ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A MUNICH (Harteros-Beczala-Petean-von der Damerau-Fomina;Erath-Mehta)

Un nou streaming verdià des de Munich, és a dir, entre altres coses més positives, un despropòsit escènic garantit i un nivell vocal notable.

El “maltractament” escènic que pateix l’òpera italiana en general i la verdiana en particular, en els teatres de l’àrea germànica, donaria per a un estudi profund i fins i tot en concret a Munich, hauria de ser un motiu d’una tesi doctoral, ja que no crec que amb cap altra compositor s’acarnissin tant com amb Verdi, ja que només cal fer un repàs per “Il Trovatore”(direcció escènica de Py), “La forza del destino” (direcció escènica d’Asher Fisch), Rigoletto (direcció escènica Árpád Schilling), Aida (direcció escènica de Christof Nel), Nabucco (direcció escènica de Yannis Kokkos)  o Macbeth (direcció d’escena de Martin Kušej) entre d’altres possibles, per adonar-se’n que a banda de l’absència de directors italians, que tampoc és cap garantia de res, el “koncept” és la trencadissa i malgrat les insistents protestes del públic, aquestes són inútils, i no hi ha manera de veure una òpera verdiana sense que prèviament haguem hagut de passar per una sessió al psicoanalista o directament haguem hagut de passar pel psiquiatre per tan de que ens doni les claus per entendre el que la llarga nòmina de directors que es dediquen a re-interpretar les dramatúrgies verdianes ens volen acanar dient.

Johannes Erath, del que fina ara no tenia el disgust d’haver vist cap sessió de psicoanàlisi amb banda sonora operística, ens ofereix un reguitzell d’absurditats de dimensions imponents, totes elles de difícil digestió, que ni tan sols havent pagat fortunes al psicoanalista per intentar lligar-ho amb el llibret original, ens podran arribar a treure l’entrellat d’un despropòsit tan gran com el segon acte d’aquesta grotesca presa de pèl. És fa difícil fer-se una composició de lloc amb el que ens proposa Erath, els que ens diu Somma i el que va musicar Verdi. Vosaltres mateixos escolliu el que us sembli que mereix ser maltractat, jo ho tinc clar.  Continua llegint

ROH 2015: GUILLAUME TELL

El rebombori que Damiano Michieletto ha armat entre la plaent, aristocràtica i conservadora audiència del Covent Garden amb l’escenificació d’una violació durant el el que hauria de ser el ballet del tercer acte del majestàtic  Guillaume Tell de Rossini, ha estat dels que fa història, tant que en la retransmissió cinematogràfica s’ha “dulcificat” per no ofendre més a l’encra mmentalitat victoriana d’una Anglaterra que sembla que no visqui al segle XXI o que no obri la televisió a l’hora dels telenoticies.

El que es va veure en el cinema és absolutament ridícul i innocu. No sé pas que van dir quan Bieito va estrenar a la ENO el Ballo in maschera amb aquell “orrido campo” que era molt més explícit, violent i cru que aquesta violació, que sí que es veu, però que en cap moment pot irritar a ningú més enllà d’aquells que s’irriten contra tot allò, sigui bo o dolent, que trenca els seus conservadors esquemes de vida. Continua llegint

LA PRIMERA ARIADNE AUF NAXOS DE KARITA MATTILA (ROH 2014)

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton per a The  Guardian

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton

Feia bastant temps que no sabia res de Karita Mattila lla, tot i seguir cantant espaia molt més les seves actuacions i segons Opera Base aquest 2014 només ha cantat Jenufa a Helsinki durant els mesos de gener i febrer, aquesta Ariadne auf Naxos a Londres, que és el seu debut en el rol, i els mesos d’octubre i novembre altre vegada Jenufa però a Hamburg. Al 2015 cantarà Ariadne a Paris (gener/febrer) i els mesos d’abril i maig Siegliende a Houston. Possiblement hagi cantat i cantarà a més llocs, però és obvi que ha espaiat molt les seves actuacions i s’ho ha pensat molt abans de fer front a la Primadonna i a Ariadne en la genial obra de Strauss. Continua llegint