ha fet oblidar la poesia visual que el gran Carsen va imaginar per la producció anterior a aquesta, estrenada l’any 1997 i gravada comercialment anys més tard, en un DVD amb Fleming i Hvorostovsky.
Una inauguració luxosa que fa honor al MET i que no podem negar que ens fa una enveja pecaminosa, què coi de sana! horrorosament pecaminosa.
Espero portar-la en “algun” format, ben aviat a IFL.
Piotr Ilitx Txaikovski
EUGENE ONEGIN
Eugene Onegin………..Mariusz Kwiecien
Tatiana……………..Anna Netrebko
Lensky………………Piotr Beczala
Olga………………..Oksana Volkova
Prince Gremin………..Alexei Tanovitski
Larina………………Elena Zaremba
Filippyevna………….Larissa Diadkova
Triquet……………..John Graham-Hall
Captain……………..David Crawford
Zaretsky…………….Richard Bernstein
Director musical:……………Valery Gergiev
Direcció d’escena…………..Deborah Warner
Direcció d’escenari……….Fiona Shaw
Escenografia…………Tom Pye
Disseny de vestuari……..Chloe Obolensky
Disseny de llums…….Jean Kalman
Video……….Finn Ross / Ian William Galloway
Coreografia………..Kim Brandstrup
Metropolitan Opera House de Nova York
5 d’octubre de 2013
Apunt relacionat:
https://ximo.wordpress.com/2013/10/08/insistint-amb-eugene-onegin-el-video/
IN FERNEM LAND 
Us tradueixo el que el que va dir a les entrevistes Peter Gelb, que com té un english tan american sospito que no el vau acabar d´entendre del tot: “Doncs jo no volia fer la cosa aquesta de l´Onegin. Jo volia fer Il Trovatore. I vaig fer allò que diuen d´estar-se de romanços i agafar els tres millors cantants del món. Però em van fer canviar d´òpera a darrer moment, quan ja tenia agafats els cantants, i així ha sortit aquest Onegin: que com diu el cunyat –el del PP- del Xavier C., ‘con buena picha bien se jode’ ♦♦♦”
M'agradaM'agrada
Dues coses Xavier.
En primer lloc digues-li a la teva germana que l’acompanyo amb el sentiment, casant-se amb un personatge així no crec que fes un gran negoci.
En segon lloc i encara que les dites populars són variades i a vegades divertides, m’estimaria més que la propera vegada si ha de ser grollera, n’utilitzessis un altre o més nostrada o menys telecinquera. 🙂
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo, la producción me ha parecido decepcionante, va empeorando conforme avanza la ópera, como bien dices no mejora la de Carsen, una pena. Una pregunta: ¿cuánto os cuesta la entrada del cine? En Valencia 21 euros, me parece excesivo.
M'agradaM'agrada
Si compras las 10 funciones salen a 14 euros cada una. Una sola creo que vale 20 euros.
M'agradaM'agrada
Aqui, comprando el abono para las 10 operas 140€, abono para 5operas 83€ y entradas sueltas 21€ o 19€ con el carnet de Yelmo cinemas
M'agradaM'agrada
Hola maac. En cuanto al precio ya te han contestado y en cuanto a la producción parece como si lo bonito fuera el único objetivo de su directora, y fue probando diferentes alternativas sin quedarse con ninguna y mostrándolas todas ellas en las diferentes escenas. Una decepción que no deja de ser del gusto del MET, es decir, tradicional sin más.
M'agradaM'agrada
Lo mismo, si es para una ópera (y se añaden cerca de dos euros en la página web); lo del abono ayuda, si se desea ver la temporada ofrecida en cine.
M'agradaM'agrada
Lo del precio da que pensar. Si para una película cobran 8 € y para una opera alrededor de 20, y lees que se proyecta en 800 ciudades, es fácil deducir que para los productores esto empieza a ser un negocio muy interesante; al que se accede fichando e invirtiendo, y no recortando. Veremos cuanto tardamos en tener ópera en cine desde el Teatro Real.
M'agradaM'agrada
Esta debería ser una visión de marketing y de captación de recursos que los teatros de ópera serios o bien gestionados profesionalmente ( Met y Londres, principalmente, más ahora también Paris y Scala se apuntan), efectúan. Venden o arrienndan los derechos de imagen/audiovisuales de sus producciones, a los cines y a las radios y así ” no se quejan” que las subvenciones públicas se reducen . Es decir, menos “quejas/lloriqueo” y más cerebro y mejor gestión profesional
M'agradaM'agrada
El primer teatre en fer-ho, recordo que va ser el Liceu. Tots els altres el van copiar. El Sr Marco s’ho va endur tot per endavant, però que consti que el Liceu va ser el primer en oferir òpera al cinema, i a la xarxa tan interessant de les universitats. Tots aquests que ara fan la primera pela, es van apuntar més tard.El cervell és liceuenc.
