IN FERNEM LAND

VERBIER 2014: MARTHA ARGERICH INTERPRETA EL PRIMER CONCERT DE TXAIKOVSKI (vídeo)


Martha Argerich3 Sent tan bona com és, Martha Argerich no ha protagonitzat gaires apunts a IFL, i avui que tinc l’oportunitat us la porto en un dels concerts més estimats i celebrats de la història pianística, el primer concert de Piotr Íllitx Txaikovski tal i com el va interpretar el divendres 18 de juliol, al Festival suís de Verbier acompanyada per l’orquestra del Festival sota la direcció de Charles Dutoit, qui durant el període de 1969 a 1973 va ser el seu marit. Martha Argerich serà protagonista a la propera temporada barcelonina, recordeu que especialment brillant en l’aspecte pianístic, de dos concerts, un per a Palau 100, amb el violinista Guidon Kremer i la Camerata Bàltica on per seprat oferira el concert per a piano de Haydn i conjuntament amb Kremer el concert per a violí i piano de Mozart, aquest concert es celebrarà el  16 d’octubre d’aquest any 2014. El concert de Ibercàmera, també  al Palau d ela Música Catalana, es celebrarà  el 6 de maig i oferirà, acompanyada e l’orquestra Da Camera, el concert per a piano i orquestra núm 1 de Dmitiri Xostakóvitx. Dues cites ineludibles de les moltes que farciran la propera temporada barcelonina. Ara us deixo escoltar íntegrament el concert de Txaikovski El concert de Verbier es va completar amb dues obres simfòniques, en primer lloc la Rhapsodie espagnole de Maurice Ravel i a la segona part la simfonia núm 1 de Johannes Brahms, que aquestes les podreu gaudir si us descarregueu el vídeo, així com la deliciosa propina de Schumann que Argerich va interpretar després del concert de Txaikovski. ENLLAÇ VÍDEO (un únic arxiu) https://mega.co.nz/#F!vFsRDToB!f7WI7iUJF7wdniOU2l5cgQ FESTIVAL DE DERBIER 2014 Dissabte 19 de juliol Programa: Maurice Ravel: “Rapsòdia espagnole” Piotr  Illitx Txaikovski: Concert núm 1 en si bemoll menor, Op 23

  • propina: Robert Schumann Kinderszenen, Op. 15 Von fremden Ländern und Menschen

Johannes Brahms: Simfonia núm 1 en do menor, Op 68 Marta Argerich, piano Orquestra del Festival de Verbier Director musical: Charles Dutoit Trobo que per començar la setmana de la inauguració del Festival de Bayreuth 2014, que ens promet més d’un disgust, està molt bé. Espero que vosaltres opineu el mateix.

17 comments

  1. Leonor

    ¡Gracias por el enlace! Lo escucharé atentamente; Argerich es una seguridad en muchos repertorios…¡Saludos y buena semana, infernems!
    PD: ya falta poco para la retransmisiones desde Bayreuth…

    M'agrada

  2. Ho visto la diretta. non mi è piaciuta per nulla, esecuzione piena di errori e accomodamenti ritmici. Un concerto troppo difficile per le sue condizioni attuali, la Argerich farebbe bene a suonare altre cose.

    M'agrada

    • Sicuramente hai ragione, ma Argerich al di là d’una certa incapacità tecnica per risolvere certi passaggi col l’eccellenza abituale, ha il genio degli artisti più grandi e questo è importante per me.

      M'agrada

  3. Jofre

    No em penso perdre els dos concerts de la propera temporada, l’adoro, però cal reconèixer que després de la llarga malaltia per la que ha passat, han quedat evidents uns signes de fatiga que incideixen en els resultats finals. Tot i així estem parlant d’una gran artista que sempre deixa constància del seu art.
    Gràcies per aquest vídeo

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Suscric l’entrada de Jofre. Plenament. Tambè, amb certa perspectiva, la de Mozart2006, pel massa rigurosa però no mancada de fonament. I és que ha estat una sorpresa molt gran per a mi que Argerich s’aparti a Verbier d’un cami que fa ja uns quants anys esta seguint i que té un molt il.lustre predecesor: el gran Richter. Tots dos grans artistas, equipats amb una técnica abassagadora i un virtuosisme enlluernador emprenen, per circumstàncies més vitals que musicals, més personals que artístiques, un cami cap a cert anonimat del l’artista en front el públic, cap a la meditació o introspecció estilística en front el virtosisme formal. Són dos casos de circumpstàncies diferents però ja és coincidencia que desprès de tants concerts i de tantes ovacions per les seves execucions, tots dos artistas optin per l’intimisme interpretatatiu i, en el cas d’Argerich, en l’allunyament de tota individualitat. Argerich ja no fa recitals, i les seves esporàdiques aparicions és en format concertant. I aixi será sortosament, molt sortosament en els fenomenals dos concerts esmentats en el post i que tindrem oportunitat de veure a Barcelona. Perque ja és que fins i tot Argerich poc a poc sembla apartar-se de la forma concertant amb solista únic, l’habitual, tot sigui dit, i a casa nostra compartirá protagonisme amb orquestra, i un día amb solista de trompeta i un altre amb solista de violí (per cert, una transcripció curiosísima del meravellós concert d’arpa, flauta i orquestra KV 299). El que no sap Argerich (o si) és que mai un estel tant rutilant passa desapercebut, i el veurem passar amb el concert de Haydn, el cèl.lebre en Re major, curiosament un dels compositors de capçalera dels últims anys de Richter. I és que els grans tornen a les gran essències. I la gran Argerich, colpejada greument per la malaltia, i no sempre amb la plenitut anímica suficient per frontar les grandíssimes exigències de la vida d’un concertista ja molt abans de detectar-se-li la greu enfermetat, amb les seves pors, fòbies i inseguretats sempre ens ha atrapat amb el seu magnetísme taciturn, un tant bohèmi, imprevisible, de mirada perduda i alhora nerviosa, que mostraba una técnica i una seguretat impecable en quan les seves mans corrien pel teclat, però que sempre deixa un bri de incertesa en la nota que vindrà. D’aquí que li escoltem versions impresionants i versions en les que tenim l’impressió d’haver fet lo que li ha donat la gana. Per tot això, sorprenent és per a mi que afronti una obra que fa trenta o quaranta anys era un joia sentir-li interpretar, però que ara ja no té aquella alegría inmensa, desbordant i contagiosa de la jove Argerich. És curiós, s’han invertit les essències: Argerich brillaba en el firmament abans amb aquesta obra, per exemple. I ara ho fa amb el Beethoven pre-romàntic. En el mateix Verbier ho van constatar amb el segon, i el primer gravat amb Baremboim és fantàstic, quan el mateix concert li portava tans dubtes fa tans anys que fins i tot va deixar amb un pam de nas a tot un Bernstein…acabant sent ell el solista! Curiosa inversió temporal artística: es perd en una essència i se’n guanya d’una altra. Per tot això, el programa dels dos concerts a Barcelona és una gran sort pels que hi assitirem. De fet, jo crec que escoltarem i veurem a la que, hores d’ara, Argerich vol ser. I, com no, escoltarem, si ens fa la venia, i em jugo un pèssol que en tots dos concerts, el mateix bis: de les escenes d’infants, la n.1 del Op.15. Que coi li deu portar a Argerich aquesta preciosa perla? Sabem que Schumann és dels seus preferits, però alguna cosa vital, evocadora, alguna mena de trascendència molt personal li porta a Argerich a interpretar sempre, i quan dic sempre és sempre, el mateix bis, d’una sencillessa extrema pels seus dits, però d’una extrema profunditat musical i vital en la seva ment.

    M'agrada

    • La personalitat artística i personal de Argerich és llegendària. El documental que va fer la seva filla Stephanie Argerich Blagojevic, Bloody Daughter és prou significatiu.
      Ara està una mica per sobre del bé i del mal, com succeeix sempre amb els grans artistes, a Barenboim li passa una mica el mateix, si bé crec que en el cas del director i pianista, és més per deixadesa, que no pas per impediments d’altra mena.
      La versió del concert de Txaikovski que us he deixat denota errades, potser fins ara impròpies, però també denota una força creativa que em fa impossible catalogar com fa mozart2006, d’un concert dolent. Pot decebre, però no el desestimaria de manera tan fàcil.
      Gràcies per el comentari Josep.

      M'agrada

  5. Pere

    No he escoltat encara la gravació. No puc opinar. doncs, sobre la seva execució, però ja tinc les entrades pels seus concerts d’aquesta propera temporada. Argerich i Kremer són dos dels meus “grans” preferits. Fa uns anys vaig assistir al que era la “presentació” en societat de la Kremerata (Festival de Montpellier) i el concert em va deixar estabornit. Com tocaven aquells nois i noies! Recordo el darrer bis, en homenatge al mestre Kremer pel seu aniversari, amb unes variacions sobre el “happy birthday to you…” a l’estil de diversos compositors clàssics que varen fer embogir el públic.
    Aquest estiu, la cadena ARTE ha passat un concert preciós: Barenboim i Argerich junts crec que era des de Berlin. Dues obres: la sonata de Mozart per a dos pianos i una peça de Schubert per a piano a quatre mans. De visió obligatòria. L’Argerich sembla que no hi sigui, però HI ÉS i en Barenboim la “cuida i la mima” amb una tendresa que em va emocionar (no us perdeu les salutacions).
    Dos monstres.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: