EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA BOHÈME AL MET (Opolais-Grigolo-Phillips-Cavaletti;Zeffirelli-Ranzani)

Kristine Opolais i Vittorio Grigolo a La Bohème del Metropolitan Opera House de Nova York. AP Photo/Metropolitan Opera, Marty Sohl

Kristine Opolais i Vittorio Grigolo a La Bohème del Metropolitan Opera House de Nova York. AP Photo/Metropolitan Opera, Marty Sohl

Avui un apunt sense gaire compromís, vull dir amb un vídeo que molts espereu i a altres us servirà per prendre una mica de respir.

Com que no fa gaire ja en vaig parlar, us deixo l’enllaç de l’apunt, per si voleu recuperar-lo, el repartiment i els enllaços, i així me’n puc anar a dormir una mica més aviat, ja que contestant comentaris també mi deixo les hores 😉

Gaudiu-la! Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA BOHÈME

 

Passen els anys i el MET continua programant La Bohème amb la producció que més que un clàssic esdevé mítica, deguda a Franco Zeffirelli (estrenada l’any 1981). Quan a La Scala (producció prèvia a la del MET) i al teatre novaiorquès decideixin proposar una altra visió de l’òpera eterna de Puccini, potser fins i tot Anglaterra serà República i Catalunya Independent, però el cas és que ja ha vist caure el mur de Berlín j la Unió Soviètica, un president dels USA negre i continua impertèrrita com si res, i continua sent aplaudida com la primera vegada quan s’aixeca el teló del segon i el tercer acte, i continua tenint aquell desmesurat hiperrealisme  zeffirellià que tant agrada  als conservadors recalcitrants que defensen les essències de “l’òpera com ha de ser”.

Una joia, sí, que continua funcionant malgrat el disseny de llums que no beneficia el cinema, ja que més aviat les escenes queden sota la penombra i és perd el detallisme malaltís de l’escenografia, sobretot en el segon acte i en l’interior del Cafe Momus, que hem pogut apreciar bé (no hi manca res) mentre Joyce DiDonato ens explicava les prèvies, però que durant la representació no s’apreciaven. Continua llegint

El millor Auf Flügeln des Gesanges: ELISABETH GRÜMMER

Elisabeth Grümmer

La tria de la versió de Auf Flügeln des Gesanges ha estat més participada i disputada del que jo em pensava, per tant us haig d’agrair una vegada més la participació en aquesta aposta per glorificar el lied del que de manera bastant incomprensible, els amants de l’òpera acostumen a donar-li l’esquena.

Comprenc que aquesta preciositat de Mendelssohn ha motivat un interès i una complicitat especial que expliquen els 124 vots obtinguts i que s’han repartit de la següent manera: Continua llegint