ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

I CAPULETI E I MONTECCHI A LA FENICE (Pratt-Ganassi-Mukeria;Bernard-Meir Wellber) vídeo

Avui us porto la representació que va tenir lloc diumenge passat a La Fenice, coincidint amb el Tristan que us vaig portar ahir, si bé el resultat artístic difereix bastant de l’assolit a Viena. I Capuleti e i Montecchi és una òpera interessant si té cantants més que notables, amb una línia de cant immaculada i unes veus en el oment òptim del seu esplendor, no és el cas, però si en lloc del senyor Omer Meir Wellber, ex de Les Arts i que el seu pas fugaç per València va deixar un record més aviat discret, a La Fenice haguessin comptat amb un director de talla i coneixedor del que és el belcanto i del que es pot arribar a extraure de cantants amb possibilitats, segur que la representació veneciana hagués resultat, al menys musical i vocalment, més estrictament belcantista. Continua llegint

L’AFRICAINE DE MEYERBEER A LA FENICE (Simeoni-Kunde-Prat-Gannino-Veccia;Muscato-Villaume) vídeo

Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l'acte IV de L'Africaine a La Fenice de Venècia

Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l’acte IV de L’Africaine a La Fenice de Venècia

L’Africaine és la darrera i pòstuma òpera de Giacomo Meyerbeer, el compositor que va ser el rei de l’òpera, sobretot al Paris de  meitat del segle XIX. És va estrenar el 28 d’abril de 1865 en una edició diguem que arranjada, ja que Meyerbeer ja havia mort. L’òpera original s’havia d’anomenar Vasco de Gamma i la veritat és que no s’entén gaire que s’anomeni L’Africaine, ja que més aviat s’hauria de dir L’Indienne,

Malgrat alguns moments realment inspirats, l’òpera, com la majoria de les  obres de Meyerbeer té un excés de farciment que frena l’acció musical, amb recitatius llargs i musicalment molt poc interessants i altres números musicals que ni aporten res, ni són massa inspirats. L’Africaine no és ni Robert le diable, ni per suposat Les Huguenots, però malgrat això compta amb la famosa ària del tenor “O paradis”, el famós duo que va donar peu a la divertida sarsuela de Fernández Caballero, però també el duo de la presó, el primer entre Selika i Vasco, l’ària de Selika, un parell de concertants amb força i tota l’escena de la mort del cinquè acte. El rol de Inès, per a una soprano líric coloratura és poc rellevant i l’ària que canta a l’inici de l’òpera també, lluny de la gran escena de la Reine Marguerite a la seva obra mestra.

És interessant en qualsevol cas recuperar una obra com aquesta, que quan la vaig veure l’any 1977 al Liceu amb un repartiment luxós amb Caballé i Domingo em va semblar una totxana malgrat que no arribava a les dues hores i mitja, en el que segurament ha estat una de les retallades més dràstiques que s’hagin fet mai en aquest país i no cal dir en una òpera. Tenint en compta que el Vasco de Gamma original passava de les cinc hores, el que varem veure al Liceu era una selecció i el que ara es presenta a La Fenice no deixa de ser una versió molt abreujada, que després de vista no sé si han fet bé en mutilar-la de manera “amable”.

El que està clar és que Meyerbeer, referent en tants aspectes dels musics de la seva generació i els posteriors, del que qui més qui menys va anar a cercar inspiració, va quedar superat per els més grans, i tot comptar amb moment veritablement imponents, n va assolir la unitat formal i dramàtica que Verdi va assolir en el mateix període de l’estrena de L’Africaine amb les seves obres de maduresa, començant per Un ballo in maschera o Don Carlos, ambdues amb clares influències meyerberianes. Continua llegint