El príncep Igor és una de les òperes que adoro i que encara no he pogut veure mai en un teatre. Tal i com van les coses al Liceu i en a mi, no crec que tingui gaires oportunitats de veure-la representada, però jo com a mínim no la deixo mai de banda i de tant en tant escolleixo una de les versions discogràfiques que tinc (Melik-Pashaev, Chakarov, Ermler, Haitink, Gergiev…) per anar-la escoltant o veient (la de Haitink és una producció videogràfica de la ROH dels anys 90, esplèndida) i així, de manera casolana em permeto el goig de gaudir-la. Potser per aquesta estima particular, aquesta representació és de tota la programació de la temporada d’enguany del MET, la que em feia més il·lusió.
El teatre novaiorquès va apostar per “trencar” motllos i encarregar la producció al sempre polèmic Dmitri Tcherniakov, el director de teatre rus que acostuma a posar molt nerviós al públic més tradicional i per tant aquell que sempre associem al MET, si bé a l’hora de la veritat i per aquest muntatge no ha transgredit res i sembla o que hagi tingut por de perdre un client important, com és el MET, en el supòsit que s’hagués produït un escàndol, o que hagi acceptat les suggeriment que li deuria fer Mr Gelb per no declarar la guerra oberta al públic que manté el teatre, i d’aquesta manera intentar acontentar als més tradicionals i als que ja deuen estar tips de tradicions encartonades. Però de la producció, i com és tradició a la casa, en parlaré al final.
Un encert també va ser escollir a Gianandrea Noseda per la direcció musical. El director italià fa una versió molt emotiva de l’obra, dotant-la de la malenconia tan inherent a la música russa, com a la seva pròpia història. No cal dir que l’orquestra del MET demostra una vegada més la qualitat sonora del conjunt, però també de les individualitats, i respecte al cor, quasi el protagonista principal de l’òpera, va estar a una alçada musical extraordinària però també escènica, ja que Tcherniakov els fa treballar de valent, demostrant una vegada més que un bon director d’escena també ha de saber fer del cor un element dramàtic essencial i mentre que les sopranos van fer una demostració portentosa de legato al final del primer acte en el cor de comiat de l’exercit del Príncep, la secció masculina va estar sensacional a l’escena amb el Príncep Galitzky, al tercer acte. Tots plegats van lluir fora d’escena ( estaven situats a les llotges laterals de la sala) en la més famosa escena de l’obra, les danses Polovtsianes, dirigides amb espectacular inspiració per part de Noseda, que signava així un segon acte perfecte.
Noseda en els moments més sobris, a partir del tercer acte, va dotar a la direcció d’una tensió creixent, mentre que el idil·lic segon acte, va estar immers en un lirisme i sensualitat quasi estàtic. El protagonisme era de les encisadores melodies i dels cantants eminents. L’escenografia intentava fer la resta.
Cal dir que l’opera de Borodin ha estat des de la seva gestació, ja que va treballar durant 18 anys en la seva composició i la va deixar incompleta al morir de manera sobtada, sent Glazunov i Rimski els principals manipuladors i orquestradors d’una partitura que encara tenia masses llacunes, esborranys i números per tancar, sobretot al tercer acte. Potser per això el mestre Noseda va acceptar tots els suggeriments que Tcherniakov li va proposar per aquesta producció, començant per prescindir de l’obertura, que no és de Borodin tot i que Glazunov coneixia les pretensions del compositor de fer un compendi de les melodies principals de l’òpera, així com canviar escenes d’un acte a l’altre, inserir una ària final per Igor que Borodin va escriure però que Glazunov i Rimski no van considerar, i sobretot prescindir del cor final i utilitzar una música orquestral que dóna molta força dramàtica al que passa en escena, teatralment molt més interessant i colpidor que el final feliç i exultant que sempre s’ha utilitzat.
L’equip vocal que ha reunit el MET quasi és perfecte, tot i que jo canviaria dos rols fonamentals per assignar l’excel·lència que quasi voreja.
Comencem pel protagonista, el baix-baríton Ildar Abdrazakov que de manera poc comprensible és la primera vegada que canta aquest rol i el segon rol rus de la seva carrera. Té previst en un futur incorporar Boris, que de ben segur serà grandiós, atenent a aquest Igor. El cantant té una veu molt versàtil i dúctil, recordeu que va cantar un magnífic Assur a la Semiramide de Rossini, tant a Pesaro, el Real i també al Liceu, entre altres teatres, però també canta els principals rols de Verdi, així com la majoria de rols de baix del repertori italià i francès. Que ara comenci a cantar els que són propis de la seva cultura no deixa de ser extraordinari, alhora que esperançador. La veu és bonica i extensa, però sobretot és un cantant molt expressiu i un magnífic intèrpret. Va fer una creïble evolució dramàtica, amb un final veritablement emocionant.
La soprano Oksana Dyka és Yaroslavna. La veu és molt eslava, de timbre metàl·lic i aguts més aviat feridors, i a vegades lluita amb l’afinació, però el que no em va acabar de fer el pes i trobo més “reprovable” és la seva indiferència i distanciament. No em va emocionar en cap moment, i això que les seves intervencions són per tocar la fibra, però ni així. Ella per a mi és un dels dos motius per no acabar donant el “cum laude” a una producció excel·lent.
La resta del rols són impotantíssims, quasi tots amb un moment com a mínim de lluïment, però podríem dir injustament que són secundaris.
Començant per el fill de Igor i Yaroslavna, Vladimir, a càrrec del magnífic tenor Sergey Semishkur, de sonoritat típicament eslava, però amb un gust exquisit en la seva deliciosa ària del segon acte , acabada amb unes mitja veu de gran efecte embolcallant. També va lluir en el posterior i apassionant duo amb Konchakovna, així com en el tercet del quart acte (traslladat en aquesta producció). Em va semblar una actuació perfecte. Escènicament semblava el pare de Igor, però això no és pas culpa seva, ja que Abdrazakov va néixer a l’any 1976.
Mikhail Petrenko és un baix (?) desconcertant, ja que masses vegades deixa de ser baix per ser una veu indefinida. El que si que és, és un actor esplèndid que dóna tota la lascívia i corrupte personalitat al Príncep Galitzky, però vocalment va ser el segon i darrer motiu per el qual no dono aquest “cum laude” final. Em costa imaginar a Petrenko com a Rei Marke en el proper Tristan al Liceu (versió de concert amb Gergiev).
Sensacional el Khan Konchak de Stefan Kocán, que a cada intervenció al MET es consolida com un veritable baix amb notes cavernoses i veu profunda. A la seva monumental ària del segon acte em va deixar impressionat, ja fos per la veu, com per la sensacional musicalitat del seu cant.
La Konchakovna de Anita Rachvelishvili és un altra gran encert d’aquesta mezzosoprano que tant m’agrada en el repertori rus (LA NÚVIA DEL TSAR (Tsarskaya nevesta) de RIMSKI-KÓRSAKOV A BERLÍN (Barenboim-Tcherniakov) – vídeo-). La seva manera encisadora de cantar la famosa cavatina del segon acte, allunyant-se d’altres versions més contundents, va ser tot un encert, tant de la mezzo, com segurament del mestre Noseda, en la seva somniadora versió d’aquest segon acte mestrívol. Apassionada en el duo i irada en el tercet, va fer gala en els tres grans moments que la partitura li dóna de demostrar les seves excel·lents qualitats. El seu físic contundent pot ser un handicap, però no pas en aquesta producció.
Vladimir Ognovenko i Andrey Popov, interpreten els odiosos personatges de Skula i Yeroshka. mentre que el baix ja no està per gaires filigranes vocals, continua convencent per l’enorme categoria dramàtica, el tenor Popov atorga al personatge aquella característica tan peculiar de les òperes eslaves, en aquesta tipologia de personatges populars tan presents a la literatura i que representen amb traces molt ben definides l’esperit de supervivència del poble rus .
Mikhail Vekua es va fer notar en les meravelloses frases musicals que el personatge de Ovlur té amb Igor al segon acte, si bé l’extraordinària melodia va posar en evidència algunes dificultats amb l’afinació.
Correcta la Dida de Barbara Dever i notable l’esclava de Kiri Deonarine, que inicia el fascinant segon acte amb la cançó fora d’escena.
Ara sí, la producció de Therniakov és un encert. No és transgressora com la Núvia del Tsar, la sensacional La llegenda de la ciutat invisible de Kitege que veurem al Liceu, Il Trovatore/joc de rol a Brussel·les, el impactant Ruslan i Ludmila al Bolxoi o l’errada Traviata de la inauguració de La Scala d’enguany o el dessacralitzat Diàleg de carmelites a Munich, però explica molt bé la història despullant-la de tota la naftalina que la tradició havia preservat fins ara a les òperes eslaves, alhora que fa especial èmfasi en les emocions i la part humana sense tanta èpica tòpica
Com sempre el director rus es fa càrrec de l’escenografia, un element fonamental en les seves produccions, i sempre imponents. Per el segon acte el director rus elimina tot l’exotisme oriental del campament polovtsià, fent que l’acció sigui una al·lucinació del Príncep Igor ferit en la batalla. És un recurs que permet despullar l’òpera dels elements més kitsch, si bé la solució, inicialment espectacular del camp de roselles que ocupa tot l’escenari, acabi sent monòtona. Pel que fa al ballet de les famoses danses guerreres tampoc m’ha semblat del tot reeixit, sobretot perquè a una coreografia mai la pots deixar cega de cintura en avall, tapant les cames dels ballarins menys quan saltironejaven entre mig d’aquell bé de déu de roselles gegants que tant bonic fan però que esdevenen elements simplement decoratius al cap dels primers cinc minuts. Ara bé Tcherniakov fa meravelles en la descripció dels personatges i les situacions, i quan ha de fer moure al cor, aleshores el resultat és molt brillant. Potser només Bieito pot fer-li la competència en aquesta tasca tan difícil.
Per ajudar a explicar la història, en els elements que poden quedar més confosos en la dramatúrgia, el director s’ajuda d’unes filmacions en blanc i negre que recorden molt l’estètica de les grans pel·lícules de Serguei Eisenstein. A la primera part potser se’n abusa i després, de mica en mica, van desapareixent, però cal dir que aquesta vegada ajuden bastant i no molesten, si bé la pantalla que s’utilitza, enterboleix la imatge per a tots els espectadors que varem seguir la representació als cinemes.
Pel final ens reserven una invenció dramàtica que funciona molt bé, amb un renaixement de l’esperit del príncep molt més colpidor que el cartró pedra tradicional i tot plegat fa aquest espectacle sigui un dels més reeixits, en la seva globalitat, dels que que he vist al MET.
EL PRÍNCEP IGOR
música: Alexander Borodin
llibret:Alexander Borodin/Vladimir Stasov
Prince Igor………….Ildar Abdrazakov
Yaroslavna…………..Oksana Dyka
Vladimir…………….Sergey Semishkur
Prince Galitzky………Mikhail Petrenko
Khan Konchak…………Stefan Kocán
Konchakovna………….Anita Rachvelishvili
Skula……………….Vladimir Ognovenko
Yeroshka…………….Andrey Popov
Ovlur……………….Mikhail Vekua
Dida……………….Barbara Dever
Esclava………………Kiri Deonarine
Director musical………Gianandrea Noseda
Direcció escènica…..Dmitri Tcherniakov
Escengrafia…………Dmitri Tcherniakov
Disseny de vestuari……..Elena Zaitseva
Disseny de llums…….Gleb Filshtinsky
Coreografia………..Itzik Galili
Disseny de projeccions…..S. Katy Tucker
TV Director………….Gary Halvorson
Metropolitan Opera de Nova York 1 de març de 2014
Tan aviat pugui intentaré deixar-vos el vídeo, l’espero en candeletes.
IN FERNEM LAND 
D´acord amb el teu comentari respecte a veus ,orquesta i escena. L´obra no la coneixia i la veritat no em va agradar. Espero amb il.lusió poguer escoltar en directe el Boris d´ Abdrazakov, que haurá de ser un motiu de viatge musical, perque no crec que vingui al Liceu i menys amb tots els problemes que dius que tenen (i espero que ens facis cinc cêntims un día al teu blog).
M'agradaM'agrada
No saps el greu que em ap que l’obra no t’agradés, per a mi és una de les de capçalera.
Per parlar d’algunes coses que sé del Liceu necessito permís, no vull comprometre a ningú.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crónica, ja que nosaltres no vam poder arribar a temps per verla al cinema. La vam escoltar a la radio i em van agradar força algunes aries i duos. La veurem a casa en una adaptacio en format pel·licula que he trobat al youtube, d’escenificacio molt clásica, peró em sembla que força adecuada per entendre la trama. bon diumenge!
M'agradaM'agrada
Tan aviat pugui us la deixaré a IFL 😉
M'agradaM'agrada
Una funció espeterrant ,de les que fan història,i que ens posa una mica en la tesitura d’aquella sèrie “Hombre rico hombre pobre” on nosaltres fem el rol del Nick Nolte.
La veritat és que tot va funcionar a un nivell molt enveijable orquestra ,cor ,solistes.
La producció em va semblar excel·lent i Dmitry Txerniakov va tornar a demostrar que és un magnífic director d’escena malgrat les seves idees que poden considerar-se encertades o errades.Sempre hi ha proposta i el laboratori segueix en marxa i no decau.
Ildar Abdrazakov extraordinari,Rachvelishvili sensual,Semishkur expansiu i matisador,Kocan espectacular de facultats, Petrenko veu estranya pero bon actor i Dyka una mica àcida pero caram pot amb tot.
No em puc estar de deixar-vos l’ària de Konchakovna per la meva adorada Elena Obraztsova.Herbert Von Karajan va dir que la seva veu estava dotada d’una bellesa salvatge que la feia absolutament irresistible.
El seu debut com Amneris al Met l’any 1976 va assolir una resposta d’histèria colectiva per part del públic.L’any 1989 tot i la seva veterania llueix un cant gairebe orgàsmic.
M'agradaM'agrada
La Obraztsova era una Konchakovna fabulosa, antològica diria jo, però la Rachvelishvili també em va agradar molt i té la veu més homogènia.
La Zaremba al Coven Garden, en la gravació dirigida per Haitink, amb Leiferkus, la Tomowa i Burtchuladze està immensa.
Aquí teniu l’òpera sencera
M'agradaM'agrada
Esta es mi favorita; eso sí, disfruté mucho a la escucha ayer, a pesar de ir busando los fragmentos elegidos y el cambio de escenas en la traducción. No hay duda; 1. Borodín tuvo un momento de gran inspiración con sus famosas “danzas y cantos polovsianos”. 2. Ayer, en general, muy buen nivel (quizá Petrenko pudiera realizar el malvado mejor o es posible que la escena le costara). 3. Muy bien la parte femenina, sobre todo la mezzo (cuyo canto me hizo olvidar su “Carmen” escalígera) y de la masculina el protagonista, el tenor y Stefan Kocán me encantaron. 4. Bella, bellísima la melodía como sonó ayer vía MET ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Uno de los grandes aciertos, para mi, de Noseda, fue hacer aflorar la melodía en todo su esplendor si caer en dulzonas lecturas tan fáciles con este material de primera.
M'agradaM'agrada
Va ser una gran nit. Em feia especial il·lusió veure l’Ígor del Met i les espectatives, totalment completes. Fins i tot em va agradar el Petrenko en el seu paper 😉 . La primera part, sublim. Txerniakov li ha tret l’ànima russa de l’obra al màxim, tan sols no l’encaixa amb aquest ballet de braços tan Pina Bausch.
M'agradaM'agrada
La Pina Bausch mai hagués deixat tapar el 50% del cos dels ballarins.
Va ser una nit fantàstica, d’òpera d’altíssim nivell.
M'agradaM'agrada
A vore si tenim el video prompte. Quins temps aquells en que Oksana Dyka ens semblava poc per al Palau de les Arts…
M'agradaM'agrada
JO ja he posat un ciri a santa Rita (i no la Barberà 😆 ), acostuma a funcionar.
Jo continu pensant que Dyka és poc per a qualsevol teatre, no m’agrada gens.
M'agradaM'agrada
Quina enveija!!!!
M'agradaM'agrada
Espero solucionar el tema aviat i fer possible que tots els que no vareu poder anar la gaudiu
M'agradaM'agrada
També a mi és una òpera que m’agrada especialment, i d’aquelles que voldria veure algun dia, però està vist que o ens paguem un viatge a Rússia algun dia, o serà difícil. És un devessall de melodies inspiradíssimes i de moments captivadors i, en el fons, té un llibret molt poc èpic, en contra del que pugui semblar: no deixa de ser una història d’amor, dels dos esposos separats i dels dos fills de bàndols contraris. Potser això fa que no tingui la força dramàtica, psicològica o el que sigui d’un Borís, però, tot plegat, és una òpera bellíssima que hauríem de poder veure més sovint, almenys de tant en tant, com una Khovàntxina.
Per això em va saber greu de no poder anar-hi ahir: la tenia apuntada com un “must” i un problema greu imprevist me la va fer perdre; el de menys va ser perdre els diners de l’entrada: no crec que hi hagi més ocasions similars en anys… M’alegro, almenys, que sortís bé.
M'agradaM'agrada
En primer lloc espero que el problema greu hagi deixat de ser-ho i si tot va bé, i encara que no sigui el mateix, podràs gaudir-la a casa.
M'agradaM'agrada
Gràcies: va quedar en un ensurt i en un “problema imprevist” que per telèfon semblava greu i, tot plegat, va acabar en no res (i millor, és clar). Els pares i els sogres, que es fan grans i ja comencen a fer aquestes coses… Ara m’he posat una versió que van fer al Bólxoi i que està en Youtube a
És més clàssica, tot i que diu que segueix la versió de l’obra de Iuri Ljubimov; de moment, sembla la de sempre.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que no hagi estat res i quedés en un ensurt. Ja he passat per aquests tràngols…
Miraré aquest youtube. gràcies
M'agradaM'agrada
“Principe Igor” es una de mis óperas favoritas desde siempre. La primera vez que la ví fue en el Liceu en 1961 con el gran bajo Changalovich que hacía doblete de Galiztki y Konchak y la estupenda contralto Melanija Bugarinovic de Konchakovna, con la compañía de la Opera de Belgrado. Estuvieron magníficos, pero del resto de intérpretes no recuerdo nada, pues a mí lo que más me entusiasma de esta ópera son los actos/escenas polovtsianas.
A esta obra llegué de forma indirecta via Broadway porque quedé maravillado de la versión teatral del musical “Kismet” (1953), cuya partitura proviene de la adaptación de muchos números de “Príncipe Igor” y otras piezas de Borodin, a cargo de Robert Wright y George Forrest que se negaron a aceptar el Tony a mejor partitura por lo que fue a parar a Alexander Borodin…, 67 años después de su muerte. La banda sonora de la versión cinematográfica (1955) no llegó a agradarme en una primera escucha pero posteriormente se ha convertido en uno de mis “soundtracks” favoritos. La versión pop de Gloria Lasso del tema “Extraños en el Paraíso” -con su famosa “oquedad” de garage- contribuyó mucho a que la gente que no las conocía se enamorara de las “Danzas Polovtsianas”.
Pues bien, a mi la versión de ayer no acabó de convencerme. Quedé de amapolas hasta allá…Musicalmente fue muy satisfactoria por parte de Abdrazakov y Kocán y convincente en cuanto a Rachvelihsvili, ésta especialmente en el duo y terceto tan mal colocados en esta versión, pero en el aria la encontré algo monocorde. Tampoco encontré a Noseda tan buen director para esta ópera como todo eso. Para mí le faltó mucha sensualidad y ese orientalismo que me atrae tanto de esta obra. Encuentro inadmisible que se suprimiera la obertura -aunque no pertenezca en principio a su estreno, pero sí que indicó el propio Borodin que le agradaría que se hiciera con temas desarrollados en su ópera, como indica Joaquim- y sin embargo se haya aceptado incluir partitura espúrea de otros orígenes -aunque también de Borodin- y se haya cambiado el orden de los actos y las escenas, convirtiendo esta versión en un jeroglífico.
Este “Príncipe Igor” está a años luz del que ha incluído Joaquim de YouTube, donde Elena Zaremba está genial, magnífica Tomowa- Syntow, contundente Burchuladze y algo mermado Sergei Leiferkus, en comparación con Abdrazakov y con una dirección musical extraordinaria a cargo de Bernard Haitink y una escena tradicional que yo prefiero a la que ví ayer.inovic Con decir que en mi acto favorito me aburrí como una ostra perdida entre amapolas… ya está todo dicho, a pesar del buen hacer de los cantantes.
Pero a pesar de los pesares doy por bien empleada la asistencia a esta retransmisión porque será la única forma de haberla vuelto a ver otra vez en vivo. La última vez fue también en el Liceu en 1976, con la compañia de Sofía, pero ni Nicolai Stoilov era Changalovich ni Alexandrina Milcheva era Bugarinovic. La cosa había ido a menos.
M'agradaM'agrada
“inovic” sobra, después de “ví ayer”. Perdón.
M'agradaM'agrada
Lo de “en vivo” es un decir, claro.
M'agradaM'agrada
Aquí, otra enamorada de “Kismet” y de Keel y de Ann Blyth, ya que estamos…
M'agradaM'agrada
Cómo celebro que te agradara la voz de Ann Blyth. Para mí fue la mejor soprano del cine musical. Y lo mal que se portaron con ella cuando rodó “The Helen Morgan Story”, ya que teniendo el registro vocal -mejor el de Blyth- de la auténtica Morgan y habiendo pre-grabrado todas las canciones, al final decidieron doblar su voz por una cantante de jazz sin registro lírico (!) -estupenda cantante Gogi Grant, en su género-. Fue tal el disgusto que no quiso hacer ninguna película más y se dedicó al teatro musical: “Show Boat”, “The sound of music”, “The merry widow”, etc…Hoy vive tranquilamente retirada, a punto de cumplir 85 años y aún conserva voz, como lo demostró en un homenaje que le hicieron hace tres años.
“Kismet” es una gloria del musical, uno de mis preferidos y además de la música adaptada de Borodin contiene dos canciones espléndidas de los adaptadores (Wright y Forrest): “Rahadlakum” y “Bored” que en la película canta Dolores Gray, acompañada por Howard Keel en la primera y que puedes encontrar en YouTube íntegra (sin la censura por su texto atrevido sobre “la virtud”), con lo cortado en blanco y negro y el resto en color. “Rahadlakum” es una de mis canciones favoritas de “Kismet” y cómo cantaban Dolores Gray y Keel!.
Soy un entusiasta de Borodin. Me gusta todo lo que compuso -que no fue demasiado-: “Príncipe Igor”, sus sinfonías, sus cuartetos (qué maravilla!) y quinteto para cuerda, su “Nocturno”, su poema sinfónico “En las Estepas del Asia Central”,… Y cuánto me gustaría que alguien llegara a grabar su primera ópera (cómica) “Los Bogatyrs”, aunque fuera un fracaso en su estreno (1867)!
M'agradaM'agrada
Ho veig com tu. I és tot un consol veure que no sóc l´única nota discordant. Començava a pensar que m´havia equivocat de sala… 😕
M'agradaM'agrada
Respectant l’opinió, dir que el del MET està a anys llums de la producció del Coven Garden em sembla una exageració. Allà és cert que Tomowa-Syntow ho està respecta a Dyka, i Ghiuselev molt millor vocalment que Petrenko, però la resta no.
M'agradaM'agrada
Mejor Noseda que Haitink? Y mejor Rachvelihsvili que Zaremba? Sorpresas da la vida. Y no hablo de Burchuladze porque parece ser que no gusta o gustaba a nadie, pero a mi sí. Y además en la versión de la ROH que ha incluído Joaquim se entiende todo y no da lugar a jeroglíficos ni a cambios raros. Y sigo diciendo que echo en falta la obertura.
M'agradaM'agrada
Jo no dic millor, m’agraden molt les dues versions, senzillament els anys llum no els veig per en lloc.
M'agradaM'agrada
Farem de nota discordant. L´òpera (si es confirma que realment era la mateixa que jo pensava que havia anat a veure) és molt maca i els cantants molt bons. El cor del MET és magnífic. Tcherniakov sap moure el cor i visualment la posada en escena era molt maca. Dit tot això, per mi la direcció d´escena va ser absolutament incomprensible. M´agrada molt fer trencaclosques, i fins ahir el meu rècord era de 3000 peces. Però Tcherniakov em va posar més i no vaig saber lligar-les. Vaig jugar una estona fins que vaig arribar a la conclusió que (si mes no, per a mi) seguir allò no tenia cap sentit i no trauria l´aigua en clara. S´ho podia haver estalviat. Jo ho hagués gaudit tot igual de bé. O més.
M'agradaM'agrada
Doncs jo llegia els subtítols i res grinyola amb el que veia, res.
El moment més interpretable és el del segon acte, però vaja!, no era tan difícil associar la imatge de Igor a la pel·lícula, en mig d’un bassal, ferit i inconscient, amb la completament idíl·lica del camp de roselles, com un deliri, amb la presència de Yaroslavna muda, inclosa.
M'agradaM'agrada
Contingut Tcherniakov questa vegada, en lo que es podria dir perfectament una nova versió d’aquesta Òpera. Si tant Rimski-Korsakov com Glazunov van completar-la pràcicamente al seu gust, tanmateix amb abundants parts noves i parts afegides, res a dir que un director actual faci el mateix, i si l’experiment surt tan bé com ahir doncs oli en un llum, que diuen. La part musical va estar magnifica i pel que fa a l’escena només vaig trobar certa reiteració en el camp de floretes. Però la resta, ja dic, magnífic de totes totes en una obra que quan la vaig escoltar per primera vegada en directe tan tu Joaquim com en Fede em vareu avisar de lo extraordinaria que és, i tant aquella vegada, com en la gravació que em va passar en Fede (moltes gràcies), com ahir al MET es confirma, com no podia ser d’alta manera, tal aseveració. Amb escreix.
M'agradaM'agrada
Jo crec que la contenció va ser imposada o auto imposada, que quasi és pitjor, però no hi ha dubte que és una gran producció.
M'agradaM'agrada
Magnifica tarda-vespre la d’ahir. Dificil d’oblidar. Vaig disfrutar moltíssim, molt bona direcció musical, d’acord amb el que dius dels cantants, i molt bona posada i direcció escènica, encara que la part de les danses no em va acabar de convèncer.
Espero el vídeo en candeletes, el que tinc és d’una producció molt de cartró pedra. Aquesta òpera és preciosa.
Ahir va ser l’estrena per nosaltres, de la sala Yelmo, de Tarragona, és fantàstica, molt millor que les de Barcelona.
M'agradaM'agrada
A veure si no trigo gaire a satisfer tantes expectatives.
Ens estàs insinuant que tenim que baixar a Tarragona? 😉
M'agradaM'agrada
Perdona que hagi trigat tant a respondre. El Yelmo, de Tarragona és nou de trinca, encara fa olor a pintura, la sala té grades, o sigui que l’espectador del davant mai no et treu visió. L’audició també diria que és millor que la de Barcelona.
Evidentment que sempre sereu benvinguts. Tarragona, Reus, Cambrils, etc… són ciutats que val la pena visitar i aquest pot ser un bon pretext, però canviar de cinema una temporada sencera pot resultar bastant car si comptes extres, com gasolina i autopista.
M'agradaM'agrada
En el cas hipotètic que la propera temporada no ens abonéssim, de ben segur aprofitaríem alguna òpera per fer el dia complert, combinant visita turística/gastronòmica i operístic a Tarragona/Reus.
Gracies per la informació i no t’has de disculpar de res.
M'agradaM'agrada
Tinc un record llunyà de la versió que vaig veure al Liceu l’any 1976, però l’òpera la tinc present ja que m’agrada molt.
La versió del MET és una adulteració de la partitura acceptada com original, però vaig passar una excel·lent vetllada.
El MET té un nivell ara molt més envejable encara.
Les veus reunides fan un equip de Champions
M'agradaM'agrada
Jo aquell Igor no el vaig veure, no recordo el motiu, però eren els meus primers anys al Liceu i tot i que intentava anar a totes, potser aquesta no vaig poder.
M'agradaM'agrada