Ahir a Barcelona coincidien quatre esdeveniments musicals de referència, tot i aquesta coincidència i que la nit del dilluns sembla poc propicia a sortir de casa, les característiques excepcionals de cadascuna de les propostes hagués hagut de garantir l’afluència del públic interessat.
Al Palau Sant Jordi la Beyoncé feia mesos que havia esgotat les 18.000 localitats posades a la venda, amb gent vinguda d’arreu del món segons vaig veure al TN i pagant uns preus de Liceu, és a dir la crisi no influïa, ni l’argument de que el jovent no pot pagar els preus per anar al Liceu són del tot certs, ja que al Sant Jordi les entrades costaven al voltant dels 100€. A l’Auditori José Mercé i José Manuel Zapata (aquests dies Spoleta al Liceu), feien un maridatge atractiu amb el tango com a leitmotiv (no sé com va anar de públic), al Palau de la Música Catalana sembla ser, segons vaig escoltar per radio tornant a casa, que Masaaki Suzuki el va omplir amb la Passió segons Sant Joan i ens queda la darrera cita, la del Liceu , que estrenava una setmana gloriosa amb el liederaben de la soprano Nina Stemme acompanyada al piano per Matti Hirvonen interpretant un programa preciós amb obres de Schumann, Mahler, Wagner i Weill, però el Liceu no va respondre, aquest mateix Liceu que el dia 28 ha exhaurit les entrades per un Winterreises per escoltar a Jonas Kaufmann, ho ha respòs amb Stemme, demostrant si m’ho permeteu, que no en tenim gaire idea, que ens movem per qüestions no exactament musicals i em temo el “pitjor”, ja que la feina serà nostra per fer que els 70 minuts del cicle schubertià siguin en recolliment i silenci, sense interrupcions de cap mena i sense aplaudiments fins al final. No ho veig probable, amb tanta endorfina alterada, estrenada la primavera i amb aquells rinxols al vent…Tan de bo m’equivoqui.
És clar que costa entendre com el mateix Liceu no promocionava a la soprano sueca posant el cartell ben visible a la Rambla, en lloc de deixar-lo, fins i tot el mateix dia del concert a dins de l’arcada de la porta principal, mentre a la façana de la Rambla hi teníem Porgy an Bess (juliol/agost), Tosca (avui la darrera representació), Kitej (per fi!) i Kaufmann que no li cal més promoció ja que ha exhaurit les localitats. Algú m’ho pot explicar?
Molt poc public per a la grandiosa Nina Stemme, una cantant de tanta o qui sap si més categoria que Kaufmann i que no ha vist la correspondència que mereixia, ni amb l’assistència, ni amb la resposta d’una certa part del públic, que tan aviat va acabar la darrera peça de Kurt Weill, ja es van aixecar, alguns asseguts a la primera fila de platea, al davant mateix de la soprano i el pianista, per abandonar la sala. Ens va fer dues propines, però jo veient la distingida concurrència no n’hagués fet ni una.
Però que és això?, Qui ens ha educat a nosaltres? Se suposa que tenim una sensibilitat, un respecte i una educació que ens hauria de distingir, no?, doncs ja contesto jo, NO. Podria ser que no els hagués agradat?, és clar que sí, però no costava gens esperar que abandonessin l’escenari, no us sembla?
Ahir no es podia argumentar l’excusa de l’hora, ja que no eren ni les deu de la nit que ja sortíem per la porta, ni les cues al pàrquing, ja que amb aquella assistència de ben segur que els pàrquings de la zona eren ben buits. No cal dir que alguns estossecs estratègicament col·locats en els moments més íntims i el mòbil de rigor, van acabar de donar la sensació de provincianisme adequat a un recital que mereixia molta més difusió, atenció, i respecte.
Stemme no és aparentment una soprano càlida, ni propera, ni simpàtica, és nòrdica i intensa, però més aviat distant, que no vol dir freda, però això no significa que no mereixi una càlida resposta després d’un recital magnífic, ple d’exquisideses, res de cara a la galeria i molt de intensitat musical i interpretativa. No érem gaires, però la majoria la vàrem tractar amb estima, respecte i gratitud, doncs tot i així vaig sortir del teatre amb una certa decepció, no tant per ella, però sí per tot plegat. Ni es va omplir, ni el públic estava prou receptiu amb ella, és clar que això no depenia tant de nosaltres, però tot plegat va quedar massa desangelat.
On eren tots aquells que s’abraonaven amb histerisme a la Salome o a la Jenufa? no podien ser pas tots als Palaus o a l’Auditori. Tants pocs som que no donem a l’abast a l’oferta?. Ve la senyora Stemme i el Liceu no respon, els wagnerians (no érem legió?) no hi assisteixen, i els que sempre anem reclamant més lied?, tampoc. Arguments, estem donant arguments per tenir les temporades que diem que no volem, o qui sap si tot és de paraula per quedar bé, però a l’hora de la veritat no ens agrada gens el lied. Ah! i per acabar de renyar-vos abans de començar a parlar de música, no em digueu que el lied no és per el Liceu, ja que quan el fan a recintes més petits i amb cantants de gran qualitat (Ruth Ziesak a la capella de Santa Àgada) tampoc s’omple, o sigui que l’excusa ja no és vàlida.
Stemme va començar amb Robert Schumann, i el seu “Sechs Gedichte von Nikolaus Lenau und Requiem” op 90. Bé, però no crec que sigui el me´s adient per a la veu ample de Stemme. Ella és una cantant distingida, amb gust i complicitat amb el romanticisme, però la seva veu no és íntima i malgrat que la reculli amb cura no s’adequa de manera natural als petits detalls.
En canvi en el blog que finalitzava la primara part, amb 5 lieder de Mahler varem poder apreciar amb plaent satisfacció, com aquella veu ample, luxosa, tan carnosa com sumptuosa, propera a la vocalitat “mezzosopranil”, com correspon a les sopranos dramàtiques, prenia tota la seva dimensió i sentit, també en aquells lieder més recollits i íntims, com el conclusiu i catàrtic “Ich bin der Welt abhanden gekommen” dels Rückertlieder, però el post romanticisme inflat de decadent bellesa, li escau molt millor a la seva veu. Una veu bella que llueix la privilegiada extensió amb un control exquisit. I amb Mahler el públic es va escalfar
A la segona part ens esperava el gran moment amb els Wesendonck-Lieder. La Stemme més sumptuosa, va brillar per intensitat i varietat de matisos i colors. És una de les grans wagnerianes del moment i escoltant-la s’entén, i el millor de tot és que aquesta veu rica, potent i dúctil, tan humana i gens metàl·lica o acerada, està a l’alçada de les grans , d’aquelles que sempre ens omplim la boca de tan enyorar-les ( i el Liceu quasi buit!!!).
Stemme va acabar el recital amb quatre cançons de Kurt Weill, cadascuna d’elles una perla. Ja en l’altre recital (memorable i amb Pappano al piano!!!) ens va regalar un Weill impossible d’oblidar. En els quatre d’ahir va crear quatre petits mons, amb dramatisme a Nanas Lied i Je ne t’aime pas, sofisticació a la meravellosa Youkali i colpidora decadència a la cneguda “Surabaya Johny”.
Els aplaudiments van motivar dues propines, la primera de Brahms i un altre Weill, My Schip de Lady in the Dark, però jo crec que veient al públic tant “implicat” no va donar-li tot el que li hagués pogut donar.
Matti Hirvonen la va acompanyar al piano, però no vaig ser capaç de trobar-li res especialment brillant. A vegades trobava que el seu acompanyament era sec, i en altres massa voluminós i em va costar trobar la perfecta unió entre veu i pianista, aquella unió que fa que els liederaben siguin en algunes ocasions memorables.
Abans de la catarsi col·lectiva de divendres, l’orquestra del Liceu farà el darrer concert Strauss, amb els dos Don, el Quixot i el Joan, serà dimecres al Palau i dirigirà Josep Pons.
IN FERNEM LAND 
Incomprensible que el public tingués tanta pressa per marxar.Ella va estar magnifica Va donar dos propines però el public en general ó se´n rmerexia cap.Per mi una gran decepció l´actitut del públic
M'agradaM'agrada
Ella, amb un públic més comunicatiu, hagués estat més comunicativa, com diria en Puyal, m’hi jugo un pèsol
M'agradaM'agrada
Misèria i CIA. Al Liceu suspens i com molt ben dius, al públic també suspens. En part, falta de cultura (què hagués passat a Viena, París, Londres, Berlin, M´nic? En part, manca d’empatia cultural o simplement incultura (i també, com a circumstància atenuant per al públic, la crisi). Recorde un cicle de recitals de Lied al Palau de a finals dels 80, principis dels 90 amb primeres figures com Bonney, Hampson o Horostsvotsky, preus populars i la sala mig buîda. En quant a les mostres d’histèria després de les representacions operístiques, per mí són simplement això, mostres d’histèria, categoria aquesta classificable en les sub-categories d”individual” i “col”lectiva” (sovint, la summa de moltes individual”litats i de vegades quelcom més). Però en definitiva, no crec que per caure en actituds histèriques s’hagi hagut de fruir més d’una veu i/o una interpretació. Sàbies reflexions les que plantejes a l’apunt d’avui. Salutacions i molt bona jornada de dimarts.
M'agradaM'agrada
El lied no és popular, d’acord.
El lied és per minories sel·lectes, d’acord.
El lied necessita d’un espai més recollit, d’acord.
El Liceu i el seu públic no són adients per gaudir el lied, d’acord.
Però coi! era Nina Stemme, la potser millor soprano dramàtica wagneriana que hi ha a l’actualitat, només per això el Liceu s’hagués hagut d’omplir, de wagnerians, de mitòmans, d’amants de les veus grans, dels seus fans (que en té), i fins i tot del públic que li agrada el lied, tots sumats haguéssim omplert el Liceu.
On eren tots plegats? als altres tres esdeveniments, segur!
M'agradaM'agrada
Potser és que som menys Wagnerians del que diem…. quan hi ha operes de Wagner, sempre hi ha localitats buides!
M'agradaM'agrada
N’estic segur, la prova la visita del Festival de Bayreuth i la feina per omplir el teatre. Tots creiem que les entrades s’esgotarien tot just sortir a la venda i res més lluny de la realitat.
M'agradaM'agrada
Lamentablemente, tuve que regalarle mi entrada a mi hija ya que por motivos profesionales no pude salir del despacho hasta casi las nueve de la noche
Y más lamentable, el escaso intererés despartado por esta gran soprano y peor la nula promociòn efectuada por el propio Liceu
Me temo lo peor para el viernes en cuanto a comportamiento de determinados supporters de JK que probablemente, no sepan ni lo que son los winterreise. Ay!
M'agradaM'agrada
I jo, com no tinc fills, vaig haver de veure com la meva entrada pel Palau es quedava a casa morta de fàstic. Encara fa més mal.
M'agradaM'agrada
Et vas oblidar del concert?
M'agradaM'agrada
Tu miedo es mi miedo.
M'agradaM'agrada
E lucevan le stelle
Dein ist mein ganzes Herz
Nessum dorma
La donna è mbile…
MAMA POR!!!!/strong>
M'agradaM'agrada
Divendres pot passar de tot, fins i tot que hi hagi un silenci absolut, que de cop i volta no hi hagin ni mòbils, ni estossecs, que ningú aplaudeixi després de “Gute Nacht” i també que en acabar “Der Leiermann” hi hagin entre 5 a 10 segons de respectuós silenci fins que Helmut Deutsch separi lentament les mans del teclat.
I posats a pensar que passaran coses glorioses, no hi hauran bisos, i si n’hi han CAP serà d’òpera i opereta, com a molt una mica més e Schubert.
Fixa’t si poden passar coses bones.
M'agradaM'agrada
No podent ser “en misa y repicando ” alhora, ahir vaig optar per la primera opció. Per cert, crec que caldria dir a la crònica que tot i el palau estar molt ple, la proposta del liceu- inclosa en torn d’abonament i oferta en un pack comprant Tosca, va aconseguir restar-li al palau no pocs seients de platea (100€) si aquesta era la pretensió de contraprogramar-los tots dos, en part va ser reeixida. Potser les primeres files de platea que esmentes fossin soferts abonats d’òpera sense un interés especial pel lied, però a 45€ i “si els hi entra” hi van. No sé.
M'agradaM'agrada
Doncs no em puc arribar a imaginar com hagués estat el Liceu sense l’oferta, la veritat.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb les teves apreciacions. Nina Stemme va estar excepcional! Quin luxe tenir-la aqui a aquests preus(!!!) i amb aquest repertori! Una diccio i interpretacio perfectes!! La segona part va ser un sol regal! 🙂 (com tu dius: on eren tots els wagnerians?) No entenc que no l’hi hagin fet mes publicitat! Penso que el Liceu, entre d’altres manques te una molt greu de RRPP, comunicacio i marqueting. El pianista res del altre mon (llástima), exageradament gesticulant, a vegades poc matisat, a vegades massa fort. Jo tampoc li vaig trobar la unio. Pero aixo no li treu res a la magnifica intrepretació de la soprano. Repetiria sense pensar-m’ho si vingues una altre temporada!
M'agradaM'agrada
El departament corresponent hauria de saber qui era Nina Stemme i no tenir-la amagada amb els Glenn Miller de torn, en lloc de lluir-la amb orgull a la Rambla, ara bé, el problema principal és el públic, no en tinguis cap dubte.
Jo no sé si Stemme està prevista o millor encara, confirmada per venir a cantar òpera en un futur, per això encara tenia més raó de ser que el gran públic la vingués a escoltar, al cap i a la fin dues horetes entre Schumann, Mahler, Wagner i Weill, no fa cap mal a ningú, ans al contrari.
M'agradaM'agrada
Molt bè la Stemme, el pianista a vegades massa fort. I el public ?. Ai, es veu clar que lo que vol son la Tosca, Aida, Traviata, etc. ès a dir, lo de sempre. No crec que sortim de la mediocritat
M'agradaM'agrada
El públic després dirà que no venen figures…
I si una altra vegada torna, que vingui amb un altra pianista, potser ho va fer per compensar el luxe de Pappano en l’altre recital, però renoi! el canvi va ser massa brusc.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb els teus comentaris. Veure a públic de primeres files de platea desfilar pels morros de la soprano només acabar el recital fa molt de mal. Una pena.
Particularment, en va agradar tot, però el que més va ser Kurt Weill.
M'agradaM'agrada
És que Weill és un grandiós músic i ella va cantar les cançons amb una força extraordinària, per això la la resposta hagués hagut de ser tota una altra. No crec que el públic fos tan primmirat que per culpa del pianista no l’aplaudís prou…
M'agradaM'agrada
Bon dia Joaquim. Sóc un gran amant dels recitals de lied i aquest de la nina Stemme no me’l podia perdre. Recordo vàrios de memorables al Liceu en els darrers anys i crec que aporten un plus de qualitat i prestigi i ens permet gaudir de la plena personalitat de grans cantants. Recordo especialment el de René Pape, Christine Schäfer, l’anterior de Nina Stemme i de la meravellosa Felicity Lott. Personalment vull fer un apunt sobre el que escrius, si m’ho permets.
Entenc la teva frustració sobre la recepció a una gran cantant com la Nina Stemme però com et puc ben assegurar, passa el mateix amb aquest gènere a totes les grans capitals del món. A Paris i Milà per exemple es fa menys lied que aquí i amb menys públic. En general es cultiva el lied en cicles a teatres operístics que no acaven de funcionar perquè el de lied és un públic molt especialitzat i particular. El lied cal cultivar-lo (amb molta inversió de temps) i llavors si que troves grans petits temples a llocs dispars com ara Wigmore Hall a Londres, Ciclo de la Zarzuela en Madrid, Schubertiada Vilabertran, Liederabende a la Frankfurter Oper, Heidelberger Frühling o Schubertiade Schwarzenberg. Allà trobaràs un públic amant i devot del gènere.
I no menyspreuem els grans aficionats que hi eren ahir al Liceu. que aqui en tenim de savis i experimentats. La senyora Stemme va notar i agrair l’escalfor que li vam transmetre aquells que vam apreciar la seva descomunal qualitat artística.
I finalment vull fer un apunt que potser no agradarà escoltar: el públic de Barcelona no és més provincià que el d’altres ciutats europees. L’altre dia a Berlin vaig sentir un concert on els estossecs i mòbils no van parar en cap moment. Es un mal generalitzat. I un concert és un acte públic, no cal oblidar-ho, i com a tal hi pot haver de tot.
Barcelona és una ciutat que hem d’intentar entre tots creure’ns que té una oferta musical variada de primera linea. I la centralitat del Liceu és obviament fonamental que es mantingui. Jo m’ho crec.
Gràcies, una abraçada.
M'agradaM'agrada
A més vull afegir per evitar malentesos, que Barcelona no es pot comparar, al meu parer, amb Viena, Berlin, Paris, Londres o Nova York. Això seria autoenganyar-se. Però si ens comparem amb ciutats com Milà, Roma, Atenas, Zurich, Lyon, Hamburg, Praga, Estocolm, etc. potser no sortim malparats…
M'agradaM'agrada
Tens molta raó.
M'agradaM'agrada
Malparats en respecte a què?, programacions?, oferta?, temporades?.
Creus que la temporada simfònica de Roma és comparable a la nostra?, només amb l’orquestra de Santa Cecilia ja ens donen un bany i ara amb Muti a l’òpera… no sé. Pel que fa a l’òpera Zuric i Milà segurament ens en donen un altre i no crec que la capital llombarda tinguin una oferta simfònica i de cambra com la nostra, més aviat superior, o potser m’equivoco?. JO quan hi vaig treballar una temporada veia una programació superior, però no m’agradaria fer el ridícul, tu ho saps millor que jo. Ara Lió, Hamburg, Atenes o Praga ho veig més assequible, sí.
M'agradaM'agrada
Hola Víctor, moltes gràcies per comentar. M’interessa molt la teva opinió, però deixam que discrepi.
Barcelona efectivament no és una gran capital musical comparable amb les que esmentes, d’acord. Precisament per això, perquè en aquelles, Londres per exemple, la senyora Stemme canta al Covent Garden i per això el lied l’han de fer a on pertoca, al Wigmore Hall, i si s’omple on, serà l’altre debat, però a Barcelona aquesta senyorassa del cant la intuïm de tant en tant, i per tant, gual com passarà amb Kaufmann, el més normal és que s’omplís el Liceu de gom a gom.
El liceu no és el lloc per fer Lied, i sembla mentida que el Teatre i el seu Conservatori no s’hagin posat d’acord per encabir els recitals de lied en el magnífic i acústicament meravellós auditori del centre docent.
Jo crec que per sobre de tot era la importància de qui cantava i uns quants d’aquells wagnerians de socarrell, encara que només hagués estat per els Wesendonck, haguessin hagut d’assistir-hi, jo no els vaig veure.
Pel que fa a l’educació:
Els mòbils i els estossecs s’han generalitzat, però vols dir que a Berlín, Munic, Nova York, Londres o Paris, tot just començar els aplaudiments i amb els artistes saludant una part del públic marxa? Tu ho saps millor que jo, però noi, si és així, em deixes de pedra.
Jo fins que no m’ho demostreu, penso que el públic del Liceu, i ho deixo aquí, és bastant provincià, soroll´s, maleducat i groller.
L’oferta de Barcelona és moltes vegades envejable, però el públic és el que és, no ens podem clonar, i els programadors, sobretot en temps de crisi, us hauríeu de coordinar i no contraofertar i fer-vos la competència. Coordinar agendes d’artistes no deu ser gaire fàcil, però a vegades les competències són en una mateixa institució. Cal que et recordi la visita de Gergiev al Liceu, mentre l’orquestra del Liceu actuava al Palau?, jo no he vist una cosa similar enlloc.
Una abraçada també per a tu i sobretot, gràcies en a tu.
M'agradaM'agrada
Malgrat estar molt ple el Palau, per cert amb un públic molt respectuós, hauria estat diferent de posar-se d’acord les dues institucions alhora de programar la temporada, i els afeccionats -que sempre som els mateixos-, no tindriem que repartir-nos.
Solament nosaltres, un grup petit a la resta del Palau n’erem 15 que no vam poder anar al Liceu per coincidir el mateix dia.
Falta de coordinació..!!
M'agradaM'agrada
És que els dos esdeveniments eren prou importants com per no solapar-se, tot i que coordinar agendes d’artistes no deu ser fàcil, però no estaria malament que Liceu, Palau, Auditori i Ibercàmera, es trobessin un parell o tres cops a l’any i posessin l’agenda a sobre la taula, j crec que hi sortirien guanyant ells, i nosaltres, però a vegades semblen botiguers rivals.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim. Un cop més no puc estar més d’acord amb el teu post. Tenia moltes ganes d’escoltar Nina Stemme en recital. La vaig escoltar per primer cop cantant Jenufa i amb la Salome ja em va seduir totalment. Només ha calgut veure-la recentment cantant una Brunhilde per a que no dubtés ni un moment en comprar entrades per aquest recital, tot i l’esforç que resulta, per a mi, de fer-lo encabir entre setmana. Efectivament, l’esforç paga la pena perquè va estar sensacional, demostrant que és una de les millors sopranos dramàtiques del moment, tot i amb un Liceu fred que hauria d’haver exhaurit les entrades. Crec que és una cantant que està totalment a l’alçada del fenomen que gaudirem divendres que ve. No vull ni pensar la que se muntarà quan J. K. surti a l’escenari o, més encara, quan acabi la darrera cançó del Winterreise, crec que presenciarem un moment d’èxtasi en plan “Bienvenido Mr Kaufmann”. El Liceu ahir no es va plenar ni posant entre el públic, com sembla ser, part del cast de la darrera Tosca que avui es farà. Pensa que aquest mateix recital, posant per exemple, a Munic, estaria exhaurit amb mesos d’antelació, n’estic totalment convençut.
Doncs la Stemme va estar, per a mi, sensacional, les cançons de Mahler especialment em van posar la pell de gallina, semblava haver estat compostes per a que les canti ella. I al cicle de Wagner se’m va transfigurà, com passa habitualment en aquesta obra, amb una Isolde de cap a peus. Molt interessants, i molt valenta d’haver-les cantat, les cançons de Weill. Què emocionant va ésser escoltar aquest Youkali o Surabaya Johnny amb la seva veu. Les propines, encara que delicioses (“Meine Liebe ist grün” de Brahms i My ship de Weill) em van saber a poc. Estava tant desconnectat del món real al final del recital que no em vaig adonar de la escampada que es va formar. Estic amb tu en que és molt vergonyós i és una situació que amb el meu estimat tristany sempre comentem, és com si tothom s’hagués deixat l’olla al foc…Tanta presa té la gent? Han vingut a gaudir o a signar l’assistència? I una altra cosa per acabar, cal que el full que donen al recital sigui tant RANCI? Val que solament és un recital i que estem en època d’estalvi, i que tothom ahir coneixia més o menys a la cantant, però…tan costava posar un mini-biografia de la cantant i, encara amb més raó, del pianista, pobret meu, ni que sigui com a senyal de respecte? No em queda més que desitjar-vos un bon dia i bona setmana tot esperant que arribi aquest divendres tan desitjat!
M'agradaM'agrada
Quin greu no trobar-nos, no m’hagués imaginat que baixessis. Bravo per a tu! el teu si que és un gran, sacrificat i entusiasta “sacrifici”, prop de 400 quilòmetres en un dia per veure la Stemme. Ella s’ho mereix, per això és una de les grans i tu un dels grans liceistes. 😉
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim 😉 va ésser un plaer i vaig tornar a casa una mica més feliç. Com tu molt be dius, ella s’ho mereix!
M'agradaM'agrada
Sort, perquè tornar a casa tan tard i amb un camí llarg, si no hagués anat bé…
M'agradaM'agrada
Um excelente recital, sortudo! Aproveite bem!
M'agradaM'agrada
Efectivament, molta sort benvolgut José Carlos de tenir-la a Barcelona en un recital tan bonic.
Una salutació ben cordial
M'agradaM'agrada
Faltó el calor del público. Un Liceu medio vacío o medio lleno, según la apreciación de cada uno, no puede conseguir que el intérprete, por más profesional que sea dé todo lo que puede dar. Nina Stemme estuvo magnífica, pero tardó algo en conectar, al menos conmigo. Y ese momento de conexión comenzó con Mahler, continuó con Wagner y culminó con Weill que interpretó espléndidamente, sobre todo la maravillosa canción “Youkali” que el compositor había utilizado a modo de música incidental como “Tango-Habanera” en la obra “Marie Galante”-.
Pero en la propina de Weill “My ship” -número que “soluciona” el enigma sicológico de Liza Elliott en el maravilloso musical “Lady in the dark”- no consiguió ni el clima ni la emoción que la pieza requiere, pasó por encima de la canción para cumplir un segundo “bis” y marcharse. Desde luego la deserción de parte del público y el panorama visual que ella contemplaba desde el escenario era para desmotivarse del todo, máxime teniendo en cuenta lo temperamental y seria que Nina Stemme es…
M'agradaM'agrada
En els millors recitals de lied que hem vist tu i jo, molts sortosament, sempre s’ha produït una comunió entre públic i artista, ahir no. El Liceu no ho posa fàcil, però n’hem vist de meravellosos al Liceu, i no cal dir el shows que s’organitzaven amb la Norman, és clar que el teatre era ple a vessar i ahir no, és difícil que tots plegats entrem en calor amb un distanciament tan gran.
Veurem que succeeix divendres, però aquesta guerra ja està guanyada avant match, l’altra em fa por.
M'agradaM'agrada
Doncs jo no trobo tan dramàtica la rebuda d’Stemme ahir per la nit ni la quantitat ni actituds del públic. Si hi havia tants esdeveniments musicals, i si tenim en compte que era un recital de lied i en dilluns… no em va semblar pas malament. Cal pensar també que Stemme no és especialment coneguda pel Lied com ho és Kauffmann o d’altres encara més.
Pel que fa al recital, no estic gaire d’acord amb les opinions en general que es comenten per aquí. Parteixo del punt que Stemme m’agrada molt eh!, si no no hi hagués anat, però va ser un recital de “bolo”, no un concert de cambra. Independentment que Schumann sigui més o menys adequat per la seva veu, Stemme anava molt insegura a la primera part, tant al Schumann com al Mahler va haver-hi moltes entrades falses i algun que altre error en la lletra. Aquesta inseguretat li va restar molta intensitat i comunicació, molta música, vaja. La segona part va anar molt millor.
Pel que fa al pianista… molt maldestre a nivell de so… el Schumann va ser molt molest, i déu n’hi do el Kurt Weill, en algun moment la tapava i tot.
M'agradaM'agrada
No va ser la rebuda, va ser tot plegat. No és una questió de dramatisme, és senzillament de desencís.
Si nslatres tinguessim la sort de veure a Stemme, cada dues temporades en una òpera, podria entendre que el públic no es motivés per el lied, però no és el cas i ella, segons crec jo, és de les més grans figures actuals, i per tant el Liceu presentava un aspecte trist, i la manca de respecte final ho va acabar de constatar, potser tot plegat va fer que enlloc d’un bolo, es convertís en un tràmit, però t’asseguro que si abans d’ahir ella en entrar a l’escenari hagués vist la sala plena de gom a gom, tot plegat, malgrat el pianista, hagués anat diferent.
Moltes gràcies per comentar i benvingut a IFL, crec que era la primera vegada que comentaves, com a mínim com a Gerardot
M'agradaM'agrada
Vaig disfrutar. Era la primera vegada que veia a la Stemme i em va semblar una soprano dramàtica excepcional. Em va meravellar el control que té de la seva veu, em va semblar seguríssima, que sabia molt bé el que feia. Vaig disfrutar, però tal i com dius va quedar massa evident que hi ha gent que li importa un pepino la música i que són uns maleducats. No es pot marxar deixant les primeres files de platea buides mentre ella saluda tot just acabat el recital… lleig…!!
M'agradaM'agrada
Vergonyós Jan, i que el Liceu no estigués ple també. ERA LA STEMME!
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar al Palau i de seguir així amb aquesta austeritat luterana ens acabaran fent les Passions amb un quartet vocal i instrumental multifuncional.
Bé però no tant com molts deien a la sortida. Millor l’orquestra que no pas el mini cor i dels solistes, de tot una mica
Molt millor Gardiner
‘
M'agradaM'agrada
Demà m’escoltaré el concert i podré opinar una miqueta, ja que per ràdio tot és molt diferent, Gardiner també.
M'agradaM'agrada
Ayer tocabaabono del Palau, aunque de buena gana hubiese ido a ver a la Stemme 😦 Creo que voy a encargar un clon, a ver si así…
M'agradaM'agrada
Yo tenía la mente en el Palau…
M'agradaM'agrada
Ciertamente una maravilla la segunda parte del recital de ayer, ¡¡¡que voz más deliciosa y matizada!!! un soberbio Wagner y un intensísimo Weill lleno de matices. De la primera, parte lamentablemente no puedo decir nada, pues llegué a uña de caballo justo en el momento de iniciar la segunda.
Pena penita daba ver la sala casi vacía. Suerte que estaba programada en el turno H, pues si por las entradas fuera de abono vendidas para ese recital, se hubiera podido celebrar en el salón de cualquiera de nuestras casas….eso sí, con piano vertical al menos en la mía que tampoco voy sobrado de espacio
M'agradaM'agrada
Yo sig creyendo que la temporada del Liceu tiene que tener un pequeño ciclo de lied, con un abono específico y eso sí, en otra ubicación. Estoy seguro que funcionaría, incluso creo que aprovechando a ciertos cantantes que nos vistan para una opera, se les podría proponer un recital. Lo hizo Florez y creo que cn otras figuras e insisto que en otro auditorio más acorde, funcionaria. Llenar un Liceu para escuchar Winterreise solamente está al alcance de JK y del JK de ahora claro, porqué en el otro recital que suspendió, y no hace tanto, no se habían agotado las entradas.
Perelada habrá influido, pero por eso me da tanto miedo este liederaben, no vayan a creer que terminarà igual y si termina de aquella manera, me enfado.
M'agradaM'agrada
Tanti Auguri a Magda Olivero che oggi compie 104 anni!!!
M'agradaM'agrada
http://ca.wikipedia.org/wiki/Magda_Olivero
M'agradaM'agrada
Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l’escoltaren el desembre de 1956, amb una Violetta que va impressionar,
M'agradaM'agrada
A mí negativamente, lo siento.
M'agradaM'agrada
Celebro su longevidad y respeto mucho su carrera, pero su voz nunca me ha gustado. Tuve la fatalidad de coincidir con ella en la ópera que menos se ajustaba a sus particularidades vocales. “Tosca”, “Fedora”, “Adriana Lecouvreur” y “Manon Lescaut” iban mucho más con su personalidad.
M'agradaM'agrada
Nei miei conto di Facebook e Twitter ho fatto l’omaggio. Non ho dimenticato a Magda Olivero, ma ieri la protagonista in IFL doveva essere Nina Steme, mi dispiace.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Per el meu gust, van faltar mes aplaudiments per aquesta exceocional cantant, pero tampoc em va semblar que el public estes tan fret amb ella. Segueixo portant Mahomet a la muntanya, com, d’altra banda, es natural:
Cierta decepción tras la primera parte. Con los poemas de Lenau, en algunos de los que Schumann parece anticipar a Mahler, Stemme no brilla ni emociona. Y en las cinco escogidas joyas de éste, que canta magníficamente, se añora mucho la maravillosa orquestación de Mahler. Quizás porque el pianista, que sirve bien a Stemme, no hace mucho servicio a la música.
Pero esa suposición queda descartada en la segunda parte, cuando aparece la gran soprano wagneriana y hace olvidar el acompañamiento con una impresionante interpretación de los Wesendonck, y luce luego su arte con las canciones de Weill, de cabaret berlinés de lujo en Nanna’s Lied, emotivísima en Je ne t’aime pas, encantadora en la preciosa Youkali y con gran teatralidad en Surabaya Johhny.
Bastantes aplausos y algunos bravos, muchos menos de los que merece. Dos propinas, Meine Liebe ist grün de Brahms, y My Ship, de Brecht, bien, aunque no lo mejor del recital, Ich bin der Welt, Im Treibhaus y Youkali en mi quiniela. Y los que disfrutamos de la segunda parte, salimos admirando más aún a Wagner y esperamos con más ilusión el próximo recital de Denoke cantando a Weill, aunque desde una localidad más lejana, pierdan parte de su atractivo canciones como esta Nanna’s Lied que ya ha aparecido en Youtube:
M'agradaM'agrada
Doncs no sé que dir-te, si va tenir menys bravos dels que es mereixia… no serà que el públic va estar fred?
M'agradaM'agrada
Amigo José Luis “My ship” tiene música de Kurt Weill y letra de Ira Gershwin -no de Bertold Brecht-, el hermano del genial George Gershwin y es la última canción que se interpreta en el musical “Lady in the dark” (1941), pues resuelve el problema siquiátrico de la protagonista, al recordar completamente la letra que escuchaba cuando era niña. Es una obra originalísima que consta de un prólogo, tres sueños y un epílogo (“My ship”). Convirtió a Danny Kaye en una estrella, gracias a la canción “Tchaikovsky”, donde citaba cantando a 50 compositores rusos en 39”.
M'agradaM'agrada
Joaquim, entre fred i calent hi han infinits graus 😉
Fede, donde puse Brecht quería decir Weill, gracias por rectificar ese error y por la información extra 😉
M'agradaM'agrada
Hi tant, se’n diu tebiesa, que seria aquell estat d’un cert desencís. 🙂
M'agradaM'agrada
Jo pensó que és de molt mala educación marxar corrents del teatre i això passa sempre ja sigui una funció curta o llarga. Un dia pots tenir pressa de veritat però crec que hi ha persones que ho tenen per costum. Ens queixem de la mala educació dels joves però entre els més grans també ni ha.
M'agradaM'agrada
Molt més en el públic de mitja edat en a munt que no pas en el jovent, no en tinguis cap dubte.
M'agradaM'agrada
Una pregunta…Rara: ¿se habrá grabado…Y retransmitirá? Ya sé que es extraño, ya… Me alegro por los que la pudisteis disfrutar. 🙂
M'agradaM'agrada
Ayer había micrófono oficiales (de los otros también) por un tubo, o sea que o Catalunya Música o Radio Clásica, o ambas dos lo grabarían, seguro.
M'agradaM'agrada
¡Gracias! ¡Saludos!
PD: dejaría un emoticono pero son feíllos…
M'agradaM'agrada
Si, son horrendos.
M'agradaM'agrada
Jo crec que tant Nina Stemme com Waltraud Meier són excel.lents sopranos wagnerianes que canten una Isolda de primera. El problema ésquan canten lied, especialment si es tracta d’autors allunyats de Wagner. Fa anys, la Meier va cantar lied. No em va agradar, i això que en sóc fan. No él allò seu. Per a cantar lied n’has de ser especialista.
Sobre la contraprogramació, a València també hi passa entre elsdos Palaus. Una vegada, teníem Wagner en els dos llocs a la mateixa hora. Una pena perquè no poguí gudir de Barenboim, Meier, Salminem i Seiffert. El públic és el mateix i cap dels dos llocs va omplir-se.
Una altra cosa que tenim, que ja és crònic i fa sentir vegonya aliena, és la mala educació del públic. No solament emprenyen amb els caramels, mòbils, etc., sinó que abans d’acabar el concert, ja n’hi ha que s’alça i se’n va. I no diguem com fugen només acabar, se’n van escopetats. Sembla que hi hagen patot tortura o tienguen el cotxe mal aparcat. Em resulta repugnunt la falta de respecte cap als músics i cantants.
Ara no recorde el nom del baríton. És alemany i podria haver estat un excel-lent Wotan si no haguera patit una malformació congènita. Especialista en lied. Veu càlida i atractiva, excel-lent la part dramàtica. Doncs bé, va cantar a València un recital de lieder. En acabar, una bona part del públic va posar-se a fugir. “Do’nt go. Wait!, va dir. De vergonya. Jo els haguera dit en alemany: “Aneu-vos-en a fer la mà”. No es mereixien una altra cosa. Ja ho diuen: “No s’ha fet la mel…”
M'agradaM'agrada
Thomas Quasthoff, aquest és el cantant.
M'agradaM'agrada
Hi ha una diferència notable Regí. La Stemme està esplendorosa de veu, i la Meier ja no, no es poden posar en el mateix sac.
Quasthoff ens va fer un recital memorable al Liceu, també al Palau, però el del Liceu va ser memorable i al Palau una Creació de Haydn inoblidable.
M'agradaM'agrada
Joaquim jo també vaih ser-hi. A mi el que més em va molestar va ser justament el que per mi dona cohesió i sentit a un concert de lied… el pianista… des del meu punt de vista no feien música per iguals, ella cantava i ell acompanyava (a vegades malament i tot). Una pena pels pobres Mahlers, sense fraseig ni intensitat (costa donar la intensitat de la orquestra de Mahler, però un pianista que acompanya una cantant de la talla de la Nina Stemma ho hauri de poder fer…). Fins i tot va tenir algun fallos de memoria a Liebs du um Schönheit, i es notava insegura, mirant-lo a ell a cada entrada, com demanant permis.
Kurt Weil bestial!, em va encantar ella, ell… gens… tapant.la quasi en algun moment… bfff… i Youkali, tan dolça que és, i donant cops al ritme d’Habanera… Però ella genial, sobretot a Je ne t’aime pas
M'agradaM'agrada
Efectivament el pianista no va estar gens a l’alçada, i pensar que l’altra vegada va ser Pappano!
Un liederaben sempre han de ser dos, un recital no cal.
M'agradaM'agrada
Si… sense piano no hi ha lied… una peneta…
M'agradaM'agrada
Doncs a mi em passa una cosa, que m’estime molt més els lieder orquestals que no pas els pianístics. Una meravella els de Mahler, Strauss i Wagner. Em quedaria amb “Morgen”, “Els Quatre Darrers Lieder” i els “Wesendonk Lieder”.Hi ha un DVD amb K. Fladstag, ja major, i – si no em falla la memòria – Kna dirigint una opulenta orquestra. Potser això em passa perquè sóc aficionat a l’òpera. Els lieder a piano de Schubert m’avorreixen, ho sent, encara que el cantant siga Dietrich-Dieskau, tot un especialista i una referència.
En una ocasió vaig sentir a la Meier la “La cançó de la terra” – simfonia-lieder – i va estar molt bé.
En el cas de K. Weill, m’estime més Utte Lemper que no Nina Stemme, que té una veu operística de primera, però que no considere apropiada per a Weill, que demana veus més lleugeres.
M'agradaM'agrada
Si haguessis escoltat el Weill de l’altre dia, estic segur que no diries això.
M'agradaM'agrada
I el pianista el porta ella, per tant o fa poc que formen tàndem artístic o no ho entenc.
M'agradaM'agrada
Una llàstima que el recital de Stemme no tingués l’èxit que tan ella com el programa es mereixien. Jo me’l vaig perdre ja que els dilluns al vespre tinc assaig. A desgrat meu vaig preferir complir amb la meva obligació i, de pas, estalviar una miqueta. El destí, però, va castigar la meva infidelitat: en arribar al local d’assaig els llums no funcionaven i tots vam haver de tornar cap a casa 😦
M'agradaM'agrada
oh! 😯
M'agradaM'agrada
A vegades sembla que hi haja més educació als camps de futbol que als auditoris o teatres. A València, sobre tot al Palau de la Música, al segon d’acabar-se el programa la gent fuig com si s’acabara el món, fins i tot en mig dels bisos. També en el concert de Drama Queens vaig sentir comentaris preguntant qui era Joyce Didonato. Senyores que criticaven el color roig dels cabells d’una de les violinistes després es van passar tot un concert xarrant. Es que ya no hay respeto! Deien. No ho entenc.
M'agradaM'agrada
El dia que vingui la Kermes a València caldria prevenir a les il·lustres dames.
M'agradaM'agrada
Més enllà de tot el que ja heu comentat, moltes coses amb les que estic d’acord i d’altres que no tant, em sorprén que no es posi l’accent en lo decebedor del seu grup Mahler. El Schumann es podia suposar que no li anava gaire, el Wagner immillorable, el Weill per a mi sorprenentment bo. Fantàstic! Però el Mahler…amb errors de text i entrades en tres de les 5 cançons, amb un pianista inexpressiu, sense cap empatia amb la cantant. Fins i tot es veia a la Stemme capcota i decebuda al final de la primera part, conscient que la cosa no havia anat bé. Ja em va sorprendre la gran ovació que va rebre després d'”Ich bin der Welt” però encara em sorprèn més que en els comentaris en fred aquells Mahler passin per bons o fins i tot emocionants.
Pel que fa a Barcelona en relació a….estic d’acord amb l’opinió que si intentes anar a Berlin a veure La Bella Molinera amb en Quasthof i en Barenboim, ho tens difícil per conseguir entrades. Ni que sigui una matinal. Ho dic per experiència! Però per un recital de la Ziesak….en trobes! Les que vulguis!
M'agradaM'agrada
No sé si deu ser gaire motivant sortir i veure aquell panorama, no és una excusa, però pot ser l’explicació a aquells oblits del text i la maca de coordinació amb un pianista sorprenentment tan poc conjuntat amb ella.
I vols dir, no ho recordo, que Quasthoff al Liceu o al Palau va esgotar les localitats, i vols dir que Ziesak en un auditori de petit format, com Santa Àgata, però a Berlín no ompliria?
M'agradaM'agrada
El que si sembla provincià no és tant el públic que tenim sino la crítica del Roger Alier… Mare meva, quin mal fa aquest senyor.
Frivolitat absoluta. Que el diari de referencia de la ciutat encarregui crítiques a aquest senyor que son d’una ignorancia, miopia i frivolitat penoses si que ens diuen moltes coses sobre quin tipus de ciutat i pais som…
M'agradaM'agrada
No l’he llegit, què diu?, algú pot deixar un enllaç?
M'agradaM'agrada