IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LA BOHÈME


 

Passen els anys i el MET continua programant La Bohème amb la producció que més que un clàssic esdevé mítica, deguda a Franco Zeffirelli (estrenada l’any 1981). Quan a La Scala (producció prèvia a la del MET) i al teatre novaiorquès decideixin proposar una altra visió de l’òpera eterna de Puccini, potser fins i tot Anglaterra serà República i Catalunya Independent, però el cas és que ja ha vist caure el mur de Berlín j la Unió Soviètica, un president dels USA negre i continua impertèrrita com si res, i continua sent aplaudida com la primera vegada quan s’aixeca el teló del segon i el tercer acte, i continua tenint aquell desmesurat hiperrealisme  zeffirellià que tant agrada  als conservadors recalcitrants que defensen les essències de “l’òpera com ha de ser”.

Una joia, sí, que continua funcionant malgrat el disseny de llums que no beneficia el cinema, ja que més aviat les escenes queden sota la penombra i és perd el detallisme malaltís de l’escenografia, sobretot en el segon acte i en l’interior del Cafe Momus, que hem pogut apreciar bé (no hi manca res) mentre Joyce DiDonato ens explicava les prèvies, però que durant la representació no s’apreciaven.

Hem vist moltes Bohèmes i entre elles aquella que van protagonitzar Stratas, Carreras, Scotto i   Stilwel, dirigida per Levine i que va estrenar fa 33 anys la producció de Franco Zeffirelli i que ahir varem tornar a veure, d’això se’n diu amortitzar una inversió, però en aquella hi havia, a part de la màgia de l’estrena, un repartiment amb àngel i ahir malgrat la correcció sense màcula, varem veure una Bohème més, una Bohème que fins i tot podríem veure al Liceu i aquí rau una de les “decepcions” de la representació de la nova retransmissió cinematogràfica del MET.

Del teatre novaiorquès esperem un nivell superior el que podem gaudir en les nostres temporades, i ahir, a part de la grandiloqüència escenogràfica, tan decorativa com insuficient si no hi ha emoció, vaig pensar que aquesta Bohème que avui comento no hauria d’haver integrat el paquet de representacions retransmeses, massa normal, massa “discreta”, ja que del MET esperem el millor del millor, i quan no és així, jo em sento decebut.

Stefano Ranzani va fer sonar bé la luxosa orquestra del MET però va concertar com va poder, és a dir que no hi va haver gaire bona entesa entre l’escenari i el fossat, és clar que la substitució a darrera hora de la Mimi prevista Anita Hartig per la letona Kristine Opolais, que la nit anterior havia cantat Butterfly al mateix escenari, podia fer trontollar-ho tot.

La proesa de cantar Butterfly la nit anterior i a la una del migdia de l’endemà cantar Mimi ja ha quedat registrada en els annals del MET, ja que segons ha dit el mateix Mr Gelb mai cap altre soprano havia fet una cosa similar, i Kristine Opolais que segurament havia fet una sensacional Cio-Cio-San, va sortir a cantar una Mimi, per a mi massa dramàtica des d’un inici, em va agradar molt a partir del tercer acte, però en el dos primers, principalment en les grans intervencions del primer, la vaig trobar mancada de la dolçor que acompanya sempre a Mimi. La veu és magnífica, de registra ample, però ahir no semblava brillar gaire, és intensa en el cant i una excel·lent actriu. Òbviament se li ha d’agrair l’esforç i els resultats, però no sé si Mimi és en aquests moments un rol per a ella.

Sense Anita Hartig, que tenia moltes ganes de comprovar si és tan bona com diuen,  el meu principal interès es centrava en la Musetta de Susanna Phillips, tot i que crec que aquest és un rol preciós, ella necessita més teca per demostrar l’excel·lent cantant que és i l’excel·lent veu que tantes nits de glòria ens ha de proporcionar. Escoltant-la pensava que hagués fet una molt bona Mimi, potser aviat ho podrem comprovar.

Tant Opolais com Phillips són de llarg el millor del repartiment, però amb cantants més mediocres, m’he emocionat més que amb elles dues.

Quan vaig veure anunciat a Vittorio Grigolo com a Rodolfo ja vaig creure que aquesta Bohème no seria excepcional i ell contribueix decididament a que no ho sigui. Un Rodolfo ha d’emocionar i ell no ho aconsegueix malgrat fer totes les notes. Algunes, les més greus, l’obliguen a canviar la veu per semblar que la seva veu té més cos del que realment té. La seva emissió no va acompanyada de l’emoció musical que Puccini demana, i això que ell s’escarrassa en fer una actuació molt detallista, tant que sobre actua, villazoneja, però en canvi en el cant és més descuidat, tant en l’emissió que com ja he dit té colors diferents, des de un veu quasi blanca i molt pura, a una veu descaradament enfosquida per semblar més important.A “che gelida manina” n hi ha més enllà del relat, cap canvi emocional a “Talor del mio forziere”, no hi ha un creixement vocal, continua el relat com també succeeix en el cabdal duo amb Marcello al tercer acte. Si Grigolo tingués tanta cura en seguir la partitura com l’acció, potser acabaria per satisfer-me, però la seva interpretació és molt poc intensa i no transmet veritat.

A Massimo Cavalleti ja li coneixíem el seu Marcello (Salzburg 2012), però ahir va quedar una mica més anònim que en la producció salzburguesa. És un bon cantant posseïdor d’una veu consistent i de baríton, però potser amb Gatti va treure més partir que no pas amb Ranzani, on tot quedava més al servei de la improvisació personal.

Malament el Schaunard Patrick Carfizzi no gens inspirat vocalment i tampoc Oren Gradus com a Colline va sortir gaire ben parat del breu rol amb bombo inclòs, ja que la seva vecchia zimarra” és de les més decebedres que he escoltat darrerament.

Donald Maxwell com a Benoit em va semblar bastant millorable, i com a Alcindoro va complir, com Daniel Clark Smith, Jason Hendrix i Joseph Turi en els episòdics rols de Parpignol, sergent i oficial.

Veient només al públic del MET i sense saber res del que havia succeït a dalt de l’escenari, algú podria imaginar que eren els cantants que van inaugurar la producció els que havien cantat ahir, o potser Freni i Pavarotti, però ja sabem que al MET són tan generosos com impacients, ja que per a ells l’òpera s’acaba quan el teló treu el nas o es tanca del tot, encara que a l’orquestra li faltin uns quants compassos, ho trobo exasperant.

 

Giacom Puccini
LA BOHÈME

Luigi Illica/Giuseppe Giacosa

Mimì………………..Kristine Opolais
Rodolfo……………..Vittorio Grigolo
Musetta……………..Susanna Phillips
Marcello…………….Massimo Cavalletti
Schaunard……………Patrick Carfizzi
Colline……………..Oren Gradus
Benoit………………Donald Maxwell
Alcindoro……………Donald Maxwell
Parpignol……………Daniel Clark Smith
Sergeant…………….Jason Hendrix
Officer……………..Joseph Turi

Direcció musical……………Stefano Ranzani

Direcció escènica…………..Franco Zeffirelli
Ecenografia…………Franco Zeffirelli
Vestuari……..Peter J. Hall
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Direcció escenari……….J. Knighten Smit
TV………………….Barbara Willis Sweete

Metropolitan Opera House, Nva York 5 d’abril de 2014

La propera cita amb el MET i el cinema serà el dia 26 d’abril amb l’interès de veure altre cop a dirigir el mestre Levine. Una cita ineludible.

13 comments

    • Raúl

      Avui l’has dit grossa (de tota manera com a recurs literari t’ha quedat molt bé) 🙂
      Ja m’agradaria a mi que a Sabadell (en el meu cas els vaig a veure quan venen a Lleida) vingués un repartiment així. Jo no vaig al cinema a veure el MET ni veuré La Boheme de Sabadell perquè aquesta no ens la porten a Lleida. La última que vaig veure de la AAOS (als quals cal agrair la feina que fan) va ser Norma (crec que va ser un greu error programar-la ja que era evident que no trobarien una bona Norma). El resultat va ser bastant pobre, com era d’esperar. Des d’aquell dia estic esperant veure la Radvanovsky l’any vinent, que espero ens faci una gran Norma.

      M'agrada

      • Em sembla que us esteu embolicant. No em sembla just comparar nivells d’un primer teatre, amb la tasca de divulgació operística i els mitjans de que disposa Sabadell. A tots els països hi ha companyies i temporades com Sabadell, i de veritat crec que n es mereixen l’escarni de bon rotllet que es després del comentari d’en Xavier.
        Diguem per ser cruels del tot que La Bohème d’ahir al MET és el millor que ens podem esperar del nou Liceu que ens espera, i en aquesta comparació si que podeu posar-hi tot el pebre i la sal que desitgeu, amb Sabadell no.

