IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE GUILLAUME TELL A MUNICH (Volle-Hymel-Jurić-Groissböck-Rebeka-Sotnikova;Romero Nunes-Ettinger)


Guillaume Tell Munic_11

Michael Volle (Guillaume Tell) i Evgeniya Sotnikova (Jennny) al Guillaume Tell de la Staatsoper de Munich- Producció de Antú Romero Nunes. Fotografia de la Bayerische Staatsoper

Duran el mes de juliol a la Staatsoper de Munich té lloc el Festival que cada any concentra més òperes i cantants de prestigi dels que podem veure nosaltres al Liceu en tota una temporada. Aquest any sense anar més lluny:

Guillaume Tell (Rossini)
Die Frau ohne schatten (strauss)
Macbeth (Verdi)
La Traviata (Verdi)
A midsummer might’s dream (ballet amb música de Ligeti)
Die Flut (Boris Blacher)
Der Fliegende Holländer (Wagner)
Les Biches (1924) / L’Après-midi d’un faune (1912) / Shéhérazade (1910) ballet
La Clemenza di Tito (Mozart)
Le Nozze di Figaro (Mozart)
Tosca (Puccini)
Zeil’s Hiob (estrena mundial, música de Jan Duszynski)
L’Orfeo (Monteverdi)
Lucrezia Borgia (Donizetti)
Ariadne auf Naxos (Strauss)
La forza del destino (Verdi)
Der Rosenkavalier (Strauss)
Il barbiere di Siviglia (Rossini)

Concerts de Kaufmann, Harteros, Pape i Hampson, 7 concerts de música de cambra, concerts de música barroca, conferències, exposicions…
Tot detallat i per fer molta enveja si premeu AQUI.

Avui us porto el vídeo de la nova producció de la darrere òpera de Gioacchino Rossini, Guillaume Tell, en la seva versió original francesa, degudament manipulada, escapçada i “maltractada” per l’equip escènic de torn. No tot són flors i violes a Munich, l’enveja que provoca una programació com la que acabeu de llegir, concentrada en un més, té com a contrapartida una particular dèria en presentar unes produccions/experiments que acostumen a ser directament ofensives, i com resulta en aquest Guillaume Tell que ens ocupa, maltracta al compositor, manipulant la partitura.

Una obertura tenia una finalitat, dic tenia ja que el senyor  Antú Romero Nunes ha cregut convenient estalviar-se l’obertura i començar l’òpera sense música amb una breu seqüència de violència a la que segueix el cor “Quel jour serein le ciel présage”. Nop cal ni dir que en tota l’òpera ens estalvia la bellíssima música de ballet, tant els divertissements del primer com el del tercer acte. A part també amb la complicitat de Dan Ettinger, el director musical, prescindeix del cor inicial del segon acte, abans de l’entrada de Mathilde, i en s fa d’una tirada tot el primer, el segon i part del tercer acte, fins el “Sois immobile, et vers la terre” que canta Tell abans de llençar la famosa sageta a la poma dipositada sobre el cap del seu fill, moment que han decidit acabar la primera part, malgrat que per acabar el tercer acte encara manca un recitatiu i el finale III. Això ho veurem a l’inici de la segona part, juntament amb l’acte IV, però amb l’obertura ridículament representada com a  interludi, quelcom  que no té ni cap ni peus.

Ja sabeu que no m’agrada començar per la producció escènica de les representacions operístiques, però en aquest cas la producció no mereix el més mínim comentari, només parlo de l’estúpida manipulació de l’equip escènic, que quan surt degudament en actitud despenjada com és habitual en tota aquesta colla de il·luminats,  rep per dues vegades una protesta absolutament unànime, només contrarestada per suposo, els amiguets/amiguetes convidats a l’estrena.

La producció és molt lletja, fosca i violenta, quelcom que compleix tots els requisits per ser denominada “konceptual” i per tant moderna i qui sap si fins i tot genial. És un nyap molt considerable, que cau en els tòpics mil vegades sovintejats dels règim que recorda en els uniformes l’estètica nazi, confrontada a una altra pseudo república democràtica alemanya anys 60 del segle passat. Un disseny de vestuari directament del mercat dels encants i una escenografia que recorda, sense l’acolorida imaginació del director italià, els tubs i columnes utilitzats per Damiano Michieletto a La gazza ladra en el ROF del 2007, però aquí tot tètric i negre.