M'agradaM'agrada
pero si el “cerebro” no tiene continuidad , no sirve para nada; solo para lamentarlo y maldecir a los perfiles “tipo Marco” o burócratas
M'agradaM'agrada
No exactamente. No deberíamos infravalorar tanto lo que se hace aquí. En New York acaban de cerrar la NYCO y otros teatros de ciudades secundarias tambien han tenido que quedarse sin temporadas, no sé que es peor.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: De octubre de 2013 | Beckmesser
Gergiev es un dios que hace que los preludios brillen con más intensidad de lo normal Beczala me emocionó hasta la lagrima y Anita estuvo estupenda.
Gracias por tu excelente crónica de una gran noche.
M'agradaM'agrada
Coincido casi en todo con Joaquim, pero voy a matizar algo. Según mi opinion Kwiecien queda bastante por debajo de Anna Netrebko que ha conseguido ser la mejor Tatiana de todas cuantas he visto tanto en vivo como escuchado en grabaciones. Aparte de cantar el rol maravillosamente, se infiltra en el personaje como si fuera su segunda piel, ofreciendo una interpretacióin escénica que comprendo que valorara tanto Gergiev en la entrevista y que ella estuviera tan orgullosa de dicha interpretación en la suya. Estoy notando que físicamente cada día su rostro me recuerda más a Galina Vishnevskaya cuando tenía su edad.
Por otra parte los graves de la Volkova no son lo rotundamente de contralto como exige el rol, pero su interpretación tanto vocal como escénicamente -excepto en el segundo acto que quedaba en exceso desorientada- estuvo a un nivel muy alto.
Piotr Beczala maravilloso, lo mejor de la función después de Netrebko y las veteranas secundarias perfectas. Gergiev y la orquesta sensacionales.
En cuanto a la escena me gustó mucho y encontré fantásticamente desoladora y muy apropiada la distancia enorme -escénicamente hablando- entre Tatiana y Onegin en gran parte del genial duo final -lo que más me gusta de toda la ópera- resolviendo el final del mismo de un modo sumamente emocionante.
Con lo que me cuesta salir satisfecho de un espectáculo en la actualidad ayer salí flotando. Disfruté tanto o más que en la “Anna Bolena” del Met con Netrebko y es que esta cantante llega a hipnotizarme con su habilidad escénica y a subyugarme con su maravillosa voz y su intenso canto. Que deje Verdi por ahora, por favor!
M'agradaM'agrada
A mí me encantó: dos momentos vitales, uno con mayo riqueza sentimental y de sinceridad (los dos primeros actos) frente al lujo vacuo (el resto) que asfixia a los dos protagonistas y es que no se concibe Onegin sin Tatiana ni viceversa; así de simple lo pensé yo (se podría haber llenado el espacio más pero me pareció efectivo), si bien el motivo del beso se veía venir (nada mal pensado). El juego escénico fue un acierto y lo único que recrimino es el uso indiscriminado (o sin elección planeada) de los planos de cámaras que, en ocasiones, han podido robar esa intensidad que se desprendía de todos, menos del Príncipe Gremin (tampoco me gustó, aunque a una pareja a mi lado sí y realizaron aplausos “mudos”, sin sonido, vaya). Kwiecin se cree el personaje y lo transmite (bastante frente al mujerón que tiene frente a él), aunque me parece que el volumen le falta o es demasiado lírico; me gustó bastante Netrebko, muy concentrada en su papel escénica y vocalmente (los Verdis que vaya a cantar, cuidado, no le oí los graves qué Tatiana ha de mostrar); Beczala apasionado y lo único (quizá por Gergiev o por él o por la cámara, o por lo que sea) no me transmitió la inmensa tristeza de Lenski en ese momento. Magnífica Larissa Diadkova, mu bien Zaremba…Y qué decir de la orquesta y coros del MET (algo apelotonados), magníficos. Disfruté mucho con la función, a pesar de que temí por ella un par de veces: el sonido se fue al inicio en la entrevista a Gelb (afortunadamente, recuperado a tiempo) y hubo cierta desincronización en la escena de la fiesta a Tatiana, cuando ésta baila con Onegin ¡Un saludo, infernems y a disfrutar!
M'agradaM'agrada
Quería decir “muy bien Zaremba”.
M'agradaM'agrada
El problema de las transmisiones cinematográficas es que eliminan aquellos momentos pensados especialmente para el teatro. La cámara tiene otro lenguaje i el montaje sigue siendo teatral, por lo tanto casi imposible casar ambos intereses. Bryan Large logra muchas veces crear poesía visual con algún encuadre que en el teatro ni se aprecia, ese valor añadido lo ha hecho un maestro y referente en las transmisiones, pero las del MET adolecen muchas veces de ello y se centran en primerísimos planos o en en esas tomas echas en esa cámara montada en un raíl de bambalinas, que procura tomas imposibles, pero que desvirtúa mucho las intenciones del montaje teatral.
Por lo que dicen quienes le han visto en directo y aunque efectivamente no lo parezca, Kwiecin tiene un vozarrón. Verdad Marga? 🙂
M'agradaM'agrada
De verdad de la buena. Es mil veces mejor en directo que grabado. Gana muchísimo!!!
M'agradaM'agrada
Té conmocionó, no hay duda 😉
M'agradaM'agrada
En el Don Carlo le hizo sombra al mismísimo Kaufmann.
M'agradaM'agrada
Lo que has dicho!!!!! a la seño vas 😆
M'agradaM'agrada
Sobre l’orquestra i els cantants res a afegir, coincideixo del tot, potser Gremin em va semblar horrorós. Ara, la producció, per mi fluixeta des del principi. Les mampares de policarbonat, els ballets i les columnes que s’ho menjaven tot, el pitjor. Però Ana, Piotr, Mariusz i les dames grans en van fer molt feliç. Quina colla d’eslaus!
M'agradaM'agrada
Tenim la mania de pensar que les produccions són pel cinema, i no. Que utilitzés el policarbona és una solució barata per crear un efecte que teatralment funciona bé, a la sala no s’aprecia, mentre que la càmera ho traeix tot i ens mostra la veritat, però els vidres entelats i més aviat poc polits, era una solució prou bona i econòmica. També les caixes de fruites i verdures de plàstic, com les de la paradeta que el Reis van portar a ma germana fa molts anys els Reis d’Orient (els altres només ens porten disgusts, maldecaps i corrupció), des de una localitat de la sala, segur que semblaven versemblants.
Les columnes em van semblar excessives, però el que em va molestar més van ser aquell canelobres al fons del escenari, no calien
M'agradaM'agrada
Jo tinc edat de ser d’extrems, i quan una cosa m’agrada molt, exagero jeje començo:
La veu de la Netrebko està canviant any rere any, cada cop amb més pes, i més ample. Ara té uns greus i centre que fa uns anys ni somiava, jo sí que li vaig sentir els greus, perfectament. Fins i tot em vaig quedar parat (sense ser una soprano dramàtica, tampoc li fa falta). Ella és Tatyana, no surt del personatge en cap moment, totalment creible. Vocalment ahir va estar perfecta. Fa uns pianíssims preciosos. Per a mí, LA MILLOR TATYANA DE LA HISTÒRIA (si més no, de les grabades).
Maruizsz Kwiecien em va encantar! La veu és poc flexible, i sona un pel massa “de vell” pero va tenir moments boníssims. Es va ficar bastant dins el rol. Molt bé!
Piotr Beczala és un Lensky perfecte! No és Lemeshev però canta amb molt gust, sap perfectament el que diu, i ahir el vaig trobar implicadíssim dramàticament. Molts dèieu ahir que era molt fred. Jo no li vaig trobar. Vaig trobar que ho vivia molt.
La resta bastant bé, però destacaria la nana de Diadkova, molt emotiva, i vocalment perfecta.
Valery Gergiev en aquest repertori… és fascinant!
La escena a mí em va agradar molt. Per a mí tal i com ha de ser. Al final era més freda, però no vaig pensar en cap moment que faltessin idees, si no que buscava que donés aquesta idea de buidor, potser perquè Onegin es queda sol, no se.
Al senyors del Yelmo els hauriem de demanar que controlessin el so, perque ahir era inacceptable!
Malgrat lo pobre que era el so, vaig disfrutar moltíssim!
Ja sabeu que la Netrebko és la meva soprano, per edat em toca, a molts de vosaltres us va tocar Caballé o Gruberova, ara a mí em toca la Netrebko, no sempre és perfecta, però ahir va ser de 10, en tota la representació, com m’agradaria que al Palau de la música ens cantés la esena de la carta… 🙂 jejejeje
M'agradaM'agrada
Si Beczala no és Lemeshev, que no ho és, Netrebko tampoc és Vishnevskaia (la Tatiana de l’any 1956 és miraculosa. La seva Tatiana com ja he dit està en el seu moment just, és un rol ideal per a ella i encara està convincent en la vesant escènica (vista al cinema que no perdona els primers plans). Els greus també els vaig sentir jo, però no tan perfectament com tu, o l’efectivament horrorós so d’ahir n’era el culpable o començo a perdre la meva proverbial agudesa auditiva. (dit per tots els metges cada vegada que m’he fet una audiometria)
Mirella Freni, que no era òbviament russa i que quan sortia al primer acte tenia més pinta de Larina que no de Tatiana tenia una emotivitat llatina que era impressionant. Netrebko que m’ha agradat moltíssim, però molt, no m’ha fet oblidar-la. Són diferents, però no podria dir mai que és la millor Tatina de la història, primer perquè ja no tinc edat d’estar a l’extrem de res, i l’altre perquè no les he escoltat totes 🙂
El problema de Netrebko, que ara no tocaria parlar-ne i m’hauria de centrar en la meravellosa Tatiana d’ahir, és que amb aquesta veu vol fer coses que no li pertoquen i el que és pitjor, que poden malmetre-la.
On s’ha de signar per què ens canti al Palau l’escena de la carta de Onegin en lloc de l’escena de la carta de Macbeth?
M’encanten els teus comentaris extremistes, ja t’ho vaig dir que ara tens l’edat per estripar-ho tot, si cal, el que no m’agrada és que no els facis, i si són fruit d’algú que t’ha dit que no els fessis, encara menys 😉
M'agradaM'agrada
No puedo resistirme, es sobre Freni y un momento de gran fuerza emotiva que vivimos hace años (ya tantos) cuando nos dio un recital en el Cervantes malagueño; lo realizó unos días después a causa de la muerte de Giaurov. Nos interpretó la escena de la carta de Tatiana y fue especialmente emocionante, vocal e interpretativamente. Emocionó y a ella también (en yutú está). Comentaba en camerinos que había dedicado ese fragmento a alguien muy especial; fue en 2004, con muchos,muchos años de carrera.
M'agradaM'agrada
Era extraordinaria y curiosamente su Tatiana superó la barrera de la escuela y la vocalidad italiana, para convertirse en una versión de referencia
M'agradaM'agrada
Impecable la crònica, que no em deixa marge de comentari donat que estic plenament d’acord amb tot: qualitats musicals, interpretatives, dramaturgia i escenografia, ben realista aquestes dues últimes, d’acord amb el realisme propi de la fenomenal obra (aquesta sí) de Txaikovski. Fins i tot el reclinatori vull compartir per fer honor a l’estat vocal i artístic de Beczala, amb un “Kuda, kuda…” de pura delícia vocal i musical. L’ària de la carta, fantàstic fragment amb que Txaikovski va començar la composició de l’òpera, eix central de tota l’obra i generadora de tots els leifmotivs que apareixen tan abans al preludi del primer quadre com a d’altres quadres posteriors (el més interessant és la insistent frase musical amb que Tatiana descubreix l’amor per Eugene, que és repetida per aquest, tambè insistenment, quan és desprès ell mateix la víctima del mateix sentiment), és un prodigi i una fita operística, molt ben resolta en aquesta producció, deixant que sigui una esplendorosa Netrebko/Tatiana qui porti tota la carga musical i escènica. Com diu André Lischke estem davant de l’história d’un drama d’amor desincronitzat. I bé que ho reflecteix la producció d’ahir del MET, tot mostrant ben clarament com s’acomiada primer de Tatiana el xulesc predicador Eugene, i com ho fa Tatiana d’ell cinc anys desprès.
M'agradaM'agrada
Una de les coses més mal resoltes en la producció de la senyora Warren és precisament el pas dels anys en el personatge de Onegin. Podria ser que Tatiana hagués perdut agudesa visual, però no reconèixer a Onegin al tercer acte em sembla greu, ja que està igual, però igual que fa 5 anys, i per tant els dubtes i les preguntes en veure’l queden ridícules. No sé, potser una barba que en aquell temps tot home que ja passava dels 25 se la deixava per mostrar saviesa i experiència, hagués dissimulat una mica l’aspecte idèntic. No et sembla?. Ella amb un vestit que semblava en vermell, el verd de Scarlet O’Hara, fet amb les cortines quan vol conquistar el tercer marit, ja li donava un aspecte de matrioska, però ell semblava sortit de l’institut.
M'agradaM'agrada
Una festassa d’ Opera feta amb tot el luxe.La 1º representació va ser força qüestionada per la crítica novaiorkesa tant a nivell vocal con en la vessant orquestral.
La funció d’ahir va ser molt superior.Els dos grans i per mí indiscutibles triunfadors de la vetllada varen ser Valery Gergiev en estat de gràcia absoluta i una Anna Netrebko que ens torna a fer obrir els ulls i ens torna a demostrar que l’Opera és teatre + música + cant.Ella consegueix ser creible en el pla curt i en el distant i alhora demostra una capacitat vocal fora de sèrie que mai s’apalanca en l’exhibició i sempre cerca l’expressivitat.
Al seu costat tant Mariusz Kwiecien com Piotr Beczala m’han semblat pijors actors i cantants.Els dos han tingut evidents problemes al reduir la veu i han basat la seva convicció en el cant expansiu.La darrera ària d’Onegin es presta al cant expansiu pero el famós “Kuda,kuda” ha de ser un cant interioritzat i el prefereixo finalitzat amb pianíssim.
Com pot ser que( per posar un exemple) un principiant com Alexey Kudrya(1982) i primer premi Operalia 2009 ho canti molt millor.Podeu comprobar-ho tot seguit .Només cal escoltar….
M'agradaM'agrada
Pero Dandini, aquest no és el Kuda Kuda d’ahir!!!, és l’assaig general,no hauries de fer aquestes trampes i més quan Beczala, que cada vegada tens menys arguments per carregar-te, va estar senzillament prodigiós.
M'agradaM'agrada
Primera nit´per a mi´al Yelmo.Nit maravellosa.Diria que Pietr Berzala ésel millor Lenski que he vist. Anna Netrebko imponent durant tota l´obra tant vocalment com actoral.Jan, si a tu et toca la Netrebko a mi em toca la Mirella Freni, que per més que ahir nit em va agradar moltla Netrebko.no em va fer oblidar la Freni i jo m´emocionava més en el passage de la carta amb ella.Nit maravellosa d´òpera i pels acompanyants que vaig tenir.
M'agradaM'agrada
Les dues passaran a la història com a les millors tatyanes de la història. Quina ràbia em fa no haver vist mai a la Freni… era tan bona…!!!
M'agradaM'agrada
I alguna altra Jan
M'agradaM'agrada
Un plaer compartir sessió operística i viatja de retorn.
M'agradaM'agrada
Joaquim, gràcies al teu bloc i a la generositat del David, ahir vaig gaudir d’un Eugene Onegin dels que fan història. Mercès David pel meravellós regal.
Hauria estat una òpera rodona, d’haver tingut un altre Eugene, que sense estar malament, per mi li mancava un parell o tres de graons d’alçada.
Magnífica la direcció musical de Gergiev, va saber donar tota la gamma de colors musicals que requereix la partitura.
Piotr Beczala actualment està en estat de gràcia, canta molt bé i amb una tècnica perfecte. Un gran Lensky.
Anna Netrebko, francament no sé si el dia de demà esdevindra o no una bona Tatiana, Déu dirà, però actualment és LA GRAN TATIANA. La vaig trobar fascinant, tant en la part vocal com l’escènica, per mi és de reclinatori i altar major.
M’ha agradat la direcció de Deborah Warner, sobretot la part on l’acció que passa a la cuina-serveis-jardí. M’ha recordat l’obra de tetare “L’hort dels cirerers”, una societat tancada, plena de perjudicis i indecisions que els ofega, però incapaços d’obrir portes i finestres perquè els hi entri l’aire.
Les columnes m’han agradat, no tant quan decoren el Palau però si a l’escèna final, quan la Tatiana passats els “fugots”, amb una reflexió assenyada, segura e inflexible se’n va deixant a l’enamorat en un pam de nas, s’hi escau molt bé, amb la grisor de les columnes, boniques però al mateix temps fredes com un bloc de gel.
En fi vaig sortir tant contenta, que hauria tocat les castanyoles d’haver-les tingut.
M'agradaM'agrada
M’hagués agradat conèixer al generós David i celebro molt que fossis l’afortunada infernemlandaire que va aprofitar la ganga per gaudir d’aquesta representació.
M'agradaM'agrada
Nada vi de este ONEGIN lo cual lamento pero espero hacerme como mínimo con el audio ( me interesan muchísimo en este repertorio, Netrebko y Beczala)
Sin embargo y cambiando de tema, muy recomendable la exitosa FANCIULLA DEL WEST de anoche en Viena ( creo que los enlaces del audio y video, están colgados en el online de la ORF2). Parece que muy notable el debut de JK como D.Johnson y notable a secas la Stemme como debutante en el rol de Minnie
M'agradaM'agrada
Alex, tienes mala memoria :-9
https://ximo.wordpress.com/2011/12/20/la-primera-minnie-de-nina-stemme/
M'agradaM'agrada
Toda la razón y además tengo esa grabación! uups!!
M'agradaM'agrada
No pasa nada, suele suceder cuando tenemos el disco duro cargado de tantísima información.
M'agradaM'agrada
Pronto, muy pronto tendremos la oportunidad de hablar de esta Fanciulla y verla 😉
M'agradaM'agrada
Sí,Jan,sí,la Freni era molt bona (però no la matem que encara viu) I no he dit res del seu marit el gran baix Nicolai Ghiaurov,ell si feia un formidable (Gremin)
M'agradaM'agrada
No la mato pas! jajajaja 😀 Sols dic que jo no la he vist mai en directe.
M'agradaM'agrada
I dic que era tan bona, perquè ara que jo sàpiga ja no canta.
M'agradaM'agrada
Deu cantar als néts, a la dutxa i potser en petit comitè. Hi ha molts registres discogràfics i videogràfics que han esdevingut clàssics. Si l’haguessis vist Jan, t’hagués tornat BOIG, amb una veu gran, uns aguts esplèndids (mai cridats) i una sensibilitat i expressivitat extraordinàries. La seva italianitat li oferia una calidesa definitiva.
M'agradaM'agrada
Y debajo sigue; disfruta. ¡Bravísima!
M'agradaM'agrada
Parece mentira que una italiana pudiese llegar a asimilar tan bien a Tatiana,, su husband tubo mucho que ver, pero aún así, es prodigioso. Yo la recuerdo como si fuera hoy mismo. Creo que junto a su Margueritte en el Faust, es donde más me gusto, siempre con un mínimo de 9,75
M'agradaM'agrada
Aquelles representacions de novembre del 1989 al Liceu, van ser extraordinàries.
M'agradaM'agrada
No tinc gaires coses a afegir al que ja s’ha escrit. Una funció d’alt nivell vocal i musical. Aquesta òpera sempre m’ha agradat molt i molt. L’obra de Puixkin és molt bona, i Txaikoski va encertar-la molt musicalment. El famós tema de la carta que va sortint obsesivament al llarg de l’obra és magnífic, com ja ha assenyalat en Josep Olivé. La posta en escena la vaig trobar convencional, made in MET i va ser funcional. Béczala em va agradar molt i la Netrebko també, encara que d’aquí poc serà menys creïble com a Tatiana adolescent i molt bé com Tatiana princesa.Gremin.
Vaig estar molt contenta de saludar a molts infernlendaires conspicus.
(A la sala 10, última fila, vaig estar sentint un xiulet de manera continuada per sota de la transmissió, a més d’alguns “ecos” del film d’acció de la sala veïna… algú més ho va sentir?)
M'agradaM'agrada
Sí, xiulet persistent i certament molest. Quam em vaig adonar va ser en l’escena del duel, i vaig pensar (i ara no riguis/rigueu), que eren grills! Desprès, és clar, un cop ficats en plena polka i amb el xiulet encara a la meva cresta, l’il.lusió d’haver vist/escoltat una escena tràgica ambientada de pur realisme “pastoril” se me’n va anar en orris. I no. No erean grills. 😦 🙂
M'agradaM'agrada
El pitido era insoportable, y además no era continuo, sino intermitente. Yo me fui a quejar en el primer descanso y no me hicieron ni caso. También estaba en las filas de atrás, pero vi un hueco tres o cuatro filas delante y me cambié. La cosa mejoró mucho. Da bastante rabia que cobren lo que cobran por las entradas y nos hagan sufrir con un sonido malísimo.
M'agradaM'agrada
Jo era al costat de la porta (molt molest pq el jefe de l’Icària entrava i sortia continuament a comprovar el so suposo, i també una altra senyora obsessionada en tancar la cortina) i no vaig sentir més que un petit eco del so directe a les entrevistes. AH! I unes senyores molt bufones amb incontinència verbal. Per sort, cap pito.
M'agradaM'agrada
La porta del cinema semblava un vodevil, sobretot durant el primer acte, era un no parar de portes que s’obrien i es tancaven i l’emprenyadora cortina per acabar-ho d’arreglar 👿
M'agradaM'agrada
Confirmat doncs: la sortida d´àudio del xiulet es troba just a la fila 8 seient 7 (és a dir, a prop de la porta amb cortineta que s´obre i es tanca sense parar. Digueu-me afortunat 😕 ), que jo el vaig sentir tota la tarda. Va començar just després del petit tall que va haver-hi a l´inici (quan Deborah Voigt ens donava la benvinguda) i ja no es va aturar en cap moment. Al primer acte era un xiulet sord continu (piiiiiiiiiiiiiiiiiiiii…). Al segon i tercer era discontinu però constant (pi-piii-pi-piii-pi-piii…). No sé si era algun missatge en morse que jo no vaig saber acabar d´agafar. Però el cert és que quan vaig anar a dormir encara el sentia al cervell. Una tortura vietnamita per embogir. Si no ho arreglen o em canvien de butaca, jo no hi torno. [Com veieu, ja m´estic preparant l´excusa perfecta per El Nas que coincideix en dia i hora amb el Barça-Madrid 😆 ]
M'agradaM'agrada
Qualsevol partit de futbol, fins i tot un Barça-Madrid, no té res a fer amb un Xostakovitx! No hi ha excuses. T’anotaré falta. 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Ja ho pot ben dir, aquest Dmitri és el millor davanter 😉
M'agradaM'agrada
Mooooolt aviat intentarem solucionar el tema del xiulet 😉
M'agradaM'agrada
Una versió excel·lent. El Gergiev fa i deixa fer. El director ideal. l’Annita en su salsa. Deixant d’un costat les històriques ara és la Tatiana. Interpreta i canta amb una veu excepcional per aquest rol. El Piotr Beczala està en una forma creïble i aquí ho demostra. L’Onieguin de Mariusz Kwecien està per desenvolupar més. Té una veu de baríton de veritat i crec que hauria de treballar més el paper. Com el Joaquim enveja pecadora la que sento veient això.
M'agradaM'agrada
Jordi, benvingut “oficialment” a IFL, gràcies per comentar.
L’enveja dolenta és terrible, però és que aquí no val dir, de la sana, no cola.
M'agradaM'agrada
Enhorabuena a los que estuvisteis allí, aunque fuese en cine y con grillos. Esta obra tiene algo especial. Sin duda se encuentra entre las que “me hacen sentir bien”. Gergiev y Netrebko… Les perdonaría hasta que el uno fuera guapo y fea la otra. Espero que se pueda ver pronto.
M'agradaM'agrada
En breve Enrique, muy en breve.
M'agradaM'agrada
He seguido las transmisiones de Metropolitan Opera desde hace dos años. Normalmente, me molesta el uso continuo — abuso — de primeros planos de las caras de los cantantes y de todo el manejo de lo cinematográfico. Sin embargo, la transmisión de este “Onegin” ayer no solo no me molestó, sino que me gustó en lo cinematográfico. Empiezo a cuestionármelo ahora, pero esto era lo que pensaba al salir del cine.
Todos los personajes los encontré creíbles, en especial el de Tatiana, gracias a la excelente caracterización de Anna Netrebko.
Me llamó la atención que Kwiecien dijera durante su entrevista que la directora Fiona Shaw daba hasta “demasiadas” instrucciones a los cantantes con el objetivo de lograr la caracterización de los personajes. ¿Quizás logró su objetivo?
M'agradaM'agrada
Lo mismo pensé yo con la transmisión de Turandot desde la ROH, muy bien realizada cinematográficamente. Ya solo falta que cuiden el audio, pequeño detalle, y esto va a ser un invento estupendo.
M'agradaM'agrada
Ja ho és un invent magnífic, al principi la inversió és forta, segons va dir l’any passat el mateix Gelb, semblava que el ingressos i les despeses de les retransmissions donaven un resultat o, el més important és el coneixement mundial dels espectacles del MET i la repercussió que acaba tenint en la taquilla del MET.
Depenent de la “corrala” el àudio no vam quedar que és molt millor?, El so de les retransmissions del MET no és bo, fixat en comentaris de València, Màlaga o Madrid, també es queixen, cal que el millorin.
M'agradaM'agrada
La corda es trenca per el punt mes feble. L’equip d’audio del Bosque crec que es força bó, pero la emissió de la ROH també te problemes, ja van dos vegades que al primer acte, el volum es demencial.
M'agradaM'agrada
Doncs això és un pecat mortal, ja que amb una petita correcció el problema ho deixa de ser.
M'agradaM'agrada
Hay que saber cambiar el chip, no deja de ser ópera, pero en el cine cambian bastantes cosas, principalmente las apreciaciones vocales, la emisión, la potencia uy todos esos aspectos que quedan ampliamente ninguneados por unas tomas de sonido muy presentes y alejadas de lo que ocurre realmente en la sala. Por contra esiten esos planos visuales que en el teatro son imposibles, y que nos permiten ver el detalle de la interpretación de los cantantes, que hace de la transmisión algo mucho más vivo.
En contra hay que decir, que la mayoría de producciones no están pensadas aun (y mejor que sea así) para el cine, pero todo llegará.
M'agradaM'agrada
Hola a todos: como ya se ha dicho todo sobre Netrbbko, alguien me puede aclarar el por qué de esa absoluta seriedad a lo largo de toda la obra. No ´sonríe par nada en el segundo acto (su fiesta)… ni en los aplausos. esta no es mi Anna que nos la han cambiado!
En otro orden de cosas, ¿ la respuesta a un pregunta de Voight sobre si había Gergiev le habí aportado alguna enseñanza para este Onegin, su respuesta fué un lacónico: nada?.
Esto son tontería ya que disfruté muchísimo el sábado..pero la vitriste..muy triste
M'agradaM'agrada
Tatiana es extremadamente tímida. Podría decirse que jamás ha visto un hombre de cerca, y es tal su necesidad de vencer esa timidez que prácticamente puede decirse, tal como el mismo Txiakovski dejo escrito en una carta al hablar de su personaje, que ya estaba enamorada de Oneguin mucho antes de conocerlo. O sea, se hubiera enamorado de cualquier hombre que Lenski le hubiera presentado. Su carta no es más que el reflejo de esa timidez que explota en una sola noche. La bofetada de Eugene es de tal calibre que Tatiana pierde la sonrisa al menos por bastante tiempo. Tampoco una fiesta, cualquier fiesta, aunque sea en su honor, es escenario propicio para una persona, insisto, extremadamente introvertida. Más aún cuando Tatiana teme que a dicha fiesta asista Eugene. Poca sonrisa puede versele y si mucha incomodidad. Y el final de dicha fiesta deja marca. Y ya cuando por fin vive con un hombre, no creo que por muy príncipe que fuese olvidara los años que le lleva y el recuerdo de Eugene ni de la trágica desaparición de Lenski. Quiero decir que vive en un estado de melancolía que un hombre como Gremin es imposible que la pueda rescatar. Sí además aparece Eugene nuevamente, y si además es plenamente consciente de que le ama pero que ya nada puede hacer para satisfacer ese amor, entonces no hay margen para la sonrisa. Netrebko, como gran actriz que también es, no podía sonreir porque su personaje no sabe sonreir y la vida le sonrie aún menos.
Sobre el hecho de que en la entrevista estuviera tan comedida solo tengo una explicación: el estreno de esta ópera en el MET se vió salpicado por las secuelas de la contestación social de la comunidad gay a raiz de su soporte mostrado a la política de Putin y bien seguro Netrebko no quiso mostrar su lado más frívolo. No sé. Es la única explicación que encuentro. Es probable que sea errónea dado que es más un presentimiento que una certeza. Como también puede que sea todo ello fruto de un malentendido fenomenal ya que no veo ni a Netrebko ni a Gergiev unas personas que busquen jaleo alguno, y menos de este tipo.
http://www.elmundo.es/america/2013/09/24/estados_unidos/1379997983.html
M'agradaM'agrada
El suport a Putin, apart de ser una opció política que no comparteixo, amb neguiteja i insulta, no hauria d’utilitzar-se , és clar que ells tampoc haguessin hagut de prendre partit. Un cop han fet públic el suport a allò, tant a l’un com a l’altra me’ls estimo bastant menys, encara que admiri el seu art. Ves que algun dia no se’n hagin de penedir públicament d’aquest escandalós suport a un personatge tan miserable.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Josep, tanto por la noticia de la protesta que desconocía, como por la muy acertada interpretación del contexto del libretto y su entorno.
M'agradaM'agrada
Fue sorprendente, es cierto. Seria, muy concentrada y poco saltarina. Quizás quería demostrar algo a todos los que protestan por su apoyo a Putin. Gergiev, que nunca ha sido la alegría d ela huerta, no sorprende, pero ella si. Solamente al final, y cuando se fue a buscar al director, se mostró más ella misma, pegando algun saltito a la carrerilla.
Durante su estancia en NY ha tenido mucha presión y ella ha sido poco inteligente, creo.
Algunas declaraciones a Voigt me sorprendieron y parecía que no quería agradecer nada a Gergiev de su Tatiana. Me pareció rarísimo. El en cambio se deshizo en halagos hacía ella y sus capacidades. Algo pasa, sin duda.
M'agradaM'agrada
Potser simplement en aquell moment estava seria, li acabaven d’anunciar algo, no se… però també pot ser això que dius.
A Rússia pero, a veure qui s’atreveix a contradir a Putin… no hi torna mai més. És una dictadura.
M'agradaM'agrada
Hi ha gent que davant les dictadures es mulla, potser que ella, Gergiev & Cia ajudin a fotre’l fora. Ara podria posar un Youtube de l’Estaca
M'agradaM'agrada
Jo entenc que ara no s’atreveixin a portar la contrària al jefe, podrien aparèixer morts. Altra cosa és el suport públic que li van donar. Sobre el Gergiev, a la referència que fa a la Unió Soviètica quan ell era petit i agraeix que li fessin aprendre sencer el poema Oneguin, jo diria que té un punt de melangia pel sistema perdut.
Per les entrevistes que he vist amb la Netrebko, em sembla que és una dona que tampoc no dóna molt més de sí parlant, que com s’expressa bé és cantant. És possible que lo de que el Gergiev no li ha aportat res sigui només una gracieta de les seves.
Per fi he pogut gaudir d’aquesta filmació. Ho has descrit tot molt bé. Pot ser, amb el Prince Gremin us heu quedat curts: a mi em sembla que, quan canta i destrossa la seva ària, a l’escenari tots miren cap a baix amb vergonya aliena. Al menys jo he hagut de tapar-me les orelles. D’on l’hauran tret!
Joaquim, veient les entrevistes, i el port a escena, el lloc d’aristòcrata elegant que visita el nostre mercat imaginari (te’n recordes), que en el seu dia vam assignar al Piotr (junt amb la Elina), ara li pren el Mariusz. Quin tio més elegant, i què bé que parla, molt intel·ligent. Això sí, per la veu, em quedo amb el Mattei, que ja sé que a tu no t’agrada (és que jo ara si sento al Mattei sento a l’Anfortas, i em fa estremir.).
Ho sé, sempre vaig endarrerida en els posts, sorry 😦
M'agradaM'agrada
Em fa molta gràcia quan comentes apunts de fa quatre o cinc anys, aquest és una novetat de rabiosa actualitat tenint en compte el teu desfase :-).
A la vida real, fora de l’escenari i de la producció, en Mariusz no és ben bé el mateix
I de Mattei, després del seu Amfortas al MET i el War Requiem al Liceu, ja en tinc una altre idea, però les dues vegades que l’havia vist en directe, sobretot l’Onegin a Salzburg, vaig tenir una decepció, no tant amb el Don Giovanni a Paris, tot i que no em va acabar de fer el pes.
Hvorostovsky, que cantant Verdi no m’agrada gaire, a l’Onegin del MET amb la Fleming, està magnífic.
M'agradaM'agrada
Ai Senyor, d’on ha tret el Joaquim aquesta foto del Mariusz. Bé, deïa que és molt intel·ligent, esborro lo d’elegant 🙂
M'agradaM'agrada
Tots tenim un mal dia 😉
M'agradaM'agrada