Avui acabo aquesta setmana de celebració del 150è aniversari del naixement de Richard Strauss amb la darrera de les seves obres, la més crepuscular, el seu testament artístic, un veritable llegat de la sensibilitat, delicadesa, nostàlgia i magisteri musical, compositiu i orquestral, un cim més de retorn al màxim de la seva inspiració creativa.

La versió prové del concert que la Saechsische Staatskapelle Dresden dirigida per Christian Thielemann i la soprano Anja Harteros varen oferir el passat 14 d’abril al Festival de Pasqua de Salzburg.

Com podreu comprovar, i no és un error, la versió dels quatre darrers lied en aquesta ocasió en són realitat cinc ja que s’0ha inclòs en aquest famós cicle una cinquè lied, es tracta de Malven, amb text de la poetessa, periodista i novel·lista suïssa Betty  Werhli-Knobel. Aquest lied va ser acabat el 23 de novembre de 1948, és adir va ser escrit dos mesos després de September, i va ser dedicat a la gran soprano Maria Jeritza, a qui Strauss en una dedicatòria que va deixar en la partitura de Septembre va qualificar com la dóna més bella del món i cal recordar que va ser la primera Ariadne i la primera emperadriu a l’estrena de Die Frau ohne Schatten, així com una lloada Salome.

La incorprocaió d’aquest lied orquestrat Wolfgang Rihm, respectatnt tot l’esperit straussià possible, és un encàrrec del Festival de Pasqua de Salzburg i la Staatskapelle de Dresde i per tant la versió que escoltareu és la seva estrena mundial.

Jo crec que és un molt més que digne comiat del homenatge que li he fet a Strauss, però com ja vaig dir a Marc en un comentari durant aquesta setmana, la tria d’aquest mes també serà straussiana.

Aquí teniu un a un tots els cinc lieds i al final trobareu l’enllaç per descarregar.

La versió catalana és, com no podria ser d’altra manera en aquest blog, de Salvador Pila, al que mai li podrem agrair prou tot el que fa per donar a conèixer el fabulós món del lied en la nostra llengua.

El tex de Malven malauradament té copyright i no el puc deixar. En aquesta edició s’ha intercalat el lied entre Frühling i September.

Frühling
In dämmrigen Grüften
träumte ich lang
von deinen Bäumen und blauen Lüften,
von deinem Duft und Vogelsang.

Nun liegst du erschlossen
in Gleiß und Zier,
von Licht übergossen
wie ein Wunder vor mir.

Du kennest mich wieder,
du lockest mich zart,
es zittert durch all meine Glieder
deine selige Gegenwart!

La primavera
En cavernes de penombra
feia temps que somiava
dels teus arbres i dels teus blaus oratges
de la teva flaire i cant d’ocells.

Però ara tu jeus davant meu esbadellada
en resplendor i ornament,
sadolla de llum
Com si fossis un miracle.

Em tornes a conèixer,
em sedueixes tendrament,
la teva benaurada presència
fa fremir tots els meus membres.

Malven
Malva

September
Der Garten trauert,
kühl sinkt in die Blumen der Regen.
Der Sommer schauert
still seinem Ende entgegen.

Golden tropft Blatt um Blatt
nieder vom hohen Akazienbaum.
Sommer lächelt erstaunt und matt
in den sterbenden Gartentraum.

Lange noch bei den Rosen
bleibt er stehen, sehnt sich nach Ruh.
Langsam tut er die großen

Setembre
El jardí està de dol
La freda pluja penetra dins les flors.
L’estiu s’estremeix
calladament cap a la seva fi.

Es diria que or fos degota de fulla en fulla
cap avall des de l’alta acàcia.
L’estiu somriu esbalaït i somort
en el somni morent que fou aquest jardí.

Roman encara llarga estona entre les roses
anhelant el repòs i,
poc a poc va tancant els seus.

Beim Schlafengehen
Nun der Tag mich müd gemacht,
soll mein sehnliches Verlangen
freundlich die gestirnte Nacht
wie ein müdes Kind empfangen.

Hände, laßt von allem Tun,
Stirn, vergiß du alles Denken,
alle meine Sinne nun
wollen sich in Schlummer senken.

Und die Seele unbewacht
will in freien Flügen schweben,
um im Zauberkreis der Nacht
tief und tausendfach zu leben.

A l’anar a dormir
A poc a poc el dia m’ha cansat,
caldria que el meu ardent anhel
acollís plàcidament la nit estelada
com un infant extenuat.

Mans, deixeu tot el treball,
enteniment, oblida tots els pensaments
en aquest moment, tots els meus sentits
volen enfonsar-se en un abaltiment.

I l’esperit, sense guarda,
vol volar amb ales de lliure albir,
de forma que, en el màgic cercle de la nit,
pugui viure intensament i eterna.

Im Abendrot
Wir sind durch Not und Freude
Gegangen Hand in Hand,
Vom Wandern ruhen wir beide
Nun überm stillen Land.

Rings sich die Täler neigen,
Es dunkelt schon die Luft,
Zwei Lerchen nur noch steigen
Nachträumend in den Duft.

Tritt her, und laß sie schwirren
Bald ist es Schlafenszeit,
Daß wir uns nicht verirren
In dieser Einsamkeit.

O weiter, stiller Friede!
So tief im Abendrot,
Wie sind wir wandermüde —
Ist das etwa der Tod?

A l’hora baixa
A través penes i joies
hem caminat agafats de la mà,
i ara reposem dels nostres viatges
en la quietud del camp.

Les valls es vinclen a l’entorn
ja l’aire fosqueja,
només dues aloses encara s’enlairen
en l’aire suau, somiejant.

Atansa’t i deixa-les voletejar,
ben aviat és hora d’anar a dormir,
cal que no ens perdem
en aquest erm.

Oh àmbit extens, pau serena!
tan pregons en aquesta hora baixa.
Com estem cansats de caminar –
és potser això la mort?

*
ENLLAÇ àudio mp3 (rar)

https://mega.co.nz/#F!RJ0WEKQL!DBS1OoD8-t7FKHJcqycCOg

Espero que després d’aquest bany de nostàlgica bellesa el vostre cap de setmana sigui ben plaent