M’estimo massa aquesta òpera com per seguir parlant d’aquesta colla. Només dir-vos que quan surten a saludar riuen molt quan el públic els protesta, tant la primera, com la segona vegada.

No coneixia a Dan Ettinger (Holon, 1971). És un director israelià que actualment dirigeix l’òpera de Mannheim i ja ha dirigit al Covent Garden, Paris, MET, Berlín. A Mannheim ja ha dirigit el Ring wagnerià.

No m’ha desagradat Ettinger, però a vegades l’he trobat excessiu. Porta un bon ritme i dóna teatralitat a les escenes, però és deixa endur per una grandiloqüència que fins i tot tractant-se duna Grand Òpera com aquesta, és excessiva. L’orquestra de la Bayerischen és esplèndida i d’una qualitat admirable, penso en qualsevol cas que potser un altre director hagués pogut treure més transparència sense deixar que els crescendo climàtics esdevinguessis quasi brucknerians.

Guillaume Tell Munic_8

L’equip solista no és del tot encertat. Michael Volle, que l’any pasat ja el varem veure cantant el Monfort de Les vespres siciliennes al Covent Garden, no és un cantant d’escola italiana, és un bon o boníssim cantant, però Rossini no és el seu fort. Té problemes greus d’emissió en la zona greu, i sent com és un baríton que podríem considerar dramàtic, vol dir que el problema recau més en les respiracions i la tècnica, que no pas en la veu, però a més a més l’estil a vegades sembla més proper al verisme que no pas a Rossini, encara que sigui el més evolucionat. Per donar veracitat dramàtica als recitatius no cal esquinçar tant la veu. Té un error conceptual que desvirtua el seu cant en un personatge noble, autoritari i encara romàntic, no pas verista. És clar que potser en això també ha influït per sobre del criteri musical de Ettinger, la dictadura del senyor Antú Romero Nunes. Tot i axí Volle és un cantant sensible que dóna a un “Sois immobile” emotiu, encara que no del tot ajustat. Volle no hauria de fer aquest rol, ni als teatres alemanys, on són condescendents en segons quines coses.

El veritable triomfador per a mi és Bryan Hymel, cantant el millor Arnold Melchtal que es pot cantar avui en dia. Flórez no és el tenor adequat, Hymel sí, i encara que no tingui el mestratge del tenor peruà, té el registre i l’heroicitat que un contraltino com Flórez no pot donar, ara per ara, i difícilment mai, a aquest rol.  Hymel és valent, fa tots els aguts escrits, que són molts, i fins i tot n’afegeix algun, com l’acabament del duo amb Mathilde que crec que no està escrit. Però el més important de Hymel és que la seva musicalitat és molt bona, i és expressiu, i també elegant. La veu a vegades té sonoritats poc agradables, una mica obertes, però ell en deu ser conscient, ja que ben aviat ho corregeix amb detalls de fraseig de gran classe.

Marina Rebeka és Mathilde, com a Pesaro l’any passat. M’ha agradat més que en el ROF, si bé la veu és molt metàl·lica i tendeix a ferir, tot i així cada vegada pren més consistència en la zona de lírica pura, i això l’afavoreix en el centre i fins i tot en el greu, fent també les coloratures que pertoquen en l’ària del tercer acte, on està francament convincent.

Evgeniya Sotnikova (Jemmy) a Guillaume Tell, Bayerische Staatsoper 2014

Evgeniya Sotnikova (Jemmy) a Guillaume Tell, Bayerische Staatsoper 2014

La jove soprano russa Evgeniya Sotnikova (1984), és tota una revelació com a Jemmy, obté un gran triomfm, tot i que el rol no és massa agraït, malgrat tenir intervencions de conjunt notables, on fa sentir la seva veu d’aguts penetrants i una consistència que sobrepassa en molt a les lleugeres que masses vegades assumeixen aquest rol. Caldrà seguir-la.

Günther Groissböck que coneixem prou bé en afers no només wagnerians, fa un Gesler escènicament molt estereotipat, mentre que vocalment no llueix com altres vegades. Tampoc el Walter de Goran Jurić és prou rotund per contrastar en els grans moments concertants, o en el magnífic i compromès tercet del segon acte “Quand l’Helvétie est un champ de supplices”.

La resta correctes o discrets, amb l’excepció, com ha de ser, del pescador Ruodi que obre l’òpera amb una intervenció plegada de paranys i que Enea Scala sembla superar sense gaires problemes. 

Guillaume Tell per a mi és una de les òperes que m’enduria a la illa deserta a la que no vull anar. No em sembla que aquesta versió sigui la millor possible avui en dia, mamarratxades escèniques a banda, només vocalment és millorable, i també la direcció musical, però per sobre de qualsevol altre prejudici, preferència, fília o fòbia, poder escoltar un Arnold com el de Hymel ja mereix la baixada, que per altre part no us soposarà cap trasbals, ja que els dos enllaços us portaran directament a la primera i segona part, sense necessitar d’ajuntar res, i amb unes mides que permeten una bona visió no us mantindran col·lapsat l’ordinador.

Mentre aneu fent coses, us deixo amb Bryan Hymel cantant “Asile hereditaire…”

 

Guilllaume Tell. Producció de Antú Romero Nunes per a la Bayerische Staatsoper (2014)

Guilllaume Tell. Producció de Antú Romero Nunes per a la Bayerische Staatsoper (2014)

Gioacchino Rossini
GUILLAUME TELL
llibret de Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, amb aportacions de Aramend Marrast i Adolphe Crémieux, sobre l’obre de Friedrich Schiller.

Guillaume Tell – Michael Volle
Arnold Melcthal – Bryan Hymel
Walter Furst – Goran Jurić
Melcthal – Christoph Stephinger
Jemmy – Evgeniya Sotnikova
Gesler – Günther Groissböck
Rodolphe – Kevin Conners
Ruodi – Enea Scala
Leuthold – Christian Rieger
Mathilde – Marina Rebeka
Hedwige – Jennifer Johnston

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Sören Eckhoff

Director musical: Dan Ettinger
Director d’escena: Antú Romero Nunes
Escenografia: Florian Lösche
Vestuari: Annabelle Witt
Disseny de llums: Michael Bauer
Assitent a la direcció – Johannes Hofmann
Dramaturgia: Rainer Karlitschek

Bayerische Staatsoper, Munich 28 de juny de 2014

Cantada en francès, subtítols en anglès.

ENLLAÇ vídeo (2 enllaços)

https://mega.co.nz/#F!hctyVTaB!fDK_Jrpq_r3-jfSmliHZLQ

Si us estimeu només l’àudio, també us deixo l’enllaç. He estat temptat a posar l’obertura en el seu lloc i després ajuntar el tercer acte en el tercer arxiu, peró finalment us deixo quatre arxius un per cada acte, si bé en el que correspon al quart és la segona part de l’espectacle presentat a Munich, amb l’obertura, el Finale III i l’acte IV.

ENLLAÇ mp3 (4 arxius que no cal transformar)

https://mega.co.nz/#F!lF9wRYbb!_-v4UDdl3Zx45nNMOohqVw

Aprofito per recordar-vos que fins aquesta propera mitjanit (30 de juny de 2014),encara  teniu temps per la fer la tria dels 3 Morgen que més us agradin dels 10 que us he proposat AQUÍ, si és que ja no ho heu fet.

Bona setmana!

Un comentari

  1. Fabuloso Bryan Hymel! Cada día que le veo u oigo me gusta más. Se está haciendo cargo de todos los grandes roles comprometidos y siempre bien o muy bien, ya sea en “Les troyens”, “Robert le diable”, “Guillaume Tell”, etc…Nunca padeces con él y sabes que dará todas las notas. Siendo como es Juan Diego Flórez posiblemente el mejor belcantista de nuestros días, no soporta la comparación con Hymel en el rol de Arnold, mejor que lo olvide.

    El destrozo que han hecho en Munich con la partitura de Rossini es para enviarlos a la cárcel. La dirección musical de Ettinger aún manteniendo la tensión y el ritmo es excesivamente “wagneriana” para mi gusto y, aún siendo “Guillaume Tell” (1829) una ópera que se adelanta en bastantes años a lo que vendría después, no le corresponde todavía ese tipo de conducción musical.

    La dirección escénica es una verdadera barbarie. Yo no sé cómo se puede permitir tanta aberración. Hay tantas cosas ridículas y ofensivas que no acabaría con 200 líneas por lo que prefiero no extenderme más.