        M'agrada

      • Raúl

        Tens raó, potser m’he expressat malament, en cap cas pretenia fer escarni d’una associació que fa un treball molt meritori en favor de l’òpera. Jo els vaig a veure sempre que venen a Lleida i aprecio molt la seva tasca, entre altres coses perquè si no fos per ells mai tindriem òpera a Lleida ni a molts altres punts de Catalunya, i la feina que fan en divulgació de l’òpera és impressionant. He vist amb ells un bon Nabucco i una bona Zauberflote, simplement em sembla que es van equivocar al programar Norma, un paper massa exigent, i aquell dia em van fer patir (especialment amb les enrebessades coloratures) i el resultat no fou tan bo com en les dues representacions anteriors i em va deixar un regust agre, d’una ocasió perduda, ja que segur que amb una altra òpera haguessin pogut oferir-nos una millor representació.
        Òbviament no es pot valorar la feina de l’AAOS i la del Liceu amb els mateixos paràmetres i no pretenia fer-ho,éssent a més a més que Sabadell ha administrat els escasos recursos econòmics que té molt millor que el Liceu (segur que si haguessin tingut el Marco al capdavant la AAOS ja seria cosa del passat).
        També cal tenir en compte que, almenys a Lleida, les òperes de la AAOS costen uns 50 € (un error, ja que ens cobren el mateix per la primera fila que per la última, es clar que això es cosa del teatre i no d’ells), que és el mateix que costa per exemple la Die Walküre que veurem al maig al Liceu a la zona 5.
        En qualsevol cas, espero que de cara al futur (que els desitjo sigui ben pròsper) no s’arrisquin tant i programin òperes que puguin abastar amb menys risc.

        M'agrada

  1. Retroenllaç: Noticias de abril 2014 | Beckmesser

  2. Una Bohème, sempre es una Bohème i com a tal jo vaig gaudir una vegada més de Puccini. Ara bé, salvant les dues veus femenines, la resta va resultar (com era de preveure) oblidable. Grigolo (sobre)actua i no me’l crec. Cavalletti em va agradar, al contrari que la resta de bohemis. Mol bé Opolais, tenint en compte la marató pucciniana i Phillips em va encantar. Espero amb candeletes el proper Cosí amb Levine dirigint.

    M'agrada

  3. dandini

    Hi alguna osa que no acaba de funcionar en questa Boheme de Zeffirelli.El teatre i l’opera necessiten per ser efectius una part de sorpresa, de imprevisió que sembli que alló que veiem és espontani.Despres de 33 anys aquesta posada en escena inferior ja de neixament a la de John Copley del ROH (1973) passa de ser impactant a rutinària i persisteix el greu defecte que les golfes dels bohemis queden massa lluny del públic assistent al teatre i les veus perden projecció.
    a la funció d’ahir Kristine Opolais va demostrar que és una cantant de gran qüalitat amb el rol de Mimí poc aprofundit desde el punt de vista vocal i interpretatiu.Llàstima de no haver pogut gaudir de la veu d’Anita Hartig(potser la Mimí del moment)que dona un toc més sensual i subtil i que segons la critica recorda lleugerament a les seves compatriotes Virginia Zeani i Angela Gheorghiu.
    Vittorio Grigolo va tornar a mostrar el seu fraseig ardent i la seva implicació escènica permanent.La seva veu puja amb facilitat a l’agut,sap apianar quan cal i el seu cant transmet tota la italianitat que el text demana.Pot agradar més o menys pero els rampells d’odi a primera vista que aixeca en una minoria del públic al menys ahir eren totalment injustificats.
    Esplèndida Susanna Phillips desde el punt de vista vocal (dificil de superar) i en el aspecte escènic més simpàtica que sexy.
    Molt be Massimo Cavaletti com Marcello i algun petit desconcert en la relació fossat escena en el 2º acte(sin llegar la sangre al rio) que podem oblidar facilment davant d’aquesta orquesta de so extraordinàri.

    Per aquells que estimeu La Boheme de forma especial us proposo aquesta versió de Maria Kanyova i Rolando Villazón de NYCO 2001.En aquell moment cap dels dos era massa conegut i l’escenografia era ben austera(una funció barata) pero caram el resultat és extraordinari i supera desde el punt de vista vocal i emotiu a les versions que es podien sentir a la casa veína, ón sobràven els diners.
    The most moving Boheme diu el locutor…

    M'agrada

  4. Josep R Noy

    Dijous vinent tinc entrada per a la Boheme, aprofitant que soc a NYC.La veritat es que dubtava en agafarla, pero la Bohème es la Bohème, una de les meves favorites. Ja us en fare cinc cèntims de com resulta en directe. Ahir vaig esoltar Arabella, que mai havia vist en directe. Magnifica la música i magnifica la orquestra, com sempre, pesi al director que no em va fer el pes.. Els cantants força bé, especialmente le dues dones. El public molt entregat i molt impacient, aplaudint sistemàticament abans d’acabar, cosa que m’enerva bastant….Però hi va haver moments magnífics.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: