Michael Volle (Guillaume Tell) i Evgeniya Sotnikova (Jennny) al Guillaume Tell de la Staatsoper de Munich- Producció de Antú Romero Nunes. Fotografia de la Bayerische Staatsoper

Duran el mes de juliol a la Staatsoper de Munich té lloc el Festival que cada any concentra més òperes i cantants de prestigi dels que podem veure nosaltres al Liceu en tota una temporada. Aquest any sense anar més lluny:

Guillaume Tell (Rossini)
Die Frau ohne schatten (strauss)
Macbeth (Verdi)
La Traviata (Verdi)
A midsummer might’s dream (ballet amb música de Ligeti)
Die Flut (Boris Blacher)
Der Fliegende Holländer (Wagner)
Les Biches (1924) / L’Après-midi d’un faune (1912) / Shéhérazade (1910) ballet
La Clemenza di Tito (Mozart)
Le Nozze di Figaro (Mozart)
Tosca (Puccini)
Zeil’s Hiob (estrena mundial, música de Jan Duszynski)
L’Orfeo (Monteverdi)
Lucrezia Borgia (Donizetti)
Ariadne auf Naxos (Strauss)
La forza del destino (Verdi)
Der Rosenkavalier (Strauss)
Il barbiere di Siviglia (Rossini)

Concerts de Kaufmann, Harteros, Pape i Hampson, 7 concerts de música de cambra, concerts de música barroca, conferències, exposicions…
Tot detallat i per fer molta enveja si premeu AQUI.

Avui us porto el vídeo de la nova producció de la darrere òpera de Gioacchino Rossini, Guillaume Tell, en la seva versió original francesa, degudament manipulada, escapçada i “maltractada” per l’equip escènic de torn. No tot són flors i violes a Munich, l’enveja que provoca una programació com la que acabeu de llegir, concentrada en un més, té com a contrapartida una particular dèria en presentar unes produccions/experiments que acostumen a ser directament ofensives, i com resulta en aquest Guillaume Tell que ens ocupa, maltracta al compositor, manipulant la partitura.

Una obertura tenia una finalitat, dic tenia ja que el senyor  Antú Romero Nunes ha cregut convenient estalviar-se l’obertura i començar l’òpera sense música amb una breu seqüència de violència a la que segueix el cor “Quel jour serein le ciel présage”. Nop cal ni dir que en tota l’òpera ens estalvia la bellíssima música de ballet, tant els divertissements del primer com el del tercer acte. A part també amb la complicitat de Dan Ettinger, el director musical, prescindeix del cor inicial del segon acte, abans de l’entrada de Mathilde, i en s fa d’una tirada tot el primer, el segon i part del tercer acte, fins el “Sois immobile, et vers la terre” que canta Tell abans de llençar la famosa sageta a la poma dipositada sobre el cap del seu fill, moment que han decidit acabar la primera part, malgrat que per acabar el tercer acte encara manca un recitatiu i el finale III. Això ho veurem a l’inici de la segona part, juntament amb l’acte IV, però amb l’obertura ridículament representada com a  interludi, quelcom  que no té ni cap ni peus.

Ja sabeu que no m’agrada començar per la producció escènica de les representacions operístiques, però en aquest cas la producció no mereix el més mínim comentari, només parlo de l’estúpida manipulació de l’equip escènic, que quan surt degudament en actitud despenjada com és habitual en tota aquesta colla de il·luminats,  rep per dues vegades una protesta absolutament unànime, només contrarestada per suposo, els amiguets/amiguetes convidats a l’estrena.

La producció és molt lletja, fosca i violenta, quelcom que compleix tots els requisits per ser denominada “konceptual” i per tant moderna i qui sap si fins i tot genial. És un nyap molt considerable, que cau en els tòpics mil vegades sovintejats dels règim que recorda en els uniformes l’estètica nazi, confrontada a una altra pseudo república democràtica alemanya anys 60 del segle passat. Un disseny de vestuari directament del mercat dels encants i una escenografia que recorda, sense l’acolorida imaginació del director italià, els tubs i columnes utilitzats per Damiano Michieletto a La gazza ladra en el ROF del 2007, però aquí tot tètric i negre.

M’estimo massa aquesta òpera com per seguir parlant d’aquesta colla. Només dir-vos que quan surten a saludar riuen molt quan el públic els protesta, tant la primera, com la segona vegada.

No coneixia a Dan Ettinger (Holon, 1971). És un director israelià que actualment dirigeix l’òpera de Mannheim i ja ha dirigit al Covent Garden, Paris, MET, Berlín. A Mannheim ja ha dirigit el Ring wagnerià.

No m’ha desagradat Ettinger, però a vegades l’he trobat excessiu. Porta un bon ritme i dóna teatralitat a les escenes, però és deixa endur per una grandiloqüència que fins i tot tractant-se duna Grand Òpera com aquesta, és excessiva. L’orquestra de la Bayerischen és esplèndida i d’una qualitat admirable, penso en qualsevol cas que potser un altre director hagués pogut treure més transparència sense deixar que els crescendo climàtics esdevinguessis quasi brucknerians.

L’equip solista no és del tot encertat. Michael Volle, que l’any pasat ja el varem veure cantant el Monfort de Les vespres siciliennes al Covent Garden, no és un cantant d’escola italiana, és un bon o boníssim cantant, però Rossini no és el seu fort. Té problemes greus d’emissió en la zona greu, i sent com és un baríton que podríem considerar dramàtic, vol dir que el problema recau més en les respiracions i la tècnica, que no pas en la veu, però a més a més l’estil a vegades sembla més proper al verisme que no pas a Rossini, encara que sigui el més evolucionat. Per donar veracitat dramàtica als recitatius no cal esquinçar tant la veu. Té un error conceptual que desvirtua el seu cant en un personatge noble, autoritari i encara romàntic, no pas verista. És clar que potser en això també ha influït per sobre del criteri musical de Ettinger, la dictadura del senyor Antú Romero Nunes. Tot i axí Volle és un cantant sensible que dóna a un “Sois immobile” emotiu, encara que no del tot ajustat. Volle no hauria de fer aquest rol, ni als teatres alemanys, on són condescendents en segons quines coses.

Bryan Hymel, Arnold a Guillaume Tell (Munich 2014)

Marina Rebeka (Mathilde) i Bryn Hymel (Arnold) a Guillaume Tell. Fotografia de la Bayerische Staatsoper

El veritable triomfador per a mi és Bryan Hymel, cantant el millor Arnold Melchtal que es pot cantar avui en dia. Flórez no és el tenor adequat, Hymel sí, i encara que no tingui el mestratge del tenor peruà, té el registre i l’heroicitat que un contraltino com Flórez no pot donar, ara per ara, i difícilment mai, a aquest rol.  Hymel és valent, fa tots els aguts escrits, que són molts, i fins i tot n’afegeix algun, com l’acabament del duo amb Mathilde que crec que no està escrit. Però el més important de Hymel és que la seva musicalitat és molt bona, i és expressiu, i també elegant. La veu a vegades té sonoritats poc agradables, una mica obertes, però ell en deu ser conscient, ja que ben aviat ho corregeix amb detalls de fraseig de gran classe.

Marina Rebeka és Mathilde, com a Pesaro l’any passat. M’ha agradat més que en el ROF, si bé la veu és molt metàl·lica i tendeix a ferir, tot i així cada vegada pren més consistència en la zona de lírica pura, i això l’afavoreix en el centre i fins i tot en el greu, fent també les coloratures que pertoquen en l’ària del tercer acte, on està francament convincent.

Evgeniya Sotnikova (Jemmy) a Guillaume Tell, Bayerische Staatsoper 2014

La jove soprano russa Evgeniya Sotnikova (1984), és tota una revelació com a Jemmy, obté un gran triomfm, tot i que el rol no és massa agraït, malgrat tenir intervencions de conjunt notables, on fa sentir la seva veu d’aguts penetrants i una consistència que sobrepassa en molt a les lleugeres que masses vegades assumeixen aquest rol. Caldrà seguir-la.

Günther Groissböck que coneixem prou bé en afers no només wagnerians, fa un Gesler escènicament molt estereotipat, mentre que vocalment no llueix com altres vegades. Tampoc el Walter de Goran Jurić és prou rotund per contrastar en els grans moments concertants, o en el magnífic i compromès tercet del segon acte “Quand l’Helvétie est un champ de supplices”.

La resta correctes o discrets, amb l’excepció, com ha de ser, del pescador Ruodi que obre l’òpera amb una intervenció plegada de paranys i que Enea Scala sembla superar sense gaires problemes. 

Guillaume Tell per a mi és una de les òperes que m’enduria a la illa deserta a la que no vull anar. No em sembla que aquesta versió sigui la millor possible avui en dia, mamarratxades escèniques a banda, només vocalment és millorable, i també la direcció musical, però per sobre de qualsevol altre prejudici, preferència, fília o fòbia, poder escoltar un Arnold com el de Hymel ja mereix la baixada, que per altre part no us soposarà cap trasbals, ja que els dos enllaços us portaran directament a la primera i segona part, sense necessitar d’ajuntar res, i amb unes mides que permeten una bona visió no us mantindran col·lapsat l’ordinador.

Mentre aneu fent coses, us deixo amb Bryan Hymel cantant “Asile hereditaire…”

Guilllaume Tell. Producció de Antú Romero Nunes per a la Bayerische Staatsoper (2014)

Gioacchino Rossini
GUILLAUME TELL
llibret de Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, amb aportacions de Aramend Marrast i Adolphe Crémieux, sobre l’obre de Friedrich Schiller.

Guillaume Tell – Michael Volle
Arnold Melcthal – Bryan Hymel
Walter Furst – Goran Jurić
Melcthal – Christoph Stephinger
Jemmy – Evgeniya Sotnikova
Gesler – Günther Groissböck
Rodolphe – Kevin Conners
Ruodi – Enea Scala
Leuthold – Christian Rieger
Mathilde – Marina Rebeka
Hedwige – Jennifer Johnston

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Sören Eckhoff

Director musical: Dan Ettinger
Director d’escena: Antú Romero Nunes
Escenografia: Florian Lösche
Vestuari: Annabelle Witt
Disseny de llums: Michael Bauer
Assitent a la direcció – Johannes Hofmann
Dramaturgia: Rainer Karlitschek

Bayerische Staatsoper, Munich 28 de juny de 2014

Cantada en francès, subtítols en anglès.

ENLLAÇ vídeo (2 enllaços)

https://mega.co.nz/#F!hctyVTaB!fDK_Jrpq_r3-jfSmliHZLQ

Si us estimeu només l’àudio, també us deixo l’enllaç. He estat temptat a posar l’obertura en el seu lloc i després ajuntar el tercer acte en el tercer arxiu, peró finalment us deixo quatre arxius un per cada acte, si bé en el que correspon al quart és la segona part de l’espectacle presentat a Munich, amb l’obertura, el Finale III i l’acte IV.

ENLLAÇ mp3 (4 arxius que no cal transformar)

https://mega.co.nz/#F!lF9wRYbb!_-v4UDdl3Zx45nNMOohqVw

Aprofito per recordar-vos que fins aquesta propera mitjanit (30 de juny de 2014),encara  teniu temps per la fer la tria dels 3 Morgen que més us agradin dels 10 que us he proposat AQUÍ, si és que ja no ho heu fet.

Bona setmana!