    No comprendo cómo Michael Volle que es un buen Hans Sachs no dispone del registro grave que corresponde a este rol escrito para bajo o bajo barítono en su versión francesa. Escénicamente tampoco está bien dirigido. Y Marina Rebeka ha mejorado su prestación en la ROF, pero a su voz le falta anchura y algo más de registro grave. No obstante sus intervenciones son dignas y su interpretación tanto de “Sombre foret” como de “Pour notre amour” -especialmente destacable en esta dificilísima aria- son muy convincentes. Su voz metálica se “mete” un poco en el cerebro, no obstante.

    Sólo he visto la primera parte de esta retransmisión y espero con ansia “Asile héréditaire” con Hymel para congraciarme algo con esta representación, de la que escénicamente sólo es destacable -de cuanto llevo visto- el disparo de la flecha por Tell a la manzana colocada en la cabeza de su hijo.

    Gracias, Joaquim, por este regalo de una ópera tan poco frecuentada y tan importante en la Historia de la Opera”, por ser uno de los cimientos de la Grand Opera que comenzó con Auber (“La muette de Portici”-1828) -aunque tuvo precursores en Spontini,… y el propio Rossini- y que gozó de tanto predicamento en Francia -y también fuera de Francia- durante unos 60 años más o menos.

    M'agrada

    • Acabo de escuchar el “Asile héréditaire” en audio. Me he quedado petrificado!!! Qué vigor y consistencia vocales tiene Hymel y qué agudos!!!, incluído el do de pecho del final del aria que tánto odiaba Rossini, Está sensacional!!! Y sólo tiene 34 años!!! Vaya carrerón tiene por delante. Fantástico!!!

      M'agrada

      • Si no ho acaba acceptant tot, que saps que és un risc, és un tenor que hem de començar a tenir molt més en compte. El repertori que fa és el més compromès, parlo del repertori per a tenor líric, és clar.

        M'agrada

  2. Willy

    Muchas gracias Joaquín por brindarnos este video de esta ópera tan poco representada, es la primera versión que la voy a ver sólo la había escuchado en la versión Caballé/ Gedda

    M'agrada

  3. Salvador

    El proper dia 13 seré a Munic per veure en directe el Guillaume Tell. Després de tot el que has comentat no m’he atrevit a veure el vídeo, així que em presentaré a Munic amb molta cautela. Ja et comentaré les meves impressions. La veritat és que m’heu espantat bastant, però, en fi, porto molts anys assistint al festival de juliol de Munic i he vist autèntiques barbaritats.
    T’informo que complet aquest mini-viatge amb “Les excursions del sr.Broucek” i “A Village Romeo and Juliet” a Frankfurt, i “Les Huguenots” a Nüremberg. En ambdós llocs serà la primera vegada que estigui.

    M'agrada

    • Hola Salvador.
      Si ja hi has anat altres vegades ja deus estar acostumat a aquestes transgressions. Em molesta que a part de l’absurda escena el director escènic imposi al musical els seus capricis, i em molesta que aquest cedeixi.
      Bon viatge i gaudeix. Fa anys vaig veure aquesta deliciosa òpera de Janacek a la ENO de Londres, amb un Graham Clark genial.
      Tinc l’àudio de Les Huguenots, però encara no he trobat el moment per escoltar-la. La teva tria d’òpera és molt interessant, jo també viatjaria per veure obres així, però de moment…

      M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Estimat Joaquim, moltíssimes gràcies un cop més per posar a disposició un vídeo operístic. Encara que la producció deixa que desitjar, vaig veure-la l’altre dia per internet i musicalment em va agradar força. És una obra que jo personalment desconec, no la he vista mai en directe, i ja és hora de descobrir-la. Així que he decidit baixar-me-la i revisitar-la. Un cop més moltes mercès.
    Sóc un asidu visitant del festival de Munic i, encara que les produccions poden ser polèmiques, el balanç sempre és clarament positiu i molt a favor de la música. Enguany faré una escapadeta i, si Déu vol, escoltaré aquest nou Orfeo que estrenen aviat i que, per cert, també la fan per internet.
    Bon estiu, estimat!
    PD.- De pedra em vaig quedar quan vaig veure al començament que s’havien saltat l’obertura…Quina barra!

    M'agrada

Deixa un comentari