IN FERNEM LAND

L’AFRICAINE DE MEYERBEER A LA FENICE (Simeoni-Kunde-Prat-Gannino-Veccia;Muscato-Villaume) vídeo


Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l'acte IV de L'Africaine a La Fenice de Venècia

Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l’acte IV de L’Africaine a La Fenice de Venècia

L’Africaine és la darrera i pòstuma òpera de Giacomo Meyerbeer, el compositor que va ser el rei de l’òpera, sobretot al Paris de  meitat del segle XIX. És va estrenar el 28 d’abril de 1865 en una edició diguem que arranjada, ja que Meyerbeer ja havia mort. L’òpera original s’havia d’anomenar Vasco de Gamma i la veritat és que no s’entén gaire que s’anomeni L’Africaine, ja que més aviat s’hauria de dir L’Indienne,

Malgrat alguns moments realment inspirats, l’òpera, com la majoria de les  obres de Meyerbeer té un excés de farciment que frena l’acció musical, amb recitatius llargs i musicalment molt poc interessants i altres números musicals que ni aporten res, ni són massa inspirats. L’Africaine no és ni Robert le diable, ni per suposat Les Huguenots, però malgrat això compta amb la famosa ària del tenor “O paradis”, el famós duo que va donar peu a la divertida sarsuela de Fernández Caballero, però també el duo de la presó, el primer entre Selika i Vasco, l’ària de Selika, un parell de concertants amb força i tota l’escena de la mort del cinquè acte. El rol de Inès, per a una soprano líric coloratura és poc rellevant i l’ària que canta a l’inici de l’òpera també, lluny de la gran escena de la Reine Marguerite a la seva obra mestra.

És interessant en qualsevol cas recuperar una obra com aquesta, que quan la vaig veure l’any 1977 al Liceu amb un repartiment luxós amb Caballé i Domingo em va semblar una totxana malgrat que no arribava a les dues hores i mitja, en el que segurament ha estat una de les retallades més dràstiques que s’hagin fet mai en aquest país i no cal dir en una òpera. Tenint en compta que el Vasco de Gamma original passava de les cinc hores, el que varem veure al Liceu era una selecció i el que ara es presenta a La Fenice no deixa de ser una versió molt abreujada, que després de vista no sé si han fet bé en mutilar-la de manera “amable”.

El que està clar és que Meyerbeer, referent en tants aspectes dels musics de la seva generació i els posteriors, del que qui més qui menys va anar a cercar inspiració, va quedar superat per els més grans, i tot comptar amb moment veritablement imponents, n va assolir la unitat formal i dramàtica que Verdi va assolir en el mateix període de l’estrena de L’Africaine amb les seves obres de maduresa, començant per Un ballo in maschera o Don Carlos, ambdues amb clares influències meyerberianes.

RESUM ARGUMENTAL (extret de Viquipèdia):

L’òpera tracta sobre una suposada expedició de Vasco da Gama. Els escenaris són Lisboa, alta mar i un país exòtic de l’Índia, en el segle XX
Acte 1er:
Don Diego tracta de forçar a la seva filla Inès, a casar-se amb Don Pedro, però ella està enamorada de Vasco de Gama. Tots creuen que da Gama ha mort, però sobtadament apareix durant una reunió del Consell Reial. Manifesta que ha descobert una nova terra i demana recursos per a emprendre una nova expedició de conquesta. Fa entrar a dos esclaus que ha captivat, Selika i Nelusko. Da Gama no sap que Selika és en realitat la reina del nou país que ha descobert. Ella està enamorada en secret de Vasco. El Consell refusa la petició d’una nova expedició, i Vasco ataca al Gran Inquisidor. Da Gama és empresonat.
Acte 2on:
En la presó. Selika salva a Vasco de ser assassinat per Nelusko, un destacat membre de la cort de Selika, que no pot amagar el seu odi vers l’estranger. Inès accepta casar-se amb Don Pedro a condició que da Gama sigui alliberat. Don Pedro roba la idea de l’expedició a da Gama, organitzant-la amb l’ajut de Nelusko. Aquest en realitat planeja rebel·lar-se una vegada les naus es trobin en alta mar.
Acte 3er:
Nelusko guia la nau de Don Pedro vers el seu país, mentre pensa com fer-se amb el control. En el vaixell també viatja Selika. De sobte es fa evident que unes altres naus els segueixen. Es tracta de Vasco da Gama, que ha aconseguit fer-se a la mar. Vasco da Gama pressiona a Don Pedro perquè li deixi via lliure, retornant a Lisboa, però aquest ho refusa. Esclata una tempesta. Els indígenes, comandats per Nelusko, aborden la nau i assassinen a tothom, excepte a Vasco da Gama.
Acte 4at:
Selika ha tornat al seu regne i desitja venjar-se dels seus enemics. Els sacerdots de Selika volen sacrificar a Vasco da Gama, però Selika ho impedeix manifestant que s’ha casat amb ell. Da Gama es resigna a la seva nova vida.
Acte 5è:
Inès ha aconseguit arribar al regne de Selika. Es troba amb da Gama, però el seu rencontre és interromput per Selika, que se sent traïda. Però quan Selika s’adona de l’intens amor que hi ha entre Vasco da Gama i Inès, els ajuda a fugir i tornar a Europa. Després se suïcida inhalant l’aroma de les flors d’un arbre verinós. Nelusko la segueix en la mort.

Africaine Fenice3

LA VERSIÓ DE LA FENICE:

A la Fenice han prescindit del ballet, quelcom que no deixa de ser un “petit” sacrilegi, com també ho va ser la supressió del ballet a Les vêpres siciliennes” del mes passat a la ROH, una altra Gran Òpera que justifica l’obligatorietat de la inclusió del ballet en totes les òperes que s’estrenessin a Paris.

La Fenice, malgrat la gloriosa història que la precedeix, no és actualment un teatre del primer nivell. Compta amb una digna orquestra, però no notable. El mateix succeeix amb el Cor, de fet la majoria de teatres italians, Scala inclosa, han vist reduïda l’excel·lència d’anys enrere, degut a una situació econòmica crítica.

Amb una orquestra discreta i una presa de so molt millorable per part dels enginyers de la TV, puc dir-vos que la sensació orquestral, sota la direcció d’Emmanuel Villaume m’ha semblat decebedora, potser en el teatre la sensació era una altre, però per la TV ni l’orquestra mostrava un so de qualitat, ni la conjunció era la més propicia i acceptable.

A Villaume potser li ha faltat un  punt de sensualitat en el quart acte, però crec que intentava polir i quadrar globalment l’espectacle, que no pas intentar fer coses que l’orquestra no el permetia.

Africaine Fenive2

L’EQUIP VOCAL:

L’Africaine la va estrenar Marie Sasse, la primera Elisabeth du Valois del Don Carls verdià a Paris, i també la primera Elisabeth del tumultuós Tanhaüser parisenc. Era una veu Falcon que volia fer l’Amneris a l’estrena de l’Aida a El Caire, però Verdi després del poc interès demostrat en les representacions parisenques del Don Carlos, on segurament va desitjar fer Eboli i no pas la Reina, va decidir que no seria la seva Amneris.

Tot plegat ens indica que e rol de Selika, l’africana del títol que res té a veure amb Àfrica, és un rol ideal per a una mezzosoprano amb agut , brillant i passional, del tipus Shirley Verrett (esplèndida en l’única versió videogràfica oficial que existeix fins avui en el mercat, procedent de l’Òpera de San Francisco, al costat de Domingo i una jove Swenson) o també de Grace Bumbry o Agnes Baltsa, per entendre’ns. A La Fenice Selika és la mezzosoprano italiana Veronica Simeoni, que de mica en mica s’està imposant, fins i tot en rols verdians com Eboli, Azucena o Amneris, que jo crec que superen les seves possibilitats vocals. Com a Selika està més que correcta, no falla res i fa totes les notes, però no he sabut trobar en la seva interpretació, una implicació de intensitat, força i transcendència. Fa una bona lectura, però no trasbalsa.

Vasco de Gama és el tenor tot terreny, sorprenent, eclèctic, valent i extraordinari artista, Gregory Kunde. Que amb quasi seixanta anys (24 de febrer de 1954, Kankakee, Illinois) estigui en el moment més esplendorós de la seva carrera, és un miracle i un prodigi. Fa rols difícils i extrems i sempre se’n surt com a mínim amb dignitat i molta professionalitat, mentre que en altres triomfa sense discussió. El seu Vasco de Gama és molt notable i està ple dels detalls que caracteritzen el seu cant: sensibilitat, força, valentia, elegància i estil, si bé justament en l’ària crec que els atacs a l’agut no els resolt amb prou finor i obra massa l’emissió, una emissió que recorda en molts moments a Kraus. En el posterior duo, el famós duo de L’Africaine que podreu veure i escoltar al final de l’apunt, fa coses precioses. No cal dir que en els moments més heroics del primer acte està segur i llençat, sense estalviar cap dels compromesos aguts.

Aquí el teniu en la famosa ària del acte IV “O Paradis”

M’ha agradat el baríton Angelo Veccia en el rol de Nélusko. La veu és sòlida i el color és clarament baritonal. Que a vegades la veu desaparegui ho atribueixo a la presa de so, ja que en altres, segons on es situa sobre  l’escenari, no hi ha cap problema per apreciar les que semblen notables facultats. El rol és agraït, però m’agradaria escoltar-lo en algun altre rol i sobretot en directe, per poder establir definitivament l’esperança en una veu i un intèrpret que m’ha semblat interessant.

La soprano australiana Jessica Pratt és malaguanyada per fer el rol de Inès, si bé és cert que li dóna tot el que li ha de donar i més, però és una llàstima que sent una cantant tan notable no tingui més protagonisme i també que el que va escriure Meyerbeer per a ella en aquesta òpera no sigui millor. A la seva ària està esplèndida i exultant.

Correcta els baixos Luca dall’Amico en el rol de Don Pédro i el burgalès Ruben Amoretti en el rol de Le grand-prêtre de Brahma, ambdós amb la veu sonora imposant autoritat.

La resta del repartiment m’han semblat més discrets

Africaine Fenice4_1

La producció de Leo Muscato és, malgrat ser nova, antiga i poc apropiada per a un teatre que pretén ser de primer nivell. És molt respectuosa amb l’original i això no em sembla ni bé ni malament, sobretot tractant-se d’aquestes òperes que poden oferir tan poc joc a dramatúrgies modernes. Ara bé, a un director d’escena li demano quelcom més que posar als cantants a dalt de l’escenari i moure amb menys que més traça, al cor i als figurants.

La producció és barata, amb pocs elements escenogràfics i juga més amb el mobiliari i l’atrezzo que no pas amb veritables decorats, si bé al tercer acte apareix un vaixell que jo creia que ja no era possible tornar a veure en un teatre modern. Moltes vegades l’escenari és buit i es pretén jugar amb un disseny de llums arbitrari i confós, obra d’Alessandro Verazzi, per crear atmosferes i ambients, cosa que a vegades s’assoleix i altres no.

El vestuari també és ben convencional i quan ens situem en les orientalitats no del tot definides, voreja el que podríem veure en una revista del Paral·lel d’abans, és clar. Tot plegat és fruit d’una precarietat econòmica, però també de idees, i caldria treballar més a fons algunes solucions i sobretot treballar amb els cantants, és clar que potser tots plegats han pensat en fer una versió amb criteris “historicistes”. Precarietat econòmica no hauria d’estar mai renyit amb precarietat de idees.

No tinc gaire clar si les representacions han suposat un èxit, ja que els aplaudiments que arrepleguen els micròfons no són gaire engrescadors, però no sé a què i qui atribuir-ho.

Jo m’ho he passat bastant bé, Meyerbeer no hauria d’estar tan relegat i les sevss òperes tenen en general molt més interès que la majoria de títols de Donizetti, per posar un exemple i sempre sota els meus criteris, però cal anar previngut.

Africaine Fenice

Giacomo Meyerbeer
L’AFRICAINE

Jessica Pratt (Inès)
Veronica Simeoni (Sélika)
Gregory Kunde (Vasco de Gama)
Emanuele Giannino (Don Alvar)
Angelo Veccia (Nélusko)
Luca dall’Amico (Don Pédro)
Davide Ruberti (Don Diego)
Mattia Denti (Le grand inquisiteur de Lisbonne)
Ruben Amoretti (Le grand-prêtre de Brahma)
Anna Bordignon (Anna)

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice
Director musical: Emmanuel Villaume
Director del cor: Claudio Marino Moretti
Director d’escena: Leo Muscato

Disseny de llums: Alessandro Verazzi
Diseny d evestuari: Carlos Tieppo
Disseny d’escengrafia: Massimo Checchetto

Teatro La Fenice, Venècia, 29 de novembre de 2013

Mentre baixeu els enllaços, us deixo el duo del 4at acte, el fams duo de l’africana, aquest cop sense les interrupcions de l’empresari Querubini.

ENLLAÇOS VÍDEO (4 arxius)

http://rapidshare.com/share/57FEB05D3278554D9BB8A1728C35D6C3

Aviat tindrem Die frau ohne schatten des de Munich, això serà tota una altra experiència i encara tenim els baixos verdians que ja truquen a la porta.

Bon diumenge!

23 comments

  1. dandini

    Gràcies pel regal.Ara no tinc temps de sentir-ho(pero ho faré) pero sí que vull comentar el cas de Ruben Amoretti(1964).
    Aquest cantar va debutar de tenor i per un problema fisiològic va començar a tenir problemes vocals.Ara és baix(curiós i insòlit salt) i ho fa molt be malgrat que els seus greus no són com els de Bonaldo Giaiotti.
    Per cert no us perdèu una “peli” maravellosa que vaig veure ahir amb una dosi aclaparadora de llenguatge poètic: UNA FAMILIA DE TOKIO .

    M'agrada

  2. Me lo pasé muy bien viendo esta grabación. No se trata de una ópera para revisarla muy a menudo, pero no es en absoluto despreciable. Yo que soy muy curioso quisiera poder escuchar o ver la versión completa (“Vasco de Gama”). Quizás algún día sea posible.

    Quien más me ha gustado ha sido Kunde. Lo he encontrado magnífico y lanzado como siempre, entregándolo todo y más, también como siempre, aunque con la carencia de graves habitual. En esa forma de entrega -y sin que tengan nada que ver sus respectivas voces- me ha recordado al gran Tucker.

    La dirección escénica me ha parecido garrafal. A menudo los intérpretes parece que no sepan para donde “tirar”. Y la escena es poco atractiva -barco aparte-, pero aceptable, teniendo en cuenta que probablemente no haya teatro que la alquile y dados los tiempos de recortes que atravesamos mejor no dilapidar. Aconsejo a los habituales a descargar grabaciones que no os la perdáis porque puede que llegue a sorprenderos gratamente.

    Yo también ví el “trailer” de esta obra en el Liceu y tanto Montserrart Caballé, como Plácido Domingo y el prematuramente desaparecido barítono Guillermo Sarabia estuvieron magníficos. En alguna parte conservo la grabación de la radio y me gustaría volverla a escuchar.

    M'agrada

    • És una producció tan tradicional que ara costa de pair, no sé si som nosaltres que estem infectats o que l’òpera ja és difícilment digerible amb aquestes convencionalitats.
      L’Africaine del Liceu està carregada d’anècdotes que van portar cua…

      M'agrada

    • Jaume T

      Benvolgut senyor Colbran:
      L’òpera VASCO DE GAMA (o VASCO DA GAMA) de Meyerbeer no la podrà sentir mai perquè no existeix. El títol de L’AFRICAINE ja s’havia decidit molts anys abans de la mort del músic. Tota la música que va escriure Meyerbeer, que existeix i jo la tinc en partitura d’orquestra, és de difícil col·locació perquè, com sabem, de diferents fragments –concretament de l’ària de l’acte V– n’arribà a fer quatre versions diferents amb música del tot diferent. Sabem que Meyerbeer era molt ric i que quan tenia una òpera per estrenar pagava els assaigs de la seva butxaca. En aquells assaigs ell decidia quina de les diferents versions de certs fragments anirien a parar a l’estrena. En el cas de L’AFRICAINE el músic va morir abans de decidir la tria. La feina va recaure en el musicòleg belga François-Joseph Fétis que, a més de la tria, va fer talls on li semblà oportú. Segons l’estructura que li donà Fétis, aquesta òpera s’estrenà a París el 1865 i es publicà. Aquesta és la que en podríem dir L’AFRICANA oficial. Un cop publicada l’obra, sembla com si Fétis volgués excusar-se d’aquella tria i es va un segon llibre, un suplement, amb els 22 fragments dels que n’existeixen diferents versions o que foren eliminats. Aquest llibre també el tinc. Si vostè vol conèixer L’AFRICANA sencera proposada per Fétis el 1865 ho pot fer gràcies a una audició feta a Munic el 1977. Va ser recollida en disc per la marca MYTO, i hi canten Martina Arroyo, Giorgio Casellato-Lamberti, Sherill Milnes, Evelyn Brunner, Alexander Malta i Kurt Rydl; dirigeix Gerd Albrecht. Del llibre del suplement jo n’havia fet sonar diferents fragments al desaparegut club POLÍMNIA d’en Joan Lluch l’any 1975. També d’aquell segon llibre de suplements vostè en pot sentir un fragment a L’AFRICANA de San Francisco (1972) amb Plàcido Domingo. Es tracta d’un arioso d’Inès al començament de l’acte V. Aquest arioso va precedit d’un recitatiu de Vasco, el tenor, i Inès, única forma que el tenor Domingo aparegués també a aquest últim acte. Recomano l’enregistrament de Munic perquè és gairebé íntegre.
      Atentament

      M'agrada

      • Muy agradecido, Jaume, por esta importante información. Soy de los pocos que sienten un interés por Meyerbeer, tan valorado hasta hace unos 100 años y tan denostado en la actualidad. Procuraré localizar la versión de Munich.

        M'agrada

      • alex

        Ya somos pues dos u otro de los pocos, interesados tambien por Meyerbeer y en mi caso, en bastante de la grand opera française!

        Por cierto y aún no siendo la versión original, muy notable el audio de L’AFRICAINE , de la versión de la NYCO, Abril 1.972 , con Antonietta Stella, Richard Tucker y Mateo Manuguerra, con Miss Eve Queler batuteando

        M'agrada

  3. Leonor

    Más o menos de acuerdo (el barítono me gustó más bien poco); la escuché y no puedo decir nada de la dirección escénica. Pratt muy deslucida en tanto en que aparece poquísimo (hay un dúo entre Selica e Inés, no representado aquí), me gustó la voz de Simeoni y en breve se me agotarán los adjetivos para Kunde que, si bien le resultó algo grave (o no se lució todo lo que pudo, así del tirón) el “O Paradis”, dio todo de pasión (esa cabaletta tras la famosísima aria vale su peso en oro), de fuerza, de ganas. Me encanta y es increible la energía que muestra con cerca de 60 años. Un espectáculo que, confieso, se me pasó volando. Lo veré y por tanto:
    1. ¡Gracias, Joaquim! 😀
    2. Que viva la nieve… ¡Buen fin de semana, infernems!

    M'agrada

  4. Rosa

    Recordo la del 1977 al Liceu. Els cantants magnífics i la definició de “totxana” m’ha agradat. La direcció d’escena era inexistent i això contribuïa a l’atotxanament.

    M'agrada

  5. Coneixia la preciosa ària de tenor i el bell duo a través de cintes o cedés de “highlights” però mai no m’havia interessat en l’òpera. Sona de bon pair per aquells que, com jo, sempre tenim por d’escoltar Britten o d’altres músics que flirtegin amb atonalitats.
    Ja he dit altres vegades i ho vull repetir, sempre surto d’IFL havent après alguna cosa nova.
    Gràcies, Joaquim!

    M'agrada

    • La música mai t’ha de fer por, però amb L’Africaine no has de témer res, ans al contrari, potser la trobaràs massa “assequible”
      En qualsevol cas és una raresa i això sempre ens hauria d’esperonar a descobrir-la

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: