IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE LA FANCIULLA DEL WEST A VIENA (Stemme-Kaufmann-Konieczny;


Jonas Kaufmann com Dick Johnson a La Fanciulla del West a Viena

Jonas Kaufmann com Dick Johnson a La Fanciulla del West a Viena

Avui, amb una mica de retard,  us deixo el vídeo de la primera funció de la nova producció de La Fanciulla del West de Puccini, a la Staatsoper de Viena, amb la brillantíssima direcció de Franz Welser-Möst i la discutible i també brillant producció del director suís Marco Arturo Marelli, que sense aportar res de nou i caure en errors teatrals importants en el segon acte, trasllada,com no podia ser d’altre manera tractant-se d’una nova producció, l’acció als nostres dies. No m’interessa gaire, la veritat.

Ara bé, el interès màxim de la representació rau en el debut de Jonas Kaufmann en el rol de Dick Johnson, acompanyat per Nina Stemme, que ja va debutar com a Minnie l’any 2011 i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

La parella Stemme Kaufmann és potser la millor opció actual per aquesta òpera tan conflictiva de muntar i cantar per una concepció dramàtica, deixeu-me dir que una mica naïf, i en canvi per una exigència vocal, sobretot per a Minnie, entre Turandot i Tosca.

Stemme, com la majoria de sopranos wagnerianes que afronten al rol, potser erra en la concepció estilística, oblidant que canten Puccini, hi ha moments que és Salome, per tant canviant l’essència italiana i traint amb els seus poderos mitjans l’esperit Maria von Trap que amaga el rol. Stemme, que  adoro, no ha nascut per l’òpera italiana i en canvi, com també succeeix amb Westbroek o Urmana, i a tantes altres (no oblidem, a Nilsson) els entusiasma cantar Puccini i Verdi, i en alguns teatre aconsegueixen amb tenacitat,  cantar-los. Tot i així fa goig escoltar una veu tan sòlida com la seva en un moment on les veus més aviat no brillen per aquesta virtut, sobresortint de l’exuberància orquestral amb insultant suficiència.

Jonas Kaufman canta un gran Dick Jonson. No hi ha avui cap tenor que li pugui fer ombra amb aquest rol. Em fa  oblidar a Domingo o a Del Monaco?, doncs no, però tampoc em preocupa gaire. No és que m’agradi perquè no hi  hagi amb qui comparar-lo actualment, no. M’agrada perquè la veu és molt adient, molt baritonal i tenoreja amb exultants aguts quan la partitura ho demana. És el millor Puccini de Kaufmann, al menys fins ara, molt més que el seu Pinkerton o Cavaradossi. El seu cant és sempre seductor, molt musical i sensible, amb matisos sorprenents  que ni Dopmingo, ni molts menys Del Monaco feien. Dubtes?, els de sempre. Traspassa prou l’orquestra i arriba amb vehement contundència a la sala? Si la resposta és sí, fantàstic, si la resposta és, si però amb dificultat, o no, ai! En format àudio i vídeo em sembla molt, però que molt notable.

No és admissible, ni a Viena ni a Gratallops, que Tomasz Konieczny canti Jack Rance. No diré que faci bo a Lucio Gallo, quelcom impossible, però sobrepassa en molt, el desastre del baríton italià. La dicció es fosterjenkiniana, la veu limitada, la tècnica denunciable i l’estil penós. Com és possible que canti un rol “tan important”?

Tota la resta de l’extens cast no és per llençar coets, però al costat de Konieczny, els dolents, que n’hi ha,  queden discrets.

Franz Welser-Möst fa sonar esplendorosament brillant l’Orquestra de la Staatsoper de Viena.

Us deixo dos fragments d’àudio, per allò de no despistar-se amb aspectes no musicals. El duo del segon acte entre Minnie i Dick Johnson

[àudios eliminats per imperatiu de la Staatsoper de Viena]

I ara “Ch’ella mi creda libero e lontano” per Kaufmann

[àudios eliminats per imperatiu de la Staatsoper de Viena]

*
Giacomo Puccini
LA FANCIULLA DEL WEST

Minnie: Nina Stemme (soprano)
Dick Johnson: Jonas Kaufmann (tenor)
Jack Rance: Tomasz Konieczny (baríton)
Jake Wallace: Alessio Arduini (baix-baríton)
Nick: Norbert Ernst (tenor)
Ashby: Paolo Rumetz (baix)
Sonora: Boaz Daniel (baríton)
Bello: Tae-Joong Yang (baríton)
Happy: Clemens Unterreiner (baríton)
Joe: Carlos Osuna (tenor)
Jim Larkens: Il Hong (baix)
Trin: Michael Roider (tenor)
Harry: Peter Jelosits (tenor)
Sid: Hans Peter Kammerer (baríton)
José Castro: Alessio Arduini (baix-baríton)
Wowkle: Margarita Gritskova (mezzosopraan)
Billy Jackrabbit: Jongmin Park (baix)
The Pony Express rider: Wolfram Igor Derntl

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Direcció musical: Franz Welser-Möst

Direcció d’escena: Marco Arturo Marelli
Escenografia i disseny de llums: Marco Arturo Marelli
Disseny d evestuari: Dagmar Niefind

Wiener Staatsoper

5 d’octubre de 2013

Us deixo els enllaços de vídeo en HD i els enllaços de l’audio de la transmissió de la ràdio austríaca.

ENLLAÇOS VÍDEO (NOUS ENLLAÇOS)

enllaç eliminat per imperatiu de la Staatsoper de Viena

Bon cap de setmana i aprofito per desitjar un gran dia de l’onomàstica a totes les Pilar.

42 comments

  1. Ostres… quin estrip li has fet a Konieczny… Com sempre mires de tirar de ma esquerra, tacte o ironia per apuntar les deficiències, em sorprèn (i m´encanta!) quan fots el cop de puny a sobre la taula i et poses destroyer.

    L´adjectiu fosterjenkinià ja surt al Pompeu Fabra? Algun dia li hauries de fer un petit homenatge (sense cop de puny, s´entén).

    M'agrada

    • Quan escoltis a Konieczny potser diràs com Santi, que m’he quedat curt.
      La Foster Jenkins i tots aquests fenomens vocals, amb els anys, m’han deixat de interessar, ja no em fan gaire gràcia. 😦
      El Pompeu Fabra l’acabarà acceptant 😉

      M'agrada

      • No sé quantes vegades t´he dit que sóc pura innocència, però com no em vols creure .sad: … Quan et dic que podries parlar-ne un dia no és per a que te´n fotis, que sé que no ho faries i, la veritat, per això tampoc no et necessito gaire, que la xarxa ja en va plena. Sospito que aportaries un punt de vista diferent sobre algú (això no crec que es pugui negar) que s´estimava tant l´òpera com ella.

        M'agrada

  2. Alex

    Muy de acuerdo con tus comentarios, despues de escuchar el audio de la función.
    Efectivamente, la Stemme estilisticamente no es la Olivero, ni la Tebaldi ( ej. Flojea como expresa la espectacular escena de la partida de poker ), pero muestra que es una espléndida soprano lírica spinta ( me la reservo para París prox. Febrero )
    Y en cuanto a J.k, es para mi gusto también su mejor rol cantado y expresado que le he escuchado de ópera italiana donde además creo, muestra una esplendida adaptación al verismo y a Puccini ( mejor Jonas que en los Verdi ). Con su timbre oscuro, poderío vocal y expresividad, espero que JK pueda pronto afrontar los retos por ej., del Calaf y del Chénier.

    M'agrada

      • Jan

        Jo el que no entenc, que semt el millor tenor del moment, o si més no, el de millor fama i més fans, com pot ser que en els seus concerts no hagi incorporat el “Nessun dorma”? Jo encara no ho entenc.

        M'agrada

      • Pues tus ganas o preferencias van en contra del star system y el business que manda hoy en dia en el también mundo artístico, representado éste posiblemente por el propio J.K., sus agentes, su casa discográfica y los teatros que más y mejor pagan.
        Si lees el calendario próximo de J.K. en cuanto a ópera, verás TROVATORE, FORZA DEL DESTINO, WERTHER, MANON LESCAUT y más FORZA ( todo esto, de aquí hasta el próximo agosto). Para bien o para mal, el mundo de la ópera funciona así actualmente si quieres firmar muchos contratos y si no mira los ejemplos de Botha ( canta Strauss, Wagner, Verdi y Puccini) o hasta de Seiffert ( ahora le da por los Otellos verdianos) o hasta Struckmann ( ahora reconvertido en Barone Scarpia)

        M'agrada

      • No me importa demasiado ir contra el star system, acostumbra a estar equivocado 🙂
        Para él es mucho más cómodo un Trovatore que un Walther o un Tanhäuser y como no tiene competencia en el repertorio italiano, somo diría la popular canción mexicana, pero sigo siendo el Rey. 😉
        Tengo pendiente de escucha un Tristan por Franco Farina, no me digas que eso no sea una provocación, pues así estamos. JK no tiene rivales en según que repertorios y para los más líricos pasa el testigo a Beczala que está que se sale.

        M'agrada

  3. Como estas cosas del rapidshare no las entiendo…cortito que es uno…esperaré a verlo el 11-12 a las 22,30 horas por ARTE-HD ……porque Jonás vestidito de cowboy…puede estar de infarto………y encima por lo que dices está de perlas…musicalmente hablando…..
    Iré prepararando las valerianas

    Besos a todos/as

    M'agrada

  4. SANTI

    Fa una setmana vaig escoltar la transmissió per ràdio. Em va agradar però sense entusiasmar. Ell més que ella. Amb el baríton he trobat que t’has quedat curt.
    Kaufmann enfosqueix de manera artificial i exagerada la veu, i això no m’agrada gaire, però com sempre canta de meravella i trobo que no hi ha cantants tan musicals i expressius com ell.
    Ella és un glaç i com ja s’ha dit més amunt a la partida de cartes no impressiona res, ara bé, la veu és magnífica i clava les notes de manera wagneriana.
    A veure si un cop baixat el vídeo canvio d’opinió. Com sempre, moltes gràcies.

    M'agrada

    • Vista té una dimensió diferent, però entenc la teva percepció i decepció. Jo crec que esperem sempre molt i no sempre és fàcil superar segons quines coses, però tant Stemme com sobretot Kaufman, dintre d’uns anys direm que estaven fabulosos i ara ens costa una mica més. Kaufmann fa coses en quest rol, que no havia escoltat fins ara per cap tenor, i això ho valoro molt, ja que són coses que beneficien el rol.

      M'agrada

      • SANTI

        Ja he vist el vídeo.
        La producció actualitza no aporta res de nou i en canvi li treu la gràcia del western operístic. El final amb el globus és ridícul i fa vergonya.
        Vocalment no guanya ni perd res, tt i que en la culminant escena de la partida de cartes, ni Stemme està encertada ni el director d’escena ha sabut implicar-la.
        El baríton és més espantós encara quan el tornes a sentir i el veus.

        M'agrada

  5. Vaig veure aquesta Fanciulla a principis de semana, i haig de confessar que el principal interès radicava en el debut del Jonas Kaufmann en el paper de Dick Jonhson.
    Kaufmann m´agrada i m´agrada molt, però sempre he dit que on menys m´entusiasma és en l´òpera italiana.

    Em va agradar moltíssim en el seu recent disc dedicat a Verdi, però Puccini és una altra historia. Puccini és el mag del sentiments, de la passió, i aquí, almenys en aquesta representació no hi trobo res de tot això, ni en la Stemme ni en Kaufmann.

    Per mi una “fanciulla” decepcionant, ja desde la direcció d´orquestra i no em dedico a parlar del Jack Rance, que allò no és admisible ni en un teatre de cinquena divisió.

    Ni posta en escena, ni veus. Res, res funciona ja desde els primers cinc segons de l´òpera.

    Cert és que el Kaufmann no tremola al fer els aguts. Els fa tots i amb un insultant descaro, però no n´hi ha prou. No trobo la passió en el seu cant, no trobo l´impetuositat del role. No hi trobo res de res que em pugui tocar la fibra.
    Evidentment que avui en dia potser és la millor opció per afrontar el personatge en qüestió perquè no hi ha més veus capaces de cantar un role tant difícil, però d´aquí a que m´agradi, o que em faci oblidar al Plácido Domingo…no…aquí hi ha un abisme. Amb això estic d´acord amb tu, Joaquim, ara amb el que no combrego és que trobis més matisos en el JK que en el Domingo.
    No entraré a discutir-ho, perquè en definitiva tot va a qüestió de gustos, però el cert és que, després de tres hores de música, em vaig quedar totalment freda i disgustada.

    Tres quarts del mateix amb l´Stemme, tot i que de les moltes Minnies que he sentit és la que menys “xiscla” els aguts.

    I llavors la parella protagonista Stemme-Kaufmann no funciona escènicament… per déu, quina poca química….

    En fi, menys mal que al final, a última hora em vaig desdir d´anar-hi, suposo que en el fons m´esperava que no trobaria el que volia trobar.

    Quatre pincellades de la meva opinió. La resta la ha deixat al meu blog, que enllaço per si algú li interessa llegir-ho:

    http://ecosidolceilsuondellasuavoce.blogspot.com.es/2013/10/una-decepcionante-fanciulla-vienesa.html

    Una abraçada i gràcies per compartir les teves impressions. La veritat és que estaba esperant saber què n´opinaves, ja que tot i que no coincidim la majoria de vegades, aprecio molt els teus comentaris.

    M'agrada

    • Gràcies Brunilda per el teu extens comentari. Certament no hi ha gaire química, és difícil la química amb Stemme, però no és culpa de ningú i de tots. L’òpera avui en dia es fa sense química, és un dels grans problemes de qualsevol representació. Tot és molt polit, amb tendència a la perfecció, però manca molta ànima, molta implicació sensorial i emotiva a la interpretació musical. Aquesta Fanciulla, tret d’un baríton indigna de qualsevol teatre i algun que altre secundari, té un nivell vocal i musical excel·ñlent, però per què no emociona? Kaufmann ha cantat en representacions memorables, com també ho ha fet Stemme, però a l’òpera no n’hi ha prou amb facultats i musicalitat, i en una òpera tan peculiar i difícilment creïble, o la implicació és total i es traspassa la convencionalitat de la trama o et quedés com et quedes en aquesta ocasió. Tot i així no cal que et digui que m’estimo més una Fanciulla com aquesta que els concerts Verdi del Liceu 😉

      M'agrada

  6. dandini

    Ooooh! m’encanta aquesta obra.Tinc un record inesborrable de la darrera versió del Liceu amb Marilyn Zchsau,Placido Domingo i Silvano Carroli.
    Estic força d’acord amb els teus comentaris.Crec que Kaufmann ,juntament amb Antonenko són les primeres opcions acuals pel Dick Johnson.La seva ària és diferent a la que cantava Domingo pero magistral.
    El cas de Minnie és tota una altra història.Nina Stemme és una soprano fabulosa en un altre repertori pero l’adaptació al repertori italià ,principalment Verdi i Puccini resulta exòtica i errada.La percussió del seus aguts és impressionant pero al igual que la seva compatiota Birgit Nilsson l’aproximació en aquests repertoris és excessivament torpe.
    Es un fet curiós que Victòria de los Angeles als 18 anys cantés una Mimí diuen que antològica al teatre Victòria i amb l’estil ja après.En canvi una senyora consagradíssima de 49 anys no pugui resoldre aquest problema encara que sigui pagant una troupe dels millors “coach” del món.
    Hi ha un munt de casos de sopranos italianes o no que ho han aprés i en canvi n’hi ha d’altres que tenen una limitació per lo vist impossible de superar.
    En el primer grup podriem trobar per exemple Violeta Urmana,Amarilli Nizza,Paoletta Marroccu,Liping Zhang,Patricia Racette,etc.Totes elles tenen defectes i potser menys nivell pero saben el que estan cantant i com s’ha de cantar.
    Com mostra us deixo aquest “O don fatale” cantat per com deia el “Nodo” :La voz más impresionantre del Mundo: Birgit Nilsson
    El resultat és un autèntic desproposit estilistic.Sincerament crec que cap conservatori del món proposaria algo així als seus alumnes.

    M'agrada

    • No acabo d’entendre la Nilsson en aquest O Don fatale, el cert és que Nilsson va venir al món per a meravellar-nos amb altres coses, i a fe de Déu que ho va fer, però en lloc està escrit que els cantants hagin de cantar-ho tot i està bé en tot, de fet Victoria de los Angeles, que també la va esgarrar alguna vegada, va gravar una Santuzza que sembla la Mariscala, jo per respecte no posaré el youtube, youtube que tampoc em feria canviar la gran opinió que tinc d’ella , com tampoc em fa canviar d’opinió aquest de la Nilsson.
      Hi ha una Minnie que jo trobo magnífica i és una cantant bastant anodina, Barbara Daniels. No deixava mai de fer un cant italià, encara que la veu no fos seductora.

      M'agrada

  7. demo

    Jo sí recordó aquella Mimi memorable de Victoria dels Àngels .El primer premi del concurs que ella va guanyar consistia en debutar amb una òpera al Teatre Victoria.El Rodolfo d´aquella nit va ser el tenor Juan Rosich.

    M'agrada

  8. Jan

    Doncs jo trobo a la parella Stemme-Kaufmann vocalment quasi perfectes!
    Ell trobo que està en el millor paper d’òpera italiana que li he sentit junt amb el Don Carlo. No em fa oblidar Domingo, però el trobo simplement de 10. És molt musical, i arriba a totes les notes amb molta facilitat.
    la Stemme em sembla vocalment impressionant, però potser li falta un punt de “garbo” per esdevenir perfecta. M’agrada molt més en Strauss i en Wagner. Mentre la veia en Minnie, pensava: “Quina Elektra ens farà aquesta dona!”

    El baríton de lo més horrible que he escoltat mai.

    La orquestra molt bé. L’escena correcta, però a mí m’agrada veure un saloon de veritat, no se, per aquesta òpera no vull novetats.

    Una molt bona versió, llàstima que el Jack Rance sempre el donin a barítons dolents, amb el paperàs que és!

    M'agrada

    • ÉS normal que per a tu la parella sigui quasi perfecta, res a dir, gaudeix-la, ja et vagarà de trobar pegues, però ambdós necessiten aquell punt que si tenen en el repertori alemany i que els fa imbatibles.

      M'agrada

  9. Mario Arkus

    Hola Joaquim y gracias por el post.
    Como coincido en general con tus comentarios y con varios expuestos aquí, sólo diría que la pareja protagónica me ha parecido fantástica, -inclusive desde el punto de vista de la actuación- y que Konieczny ha sido durísimo de aguantar en todo sentido.
    La dirección de Welser-Möst me pareció estupenda, riquísima en matices y detalles.
    Creo que la regie ha sido acertada hasta el final, en el que ha habido dos tonterías en continuado: la llegada de la nada del globo (???) -tipo aquella versión del Met del Elisir de los ’80- y la innecesaria amenaza de suicidio de Rance.
    En fin… una versión casi memorable.
    Saludos!

    M'agrada

    • Me alegro que te haya gustado, la verdad es que hay división de opiniones en todos los sentidos y aspectos, y eso siempre es bueno.
      Hoy es difícil pensar en una pareja mejor, otra cosa és si la pareja está a la altura de esta ópera y si hace justicia a todos los grandes que se han acercado antes a estos personajes de gran guiñol con resultados espectaculares. Ahí es donde está el apasionante contraste de pareceres.

      M'agrada

  10. Gloria Aparicio

    M’encanta en J.Kaufman , es per això que em fa tanta il.lusió aquest bombonet , m’agradat força, especialment ell, però no he pogut oblidar mai la Fanciulla d’en Plàcido D. que en el seu dia vaig tenir el gran plaer de gaudir i es que molt personalment aquestes càlides i abaritonades veus son per la meva oïda les més estimades i encara més quan suman gran musicalitat, sensible expressió i saviesa per interpretar i transmetre la Música, Plàcido en el seu dia i en aquest moment Kaufman son veus que et fan creure i viure allò que interpreten…….gràcies Joaquim.

    M'agrada

  11. Willy

    Hola Joaquín
    Aunque ha pasado mucho tiempo de este link nunca pude bajarlo por RS, podrias ponerlo esta vez con Mega? Estaría muy contento.Quiero tener a JK en todo.
    Un abrazo.
    Willy

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: